Dades i Descàrregues

Dificultat:
Moderada.
Durada:
1 hora.
Longitud:
Aproximadament 1 quilòmetre a peu.
D’interés:
Explanada exterior, pati d’armes, Museu d’Història de la Ciutat, Capella de Sant Marc, Sala Jovellanos, plataforma superior.
El preu de l’entrada general al castell val uns 2,10€. Hi ha un aparcament gratuït a l’exterior del recinte.

Descàrregues:

Introducció

El castell de Bellver, joia gòtica que domina la badia de Palma, ha estat testimoni de nombrosos esdeveniments i, com a fortalesa, residència reial i presó, ha allotjat a il·lustres personalitats. Es va construir entre els anys 1300 i 1311. La primera acció bèl·lica es produí el 1343, durant la campanya de reincorporació del regne de Mallorca a la corona d’Aragó. Després d’un assetjament a la fortalesa, comandat pel canceller Nicolau Marí i una guarnició de vuitanta soldats, es rendí a les tropes de Pere el Cerimoniós, rei catalanoaragonès que es coronà a la Catedral com rei de Mallorca. El castell es convertí en presó de molts fidels al darrer rei de Mallorca, Jaume III, el qual va morir a la Batalla de Llucmajor. Violant de Vilaragut, vídua del rei, i els seus fills Jaume i Isabel foren empresonats aquí. Entre 1802 i 1808 acollí al seu presoner més il·lustre, el polític i intel·lectual Jovellanos.

En relació a la seva funció com a palau, el 1394 acollí la cort catalanoaragonesa de Joan I i la seva esposa Violant de Bar, els que junt a un llarg seguici de cavallers i funcionaris reials, fugien de la pesta que assolava Barcelona i les terres continentals. Però després d’aquest efímer esdeveniment cortesà, la història del castell té més episodis de presó i de desgràcies que de residència com a palau.

Bellver és un dels quatre únics castells de planta circular, amb el de Restormel (Cornualles), el de Michelstetten (Baixa Àustria) i el de Montaner (Bearne). El Castel del Monte (1240) és semblant, ja que té una planta poligonal amb dos eixos de simetria.

L’arquitectura civil i militar en el Regne de Mallorca

En els seus orígens, la dinastia mallorquina no disposava d’una arquitectura palatina molt destacada en els seus territoris: el Rosselló, la Cerdanya, Montpeller i Balears.

A Mallorca hi havia l’antiga residència dels valís musulmans, l’Almudaina, una ciutadella adequada a la funció de defensa més que a la de confort residencial.

Quan Jaume I decidí fer del castell de Perpinyà la seva residència habitual, realitzà en aquesta ciutat la primera i més important de les seves obres. A partir de 1276, quan morí Jaume I, s’iniciaren grans obres de construcció i reconstrucció a Mallorca, que quedaren plasmades a l’edificació del castell de Bellver i les modificacions de l’Almudaina i d’altres residències de l’illa.

Totes aquestes iniciatives van tenir com conseqüència la introducció de l’estil gòtic a l’arquitectura civil.

El castell de Bellver

Aquest castell és un dels més originals, no tan sols per la seva planta circular, sinó també perquè s’hi conciliaren les necessitats defensives i artístiques dels monarques. El terme Bellver (bell veure), que reemplaçà l’antiga denominació de Puig de la Mesquita, correspon a un bell mirador. El seu emplaçament, avui cobert per un frondós bosc de pins, abans es dedicava al cultiu de la vinya.

Els treballs de construcció de l’edifici començaren el 1300, en el mateix moment que l’Almudaina estava sent reformada, i per això foren necessàries varies expropiacions de terreny. Es pot seguir bé el procés de construcció a partir de 1309 a través del Libre de Beilver de l’any de MCCCIX, any en el que arribaren pintors i fusters per treballar en els espais interiors de l’edifici. El 1310 ja s’havien fet les finestres, les arcades de la galeria del pis inferior, la torre de l’homenatge, el portal principal ja disposava de portes, es treballava en les portes, la galeria superior i s’estaven pintant les cambres. Des de 1311 el castell ja tenia el seu propi capellà i s’hi instal·là una guarnició de soldats fins la mort de Jaume II. El seu successor, el rei Sanç, va residir-hi en durant l’any 1314. El 1330 es documenta l’excavació del fossat que envolta el castell. Els treballs que s’anaren realitzant durant els segles XIV i XV foren de manteniment – conservació.

En el segle XVI es volgué adaptar la construcció als progressos de l’artilleria i per aquest motiu s’adaptaren les terrasses a la col·locació de canons i se sacrificaren els merlets, a excepció de les de les torres (actualment sols trobam les barbacanes de la torre de l’homenatge i el matacà que protegeix l’entrada principal). A més a més, es construí un mur exterior amb la mateixa forma que el contorn de la planta del castell.

La planta, molt original i regular, dibuixa un cercle perfecte rodejat per tres torres adossades de base semicircular, i la de l’homenatge, separada i dividida en cinc pisos, unida originàriament mitjançant un pont llevadís.

A més dels referents a l’originalitat i possibles influències sobre la planta circular del castell que poden remuntar-se a la Roma Imperial i als exponents medievals esmentats a la introducció (Restormel, Michelstetten, Montaner i el Castel del Monte), podem destacar la torre cilíndrica de l’homenatge que, segons Marcel Durliat, es pot trobar referents a l’arquitectura militar medieval del sud francès, com la tour de Constance o la tour de la Vade. La de Bellver domina especialment la porta d’entrada del castell, serveix com element defensiu i també actua com element separador de la residència reial i els llocs de guàrdia.

Podem trobar altres influències a diversos detalls del castell, com les finestres germinades, que també trobam a l’Almudaina o a la Torre dels Enagistes (Manacor), les voltes de creueria, que són similars a les de la cripta de Sant Llorenç (sota la capçalera de l’església parroquial de Santa Creu, Palma), etc.

Exterior del castell

Ens situam davant la porta exterior del recinte immediat del castell. Passam el primer fossat, poc profund, per un pont de fusta i la portalada de la fortalesa, d’arc dovellat lleugerament rebaixat, per entrar en el revellí, recinte exterior del castell, que consisteix en un corredor circular al voltant del fossat i els murs de la fortalesa, que presenta 27 troneres per les peces d’artilleria i amb escalons pels soldats amb armes lleugeres.

Aquest punt ens permet contemplar el talús i el fossat i les espitlleres distribuïdes pels murs, les torres i, els diversos baluards i revellins que conformaven el sistema defensiu d’aquesta fortalesa. És inevitable veure la imponent torre de l’Homenatge, en alambor, planta circular i alçat cilíndric, que fa 33,37 metros d’alçada des de la base del fossat. Una petita porta d’arc de mig punt a la part nord de la torre, amb data de 1514, permetia antigament accedir al pis inferior per un pont llevadís l’inici del qual encara resta per descobrir.

El castell ocupa el cim d’un monticle en el costat oest de la badia de Palma. En el segle XIII apareix documentat amb el nom de mont de la Mesquita però no s’ha pogut comprovar l’existència de cap recinte religiós musulmà. El topònim significa ‘bella o bona vista’ i fa referència a l’excel·lent panoràmica que es pot veure des del cim del pujol.

La seva construcció es dugué a terme entre els anys 1300 i 1311, en temps de Jaume II. El projecte del mestre d’obres reials Ponç Descoll, fou executat pel mestre d’obres Pere Salvà, pel mestre picapedrer Pere Despuig i per diversos fusters i pintors que treballaven simultàniament en el palau de l’Almudaina. La decoració i la pintura mural són obra de Francesc Cavaller mentre que Francesc Camprodon realitzà els treballs d’escultura. El rei va poder veure bastant acabada la fortificació poc abans de la seva mort, sobrevenguda el 1311; va anomenar al primers castlà, Pere Antic, i donà el vist i plau al primer capellà de l’oratori, Julià Fabra. Encara que el rei Sanç va poder residir en el palau, les obres es perllongaren fins el 1330, quan els picapedrers Pere Tallada i Francesc Santa Creu completaren l’obra del fossat.

El segle XVI es caracteritzà per diferents obres derivades dels avanços de la tecnologia militar; es feren obres de fortificació de defensa artillera, una mostra es el revellí, obrat el 1551 per Andreu Pons. També s’instal·laren peces d’artilleria, necessàries per a la defensa de la ciutat i del port davant el perill turc. Las modificacions que s’hi feren suposaren la pèrdua dels merlets del terrat superior. El 1567, un llamp afectà la fortalesa i originà un devastador incendi. Les obres de restauració foren considerables, ja que s’hi invertí la quantitat de 4.000 lliures. Sembla que aquest llamp va enfonsar la torre del migdia, oposada a la de l’homenatge, i als murs veïnats.

Porta d’entrada principal

La porta principal està rematada amb un arc de mig punt dovellat. Conserva les cordes del vell pont llevadís, que en el segle XV fou substituït per l’actual pont de pedra; està protegit per l’espitllera i un matacà superior sostingut per quatre mènsules o permòdols. Adossada al matacà hi ha la torre o atalaia nord-oest.

Planta baixa

De l’interior del castell destacam, en primer lloc, el vestíbul, rectangular i de volta rebaixada, amb una làpida dedicada a Alexandre Jaume i Rosselló, la porta de la direcció del castell (esquerra) i una porta d’arc de mig punt (dreta) que comunica amb la planta noble. Podem donar la volta al corredor de la planta baixa, on es troben les dependències del personal de servei i dels soldats de guarnició. Ens fixam en el sostre de fusta i en l’arcaria de 21 columnes de fusta quadrada aixamfranades, on es recolzen els arcs de mig punt. La paret mitgera compta amb finestrons atrompetats i quinze portes, quatre d’arc de mig punt i deu d’arc a nivell. (hi ha una incoherència ja que 4­+10 són 14 i no 15)

El pati d’armes, de planta circular, cobreix un immens aljub que es completa amb un gran brocal quadrat. Els elements més destacats són el paviment de pedra de Santanyí, la motllura perimetral, i el ràfec de fusta amb mènsules, de gairebé dos metres d’amplada.

El 1931, durant els primers mesos de la II República, l’Estat cedí la fortalesa i el bosc a l’Ajuntament de Palma, gràcies, especialment, a les gestions d’Alexandre Jaume. L’any següent es fundà el Museu de Bellver, que amb el temps es convertiria en el Museu d’Història de la Ciutat. Les sales de la planta baixa allotgen actualment aquest museu que permet conèixer l’evolució urbana i històrica de la ciutat de Palma, des de l’edat de Bronze fins l’actualitat.

Planta noble

Ascendim a la planta noble per una escala de dos trams, moderna, que substitueix l’antiga escala de cargol. La coberta del corredor té 21 trams de volta de creueria, com totes les estances d’aquest pis. La paret mitgera té tretze portes i onze finestres, nou d’aquestes germinades, mentre que la galeria que s’obre al pati té un total de 42 arcs apuntats sostinguts per columnes de canya octogonal, formant trèvols calcats a trifoli. La base és diferents segons si pertany als arcs grans o petits; els primers tenen base de secció quadrada, amb una entalladura en els seus angles, mentre que els arcs petits tenen base octogonal; les canyes són d’un gruix variable i els capitells tenen un relleu de plomes o fulles.

Una de las estances d’aquesta planta és la capella de Sant Marc, amb porta d’arc de mig punt, coronat amb una creu trilobulada; conserva el paviment original, de rajoles amb decoració geomètrica de color verd, i restes de pintura mural amb representacions religioses. El nou retaule data del 1718 i fou patrocinat pel governador del castell, Pere de Montellano, i el seu autor fou Antoni Ventallol. Actualment, rere l’altar es troba un pal·li o frontal brodat que representa l’Àngel Custodi de la Ciutat de Mallorca, flanquejat per representacions de Sant Gregori i Santa Praxedis. La sala conserva restes de pintura mural.

El 1408 es designà als monjos cartoixans de Valldemossa com governadors titulats de Bellver amb dret a nomenar un lloctinent i lliurar-li les claus del castell. Una reial ordre de 1719 va dissoldre aquesta potestat, però el monestir conservà el senyoriu, i així es percebia una renta anual de 50 lliures fins la Llei de Desamortització promulgada per Mendizábal (1835). El 13 de juny de 1867 fou el darrer dia que se celebrà missa a la capella del castell; els ornaments litúrgics foren traslladats a l’oratori de l’Hospital Militar.

A continuació, entre la torre nord-est i la torre est, trobam dues cambres. La primera compta amb un fogar relativament modern, situat davant la capçalera de l’escala de cargol que puja de la planta baixa, i a la paret exterior, s’obren dues finestres. La segona compta amb una finestra germinada i un portal de llinda lobulat que comunica amb la torre de llevant.

A la següent estança trobarem la sala Jovellanos, on hi restà captiu entre el 5 de maig de 1802 fins el 6 d’abril de 1808 l’il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), antic ministre de Carles IV i víctima de la política de Godoy. A pesar de les dures condicions del confinament, Jovellanos hi va escriure diverses obres, algunes amb la fortalesa mateixa com a punt de partida. A la paret esquerra segons s’hi entra, es troba una làpida dedicada a l’escriptor i pensador, coronada amb un bust treballat per l’escultor Jacinto Mateu i una inscripció amb lletres daurades. En aquesta mateixa paret i també a la que mira a l’exterior hi ha restes de grafits murals amb versos manuscrits per Jovellanos, ambdós emmarcats senzillament i conservat sobre l’estuc antic.

A continuació es troba les estances reials, és a dir, el saló del tron, amb un tronc amb dosseret i dues pintures de K. Krekovic que representen Jaume I i la mort de Jaume III, i la sala de la Reina, que connecta per una petita porta amb la torre sud.

Segueixen les estances que actualment allotgen el fons de la col·lecció del cardenal Antoni Despuig i Dameto (1746-1813), on s’hi exhibeixen làpides, objectes romans i còpies clàssiques del segle XVIII distribuïdes en tres estances, i finalment la cuina, molt gran i espaiosa, amb una gran campana amb revellí situada sobre l’antic fogar, una pila amb un pannell ceràmic dedicat a Sant Sebastià i una altra pila dedicada a Nostra Senyora de la Mercè.

Planta superior

Ascendim a la plataforma superior o terrat del castell, que ens ofereix excel·lents vistes de la badia, de la ciutat, i de bona part de l’illa. Hi trobam les portes de les tres torres albacars; la major de las tres és la torre sud o de la Reina, amb una porta rodona, coberta de volta de canó i tres finestres rectangulars, una per a cada planta. Damunt de la finestra superior es distingeix l’escut amb quatre barres amb una corona reial. També s’hi troben els accessos a les quatre torres o garites semicirculars, també conegudes com guaitells (talaia) i que originàriament trobaven merletades.

Podem fixar-nos en el sistema de recollida d’aigua de pluja que, des de la plataforma i els terrats de les torres, aboca a l’aljub, i podem cerca els grafits, entre els que destacam Vive Napoleón, realitzat per un presoner de la Guerra del Francès i situat entre la torre flanquejant sud-est i la torre sud.