Viajes

vacaciones en mallorca miguel angel y mari camen

Escrito por Carmen Salvador del Campo

Buenos días,

Hace unos días hemos vuelto de unas vacaciones en Palma de Mallorca. Estas no eran unas vacaciones cualquiera, era una deuda que teníamos pendiente desde hace casi 37 años, cuando recién casados nos fuimos de viaje de novios a Palma... prometimos volver..., pero el tiempo fué pasando..hasta ahora. Hemos vuelto a recordar y revivir muchos momentos felices y hemos encontrado una isla diferente y preciosa.

¡Ha merecido la pena!En nuestro gurpo hemos conocido a gente estupenda y junto a otros 2 matrimonios nos hemos reído,hemos disfrutado muchísimo,no parando ni un momento y viendo mucho más de lo que pensábamos.  Hemos recorrido la Catedral (IMPRESIONANTE) el palacio de La Almudaina, los jardines, sus calles tan bien cuidadas y limpias, sus playas... Fuimos a la Calobra ¡QUÉ MARAVILLA! después de esas curvas que parecen no acabar nunca, te encuentras en un lugar de ensueño..no podré olvidar los colores del agua ni el azul del cielo.. fué precioso.  Me gustó Valldemosa,pueblo precioso,rodeado de flores.. Nosotros estábamos en Palmanova,recorrimos Magaluf,Puerto Portals, con aquella cantidad de yates..

Un recuerdo especial, es Puerto Andratx (es la foto que envío)hace 37 años un buen amigo nos llevó allí y hemos tenido la suerte de que ahora y junto a él (vive en Mallorca)hemos vuelto a repetir y es algo que tampoco olvidaré... (vaya un abrazo para él)... También nos llevó a Alcudia..qué paisajes¡ su puerto..sus playas..la subida a Formentor... La excursión a Soller en tranvía y tren (nos llovió) pero fué preciosa,celebrábamos el cumple de una de las 3 que íbamos y creo que no se nos olvidará a ninguno..

No me canso de recordar..han sido 15 días ESTUPENDOS.

Un saludo afectuoso

Mari Carmen

Quan un viatge t'enamora del que deixes enrere.

Escrito por Joan

A vegades havia sentit això de l’amor a distància, altres vegades havia sentit que la distància guanya a l’amor, d’altres que la distància ho reforça, però mai havia sentit que a la distància et poguessis enamorar.

Però a mi m’està passant, estic a 6370,8 km de distància del meu nou amor, i dia a dia m’estic enamorant, cada dia una mica més.

La somií mentre dorm, la pens mentre estic despert, desitg sentir la seva oloreta a mar, desitg sentir el seu perfum a pinar quan ha plogut, desitg tocar la seva pell d’arena suau, desitg passetjar per ella, pens amb el dia que la tornaré a veure i li diré que l’estim, pens amb les meves llàgrimes que cauran damunt ella quan la vegi, la vull sentir que em parla, i com el moment en que les cigales entre els pins i la calor de l’estiu deixen de fer remor em vull sentir estrany per aquell silenci, pens i desitg ser estimat per ella i estimar-la sempre, desitg mirar al cel de nit, i que ella em faci creure que cada una d’aquelles estrelles és nostre, que em faci creure que sempre estarem junts, que em prometi que així com ella em va veure néixer ella em veurà morir, perquè ella és la que m’ha vist créixer, ella, la meva estimada, el meu nou amor, sempre hi havia estat amb jo, però mai m’havia enamorat, m’agradava molt, però no l’apreciava com cal, ara n’estic completament enamorat, ara sé que sempre t’estimaré Mallorca.

Quan t’enamores és perquè veus a l’altre persona actes i virtuts que et sorprenen agradablement, somriures, olors, converses... Et sents a gust amb ella, ella et fa sentir especial, afortunat.

Però quan t’enamores a distància, i a més d’una illa, el que t’enamora és pensar-la, recordar-la, imaginar-te que ets allà un altre cop i que ella et torna a dir aquestes coses que abans et deia cada dia però no li prestaves ni mica d’atenció, i que ara quan no hi són, quan estan a milers de kilòmetres, les notes a faltar, les enyores i et fan dir que quan la tornis a veure l’estimaràs i li demostraràs, la respectaràs i la protegiràs com si fos fràgil i de tu depengés la seva vida.

Ara som aquí, la capital del món, la ciutat que mai dorm, la “gran manzana”, la jungla...He vist que tot el que em deien de Nova York és veritat, però només quan hi vius pots veure que hi ha molt més a descobrir que el que et diu la visió externa de Nova York. Hi ha la vertadera realitat de la ciutat a descobrir.

Quan vius aquí gaudeixes el dia a dia, saps que estàs a un lloc especial, però quan vius aquí la ciutat no sempre et rep amb els braços oberts, i no sempre tu estàs alegre, hi ha dies en que passes per davant el Times Square, L’empire State, el Central Park, Rockefeller Center, Madison Square Garden, Brooklyn Bridge però no ho veus, aquell dia no és important per tu això. 

Aquests dies els teus ulls passen per alt tota aquesta decoració de la ciutat i veus el que la gent no mira, el que no vol veure.

Aquests dies són els que enlloc de mirar els gratacels veus com l’empresari surt de casa seva, agafa el seu gran cotxe i se’n va a la seva oficina de la planta 23 a Manhattan, però al seu costat, a metres del seu cotxe hi veus un home sense sostre, que es desperta entre les capses de cartró abraçat a la tristesa.

Els dies en que veus el que no mira ningú, sents una vergonya i pena per aquesta realitat, te n’adones que el món no està ben distribuït, està clar que això ja ho sabíem de fa molt de temps, però quan amb les teves mans pots tocar i sentir que la justícia està arrestada per ordre de la avarícia et sents impotent, i la teva solució és pensar amb Mallorca, per dissuadir-te d’aquesta realitat que tens davant, saps que tanmateix no pots fer res, només consolar-te a tu perquè la teva terra hi és, i et rebrà un dia o l’altre

A dies veus com hi ha gent que no te possibilitats, gent que sobreviu, no viu, les veus entre aquestes persones que amb una rialla d’orella a orella estan comprant a la 5 avinguda de Manhattan a Gucci, Jean Paül, Emporio Armani, Hugo Boss, els que compren van amb bosses a cada mà plenes de regals per ells mateixos, els que sobreviuen van amb sacs plens de forats allà on intenten guardar l’alegria.

Més d’una vegada he ajudat a un sense sostre, els hi he donat conversa, els hi he demanat a veure si a canvi d’uns dòlars em deixarien fer una fotografia, no sempre tens una resposta agradable, però si que a cada mirada que veus d’aquesta gent hi pots sentir que si es posessin a plorar els seu plor descontrolat estrangularia la seva veu fins a matar-los.

Veus a gent sense sostre molt major, n’hi ha un que em crida especialment l’atenció, no sé quina edat te, però quan els veus caminar tan encorbat te n’adones que la jungla l’està cridant, l’asfalt de New York li està dient que un moment o l’altre se l’empassarà i que ningú haurà sabut de la seva existència.

El carrer és dur, molt dur, però inclús quan arribes a casa teva, et seus al sofà i mires les noticies a la televisió i veus la manipulació a la qual estan sotmesos els americans sents pena per ells, sents pena perquè admiren el valor en la batalla, perquè viuen dins aquesta pel·lícula que han creat del bon al·lot i el dolent, i el tot val.

Et queda una esperança, i és que amb les armes no es maten les paraules... Veus que el mateix dobler que ara et salva a tu, és el mateix que assassina a l’altre part del món.

Aquests dies en que veus les coses així, t’has de sentir un guerrer, hi has de ressorgir, no has de tenir por ni a les lleis ni a la nostàlgia, t’has de sentir capaç de caure una i mil vegades però cada vegada aixecar-te més fort, i aixecar la bandera de Mallorca, i tornar a recordar d’allà on ets, i així tornar a beure del bàlsam que és per tu la teva illa i la seva gent.

No hi ha res com sortir de l’illa per valorar coses que abans et passaven per alt. Quan estic a les classes d’anglès, quan veig que tothom vol aprendre una llengua, me’n don compte de la sort que tenim nosaltres de tenir una llengua pròpia, tan guapa i nostra, sobretot això nostra.

Te n’adones que l’aire que respires a Mallorca no es respira a cap altre lloc del món, la seva netedat, la seva essència, la seva oloreta.

Te n’adones que la humanitat que tens a Mallorca a una gran ciutat no hi és, no saben el que és, aquí per norma general és anar ben passat de cafè, tenir pastilles vitamíniques i hores i hores de feina a les oficines.

Te n’adones de la sort que tens de gaudir de la tranquil·litat de l’illa, de sabre que si tens una hora per tu pots anar a Sa Ràpita a passetjar per Ses Covetes, que amb un res i no res ja ets a uns dels llocs més ermosos del món.

Saps que pot passetjar per els camins de fora vila, amb les flors dels ametllers a primavera, saps que el dissabte veuràs moltíssima gent coneguda al mercat, que faràs una tapeta al solet, que caminaràs hi veuràs les típiques façanes del poble, aquestes que encara són de mares, les nostres teules, les nostres persianes verdes.

Em deman quantes vegades he caminat pel meu poble sense fixar-me amb aquestes coses, sense apreciar-les, sense apreciar el valor que te tenir gent coneguda al teu costat, i tenir aquesta preciosa illa que ens fa de mare.

Ara, quan res d’això està a l’abast de les meves mans, és quan l’enyorança em fa sabre que el dia que torni li demostraré que l’estim, em fa veure les coses tant guapes que té, quan ho record torn a reviure situacions a Mallorca, i com deia abans per enamorar-me d’una illa he de reviure les situacions, imaginar-me que ella em torna a parlar i aquesta vegada si que em deixaré emocionar quan la brisa de la mar em digui que jo som part d’ella, aquesta vegada si que em creuré que les estrelles són nostres, aquesta vegada retindré dins meu la olor a pinar després de la pluja, aquesta vegada quan torni miraré la posta de sol com si fos la darrera, aquesta vegada miraré als mateixos ulls de la serra de tramuntana i faré que ella senti que el meu cor batega com quan veus el teu amor, aquesta vegada li donaré les gràcies en silenci i li demanaré que em guardi un lloc per mi el dia que mori, vull morir damunt ella, i sentir-me afortunat de haver estat un Mallorquí més, aquesta vegada si...

Dia a dia estic creixent com a persona, madurant i enamorant-me de l’illa i de vosaltres, estic content de ser Mallorquí, estic content de poder valorar l’illa d’una altre manera, estic content de sabre que som part del lloc capaç d’enamorar a distància.

Aquesta carta diria que és d’amor, però no és una història d’amor personal i privada, és una carta allà on hi participeu tots, des de el meu primer company de pàrvuls a l’amic que tant estim ara, des de el carrer allà on la meva veïna em va ensenyar a muntar amb bicicleta al port de Sóller allà on vaig dinar per darrera vegada amb la meva parella abans de venir a EEUU, des de aquella persona que em volia mal, a aquella persona que sense conèixer-me em va saludar per simpatia i em va regalar una petita dosis d’alegria aquell matí, des de la persona que mai veuré, a la darrera persona que em dirà que ha llegit aquesta carta, a totes elles i a tots el llocs que formen part de Mallorca lis vull dir que n’estic agraït i orgullós d’ells i ella... Mallorca.

Me n’he adonat que no tothom te el que tenim nosaltres, me n’he adonat que gaudim d’un paradís meravellós, me n’he adonat que a Mallorca és molt més fàcil viure-hi.

Basta que et preparis com cal quan ets jove, rebis una bona educació, aprenguis de la gent que et pot ensenyar coses sàvies i apliquis els coneixements dia a dia, que facis esport, que siguis bo amb la teva feina i no et compliquis la teva vida amb mals actes, drogues, mentides i coses que no et deixaran viure tranquil, si fas això, podràs realment gaudir de Mallorca, si tu estàs tranquil amb tu mateix, Mallorca et parlarà, Mallorca t’estimarà i Mallorca et deixarà estar al seu paradís i gaudir-lo a la vegada, Mallorca et mostrarà la llum i el camí a seguir.

Però mai deixeu de viatjar i conèixer altres llocs, segur que vos farà valorar més el que tenim i vos enriquirà com a persones, i Mallorca pot estar tranquila, gens gelosa, perquè ella és especial, i res i ningú ens farà enganar-la, sempre serà ella la que estimarem més, sempre serà la nostra preferida. 

Joan Català Mascaró 

Bergamo, ‘citta’ bellissima’

Escrito por Francesc Poyato

El seis naciones en Dublín

Escrito por Francesc Poyato

Menorca, mucho más que playas

Escrito por Francesc Poyato