Bellpuig, Artà

Tornarem a la Ma.-15 i a l’altura del Km 67, trobarem una bifurcació a mà dreta on observarem una petita subestació de Gesa. Seguirem per aquest camí, envoltant aquesta estació i, al final d’aquest, trobarem un encreuament de camins. Prendrem cap a la dreta i seguirem pel mateix uns 400 metres. Albirarem a la dreta dues barreres i accedirem per la de fusta. Finalment, a pocs metres ens trobarem en el complex de Bellpuig.

Bellpuig designa l’antic monestir que l’ordre religiosa premostratense van posseir a Artà des de 1230 a 1425. El seu origen es remunta a la donació de 8 alqueries islàmiques situades al districte de Yartan, feta pel rei Jaume I l’any 1230 a l’abadia premonstratense de Santa Maria de Bellpuig (comtat d’Urgell , Lleida). Per a poblar aquestes terres i explotar-les, els monjos van construir un convent i van distribuir els terrenys entre els nous habitants. D’aquests establiments sorgí, al llarg dels segles XIII i XIV, la vila de l ‘Almudaina d’Artà . Els priors de Bellpuig eren els senyors feudals d’aquesta regió, detentors del domini directe i els nous pobladors, titulars del domini útil, pagaven al priorat les càrregues impositives corresponents.

El monestir s’extingí el 1425, quan l’abadia de la mare de Bellpuig d’Urgell permutà les possessions d’Artà i els seus drets senyorials pels béns que el cavaller Joan Vivot tenia a la vila d’Os de Balaguer. De la família Vivot va passar als Dameto i, el 1637, es va crear el marquesat de Bellpuig a favor d’Albertí Dameto.

En el segle XIX, el monestir va ser habilitat com a cases de la possessió de Bellpuig. L’església va ser destinada a habitatge i la resta d’edificis com dependències agrícoles. Aquests darrers anys, gràcies a la donació de la família Truyols i als treballs de restauració del Consell de Mallorca, s’ha recuperat l’església i en un futur, tot el conjunt.

Bellpuig segons Marcel Durliat:

“Si es vol buscar l’origen d’aquestes naus úniques cegues, cobertes amb un embigat, es tendrà en compte el fet que el seu ús va ser gairebé general a les ordres monàstiques de Mallorca, després de la reconquesta i fins a finals del segle XIII.
Fundat l’any 1300 pels premostratenses de Bellpuig de les Avellanes, el monestir de Bellpuig a Artà ofereix un excel·lent exemple, a pesar de les lamentables promiscuïtats i les perilloses servituds provocades per la seva transformació a casa d’explotació rural. L’única novetat és l’afegit, una nau de dues seccions, d’un absis d’igual longitud i de la mateixa estructura, encara que més baix. Però, és això una novetat? No convé, al contrari, pensar que aquesta disposició restitueix la imatge de l’antic cor dels franciscans de Palma, destruït en el segle XIV per a donar lloc al gran absis de les religioses de Santa Margalida? De totes maneres, aquest pla hauria facilitat la separació del cor dels religiosos i la nau dels seglars, que van existia a les esglésies dels mendicants.
Els contraforts, que a Artà donen suport els arcs diafragmes, semblen haver estat afegits després, cadascun dels dos entrecavalca amb el portal. En els segles XVII i XVIII unes voltes d’arestes van substituir l’embigat aparent. La finestra del absis, avui obstruïda, presenta restes de retocs i l’òculus de la façana occidental no és primitiu. No hi havia finestres en els murs laterals”. (Marcel Durliat, 1964: 60)

El convent era de dimensions relativament petites, perquè la comunitat monàstica no hagué de passar mai de 15 monjos. Els edificis es van distribuir entorn d’un pati quadrat, a manera de claustre, en el costat meridional d’on es va construir l’església.

El temple presenta una estructura de planta rectangular; orienta a l’absis i el presbiteri cap a llevant, mentre els peus miren a ponent, amb un mur amb dues obertures en la base, una claraboia in la part superior i una rematada en forma de espadanya d’arc apuntat. La façana amb el portal principal és al costat sud, amb tres contraforts sense ornaments; el de l’esquerra presenta el detall de tres gravats de creus. El portal, obert a l’exterior per a l’accés dels feligresos, és de tradició romànica, d’arc de mig punt adovellat i emmarcat per una motllura amb decoració de punta de diamant a la part inferior. La capçalera presenta una finestra allargada i atrompetada. El lateral nord, integrat dins del que era espai de la comunitat religiosa, presenta un portal per a ús dels monjos; també es conserva un brocal adossat al mur.

L’interior de l’església és d’una sola nau, de planta rectangular, dividida en quatre trams amb tres arcs diafragma i coberta de volta apuntada amb llunetes. La coberta primitiva era de fusta dues vessants, però posteriorment s’hagué de canviar per l’actual de pedra. Cal destacar que la part de l’absis és exteriorment més baixa que la de la nau pròpiament dita. Les llunetes de la part superior de l’alçat són posteriors. Els capitells dels arcs mostren motllures de punta de diamant. Hi ha restes d’una pila i d’objectes de cuina, que provenen de l’època més recent d’ús agrícola.

Segons Durliat o Biel Pons (a través d’informacions orals), les antigues estades monàstiques es troben actualment molt desfigurades i destruïdes. Destacam una antiga escala, un portal conopial, els relleus d’unes cares després d’un portal de llinda, etc. Una estada de l’ala nord podria ser l’antic refectori o menjador, amb bases de possibles arcs diafragmes, amb les cel·les possiblement situades en la planta superior.

En el nord del conjunt d’edificacions, se situa l’antic hort enjardinat, que presenta un recinte tancat de parets antigues. L’accés es realitza per un portal de llinda amb fusta interior. El conjunt del jardí, actualment en ruïnes, mostra les restes d’un hemicicle i una pèrgola de 25 parelles de pilars octogonals, amb un festejador interior, que condueix a una exedra d’arc de mig punt i coberta absidal d’un quart d’esfera. En el costat de ponent del conjunt, hi ha una taula de pedra que podria ser l’altar antic de Bellpuig, amb una pedra d’una peça picada i peus amb pilarets octogonals. A la base es troba la mina de la font, possiblement un qanat islàmic.

“El vell convent”
Replomen lentament
els murs i es van desfent
amb gest de patiment
i d’amargura…

(Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 67-69)