Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil. Amb cotxe per a arribar a cada municipi i a peu per dins poblat.
Durada:
Un dia si es visiten tots els punts.
Longitud:
70 Km aproximadament des del punt 1 fins al punt 3, els quals són els llocs més distants.
D’interès:
Poder realitzar un recorregut històric per un dels conflictes més rellevants que va viure l’illa i que va implicar a tota la societat mallorquina. Aquesta revolta, succeïda durant el regnat de Carles I, va suposar clarament un abans i un després en la història de Mallorca.
Descàrregues:

Introducció

La Germania (1521-1523) va ser el conflicte social més violent que ha viscut la societat mallorquina en els darrers cinc-cents anys. Inicialment, els seus objectius van ser: posar fi a la corrupció del govern del Regne, dominat per la aristocràcia; resoldre l’apressant problema del deute públic, que asfixiava l’economia mallorquina; i reformar, fent-lo més just, el sistema contributiu. Però el que en principi va ser un moviment reformista, va acabar per convertir-se en la pràctica en una forma de govern alternativa que, encara que va seguir reconeixent l’autoritat de Carles I, va fer cas omís de les seves ordres de restablir la legalitat vigent i es dedicà a perseguir –no van faltar els assassinats- als disconformes amb la Germanies que, com resultava previsible, va acabar sent il·legalitzada per l’emperador, que va restituir la seva autoritat per la força de les armes, enviant a Mallorca un exèrcit que desencadenà la pitjor matança mai viscuda a Mallorca des de la conquesta del rei Jaume I el 1229.

La revolta, gestada a la ciutat de Mallorques, es va estendre a tota l’illa i, en conseqüència, va abraçar tota la geografia mallorquina. D’acord, aquest itinerari s’ha construït de manera cronològica i espacial en forma de relat, encara que referint-se únicament als successos que s’han considerat més rellevants.

La interconnexió amb la Germania Valenciana

Carles V, portador de la idea imperial, es va orientar cap a una monarquia autoritària, més centralista. Això va provocar diferents aixecaments populars que a Castella van rebre el nom de Comunitats i a la Corona d’Aragó de Germanies. Aquesta darrera es va donar a València i al regne de Mallorca.

Se sap que les germanies mallorquina i valenciana van estar relacionades: la rebel·lió es va iniciar en el regne de València, i des d’aquí Mallorca va rebre informació i consell.

L’estructuració institucional mallorquina, cridada la Tretzena, va ser calcada de la valenciana. L’agermanat Joanot Colom, una vegada que esclatà l’aixecament, es va desplaçar a València per a reunir-se amb el cabdill Sorolla i conèixer així el funcionament i reivindicacions valencianes, amb la finalitat de que servís de model a la Germania mallorquina.

La plaça de Cort

Iniciarem el recorregut en aquesta plaça on es troba l’Ajuntament de Palma. És el lloc idoni per a iniciar un itinerari dedicat a la Germania, tant per la seva relació intrínseca com en qualitat d’escenari dels primers temps del moviment social.

Ens remuntarem fins al sis de febrer de 1521, dia que el governador va manar empresonar a una sèrie de conspiradors, que planejaven un aixecament similar a la Germania valenciana, amb els objectius descrits a la introducció. El dia següent, els artesans de la ciutat es van presentar a la plaça de Cort, exigint i aconseguint la alliberació dels presoners. Entre aquests es trobaven Joan Crespí i Joanot Colom, principals líders del moviment. Una de las primeres iniciatives dels agermanats va ser iniciar els tràmits per a la supressió del deute públic i la confecció d’un cadastre. Els esdeveniments es van precipitar: l’emperador Carles I va declarar la il·legalitat de la Germania, el que no va ser obstacle perquè, mitjançant una argúcia legal, el governador Miquel de Gurrea fos destituït del seu càrrec. La Germania, per la seva banda, es va radicalitzar a poc a poc; Joan Crespí va ser desplaçat del poder i finalment assassinat (segurament pels mateixos agermanats), de manera que la direcció del moviment va quedar en mans de Joanot Colom, que va passar a controlar el moviment i l’administració pública.

Castell de Bellver

A continuació, ens dirigirem al Castell de Bellver al que hi podem arribar de diverses maneres des del centre de Palma. Des del Passeig Marítim (Avinguda de Gabriel Roca), agafarem el carrer Monsenyor Palmer (on al cantó hi ha la cafeteria Cappuccino) i, en el semàfor girarem a l’esquerra, cap al carrer del Marquès de la Sènia. Continuam recte i accedirem a l’Avinguda de Joan Miró. La segona a la dreta, que és el carrer Camilo José Cela, ens durà a les portes d’entrada del recinte del castell.

És en el Castell on es van refugiar un bon nombre de contraris a la Germania, els mascarats. La majoria d’ells pertanyien als estaments privilegiats o eren persones acabalades. El dia 29 de juliol de 1521 el castell va ser bombardejat i pres pels agermanats, dirigits per Pascual Rosselló, i van assassinar la majoria dels que es trobaven en el seu interior, entre ells a mossèn Pere de Pacs, al que poc abans havien nomenat governador, i al seu germà Nicolau. La defensa de la fortificació, almenys en principi, no semblava difícil i potser els resistents es van rendir esperant que es respectarien les vides de tots els refugiats. Però els assassinats i el saqueig del castell van confirmar que la Germania s’havia radicalitzat, el que va decidir a molts mascarats a fugir de l’illa o a cercar recer a Alcúdia.

El 1523, al final de la Revolta, els principals cabdills dels agermanats van ser tancats a Torre de l ‘Homenatge del castell, i després foren executats a la ciutat.

Alcúdia: recinte amurallat

Per a anar de Palma a Alcúdia agafarem l’autovia Palma-Sa Pobla/Ma.13, en direcció Inca. Al final de l’autovia, prop de Sa Pobla, continuarem per la carretera d’Inca a Alcúdia/Ma.13 , fins que arribem a la nostra destinació.

El recinte amurallat medieval d’Alcúdia, que va servir de recer als mascarats, va ser construït durant el segle XIV i té un total de vint-i-sis torres, còmput que no inclou les que hi ha a les portes, situades com segueix: a l’oest, la de Mallorca o de Sant Sebastià; a l’est, la de Xara o del Moll; al nord, la de Vila-roja. La pràctica destrucció d’un segon cinturó de muralles, aixecat en els segles XVI i XVII, després de la Germania, i del que sols queda en peu un bastió –convertit en plaça de toros— permet contemplar el recinte fortificat aixecat en l’Edat Mitjana, que va ser restaurat durant el segle XX. Les muralles d’aquest recinte van ser construïdes amb pedres, sobretot de marès, unides amb morter i segurament procedents de les obres d’excavació de la fossa perimetral, com també del desmuntat de les restes de les torres i altres edificacions de l’antiga ciutat de Pollentia, fundada en el segle I a. C . Les restes de la ciutat romana es troben als mateixos peus de la fortificació medieval. Degut a això, no resulta estrany que les seves restes constructives més visibles fossin arrasades, ja que podien convertir-se en parapets dels assaltants en cas d’un eventual setge.

Aquesta eventualitat es va convertir en un fet quan, a partir de l’11 de novembre de 1521 , Alcúdia va ser repetidament assetjada per l’exèrcit agermanat, que no va poder vèncer la resistència dels alcudiencs i dels mascarats. Després d’una última temptativa d’entrar a la ciutat el 1522 , els agermanats es van retirar davant la imminència de l’arribada d’un poderós exèrcit imperial, que va arribar al port de Alcúdia el dia 13 d’octubre. La vila de Alcúdia, convertida en “ciutat fidelíssima” per Carles I, va ser premiada pel monarca amb diferents privilegis que van incentivar el seu desenvolupament. Al recer d’aquesta expansió, i de la concessió del títol de ciutat, es van aixecar un bon nombre de casals o es van reformar altres d’origen medieval segons el gust renaixentista, on poden veure’s també alguns escuts d’armes familiars. Recorrent els carrers, el visitant podrà contemplar Can Domènec, Can Canta, Can Torró i Can Fondo, que, per les seves dimensions i la cura en la seva construcció, confereixen a la població un aire urbà que remet, salvant les evidents distàncies, al del nucli antic de Palma.

Pollença: plaça major i església de Nostra Senyora dels Àngels

Des d’Alcúdia ens dirigirem, pel Port de Pollença, al poble de Pollença, fins a arribar a la plaça major de la població, en els voltants de l’església parroquial, on podrem reprendre el relat.

Pollença, segons sembla, era una vila decididament agermanada. Durant el setge d’Alcúdia, els habitants de Pollença van protagonitzar incursions en el terme de la població veïna, encara que també van patir les dels resistents a la ciutat fortificada. En una carta del 14 d’octubre, Carles I havia ordenat als agermanats que deixassin les armes. Els representants dels pollencins es van negar a tal pretensió, al·legant que farien tal cosa quan rebessin aquesta ordre des de Ciutat. Probablement aquesta resposta va decidir l’exèrcit, comandat per Juan de Velasco i per l’antic virrei Miguel de Gurrea, a sotmetre-la per la força. El dia 29 d’octubre les forces imperials van prendre fàcilment la població, que va ser saquejada sense contemplacions. L’església parroquial de Santa Maria es va convertir en l’improvisat refugi de la població, des del qual fustigava als efectius de l’exèrcit reial que es van concentrar a la plaça. Els soldats –i segurament els seus dirigents— no devien estar disposat a esperar la rendició, ja que van optar per un mètode expeditiu i certament brutal per a vèncer la resistència. Van calar foc als dos portals de l’església, provocant la mort per asfíxia, sense contar els homes adults, d’unes dues-centes persones entre dones i nins. L’exèrcit reial, una vegada aconseguit l’accés a l’església, es va dedicar a assassinar pollencins, mentre la resta de la població va fugir, espaordida, cap a les muntanyes. Així es descriu en diverses fonts, algunes d’elles escrites per un mascarat : “E així los soldats veient que els nafraven de l’Eclésia posaren foc als dos portals a les portes, de què s’ofegaren circa [aproximadament] entre dones, nines, arlots i minyons, circa de ·CC· [200] ànimes. E així moriren molts hòmens e lo visrei n’ofegà molts i penjà e l’armada n’hi matà molts e tota la gent de la vila fugí per las muntanyes”. L’arribada de reforços agermanats, procedents de Sa Pobla, no va servir de res, ja que van ser vençuts sense dificultats i van sofrir nombroses baixes. Poc queda de l’antiga església parroquial on es van refugiar, i van morir asfixiats, tants pollencins.

Sobre el solar del temple incendiat el 1522 es va construir una nova església, finalitzada a la dècada de 1570 i substituïda al seu torn pel temple actual, baix l’advocació de Nostra Senyora dels Àngels, d’estil barroc i aixecat durant el segle XVIII.

Sa Pobla: centre

Des de Pollença ens dirigirem per la carretera de Palma fins a la rotonda del final de la autovia Palma-Sa Pobla/Ma. 13 i agafarem la carretera que condueix directament a Sa Pobla.

Els veïns de la població, segurament acoquinats per la sort que havia corregut Pollença, van acceptar l’oferta de perdó del virrei realitzada el 31 d’octubre. Quan aquest s’hi va presentar amb el seu exèrcit, va ser rebut únicament per dos homes i un sacerdot amb un crucifix. El visitant actual pot imaginar la sensació que devien oferir aquests carrers i les planícies de la Marjal pràcticament desertes.

El virrei va oferir la mateixa oferta de perdó a la vila de Muro però, pel que sembla, l’emissari va ser interceptat pels homes de Joanot Colom abans de poder donar a conèixer la proposta.

El dia 3 de novembre, un exèrcit agermanat, d’uns tres mil d’homes, i capitanejat per Colom, va partir de Muro amb la intenció d’atacar a les forces imperials. El xoc, que va tenir lloc a Son Fornari, va evidenciar tant els errors tàctics dels agermanats com la situació d’inferioritat que es trobaven –que no eren altra cosa que artesans i camperols armats— davant un exèrcit professional i ben proveït. El resultat: una derrota tan estrepitosa que els agermanats van perdre una tercera part dels seus efectius –uns mil homes—, tant en el camp de batalla com en la seva fugida desesperada cap a Muro, que es va salvar del saqueig per la pesta que s’havia desencadenat a la població.

Les matances de Pollença i Sa Pobla van convèncer als agermanats de les poblacions properes de la impossibilitat de plantar cara a un exèrcit professional, pel que els representants d’Inca i Binissalem es van apressar a oferir la seva rendició. Al dia següent, l’exèrcit reial va partir cap a Inca –d’on eren naturals agermanats tan significatius com Blai Reixac i Pau Casesnoves— deixant, com rastre del seu pas, penjats i restes d’homes trossejats al arbres que, en paraules de l’historiador José María Quadrado, “van servir de forca per als presoners”.

Inca: església parroquial i mercat

Seguint l’itinerari ens dirigirem a Inca per l’autovia Palma-Sa Pobla/Ma. 13 , fins a arribar a la localitat.

L’exèrcit reial es va trobar amb una gran processó demanant clemència; el virrei, després de besar el crucifix que portaven els sacerdots, va perdonar la població, pel que, com mostra d’agraïment, les campanes de l’església van començar a tocar “faent et deum laudamus”. Gens, o gairebé gens, queda d’aquella església que va poder contemplar el virrei i les campanes de les que van sonar agraint el seu perdó: el vistós temple actual data del segle XVIII i el seu imponent campanar de la centúria anterior. Dies després, el 14 de novembre, l’exèrcit imperial va ocupar Sineu, vila que va ser també perdonada pel virrei, i va comminar a la resta de poblacions a rendir-se. Els efectius imperials van continuar l’ocupació de l’illa dirigint-se a les viles d’Algaida i Llucmajor, que van trobar desertes. Però les notícies que un exèrcit agermanat procedent de Ciutat de Mallorca havia saquejat Sineu i es dirigia cap a Inca van resoldre al virrei a retrocedir i a dirigir les seves forces cap a aquesta població. Els efectius agermanats, inferiors en número, en forniment i en preparació de l’exèrcit imperial es van veure pràcticament forçats a entrar en batalla, a finals de novembre, en el Rafalgarcés, a les proximitats d’Inca, sofrint altra vegada aparatoses pèrdues, que les fonts coincideixen a quantificar en uns cinc-cents homes, sense contar als presoners que van ser executats.

Pocs dies després, el mercat d’Inca es va convertir en l’escenari d’un improvisat i sagnant espectacle: l’execució pública de quaranta presoners agermanats. ABinissalem el virrei va manar trossejar-ne i penjar-ne setanta més, penjant les seves restes per tots els arbres dels voltants, de tal manera que, segons una font coetània, “tots lus arbres i garrovers n’eren plens”.