La conquesta catalana

La conquesta catalana marca l’inici d’una nova etapa en la història de l’arxipèlag Balear. L’anterior societat islàmica desapareix pràcticament de cop el 1229 i en el seu lloc s’estableix una nova societat que poc o res té a veure amb l’anterior. Nova gent, una cultura diferent, una altra religió, una llengua distinta… tot això caracteritza l’esdevenir de les illes a partir del tall històric que significà la seva incorporació al món feudal cristià.

L’empresa militar fou el resultat de la convergència de distints interessos per fer-se amb el control de l’arxipèlag. Per una banda, l’antic interès dels comptes de Barcelona per incrementar els seus dominis a costa d’un territori estratègic proper. I, en el cas de Jaume I, de trobar una sortida a les tensions entre la monarquia i la noblesa (i, al mateix temps, en el si d’aquesta darrera) a base d’encaminar la tradicional bel·ligerància feudal cap a una guerra externa. Per una altra banda, l’afany de la gran noblesa catalana per incrementar els seus dominis i, en alguns casos, sanejar la seva economia. I, en tercer lloc, l’interès dels mercaders catalans i occitans (sobretot els de Barcelona, Marsella i Montpeller) per disposar d’un enclavament estratègic i, al mateix temps, eliminar l’amenaça pirata que sempre representava el corsarisme musulmà illenc. Tot això sense oblidar que per a tots aquests la possessió de les Balears significava disposar d’una base de gran importància pel domini del Mediterrani occidental.

El pilar fonamental fou la colonització cristiana (sovint anomenada repoblació) del territori, amb colons arribats de fora que ompliren el buit demogràfic provocat pels efectes de la conquesta. La gran majoria dels pobladors procedien de Catalunya, en uns percentatges que arriben al 80% a la ciutat i a la part forana  en molts casos al 90%, quan no el sobrepassen. A molta distància figuren els grups de procedència aragonesa, inferior al 10% i occitana (9% a la ciutat i gairebé inexistent a l’interior), mentre que altres contingents (italians, castellans, navarresos, etc.) són testimonials. Aquesta arribada de persones de fora fou constant durant més d’un segle, fins que la pesta negra de 1348-49 frenà en sec les migracions, mantenint sempre una clara preponderància els colons d’origen català. És important assenyalar l’existència d’una altra comunitat que no deixà de créixer,  sobretot a la ciutat, durant els segles XIII-XIV: la jueva. El seu màxim apogeu (demogràfic, econòmic i cultural) arribà durant la segona meitat del segle XIV, fins que l’assalt violent a la comunitat, perpetrat el 1301, inicià el seu declivi, consumat amb la conversió massiva i induïda de 1435.

La Corona de Mallorca

La mort de Jaume I l’any 1276 ocasionà un canvi d’ordre polític important: la formació de la Corona de Mallorca. La voluntat, en gran part arbitrària, del rei volgué que una part dels seus dominis (les Balears, el Rosselló i Montpeller) fos  separada de la resta (la Corona d’Aragó) i es constituís com una corona pròpia. El seu primer monarca fou Jaume II (1276-1311), el regnat del qual té dues etapes molt marcades, separades per un període transitori catalanoaragonesa de les illes (1285-1298).

La primera etapa (1276-1285) es caracteritza per l’alt grau de tensió entre les corones de Mallorca i Aragó, fruit de la voluntat del monarca d’aquesta darrera (Pere el Gran, germà de Jaume II)  per mantenir un cert control sobre la corona mallorquina i l’oposició de Jaume II als seus desigs. El que culminà amb el suport que donà Jaume II al rei de França quan el 1825 envaí Catalunya, el que comportà l’ocupació per part de la Corona d’Aragó de Mallorca i Eivissa com a represàlia. Menorca, que encara estava sota el poder musulmà, fou també conquerida dos anys després, el 1287.

Finalment, Jaume II pogué recuperar l’arxipèlag, amb l’afegit de Menorca, el 1298, després d’arribar a un acord amb el seu homònim (i nebot) Jaume II de la corona catalanoaragonesa. En aquesta la seva segona fase de govern, el rei de Mallorca dugué a terme una sèrie de mesures de govern importants: estimulà la indústria manufacturera i tèxtil, regulà l’ordre de prelació dels diferents corpus jurídics en vigor a l’illa (privilegis i franqueses, Usatges de Catalunya i dret civil romà, per aquest ordre), adquirí dominis senyorials, etc. Amb tot, les seves creacions més conegudes són les que es refereixen a les «Ordinacions» de 1300 i a les obres de caràcter arquitectònic.

A la seva mort, la corona passà a mans del seu nebot Jaume III, ja que Sanç no va tenir fills legítims. No obstant,  fins 1330 assistim a una regència ja que Jaume III era menor d’edat. El regent fou l’infant Felip, franciscà, germà de Sanç. Al fer-se càrrec el jove rei del govern, després d’uns anys de relativa tranquil·litat, a partir de 1336 s’inicia una etapa de relaciones difícils entre la Corona de Mallorca i la Corona d’Aragó, amb la qüestió de fons del grau de control que exercia aquesta segona sobre la primera. A més a més, Jaume III dugué a terme alguns canvis difícils d’entendre en matèria de política exterior, com la ruptura de la tradicional aliança dels reis de Mallorca amb França, cosa que els deixà sense contrapès davant el poder del monarca  catalanoaragonès, Pere el Cerimoniós. I, per una altra banda, Jaume III es guanyà l’oposició d’una bona part de la població, degut a una creixent pressió fiscal, al seu caràcter cruel i despòtic, i a la fama de mal governador que fou adquirint.

Aquesta situació fou aprofitada per Pere el Cerimoniós que, sota l’acusació de l’incompliment per part de Jaume III de certs deures vers ell (incompliment, encara que convenientment exagerat, pel demés, cert), inicià un procés legal contra el rei de Mallorca, que acabà amb una sentència confiscatòria dels seus dominis.  El resultat final fou una guerra oberta entre ambdós a la que Jaume III, òbviament, dugué les de perdre. Així, el maig de 1343 el Cerimoniós ocupà el regne de Mallorca i entre  1343-1344 el Rosselló. Jaume III, apressat per la situació, va vendre tots els seus drets senyorials sobre Montpeller al rei de França el 1349, amb l’objectiu de recuperar Mallorca. L’octubre d’aquest mateix any desembarcà a l’illa amb un exèrcit de mercenaris que fou fàcilment vençut per les tropes de Pere el Cerimoniós prop de Llucmajor, sense haver obtingut cap recolzament popular a la seva causa. La batalla va tenir lloc dia 25 de l’esmentat mes i en ella Jaume II no tan sols perdé la batalla sinó la vida.

Mentre, la conjuntura econòmica experimentà canvis i un període de recessió que, combinat amb diverses guerres (Sardenya, Gènova i Castella), provocaren l’endeutament  públic i una forta crisi durant la segona meitat del segle XIV.  L’assaltament contra la jueria (el «Call») de la ciutat el 1391 fou un dels seus exponents més significatius.