Dades i Descàrregues

Dificultad:
Fàcil. Es pot arribar a tots els llocs amb cotxe.
Durada:
Excursió d’un dia.
Longitud:
45 quilòmetres aproximadament per a tot el recorregut.
D’interès:
La fortificació de Capdepera, la torre de Canyamel i la Torre dels Enagistes són espais museïtzats, que poden visitar-se interiorment i exterior previ pagament d’entrada.
Descàrregues:

Introducció

Un dels grans triomfs del gòtic serà l’arquitectura civil, relacionat amb el desenvolupament urbà de les ciutats i amb el canvi de sensibilitat, que es torna més refinada. Els castells romànics començaran a ser substituïts pels palaus, transició que es culminarà en el Renaixement.

En aquesta ruta, podrem observar diversos exemples d’arquitectura gòtica civil mallorquina. Els programes reials del segle XIV van comportar la construcció d’edificacions per Palma. i la Part Forana que integraven dos conceptes: el caràcter defensiu-militar medieval i l’origen de l’arquitectura palatina, més urbana. Les primeres construccions es realitzaran sobre antigues fortaleses musulmanes i, poc després, també de nova planta. Trobarem castells de muntanya ( roquers) i palaus urbans i rurals, com el de Manacor. Tots ells caracteritzats per l’austeritat, fugint de l’ostentació. També aquests programes contemplaran torres defensives, com la de Canyamel, i recintes murals urbans, com el de Capdepera.

No podem oblidar l’arquitectura religiosa amb l’exemple de Bellpuig. Suposa la introducció del primer gòtic a Mallorca (de transició del romànic), durant el regnat de Jaume I, qui va manar construir petites esglésies de repoblació, en entorns on s’anaven assentant nous habitants, conformant nous nuclis de població.

Torre dels Enagistes, Manacor

Iniciarem la ruta per aquest edifici que alberga el Museu d’Història de Manacor. Es troba a la sortida de Manacor en direcció a Cales de Mallorca, en el Km 1,5 aproximadament del centre del municipi. Es pot accedir-hi des de Felanitx, des de la carretera de Porto Cristo i des de les rotondes de Manacor que enllacen amb la carretera de Palma-Artà (Ma.-15).

La Torre dels Enagistes constituïa el centre de la cavalleria de la Torre, que ocupava els terrenys de l’antiga alqueria islàmica Ancrad, que va ser donada per Nuno Sanç a Pelai Uniç.

La construcció constitueix un dels millors exemplars de l’arquitectura gòtica civil situada a l’àrea rural de Mallorca. Té una base del segle XIV, que va ser ampliada cap a finals del segle XV. Va ser projectada com casal senyorial de la família Nuniç, importants cavallers del terme de Manacor. A la fi de segle XV va passar, per línia femenina dels Nuniç, a les mans dels Santjoan, que signaven Nuniç de Santjoan. El 1595 va passar als Nuniç de Berard. L’any 1651 , Hug Nuniç de Berard va cedir l’edifici a la Companyia de Jesús i per aquest motiu va adoptar el nom actual, ja que enagista equival a jesuïta, en referència a Íñigo, o Sant Ignaci de Loyola. El 1767 l’estat es va apropiar dels béns dels jesuïtes i posteriorment la torre va passar a mans privades. Des del segle XIX fins a 1919 va ser propietat de la família Ribera. Després va tenir diversos propietaris fins que l’any 1982 va ser adquirida per l’Ajuntament de Manacor. El 1925 va ser declarada monument historicoartístic nacional.

La façana presenta un alçat de dues plantes, amb un cos central corresponent al que fou pròpiament la torre. Presenta una interessant combinació d’obertures : portal d’accés de mig punt adovellat, quatre espitlleres, dues finestres geminades i dues obertures atrompetades; en el lateral esquerre, destaca una finestra conopial. El perfil ha estat restaurat i apareix conscientment inacabat. A l’esquerra de l’edifici hi havia un hort, del que encara en queden restes de la sínia, amb engranatges mecànics; una sèquia conduia l’aigua a un estany que es troba adossat al lateral de l’edifici.

A l’interior, el vestíbul és de planta quadrada i té coberta de bigues sobre mèsules. A l’esquerra, s’obria un portal que donava accés a la capella. Actualment es troba encegat, amb llinda i frontó triangular i l’escut dels Nuniç de Santjoan. A la seva dreta vim un altre portal, més petit, i d’arc de mig punt. La primera sala de l’ala esquerra és de grans dimensions, de planta rectangular i coberta amb mènsules. Accedim a la segona sala, que és més reduïda, per un portal de llinda; té coberta de volta d’aresta. A la dreta podem veure la tercera sala, de grans dimensions i amb coberta de volta rebaixada.

A la dreta del portal d’accés hi ha un arc diafragma rodó, que comunica amb una ampla estada rectangular, amb coberta de bigues sobre mènsules; a la part dreta d’aquesta sala, el mur mostra dues finestres atrompetades. A l’esquerra d’aquesta estada s’obre un portal de llinda que comunica amb una sala de planta en forma de “ L”, amb un arc escarser a la dreta. A l’esquerra hi ha un portal de llinda que comunica amb el pati, que distribueix les antigues estades agrícoles, algunes d’elles amb volta de canó.

S’accedeix al primer pis per una escala que parteix del pati i arriba al replà que s’estén cap a la dreta. Directament des de l’escala , per un portal de mig punt, entram a la planta noble; a l’esquerra, a partir d’un arc de mig punt, hi ha la sala principal; ambdós espais tenen coberta de bigues sostingudes per mènsules i grafits gravats o pintats en els paraments (escuts i un home amb una estel, entre altres); hi ha també espitlleres baixes i finestres festejadors. En el mateix primer pis, a la dreta segons s’entra, hi ha també una sala producte de l’ampliació del s. XV, amb un portal d’arc conopial en desnivell; també hi ha grafits, com un vaixell, un canelobre i un cavall; la coberta és de fusta, restaurada, sense mènsules.

Torre del Palau Reial, Manacor

Ens dirigirem cap al nucli urbà de Manacor per la Ma.-14 des de la carretera de Cales de Mallorca. Giram a la dreta per l’avinguda del Torrent. En la rotonda prenem la segona sortida pel carrer del folklorista Antoni Galmés. Seguim per la plaça del Cos i arribarem a la plaça del Rector Rubí, on en el pati interior de la casa núm. 7 es troba la torre, prop de l’església parroquial dels Dolors.

El palau va ser manat construir a principi s de l segle XIV per Jaume II que va posar les obres sota les ordres de Pere Cornell. El 1300 el rei comprà, per sis lliures, les cases de Pere Carnisser i de la seva dona Gueraua per iniciar les obres. Sembla que el 1323 ja s’havia a acabat la construcció, encara que es documenten noves obres al llarg del mateix segle. En la segona meitat del segle XV, el palau va ser cedit a Joan Ballester; l’any 1707 va passar de la família Ballester als Orlandis. El 1789 J. de Berard ho ressenya com «una casa, antic palau dels reis de Mallorca, que li ha quedat el nom de palao, corromput de palau (sic), i ho posseeixen els senyors Orlandis de Palma» (Berard, 138). En el segle XIX va passar a diversos propietaris i es van enderrocar parcialment les antigues construccions reials.

Així consta en els llibres d’Hipoteques del Registre de la Propietat que el 1811 Don Pere Orlandis establia -venia en porcions a particulars- l’Illeta del Palau. Ja en el segle XX, una part important de l’antic palau era de la societat denominada Lliga Agrària Manacorense. Actualment, la torre es troba situada dins del recinte d’un edifici, fins fa pocs anys era destinat a la fabricació de perles, i ha estat reformada recentment.

No coneixem l’estructura del palau, ja que actualment sols es conserva una torre. Segons GEM (X, 106), el palau «va seguir un esquema semblant al d’altres palaus rurals que el rei va fer construir a Mallorca. Tenia dependències organitzades entorn d’un pati interior i a la torre es disposava la cambra reial». La torre presenta planta quadrada, alçat dividit en tres cossos i rematada amb merlets; el portal d’accés és d’arc de mig punt i té a la part superior dues finestres també de mig punt, una per cada pis. A la part alta hi ha una sèrie de sageteres o espitlleres, quatre en els laterals llargs i tres en els curts.

Torre de ses Puntes, Manacor

Tornam a l’avinguda del Torrent i prenem el sentit cap a la nostra dreta, en el final de la qual se situa la plaça de l’Historiador G. Fuster (s/n) on es troba aquesta torre.

La torre de ses Puntes és una casa fortificada medieval, datada en el segle XIV. Actualment està englobada dins de l’àrea urbana de la ciutat, però antigament quedava fora del nucli urbà, com una casa de possessió.

El nom respon a la rematada de merlets, que li donen una imatge característica. Altres elements que hi destaquen són el portal d’accés de mig punt, adovellat i aixecat sobre cinc escalons, dues finestres geminades en el primer pis i una finestra quadrangular amb ampit a la planta baixa, a la dreta del portal; alguns contraforts reforcen l’estructura. La sala principal, en el primer pis, té planta rectangular. L’edifici va ser restaurat l’any 1985 i actualment serveix de sala d’exposicions, amb un accés constituït per una construcció de fusta.

Possessió de Son Vives, Sant Llorenç des Cardassar

Girarem a la dreta cap a l’avinguda de Salvador Juan. La recorrerem fins al final i ens incorporarem a la Ma.-15 en direcció Artà. Deixarem Sant Llorenç a l’esquerra i ens trobarem amb una rotonda, per la que podem continuar per la Ma.-15 o per la carretera Sant Llorenç-Son Cervera. Agafem aquesta darrera i en el Km 2,750, accedirem al camí particular on es troben les cases de possessió.

A l’Edat Mitjana la casa era denominada Torre de Pardines. Elisenda Pardines, a finals del segle XIV es va casar amb Llorenç Vives, la família del qual li va donar nom. El 1578 la finca matriu estava ja dividida entre la possessió de Salvador Burgues, valorada en 3.000 lliures, i la de Bartomeu Bauçà, valorada en 2.400 lliures. El 1598, la possessió major de Son Vives va pertànyer a Antoni Blanquer i tenia cases i torre; estava dedicada a la vinya i al cultiu de cereals. El 1701 va pertànyer a Antònia Blanquer, vídua de Gabriel Sabater Anglada; llavors, a més de les cases, hi havia un celler, premsa per a fer formatge, molí de sang i torn de filar seda. El 1854 va pertànyer a Bartomeu Mas Jaume i va percebre una renda anual de 1.267 reals. Posteriorment es va dividir entre Son Vius de Dalt, amb les cases antigues, i Son Vius de Baix. Actualment la primera pertany a les Germanes Bonet Rosselló i ha estat objecte d’una acurada reforma que recupera els elements patrimonials.

Les cases presenten tres blocs constructius diferenciats: la torre, l’habitatge , i l’antiga església, convertida després en celler. La torre, situada a la dreta de la façana de la casa, és de planta quadrangular i de grans dimensions. L’alçat és de tres plantes, amb coberta a dos vessants. La planta baixa, a l’interior, mostra dos trams de volta d’aresta, separats per un arc rebaixat. Pel que fa a la casa pròpiament dita, la façana té un alçat de dues plantes, amb un portal d’entrada d’arc de mig punt adovellat que comunica amb un vestíbul, amb un arc rebaixat davant; a l’esquerra, hi ha una porxada sostinguda per un alt pilar octogonal; a la dreta del vaig vestíbul, un arc rebaixat dóna accés a l pati, que té una cisterna de base octogonal. El vestíbul condueix directament a la sala dels amos, de planta rectangular, ampla, amb finestres atrompetades i un arc de mig punt que comunica amb la cuina, amb xemeneia i cossi de bugada. Al fons de la sala es troba l’entrada a una gran estada, molt interessant; és de planta rectangular, de 18 m per 7 m, i amb coberta sostinguda per tres antics arcs diafragmes. Una hipòtesi versemblant, paral·lela a la tradició de Mare de Déu Trobada de Sant Llorenç, defensa que aquesta estada era la primitiva església parroquial de Santa Maria de Bellver, segons la tipologia de les esglésies de repoblació del segle XIII; no obstant això, una recent reforma ha permès d’estudiar l’espai i definir-lo com un celler del segle XV, dedicat posteriorment a altres usos, com acollir un molí de sang del segle XIX. En tot cas, és defensable la hipòtesi de que la primitiva església, remodelada, passàs a ser posteriorment un celler. A la dreta de la torre, una mina passar soterradament fins a la cisterna del pati i forma una estada anomenada s’istil·lador, per on es filtra l’aigua.

Bellpuig, Artà

Tornarem a la Ma.-15 i a l’altura del Km 67, trobarem una bifurcació a mà dreta on observarem una petita subestació de Gesa. Seguirem per aquest camí, envoltant aquesta estació i, al final d’aquest, trobarem un encreuament de camins. Prendrem cap a la dreta i seguirem pel mateix uns 400 metres. Albirarem a la dreta dues barreres i accedirem per la de fusta. Finalment, a pocs metres ens trobarem en el complex de Bellpuig.

Bellpuig designa l’antic monestir que l’ordre religiosa premostratense van posseir a Artà des de 1230 a 1425. El seu origen es remunta a la donació de 8 alqueries islàmiques situades al districte de Yartan, feta pel rei Jaume I l’any 1230 a l’abadia premonstratense de Santa Maria de Bellpuig (comtat d’Urgell , Lleida). Per a poblar aquestes terres i explotar-les, els monjos van construir un convent i van distribuir els terrenys entre els nous habitants. D’aquests establiments sorgí, al llarg dels segles XIII i XIV, la vila de l ‘Almudaina d’Artà . Els priors de Bellpuig eren els senyors feudals d’aquesta regió, detentors del domini directe i els nous pobladors, titulars del domini útil, pagaven al priorat les càrregues impositives corresponents.

El monestir s’extingí el 1425, quan l’abadia de la mare de Bellpuig d’Urgell permutà les possessions d’Artà i els seus drets senyorials pels béns que el cavaller Joan Vivot tenia a la vila d’Os de Balaguer. De la família Vivot va passar als Dameto i, el 1637, es va crear el marquesat de Bellpuig a favor d’Albertí Dameto.

En el segle XIX, el monestir va ser habilitat com a cases de la possessió de Bellpuig. L’església va ser destinada a habitatge i la resta d’edificis com dependències agrícoles. Aquests darrers anys, gràcies a la donació de la família Truyols i als treballs de restauració del Consell de Mallorca, s’ha recuperat l’església i en un futur, tot el conjunt.

Bellpuig segons Marcel Durliat:

“Si es vol buscar l’origen d’aquestes naus úniques cegues, cobertes amb un embigat, es tendrà en compte el fet que el seu ús va ser gairebé general a les ordres monàstiques de Mallorca, després de la reconquesta i fins a finals del segle XIII.
Fundat l’any 1300 pels premostratenses de Bellpuig de les Avellanes, el monestir de Bellpuig a Artà ofereix un excel·lent exemple, a pesar de les lamentables promiscuïtats i les perilloses servituds provocades per la seva transformació a casa d’explotació rural. L’única novetat és l’afegit, una nau de dues seccions, d’un absis d’igual longitud i de la mateixa estructura, encara que més baix. Però, és això una novetat? No convé, al contrari, pensar que aquesta disposició restitueix la imatge de l’antic cor dels franciscans de Palma, destruït en el segle XIV per a donar lloc al gran absis de les religioses de Santa Margalida? De totes maneres, aquest pla hauria facilitat la separació del cor dels religiosos i la nau dels seglars, que van existia a les esglésies dels mendicants.
Els contraforts, que a Artà donen suport els arcs diafragmes, semblen haver estat afegits després, cadascun dels dos entrecavalca amb el portal. En els segles XVII i XVIII unes voltes d’arestes van substituir l’embigat aparent. La finestra del absis, avui obstruïda, presenta restes de retocs i l’òculus de la façana occidental no és primitiu. No hi havia finestres en els murs laterals”. (Marcel Durliat, 1964: 60)

El convent era de dimensions relativament petites, perquè la comunitat monàstica no hagué de passar mai de 15 monjos. Els edificis es van distribuir entorn d’un pati quadrat, a manera de claustre, en el costat meridional d’on es va construir l’església.

El temple presenta una estructura de planta rectangular; orienta a l’absis i el presbiteri cap a llevant, mentre els peus miren a ponent, amb un mur amb dues obertures en la base, una claraboia in la part superior i una rematada en forma de espadanya d’arc apuntat. La façana amb el portal principal és al costat sud, amb tres contraforts sense ornaments; el de l’esquerra presenta el detall de tres gravats de creus. El portal, obert a l’exterior per a l’accés dels feligresos, és de tradició romànica, d’arc de mig punt adovellat i emmarcat per una motllura amb decoració de punta de diamant a la part inferior. La capçalera presenta una finestra allargada i atrompetada. El lateral nord, integrat dins del que era espai de la comunitat religiosa, presenta un portal per a ús dels monjos; també es conserva un brocal adossat al mur.

L’interior de l’església és d’una sola nau, de planta rectangular, dividida en quatre trams amb tres arcs diafragma i coberta de volta apuntada amb llunetes. La coberta primitiva era de fusta dues vessants, però posteriorment s’hagué de canviar per l’actual de pedra. Cal destacar que la part de l’absis és exteriorment més baixa que la de la nau pròpiament dita. Les llunetes de la part superior de l’alçat són posteriors. Els capitells dels arcs mostren motllures de punta de diamant. Hi ha restes d’una pila i d’objectes de cuina, que provenen de l’època més recent d’ús agrícola.

Segons Durliat o Biel Pons (a través d’informacions orals), les antigues estades monàstiques es troben actualment molt desfigurades i destruïdes. Destacam una antiga escala, un portal conopial, els relleus d’unes cares després d’un portal de llinda, etc. Una estada de l’ala nord podria ser l’antic refectori o menjador, amb bases de possibles arcs diafragmes, amb les cel·les possiblement situades en la planta superior.

En el nord del conjunt d’edificacions, se situa l’antic hort enjardinat, que presenta un recinte tancat de parets antigues. L’accés es realitza per un portal de llinda amb fusta interior. El conjunt del jardí, actualment en ruïnes, mostra les restes d’un hemicicle i una pèrgola de 25 parelles de pilars octogonals, amb un festejador interior, que condueix a una exedra d’arc de mig punt i coberta absidal d’un quart d’esfera. En el costat de ponent del conjunt, hi ha una taula de pedra que podria ser l’altar antic de Bellpuig, amb una pedra d’una peça picada i peus amb pilarets octogonals. A la base es troba la mina de la font, possiblement un qanat islàmic.

“El vell convent”
Replomen lentament
els murs i es van desfent
amb gest de patiment
i d’amargura…

(Ginard Bauçà, Rafel: Obra poètica, 1995, 67-69)

Torre de Canyamel

Tornam a la Ma.-15 i, poc després, ens desviarem a la dreta per la carretera cap a Canyamel, la Ma.-4042. Passarem per una rotonda. Agafarem la segona sortida i a uns 900 metres veurem a l’esquerra la torre de Canyamel.

És una construcció fortificada que data del segle XIII, possiblement aixecada en el solar d’una antiga torre islàmica; llavors es denominava torre de Montsó, nom que provenia de Pere de Montsó, propietari de la finca després de la conquesta del rei Jaume I. El casal fortificat va ser utilitzat també com torre de vigilància i defensa. Constituïa el centre d’una extensa possessió i, amb el pas del temps, s’afegiren altres dependències. El nom actual de la torre, Canyamel, prové de la concessió que va fer al rei Joan II l’any 1468 per a la plantació i explotació de la canya de sucre. El 1500 la torre i la finca de Canyamel van passar a les mans de la família Vilallonga. A finals del segle XIX, els Vilallonga-Escalada van vendre la possessió a Pere Font dels Olors; la filla i hereva d’aquest, Joana Font dels Olors i Olesa es va casar amb Pere Morell l’any 1908 , els hereus del qual encara la posseeixen. A mitjan segle XX la torre va ser restaurada, baix la direcció de l’arquitecte Josep Ferragut.

Estructuralment, la torre té planta quadrada, de 16 ‘5 m de costat i amb base de 265 m2 de superfície. L’alçat arriba a 16 metres d’altura i es divideix en tres plantes. La imatge exterior mostra finestres de mig punt, espitlleres, i matacans, i també una rematada emmerlatada, de grans dimensions i amb definició arrodonida. En els cantons, per donar més consistència a l’edifici, hi ha carreus de pedra arenosa. El portal d’entrada se situa en el lateral sud, i és d’arc de mig punt adovellat; a l’esquerra hi ha un portal d’arc de mig punt encegat. Completen la façana principal una finestra d’arc de mig punt, gran, i dues de més petites d’arc rebaixat, a més de mènsules, matacans i un rellotge de sol. Quant als matacans, cal destacar la gran abundància d’aquest: tres per cada superfície de mur, a més de l’existència dels singulars matacans angulars. El lateral est mostra tres finestres d’arc de mig punt. El lateral nord té una gran finestra, amb un gran matacà, i, dues, dues finestretes d’arc de mig punt. El lateral de ponent mostra quatre finestres, una a la planta baixa i les altres en el primer pis; hi ha també un rellotge de sol i diverses espitlleres.

A l’interior, la primera planta presenta un gran espai separat per dos murs paral·lels a la façana principal; a cada parament s’obrin dos grans arcs diafragmes, amb tres naus transversals i dues longitudinals, que configuren sis trams amb les respectives voltes d’aresta amb coberta. La segona planta repeteix l’estructura de la primera. La tercera plata presenta una terrassa envoltada de merlets, amb un caminet de ronda que recor tot el perímetre; la part central acull la torre superior, de menor superfície; apareix també coronada de merlets de forma piramidal.