Introducció

L’estil renaixentista no és precisament el més abundant de la ciutat de Palma. Si alguna cosa caracteritza la Ciutat és el seu passat medieval i la seva arquitectura gòtica, d’una banda, i per una altra, els patis senyorials d’època barroca. Però entre un i altre estil, van florir a Palma nombroses cases senyorials amb finestres renaixentistes i alguns habitatges van sobreviure a l’esperit renovador dels segles XVII i XVIII.

Aquesta ruta ens acosta als principals edificis religiosos, defensius, civils i administratius de la Palma del segle XVI, des de la Catedral fins al Consolat de la Mar, passant per les muralles i diversos casals senyorials.

La Introducció del Renaixement a Mallorca

Aquest moviment neix a Itàlia en el segle XV. S’estendrà a Mallorca cap a principis del segle XVI, concretament vinculat a l’execució del retaule major de la Cartoixa de Valldemossa, el 1512, realitzat per dos exponents del Renaixement espanyol: Damià Forment i Ferrando de Coca.

A partir de la data citada, el desenvolupament d’aquest estil és desigual: primer afectarà a les arts plàstiques religioses (pintura i escultura), estenent-se un poc més tard a la decoració arquitectònica. El primer mecenes d’aquest art serà l’Església i, més tard, serà continuada aquesta promoció per la noblesa mallorquina, que voldrà implantar la nova moda en les façanes dels seus casals com forma de propaganda i prestigi, amb un gran desenvolupament de l’heràldica (ja des del segle XV). No obstant això, qualsevol corrent artístic passa al principi per una fase de transició o inicial, que en el cas del Renaixement, l’historiador Santiago Sebastián anomena Protorenaixement.

La irrupció del nou corrent està relacionada amb una sèrie fenòmens que s’estan donant a Europa ja des del segle XV: el desenvolupament de l’Humanisme i del col·leccionisme, com distintiu social. A més, la influència valenciana serà un dels principals influxos de l’art renaixentista mallorquí, sobretot artistes com Yáñez de la Almedina, Juan de Juanes, Vicenç Massip, etc.

També es dóna un esdeveniment importantíssim a la ciutat de Palma, que és la visita de l’emperador Carles V a Mallorca el 1541. Per a això, la Universitat de Ciutat es planteja la metamorfosi de la ciutat per a donar-li una nova imatge més moderna i transmetre la idea de ciutat ideal, de caràcter clàssic i mític, per a rendir honors a l’emperador. Per a això es van preparar una sèrie d’arquitectures efímeres amb característiques clàssiques, com arcs de triomf, ordres clàssics (dòric, jònic, corinti, compost i toscà), garlandes …, col·locats en diversos punts de la ciutat recordant l’estil de l’Antiguitat Clàssica (un dels principis del Renaixement, ja que aquest és un “Renéixer de l’Antiguitat”).

No obstant això, no podrem parlar d’un Renaixement pur a Mallorca, sinó que aquest serà epidèrmic, superficial, afectant especialment a les arts plàstiques i, en el cas de l’arquitectura, majoritàriament a la decoració arquitectònica de façanes, patis, etc.

Casa de l’Almoina

Començarem la ruta per la Casa de l’Almoina aixecada al fons de la façana de l’Almoina de la Catedral (costat esquerre exterior), situada perpendicularment al mur lateral del temple. Constitueix l’entrada turística a la seu catedralícia.

El nom de la casa fa referència a la tradició de llançar monedes als pobres que mendicaven a la veïna porta del temple. La Casa de l’Almoina és una obra de transició al renaixement, com mostra la simetria arquitectònica i decorativa de la façana. La planta noble encara conserva un cassetonat policromat d’estil renaixentista. El relleu de la peanya de la balconada, sobre la dovella central del portal, presenta la data de 1529. Del Museu Catedralici podem destacar la Custòdia Major, del segle XVI, obra de Josep Nicolau.

Façana de l’Almudaina de la Catedral de Mallorca

Continuarem la ruta, dirigint-nos a la façana principal de la Catedral al carrer del Palau Reial (façana de l’Almudaina).

Ens fixarem en el portal major de la Seu, en la denominada façana de l’Almudaina. Si bé la façana actual va ser realitzada per Joan Baptista Peyronnet arran del terratrèmol de 1851, es conserva el portal de la façana original, començada a mitjan segle XVI i que contava amb dues torres laterals, tres rosasses i el portal major, flanquejat aquest per altres dos de menors dimensions. El portal major s’insereix en l’estil de transició del Renaixement al Manierisme, es va aixecar entre 1594 i 1601. Està dedicat a la Immaculada Concepció d’acord amb la iconografia contrareformista i va ser concebut com un gran arc triomfal, coronat de decoració vegetal, amb una volta. Els brancals es donen suport sobre pedestals amb mènsules manieristes. Dos cossos superposats de columnes estriades i amb garlandes emmarquen nínxols que contenen les imatges de Sant Gregori i Sant Jeroni (esquerra), de Sant Ambrosi i Sant Agustí (dreta) i, de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista (superior). Presideix el timpà una imatge de la Immaculada Concepció envoltada dels quinze símbols de la lletania mariana. El trencallums és una columna coríntia sobre pedestal i la llinda conté un escut del bisbe Joan Vic i Manrique, patrocinador de les obres del portal.

Palau Episcopal

Situat darrere de la capçalera de la Catedral, podem accedir a ell recorrent el costat dret exterior del temple i, al fons, veurem la porta d’accés del palau.

Aquest edifici, que alberga el Museu Diocesà, va ser començat amb la creació de la diòcesi mallorquina en l’any 1238. De les nombroses reformes destaquem la nova façana, d’estil manierista, encomanada pel bisbe Simó Bauzá i acabada l’any 1617. Mostra una quadriculació de traços verticals i horitzontals conformada a partir de grans pilastres i d’una doble línia d’impostes. El portal és d’estil denominat rústic, amb blocs de roca emmarcats al llarg dels brancals i de la llinda. En la part superior s’observen dues piràmides amb bola. Al costat de l’edifici es conserva l’Oratori’ de Sant Pere, d’estil gòtic, que actualment forma part del Museu Diocesà.

La zona de les muralles: La Portella

Continuarem passejant per l’esplanada exterior del lateral dret de la Catedral (façana del Mirador) i anirem caminant pel costat de les muralles medievals. Baixarem per les escales que trobarem a la dreta al final (al costat del Palau de l’Almudaina) del passeig. Arribarem al Parc del Mar i a l’esquerra, incrustada en la muralla, ens trobarem amb la porta de la Portella.

Continuem el recorregut passejant sobre les denominades muralles renaixentistes, de gran envergadura i potència defensiva. Es tracta del cinquè i últim recinte fortificat de Palma, que es va iniciar cap a l’any 1560 sobre un projecte possiblement de l’enginyer de fortificacions milanès Giambattista Calvi, si bé la forma i l’impuls definitius són obra del llombard Giacomo Paleazzo, conegut com Fratín. Bàsicament s’havia d’acoblar al perímetre del vell i caduc quart recinte musulmà, que havia estat reutilitzat després de la conquesta catalana, i que era una barreja de carreus de marès i de segments de tàpia. El recinte era evidentment inútil pels avanços de la tècnica militar, especialment per la generalització de l’ús de l’artilleria. Els antics paraments rectilinis van ser substituïts per una sèrie d’angles i de rectes que mútuament es cobrien i auxiliaven en cas d’atacs. Les noves muralles van aportar un complicat sistema de baluards, portes, ponts, valls i hornabecs que es van anar construint al llarg de més de dos-cents anys. A pesar que tots puguem pensar que el recinte havia de protegir fonamentalment la ciutat dels perills que poguessin sorgir per via marítima, en primer lloc es van fer les muralles que s’orienten cap a l’interior. Posteriorment es van emprendre les que donen a la mar, concretament entre els anys 1715 i 1801. Paradoxalment, aquest avançat i complet recinte defensiu no es va mantenir complet durant molts anys, ja que l’any 1873 es va començar a destruir, concretament per la zona de la Llotja. Ens detenim davant la Portella , un arc de mig punt rematat per un frontó corbat, amb un escut borbònic en el centre, datat el 1785. Uns passos més enllà es troba l’homònima porta medieval.

Can Catlar

Entram per la porta de la Portella. Giram la primera a la dreta per Can Formiguera, passarem progressivament el carrer de Can Serra, Santa Clara i Pont i Vic. En acabar, girarem en el segon carrer a la dreta pel carrer Sol. I en aquest carrer, en el número 7 trobarem el casal.

També és conegut amb el nom de Cas Marquès del Palmer o Can Descatllar. És producte de la reforma duta a terme a mitjan segle XVI per Pere Abrí-Descatlar i Valentí sobre el vell edifici gòtic dels Lloscos, barons de Bunyolí, i que ja l’any 1429 havia passat a la família dels Catlar. Abans de la reforma, des de 1442, se situava en aquest casal la Ceca, casa d’encunyació de la moneda mallorquina, privilegi que va concedir als seus residents el rei Alfons V juntament amb el títol de senyor de la Borsa d’Or a Pere Abrí-Descatllar i de Santacoloma. Aquesta activitat es va mantenir en aquest lloc i va ser realitzada per la mateixa família fins l’any 1787. Qui després seria primer senyor de la Borsa d’Or va obtenir l’any 1438 la concessió del títol de marquès de Llucmajor, cosa que va provocar l’aixecament del poble de Llucmajor, ja que els seus habitants consideraven que aquest nomenament anava en contra de les franqueses atorgades pel rei Jaume I.

La façana es troba estructurada en tres pisos desiguals. De la planta baixa destaca el gran portal adovellat i en situació asimètrica i les dues finestres renaixentistes, trobant-se mutilada la que s’albira a l’esquerra, on també figura, entre àngels, l’escut de la família Descatlar. A la finestra de la dreta hi ha un curiós i enigmàtic relleu d’una figura femenina que es clava una espasa, probablement en referència a la llegenda romana de Lucrècia. La planta noble presenta un magnífic conjunt de grans finestres d’estil renaixentista, tenen divisió interior cruciforme, amb mainell i travesser. Sobre cada finestra hi ha un medalló artísticament treballat, en els quals es representen al·legòricament les virtuts atribuïdes al cavaller: fortalesa, prudència, pietat, caritat i temprança. Els brancals conten amb figures antropomorfes de fantasiosa factura. La golfa presenta arcs conopials, de tradició gòtica, el que ens dóna una idea del valor que els ciutadans atorgaven a aquest tipus de finestres doncs no van sucumbir a la irrupció del barroc. El pati és de planta irregular, amb arcs rebaixats i vestíbul amb cassetonat de fusta, i dos portals renaixentistes que donen accés als estudis.

Can Oleza

Retrocedirem pel carrer Sol, girant en el carrer Pont i Vic fins a la bifurcació amb el carrer Puresa. Giram a la dreta i en el següent cantó tornem a girar a la dreta pel carrer Morey. El casal se situa en el número 9.

Aquest carrer allotja també diverses finestres renaixentistes però recomanam una de desocupada en el casal de Can Oleza, la façana va ser realitzada en el segle XVI quan encara era propietat de la família Descós. Aquesta façana presenta la tradicional divisió en tres plantes i mostra una rica ornamentació renaixentista, que s’assenyala sota la influència estilística de Joan de Sales. El portal principal és d’arc de mig punt adovellat i està situat asimètricament en relació amb el conjunt de la façana. Les finestres de la planta baixa tenen columnes renaixentistes, amb anella en el terç inferior, i sobre aquestes podem observar medallons que contenen l’escut heràldic dels primers propietaris, els Descós – amb un poc d’atenció es pot distingir un ós amb una flor de lis- flanquejats per aixetes i altres éssers fantàstics. Les finestres de la planta noble presenten majors dimensions que les situades a la planta baixa. Sobre elles trobam un arc decoratiu en forma de petxina. La golfa s’articula mitjançant una seqüència d’arcs conopials.