La població: temps de pesta

L’accentuada inestabilitat social i econòmica que va ser conseqüència dels episodis bèl·lics relacionats amb la reincorporació del regne de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343-1349), va ser seguida pel cop de fuet de la gran epidèmia de pesta negra de 1348, que va afectar gairebé tot Europa occidental. La disminució de la recaptació del morabatí –tribut que pagaven la majoria de famílies- pot resultar indicatiu dels efectes de la pesta: l’any 1350, la recaptació de Ciutat havia minvat –respecte de 1343- en un 4,4% i la de la Part Forana en un 23,5%. Però aquesta només va ser la primera envestida de la pesta. Durant tota la segona meitat del segle, la població de Mallorca va veure reduït els seus efectius com a conseqüència de diferents pestes i d’altres malalties contagioses, que la documentació sol denominar genèricament com morb (malaltia); especialment virulentes van resultar les epidèmies de 1362 i de 1375. La por i la presència d’aquestes malalties van passar a formar part de l’experiència vital de la població mallorquina de l’època. A la memòria col·lectiva, la gran pesta de 1348 va passar a ser només “la primera mortalitat”, una de les tantes epidèmies que van delmar la població mallorquina a l’Edat Mitjana. Per altra banda, la minva de la població també es va veure afavorida per les freqüents caresties alimentàries i, en general, per la crisi econòmica que travessava el Regne de Mallorca. De fet, les fonts institucionals coincideixen a assenyalar la reducció dels efectius demogràfics a finals del segle XIV: el 1382, les autoritats mallorquines afirmaven que “el dia d’avui [Mallorcha] no és així copiosa de poble com solia”, i el 1392que“la ciutat e Regne sien al present molt buides de gent!”. Aquesta tendència es va agreujar encara més com conseqüència de la Revolta Forana de 1450, i de la repressió que va seguir arrel de la revolta. La disminució del morabatí recaptat amb posterioritat a aquest moviment social constitueix una mostra palpable de la minva de població motivada, directament o indirectament, per les conteses bèl·liques, però també resulta indicatiu l’augment del nombre de famílies pobres, que no tenien suficient riquesa per a contribuir al tribut. Malgrat l’esmentat, en la segona meitat del segle XV la població mallorquina va iniciar ràpidament la seva recuperació, que es va interrompre –encara que només temporalment- com a conseqüència de la pesta de 1493-1494. Els efectes de l’epidèmia, encara que significatius, no van impedir la represa del creixement, que va situar la demografia illenca en nivells pròxims als arribats en la primera meitat del segle XIV. Però aquesta dinàmica ascendent va tornar a interrompre’s de manera inesperada. En aquesta ocasió, a conseqüència de la Germania.

Els grups socials

En la societat mallorquina de l’Edat Mitjana van coexistir diferents grups socials, definits tant per l’origen com per la religió. Una coexistència marcada per la segregació social a què sotmetia el grup majoritari -la població cristiana, d’origen majoritàriament català- a les dues minories que també integraven la societat mallorquina, els esclaus i els jueus. Aquests darrers disposaven d’una organització autònoma –l’Aljama- reconeguda pel rei. En canvi, la situació dels esclaus – d’origen no mallorquí, una vegada extingida la població musulmana autòctona, a finals de segle XIII- era certament diferent, ja que venia definida per la seva condició jurídica, concretada bàsicament en la privació de llibertat i la submissió a les ordres del propietari. Tant els jueus com els esclaus van ser objecte d’una severa legislació discriminatòria i de control, que els convertia en grups a part de la majoria cristiana vella o “de natura“.

Els cristians vells o “de natura”

La població d’origen català constituïa en la societat mallorquina nascuda amb la conquesta del 1229 el grup predominant, tant culturalment com socialment i demogràficament. Això explica que, durant l’Edat Mitjana, l’apel·latiu català es convertís a Mallorca en sinònim de cristià vell –o de natura, usant la terminologia mallorquina de l’època- i que fos emprat, conjuntament amb el genèric cristià, per a distingir els cristians de natura dels esclaus, dels lliberts (esclaus que havien aconseguit la llibertat), dels jueus, dels conversos i dels descendents de tots ells. Així pot apreciar-se en les ordenances i capítols dels gremis, en les disposicions i ordres d’àmbit general i en documentació de diversa índole. Per exemple, el 1384 es va manar que “alcuna filla de cativa i de català o de altre home franc (…) no gos portar draps de seda” i l’any 1420 es va prohibir que l’ofici de curtidor fora exercit per “negun catiu ne que sia estat catiu, o fill de catiu o cativa, si doncs no era fill de cativa i de català”. En aquest context, aquesta afirmació onomàstica no comportava cap reivindicació de catalanitat política. Simplement, remetia a una condició social, associada a un origen majoritari i a la professió del catolicisme romà, mitjançant el qual la majoria cristiana de natura pretenia remarcar que la seva condició de grup social dominant i majoritari tenia les seves arrels en la conquesta de Mayurqa de Jaume I.

Els esclaus i els captius

Si alguna cosa va caracteritzar la societat mallorquina medieval en relació a altres societats cristianes de l’actual Europa occidental, fou, sens dubte, la importància que va revestir l’esclavitud; s’ha estimat que la població esclava va poder constituir entre el 10 i el 30% de la població total de Mallorca durant el segle XIV. És per això que la historiografia europea ha arribat a qualificar Mallorca com “el centre de l’elaboració de l’esclavitud moderna” –en paraules de Henri Bresc- o que s’ha afirmat –així ho va fer Xerris Verlinden- que la situació del regne de Mallorca en la segona meitat del segle XIV evoca “aquella que es produeix sovint en les colònies de plantació d’Amèrica alguns segles més tard”. De tota manera, i en relació amb l’esmentat, ha de tenir-se en compte que l’esclavitud era un fet habitual en el món mediterrani, tant en la Cristiandat com en l’Islam. La importància de l’esclavitud en el Regne de Mallorca probablement ha de relacionar-se amb la facilitat existent per a l’aprovisionament d’esclaus que es derivava de la posició estratègica de l’illa en les rutes dedicades a aquest comerç humà. El terme amb què eren designats normalment els esclaus –“catius”, és a dir, captius- resulta indicatiu de com es van convertir en esclaus la gran majoria: mitjançant la captura Però l’esclavitud podia tenir a més un altre origen: el naixement. O, més concretament, tenir pares esclaus o ser un “bord” (bastard) fill d’un pare lliure i d’una mare esclava. Professar una religió diferent al cristianisme era un dels factors que permetien i, en certs contextos, fins i tot propiciaven l’esclavitud En principi, els cristians no podien esclavitzar ni ser esclaus d’altres cristians, però això no va ser obstacle perquè un gran nombre de grecs i de sards, tots ells cristians, fossin esclavitzats, ni tampoc ho fou perquè els esclaus convertits al cristianisme continuassin privats de llibertat Pel que fa a l’origen dels esclaus, aquest va fluctuar considerablement: en el segle XIV van predominar els grecs, els sards i els musulmans; en el segle XV, segons l’historiador Onofre Vaquer, poden diferenciar-se clarament dos períodes; a saber: la primera meitat de la centúria, caracteritzada pel predomini d’esclaus procedents d’Europa oriental i Àsia; i la segona, pel dels musulmans nord-africans negres i turcs.
A la Part Forana, els esclaus solien treballar en les explotacions agrícoles dels seus propietaris, que normalment eren terratinents adinerats, posseïdors d’alqueries i rahals; a la ciutat, solien treballar en l’artesania, com traginers i, especialment les dones, en el servei domèstic de l’aristocràcia i de persones acomodades. La situació dels esclaus coneixia una àmplia diversitat de condicions, que comprenien des de la semillibertat fins al patiment de tot tipus de maltractaments. Bona part dels esclaus –llevat de aquells que ja eren cristians- es van convertir al cristianisme, o això és el que es desprèn del fet que adoptessin una onomàstica procedent del santoral cristià.

El propietari podia alliberar l’esclau en el seu testament o concedir-li la llibertat quan hagués servit durant un cert temps. Però els alliberaments voluntaris no eren una cosa habitual. Normalment, per a poder alliberar-se, l’esclau havia d’establir amb el seu propietari –que havia de donar el seu consentiment previ- un contracte de talla o de setmana. Aquests contractes coneixien diverses modalitats, però tots coincidien en l’essencial: fixaven un preu per al seu alliberament i ho situaven en una condició de semillibertat, el que li permetia llogar béns immobles, treballar per compte aliè i negociar, normalment fent préstecs, amb els guanys que hagués obtingut mitjançant l’exercici d’aquestes activitats. No és d’estranyar, per tant, que les ànsies de llibertat propiciassin l’autoexplotació de la mà d’obra esclava.

Els esclaus en procés d’alliberament (denominats “setmaners” en la documentació) solien treballar com jornalers en les explotacions agrícoles, tallers i altres activitats que requerien mà d’obra suplementària. Però les diferències entre els salaris masculins i femenins jugaven en contra de les esclaves “setmaneres” i feien més difícil que poguessin aconseguir regularment la quantitat fixada com pagament. Segurament això explica que moltes es vessin forçades a recórrer a la prostitució; de fet, setmanera i prostituta van arribar a convertir-se en termes sinònims. Aquesta pràctica, que va ser prohibida repetidament, devia ser una de les poques possibilitats que disposaven les esclaves per a reunir l’import que havien de pagar com preu de la seva llibertat.

Si l’esclau arribava a pagar l’import fixat en el contracte, obtenia el seu alliberament i passava a ser “franc i alforra” (llibert). Una vegada lliure, tenia dues opcions: tornar al seu lloc d’origen o optar per establir-se definitivament a l’illa, dedicant-se a les activitats característiques dels estrats més baixos de la població. Jurídicament, gens diferenciava a l’antic esclau o esclava de la resta de persones lliures. Però la igualtat jurídica no suposava en realitat la fi de la segregació: haver estat esclau o ser fill d’esclaus constituïa una espècie d’estigma social, com ho demostra que els antics esclaus i els seus descendents fossin privats d’exercir determinats oficis o que, normalment, els lliberts es casaven amb llibertes.

Els jueus i els conversos

La població jueva mallorquina, que vivia organitzada en una comunitat regulada segons la llei judaica -aljama-, vivia concentrada en el call (jueria) d’Inca i, en la seva gran majoria, en el de Ciutat, encara que es documenta la seva presència en nombrosos pobles. Els jueus, a causa de les seves creences religioses, van ser víctimes d’una segregació que es va incrementar a poc a poc i que va arribar a obligar-los, per exemple, a anar vestits amb una indumentària o símbols distintius. També van ser privats, mitjançant la llei o per la pràctica consuetudinària, per una banda significativa dels drets de què gaudia la majoria cristiana, com l’accés als càrrecs administratius. A més, van ser objecte de freqüents persecucions i de contínues pràctiques per intimidar-los, sobretot durant la Setmana Santa. A l’odi i animadversió de què eren objecte per la seva religió, s’afegia el motivat per una de les seves activitats més característiques, juntament amb el comerç i els treballs de l’artesania: el préstec de doblers. Certament, els jueus s’aprofitaven -com ho feien també molts cristians- de les dificultats econòmiques que asfixiaven els prestataris, però no és menys cert que no eren la causa d’aquesta situació. Les amenaces i les agressions de tipus esporàdic es van convertir en un tumult generalitzat quan, al juliol de 1391, es va propagar a Mallorca l’onada d’antisemitisme que, aquell any, s’havia estès, com una taca d’oli, en gran part de l’Europa catòlica i que solia materialitzar-se en persecucions i assalts en les jueries. Durant el mes d’agost de 1391, un gran nombre d’homes de la Part Forana, als quals es va unir un bon nombre de residents a Ciutat, va destruir el Call d’Inca i van assaltar el de Ciutat i, pel que sembla, també van fer el mateix amb els habitatges dels jueus de la resta de pobles de Mallorca. És cert que aquest aixecament va tenir també un indubtable vessant reivindicatiu -els seus portaveus van sol·licitar, entre altres iniciatives, la supressió dels impostos indirectes i profundes reformes institucionals-, però no és menys cert que aquest episodi no es pot deslligar de l’intens antisemitisme de la majoria cristiana “de natura”.

Els assalts i saquejos van causar el pànic dels jueus mallorquins: molts van fugir, sobretot al nord d’Àfrica i n’hi va haver també que van continuar residint en l’illa, convertint-se al cristianisme. Encara així, una fracció important dels jueus va mantenir la seva residència a Mallorca. La conversió no lliurava als antics jueus de la segregació ja que, tal com afirma l’historiador Pau Cateura, el convers continuava sent un ciutadà sota sospita. Sota la sospita de voler fugir a Àfrica i abraçar de nou el judaisme, o de practicar-lo en privat i de relacionar-se amb els jueus que continuaven habitant en el Call. El 1435, davant el perill de tornar a sofrir un atac semblant al de 1391, la totalitat de jueus mallorquins es van convertir al cristianisme. Una conversió que, molt sovint, només va ser nominal, el que va motivar, a partir del 1488, les persecucions de la nova Inquisició Castellana.

L’increment de la fiscalitat i el deute públic

En els últims decennis de la dinastia privativa de Mallorca, i sobretot a partir de la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó es va assistir a un augment continuat de la pressió fiscal. Aquest augment de la fiscalitat, comuna als diferents territoris de la Corona d’Aragó estava motivada bàsicament per dues causes. En primer lloc, pel finançament de la política expansionista de la Corona d’Aragó en el Mediterrani. En segon lloc, per la voluntat de la monarquia de mantenir el volum de les seves rendes, molt minvades com conseqüència de la crisi agrària i de diferents epidèmies, entre les quals hi destaca la Pesta Negra de 1348. Aquesta fiscalitat va conèixer dues modalitats bàsiques: la indirecta, que gravava determinades activitats i el tràfic de productes, sobretot dels de primera necessitat, i de les mercaderies; i la directa, implantada sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, que consistia a repartir la quota fiscal assignada a cada població (la talla ) entre els seus veïns, en funció de la riquesa de cadascun d’ells.
La Universitat del Regne de Mallorca, davant la insuficiència dels mecanismes ordinaris per recaptar, va haver de recórrer a l’emissió de deute públic per a poder pal·liar la seva falta de liquiditat. L’adquisició de la gran majoria d’aquest deute per creditors del Principat de Catalunya va provocar un problema afegit, la constant sagnia de moneda cap a altres entitats polítiques. L’endeutament per aquest concepte aviat va adquirir proporcions alarmants. El 1372, el pagament dels interessos consumia el 90% del total dels impostos ordinaris. El disseny i aplicació de diferents plans de reforma de la hisenda del Regne no van poder impedir la seva fallida. L’any 1405 es va acordar el denominat Contracte Sant, mitjançant el qual tots els ingressos procedents dels impostos es van dedicar al pagament i amortització del deute. Aquest Contracte no va aconseguir solucionar la crítica situació de les finances, a causa del desequilibri existent entre els ingressos i les despeses del Regne i, segurament, perquè la liquidació del deute no interessava a bona part de la classe dirigent illenca, ja que anava incrementant a poc a poc la seva importància com creditora del Regne i que va passar a obtenir bona part de les seves rendes per aquest mitjà.

Aquesta situació s’agreujava encara més per una constant en la història del Regne de Mallorca, les freqüents caresties de cereals, que obligaven la Universitat del Regne a dur a terme contínues compres de blat en mercats exteriors per al proveïment de l’illa. El drenatge de moneda que suposaven aquestes compres només era pal·liat pels ingressos reportats per les dues principals fonts d’ingressos del Regne: en primer lloc, i no necessàriament per ordre de magnitud, l’activitat mercantil, que va mantenir la seva importància, a pesar de la contracció del tràfic comercial en el Mediterrani; en segon lloc, l’exportació de teixits mallorquins en diferents mercats mediterranis, sobretot italians. La manufactura tèxtil mallorquina es va beneficiar de l’abundància de la producció de llana de l’illa i del control de determinats mercats per la Corona d’Aragó com el sard i el sicilià, i va experimentar un gran desenvolupament en la segona meitat del segle XIV, que va continuar durant tot el segle XV. Com a conseqüència d’aquest desenvolupament, l’activitat manufacturera va esdevenir un dels puntals de l’economia illenca, tant pel volum dels ingressos que generava, com per la població que estava involucrada, directament o no, en la seva producció.

La segona meitat del segle XIV i el segle XV foren moments difícils per a l’agricultura mallorquina, ja que la producció agrària, sobretot la de cereals, va descendir molt per sota dels nivells arribats durant la primera meitat del segle XIV. Aquesta disminució, que s’emmarca en una tendència recessiva similar a la que s’experimentava en la resta d’economies feudals, no es devia únicament a la minva de població que es va produir a Mallorca durant aquesta època, com es dedueix del fet que les collites disminuïssin tant en magnituds absolutes com també en el que concerneix a la producció per càpita, que també es va reduir significativament durant la segona meitat del segle XIV. Per tant, en aquesta tendència recessiva intervenien alhora diferents factors, que anaven des de la mateixa crisi demogràfica fins a la reconversió d’espais de cultiu en pastures dedicades a la ramaderia, ja que aquesta activitat es veia estimulada per l’increment de la demanda de llana generat per la manufactura tèxtil mallorquina i, en bona part, de l’exterior de l’illa, fonamentalment de les repúbliques italianes.

El Regne de Mallorca, part de la Corona d’Aragó

Després de la seva reintegració a la Corona d’Aragó (1343), el Regne de Mallorca va conservar les seves institucions, fins que foren abolides pel decret de Nova Planta. En conseqüència, la seva única vinculació amb la resta de territoris de la Corona va ser compartir el mateix rei i l’assistència a les Corts Generals. Els reis, com també era habitual en temps de la dinastia privativa de Mallorca, no residien a Mallorca, sinó que delegaven les seves atribucions en un governador o en un lloctinent, que governava el Regne en el seu nom. La Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca i el seu consell – posteriorment denominat Gran i General Consell- es van convertir en el màxim organisme del Regne, amb unes atribucions semblants, però de menor rang, a les que tengueren les corts en els altres territoris de la Corona. En el Consell estaven representats els diferents estaments de la Ciutat (els cavallers, els ciutadans, els mercaders, els menestrals) i el conjunt dels habitants de la Part Forana (forans o pagesos). El sistema de representació distava molt de ser proporcional. Cap dels jurats era forà i el nombre dels consellers de la Ciutat –encara que estaven dividits en estaments- depassava àmpliament als de la Part Forana, que només constituïen, aproximadament, una tercera part del total. Les contínues queixes dels forans no van poder impedir que prevalguessin els interessos de la Ciutat. La gent dels pobles veia com la Part Forana era objecte, globalment, d’una fiscalitat que no anava d’acord amb la riquesa dels seus veïns. I els forans també s’adonaven que una part significativa de l’aristocràcia ciutadana, particularment la que tenia un origen forà, aconseguia eludir la fiscalitat mitjançant diversos ardits. Per altra banda, la majoria d’inversions i despeses es concentraven a la Ciutat. Els forans també es queixaven de les contínues malversacions dels cabdals públics que protagonitzaven els diferents bàndols o faccions que lluitaven pel control de la Universitat del Regne de Mallorca. S’havia sembrat la llavor del conflicte armat entre la Part Forana i les classes dirigents de la Ciutat, que va brollar per primera vegada en 1391, i que va esclatar de manera estrepitosa a la Revolta Forana de 1450.

La Revolta Forana

La Revolta Forana va enfrontar la majoria de la població dels pobles amb les classes dirigents de la Ciutat i amb una part dels pagesos acomodats (recatxats). Tal com explica l’historiador Guillem Morro, les seves causes, a excepció de l’antisemitisme, van ser bàsicament les mateixes que havien causat la primera revolta de 1391: posar fre a l’increment de la fiscalitat, aconseguir la redistribució de la càrrega fiscal entre la Ciutat i la Part Forana, i acabar amb la corrupció administrativa del Regne de Mallorca, que s’havia agreujat encara més a causa de la lluita de bàndols que enfrontava l’oligarquia ciutadana.

L’espurna que va encendre definitivament els ànims dels forans va ser l’exigència, l’any 1450, d’un capbreu (declaració de possessions) sobre els béns de reialenc. El capbreu comportava, per als posseïdors dels béns, l’obligació de presentar els instruments notarials que poguessin demostrar els seus drets sobre la terra que posseïen i que molts no tenien o havien perdut. A Manacor i Petra, els encarregats de la confecció del capbreu van ser apedregats i van haver de refugiar-se a Ciutat. Poc temps després, forans armats, procedents de diverses poblacions, van començar a reunir-se i a preparar-se per al combat.

Dia 26 de juliol es van concentrar a Inca homes de diferents pobles. L’endemà es va presentar davant les muralles de Palma un exèrcit d’uns 5.000 pagesos (terme amb el qual eren coneguts també els forans), que van assetjar Ciutat, tallant l’aigua de la sèquia de la font de la Vila, que abastava la població. Els forans, que contaven amb les simpaties de bona part dels artesans de la capital, no es van retirar fins l’1 d’agost gràcies a la mediació del bisbe d’Urgell . Abans de retirar-se, van lliurar al governador un memorial de 31 capítols que contenia les seves reivindicacions. En aquests capítols se sol·licitava la supressió o reforma de diferents càrregues fiscals, es denunciava la corrupció de l’administració del Regne i els excessos que cometien a la Part Forana diferents càrrecs i oficis reials, com també el fet que a la Universitat del Regne s’ignoraven diferents privilegis concedits a la ruralia mallorquina. Però, sobretot, els capítols carregaven contra l’oligarquia ciutadana, a la que acusaven d’haver causat la ruïna del Regne com a conseqüència de les lluites de bàndols i d’haver-se apropiat de més de 112.000 lliures procedents dels cabals públics. Els forans exigirien la restitució a l’erari públic de les quantitats que s’havien apropiat els que havien exercit els càrrecs, demandant a més que es complís la legislació vigent en matèria de pagament del deute públic.

Però les demandes anaven més enllà, ja que els forans van proposar que la Part Forana se separàs administrativament de Ciutat i que, en cas que es perjudicàs de forma notòria els interessos del rei o que es contravenguessin els capítols, els pagesos es poguessin reunir i actuar defensant, segons la seva argumentació, els interessos de la monarquia, “per exaltació de la dita corona reial o morir tots temps en defensió d’aquella”.

Els revoltats, per tant, sempre es van presentar com súbdits fidels del rei i com defensors dels interessos de la Corona. Una imatge, o una actitud, que les classes dirigents de Ciutat van tractar de contrarestar convertint-la en una subversió política. L’oligarquia ciutadana afirmava que els forans pretenien lliurar el Regne de Mallorca a Renato de Anjou, rival del rei d’Aragó, Alfons el Magnànim, ja que l’esmentat Renato era el successor dels drets hereditaris de la filla de Jaume IV sobre el Regne de Mallorca.

El 20 de gener de 1451 el rei es va pronunciar sobre l’esdevingut durant l’aixecament forà, de manera totalment contrària als interessos dels revoltats: en la pràctica, els capítols van restar derogats i s’obligava a la Part Forana a indemnitzar als ciutadans pels danys causats durant el setge. Aquestes decisions del rei degueren ser decisives perquè el governador, Berenguer d’Olms, iniciàs la repressió. El rei li havia concedit poder extraordinari perquè dictaminàs en el seu nom sobre els fets de l’alçament. El governador va imposar duríssimes condicions als pagesos a canvi de la seva absolució: que renunciassin, a favor del monarca, al cobrament dels doblers del que es consideraven deutors, i que els pobles, en concepte de servitud perenne i irredimible, paguassin 2.000 lliures cada any. Tot l’esmentat, la condemna a mort de dos dirigents forans, i que es tengués en compte l’acusació segons la qual els forans volien lliurar el Regne a Renato de Anjou, va propiciar que es tornàs a produir un nou aixecament forà, aquesta vegada dirigit pels elements més radicals de la ruralia.

El 18 d’abril l’exèrcit pagès, aquesta vegada encapçalat per en Simó Tort Ballester, va tornar a assetjar Ciutat. No es va retirar fins a dia 24 d’abril després d’haver aconseguit que el governador els atorguàs el perdó per tots els crims que els eren imputats i la condonació de tots els danys que els pagesos haguessin causat a les hisendes i béns dels ciutadans i dels forans contraris a l’aixecament (recatxats). Des d’aquell moment, el governador va posar en pràctica una altra estratègia: enfrontar els forans contraris a l’aixecament amb els partidaris de la revolta. Tractava, en definitiva, de convertir l’aixecament en una guerra civil. Amb aquest objectiu el 29 d’abril el lloctinent del governador, Jaume Cardell, es va dirigir a diferents pobles, arribant a reunir un exèrcit d’uns 1.500 pagesos. Quan els dos exèrcits es van trobar en les proximitats de Muro els homes de Cardell no van fer cas de les seves arengues i la gran majoria es van unir als revoltats.

Segurament amb la moral alta per aquest fet, el 5 de maig els forans es van tornar a presentar davant les portes de Ciutat, iniciant un nou setge, el més llarg i efectiu. En aquesta ocasió van tallar el proveïment d’aigua i van aconseguir bloquejar el proveïment de queviures de la població. També havien establert tractes amb un grup d’artesans de la ciutat, dirigits pel paraire Pere Mascaró, que el 12 de maig havia d’obrir-los les portes de la muralla. Però aquests artesans van ser traïts i alguns d’ells van ser detinguts i executats. Fracassat aquest intent, els revoltats construiren una mena d’ariet, amb el que volien enderrocar una part de la muralla.
Mentre això succeïa, tant els ciutadans com els forans remetien contínues ambaixades a la Cort de la reina a Barcelona. Una iniciativa que, en principi, va resultar favorable als forans, ja que la monarca va decidir enviar a Mallorca dos comissionats per a negociar la signatura d’un tractat de pau, juntament amb el governador i una comissió negociadora integrada per un membre de cada municipi de la Part Forana. Degut a l’èxit, si més no aparent, dels tractes amb la reina, els forans van començar a aixecar el setge dia 3 de juny. Desgraciadament per a ells, les negociacions no van tenir altre efecte que el governador, Berenguer d’Olms, fos destituït per la reina.
Les negociacions amb la cort del rei a Nàpols no van seguir el mateix camí, ja que el rei va decidir donar suport als ciutadans, enviant a Mallorca un exèrcit de mercenaris, amb 1.000 soldats professionals i 400 cavallers que dia 30 d’agost van destrossar l’host pagesa. La derrota de la revolta era una realitat incontestable, a pesar que la resistència d’un petit grup de revoltats es perllongués fins el 1453, quan van ser capturats. Durant la primavera i l’estiu de 1453 les autoritats van dur a terme una ferotge repressió que va omplir d’homes penjats i ajusticiats els principals encreuaments de camins.

Malgrat aquesta derrota i la repressió de la revolta, el rei encara no havia dictat sentència sobre els fets, que es va demorar fins el 1454. La sentència, en realitat un conjunt de resolucions reials, restituïen, sense cap tipus de modificació, l’estat de coses anterior a l’aixecament. A més, el rei va condemnar a la Part Forana al pagament d’una multa de 150.000 lliures, a satisfer els impostos que havia deixat de pagar durant la revolta que sumaven 100.000 lliures, i a pagar la meitat del cost del mateix exèrcit que havia derrotat als pagesos, i 24.000 lliures més en concepte de danys.

Per tant, el pagament de les multes i les indemnitzacions es va afegir a l’efecte de la repressió de la revolta. La minva de la recaptació del tribut del morabatí -emprat com indicador demogràfic- reflecteix la disminució i l’empobriment de la població durant la segona meitat del segle XV. Per altra banda, els alts nivells d’endeutament ofegaven les economies dels forans acomodats, en la seva majoria posseïdors de les explotacions més importants, les alqueries i rahals. Molts van haver d’hipotecar-les i, finalment, els més d’aquests es van veure obligats a vendre-les a aristòcrates de Ciutat o a forans acomodats. A més, bona part d’aquests darrers van traslladar el seu domicili -l’oficial, almenys- a Palma , amb la finalitat de defugir el pagament de les indemnitzacions i de la fiscalitat municipal, atès que es contribuïa en el lloc de residència oficial i no en el terme en el qual es posseïen els béns. Aquestes transferències de domini i de canvi de residència van accentuar encara més el pes de totes les càrregues fiscals que requeien en les hisendes municipals de les viles foranes i, conseqüentment, sobre les esquenes dels seus veïns.

La Germania

En principi, la Germania va ser primordialment un aixecament antifiscal, que pretenia bàsicament la consecució de reformes institucionals. Altra cosa és que derivàs en una subversió de l’ordre establert. Encara que resulta evident que estava inspirada i relacionada amb moviments coetanis -les Comunitats de Castella, i, sobretot, la Germania valenciana- sembla haver-hi un relatiu consens entre la historiografia a l’hora de considerar que la Germania era bàsicament un rebrot de la conflictivitat social que ja havia esclatat en l’assalt de la ciutat de 1391 i en la Revolta Forana de 1450. Vora el 1520, el deute públic absorbia gairebé la totalitat dels ingressos del Regne. El pes de la fiscalitat resultava cada vegada menys suportable per als veïns més humils de la capitali per a la gran majoria dels residents a la Part Forana, que suportaven una major pressió fiscal per càpita. No és d’estranyar, per tant, que els pagesos endeutats continuassin veient-se obligats a vendre les seves hisendes a l’aristocràcia ciutadana. El problema que suscitava la forma de contribució semblava haver-se resolt mitjançant una sentència de Ferran el Catòlic, en la qual ordenava la confecció d’un cadastre, que havia de servir de base perquè tot el món contribuís a les arques públiques en funció de la seva riquesa i perquè ho fes allà on posseís els béns. Però anys després, finalitzat l’any 1520, encara no s’havien iniciat els treballs per a la realització del cadastre. Segons l’historiador Josep Juan Vidal, l’aragonès Miguel de Gurrea, virrei des de 1512, s’enfrontava contínuament amb els seus subordinats, cosa que succeïa, per altra banda, quan es consolidaven oligarquies que controlaven els governs municipals gràcies a les manipulacions del sistema d’insaculació. I, a més, les contínues caresties de queviures bàsics –blat, fonamentalment- i l’exagerada elevació dels preus exasperaven els ànims de la gran majoria de la població.

L’esclat de la Germania valenciana feu decidir els menestrals mallorquins a engegar un moviment similar. Al desembre de 1520 ja es coneixia la celebració de reunions secretes, en les quals els artesans van expressar les seves intencions de posar-se en contacte amb els agermanats valencians i procedir a la supressió del deute públic. Dia 6 de febrer, el governador va ordenar la captura de set dels conspiradors, que l’endemà mateix, el dia del dijous llarder, foren alliberats per un aixecament integrat per artesans armats. Entre els alliberats, es contaven Joanot Colom i Joanot Crespí, els dos principals capdavanters dels agermanats. Aquest últim, triat capità i instador, va intentar mantenir-se dins els límits de la legalitat, pel que va sol·licitar permís a les autoritats per constituir comissions, integrades per representants dels oficis de l’artesania i per les mateixes autoritats, que havien de revisar els llibres de la Consignació, on constaven els deutes del Regne i iniciar la redempció –la quitació o Santa Quitació- dels deutes. El 16 de març del 1521, es va destituir el governador pel fet de ser aragonès, ja que segons un privilegi del segle XIV els d’aquest origen no podien exercir el càrrec. El mateix dia, van començar a arribar, uns després d’altres, representants de tots els pobles, llevat d’Alcúdia, amb la finalitat de manifestar el seu suport a la rebel·lió. El 16 d’abril es va crear la tretzena, una assemblea constituïda per tretze membres, encapçalada per Crespí, que va començar a executar, entre grans mostres d’entusiasme popular, la quitació (supressió) del deute i la confecció del cadastre. Molts dels contraris a la Germania -denominats mascarats, que en la seva majoria eren persones adinerades i membres de l’aristocràcia—, van començar a fugir, uns embarcant-se fora de l’illa i la resta a Alcúdia i Menorca. Mentrestant, una carta de l’emperador Carles, rebuda el 30 de març, declarava il·legal la Germania, amenaçant als agermanats amb un càstig exemplar si no readmetien a Miguel de Gurrea, refugiat a Eivissa, com governador i no l’obeïen com a tal. Com a conseqüència d’aquesta il·legalització, els ànims dels agermanats es van encendre encara més, i van començar a multiplicar-se els actes de violència contra els mascarats. El 29 de juliol, els agermanats van assaltar el castell de Bellver i van assassinar a molts dels seus defensors. El dia 23 de setembre la tretzena va desautoritzar a Joan Crespí, líder de la facció moderada dels agermanats, que va ser substituïda en el control de la Germania per Joanot Colom, cap visible de la facció radical. Poc temps després, Crespí va ser empresonat i posteriorment assassinat, pel que sembla ser per Francesc Colom, germà de Joanot Colom. Aquest darrer, nomenat instador, va emprendre una mesura encara més radical, la supressió dels impostos indirectes. El control agermanat de l’illa era gairebé total. Només restaven sense reduir el castell de Santueri i la vila d’Alcúdia, l’única població important amb muralles de la ruralia de Mallorca, on s’havien refugiat un gran nombre de mascarats. No és d’estranyar que l’objectiu dels agermanats passàs a ser Alcúdia. Dia 11 de novembre, un exèrcit d’entre cinc mil i sis mil homes de la Ciutat i de la Part Forana va fer acte de presència al costat de les portes d’Alcúdia. S’iniciava un setge que, malgrat les diferents temptatives agermanades, contrarestades per incursions dels antiagermanats des d’Alcúdia, va durar fins a finals de setembre de 1522. En aquests dies, i després d’un intent desesperat de prendre la població, els agermanats van decidir aixecar el setge. Tant els assetjadors com els assetjats sabien que en poc temps arribaria a l’illa una armada de l’emperador per reduir tot el regne. Aproximadament el 13 d’octubre va arribar a Ciutat l’armada de l’emperador, que posteriorment es va dirigir a Alcúdia. Un total de tretze naus van arribar a aquesta població i, entre els refugiats i l’armada, es va reunir un exèrcit de prop de 2.500 homes, que el dia 24 d’octubre va iniciar l’ocupació de l’illa. La primera vila a caure va ser Pollença, saquejada per l’exèrcit imperial i on més de dues-centes persones, majoritàriament dones i nins, van morir asfixiades dins l’església Les derrotes –veritables sagnies- dels agermanats a Són Fornari i Rafalgarcés no van fer sinó confirmar la superioritat de l’exèrcit imperial, que les darreries de l’any ja havia ocupat tota l’illa, llevat de Ciutat, que va resistir fins març del 1523. La Germana havia acabat; començava una repressió d’una duresa inaudita fins a l’època.