Dades i Descàrregues

Dificultat:
Moderada
Durada:
2 hores
Longitud:
2 Km a peu, aproximadament, del punt 1 a l’instant 5.
D’interès:
Sanisera és l’única ciutat romana de Menorca que es pot excavar en la seva totalitat. És aconsellable visitar l’Ecomuseo del Cap de Cavalleria i demanar informació sobre com arribar als diferents punts. Podrem deixar el cotxe a l’aparcament i disposar d’un fullet per guiar-nos per tot el recorregut de la ruta. L’entrada general al museu costa 3 €.
Descàrregues:

Introducció

Mallorca i Menorca han estat sempre relacionades entre sí (no així amb Eivissa i Formentera) fins al punt que molts autors d’època antiga les denominaven amb un mateix terme: Choirádes (anomenades així a l’obra de caràcter geogràfic de Timeu de Tauromenion en el segle IV aC), Gymnesia (nesonimo molt utilitzat pels antics i amb un origen encara desconegut) o Baliarídes (testificat per primera vegada en fonts d’època hel·lenística, a la finals del segle III aC). Aquest terme va ser acceptat ràpidament pels romans, transformant-se en Balears. En el seu afany per distingir entre les dues illes, les adjectiven, denominant-se així Baliares Maior i Baliares Minor, termes que després passaran a convertir-se en Maiorica i Minorica.

Les primeres notícies que tenim tant de Menorca com de Mallorca fan referència sobretot als foners balears i als diferents reclutaments que es van portar a terme per a les diferents batalles de l’època antiga. Se’ls coneix especialment lluitant en el bàndol cartaginès, en primer lloc, i en el bàndol romà després. Durant la II Guerra Púnica, Tit Livi (Livi XXVIII, 37, 5-10), ens relata que l’any 206 aC l’exèrcit de Magó, l’últim que queda del bàndol cartaginès, es veu obligat a sortir de la península per dirigir-se a Itàlia. Durant el trajecte passa per la Pitiüsa, darrer reducte púnic, on rep queviures, combatents i armes, i després es dirigeix a les Balears, on pretén passar l’hivern. A Mallorca els habitants s’oposen a la seva arribada, usant les fones i l’exèrcit es dirigeix a Menorca. Una vegada allà, col·loquen el campament sobre un port, s’apoderen d’una ciutat i recluten a du mil barons en edat militar que són enviats a Cartago. Se suposa que aquesta ciutat on es van assentar és Mag (Mahón), encara que no s’ha pogut comprovar ja que tant Mag com Iamo (Ciutadella) han estat habitats contínuament i han impossibilitat la seva investigació.

Les principals fonts literàries que fan referència a Menorca es caracteritzen per ser escasses i amb poc contingut, pel que, respecte a l’agricultura i la ramaderia, tenim una visió una mica confusa. La majoria de les vegades parlen de les Balears en general, sense especificar l’illa, el que impossibilita saber si es tracta de les dues o solament d’una d’elles. Aquests autors esmenten la fertilitat de les terres de les Balears i Plini ens parla del seu excel·lent blat i els seus exquisits vins. Pel que fa a la ramaderia, centrant-se ja a Menorca, Diodor, en el segle I aC , elogia els seus muls per la seva força, mentre que Plini ens comenta l’abundant caça que es troba a les Gymnesias (torna a referir-se a les dues illes).

Quant al món rural després de la conquesta romana, tenim molt poca informació, ja que encara no s’ha excavat cap vila romana que s’hagi pogut identificar com a tal. També sabem de la troballa de dues mil·liaris apareguts entre Maó i Alaior, amb el que es reforça la hipòtesi de l’existència d’una o diverses calçades que hagueren de millorar la circulació per l’interior de l’illa.

Se sap que molts dels jaciments prehistòrics menorquins continuen sent utilitzats en moments posteriors a la conquesta romana, pel que aquesta arribada no suposa una ruptura del model tradicional d’hàbitat encara que es veu, en diferents excavacions realitzades en Iamo i Mag, que en el canvi d’era van anar guanyant en entitat i població, arribant al moment de màxima esplendor en el segle II dC. Aquest fet coincideix amb una clara decadència dels principals nuclis d’època preromana, com són Trepucó, Torre d’En Galmés i Son Catlar.

Aquesta situació de decadència de les zones rurals torna a canviar durant el Baix Imperi (segles III i IV dC), apareixent gran quantitat de materials en tots els jaciments prehistòrics de l’illa, a més dels tres centres urbans. D’aquesta època s’han recuperat gran quantitat de monedes i ceràmiques a Iamo, Sanisera i alguns jaciments rurals, el que ha dut a pensar a alguns autors en una certa reactivació de l’economia de l’illa.

Sanisera va serr el tercer nucli habitat més important de Menorca en època antiga. Al contrari que Iamo i Mag, el seu solar va ser abandonat fa segles i, per tant, els treballs d’excavació que s’hi puguin realitzar són molt més fàcils i agraïts, sent, sens dubte, un dels grans tresors arqueològics de l’illa. Les excavacions científiques a Sanitja es van iniciar l’any 1979 i, encara que amb freqüents interrupcions, han anat continuat fins als nostres dies.

L’única referència literària clàssica a Sanisera és del segle I dC concretament de Plini el Vell (Nat. Hist. III, 78), qui l’esmenta junt Iamno i Mag com civitates.

Aquests tres nuclis habitats estaven situats en els tres principals ancoratges de l’illa. Sanisera no tenia un port natural tan bo com les altres dues ciutats, però si que era el millor refugi de tota la costa nord-menorquina. Totes elles es van convertir en focus d’entrada de la nova cultura romana, eminentment urbana, jugant el paper de centres econòmics, llocs per a la promoció política i social, i bases per al control fiscal i la seguretat del territori.

Ecomuseu de Cap de Cavalleria

Per a arribar l’ecomuseu des del Mercadal, hem de prendre la carretera en direcció a Fornells. Aproximadament a quatre quilòmetres trobam una bifurcació perfectament senyalitzada a l’esquerra que ens duu al Cap de Cavalleria. En el camí, en direcció al far de Cavalleria, trobarem a la dreta una senyalització de l’ecomuseu. Podem ficar-nos amb el cotxe i deixar-lo a l’aparcament. Des d’allà s’iniciarà tot el recorregut seguint el fullet guia.

L’ecomuseu està gestionat per l’Associació Sanitja, entitat sense ànim de lucre, que té com objectius principals l’estudi, la conservació i la divulgació del patrimoni natural i cultural de la zona.

Començant la ruta per aquest museu el visitant podrà introduir-se en la història de Sanisera a través de diversos detalls de les excavacions del jaciment. Podrà apreciar una mostra dels materials apareguts durant els treballs arqueològics. Des d’aquí podrà veure que el jaciment es troba en el fons d’un magnífic port, fins i tot avui dia, en un marc natural incomparable.

Ha de dir-se que el primer historiador que va plantejar la ubicació de Sanisera en el port de Sanitja va ser Joan Ramis i Ramis ja el 1784, partint simplement de les semblances toponímiques. Però no va ser fins als anys setanta del passat segle XX, quan es van iniciar, primer les prospeccions, i després les excavacions que van permetre corroborar la localització. Va ser llavors quan es va poder observar que el jaciment arqueològic de Sanitja ocupava un mínim de 6 hectàrees terrestres. Gràcies a troballes casuals i a prospeccions arqueològiques subaquàtiques també s’ha pogut constatar la riquesa arqueològica del fons del port, lloc on apareixen sobretot gran quantitat d’àmfores que són una bona mostra de l’activitat comercial que hagué de tenir Sanisera.

El Castellum

Els materials més antics documentats a Sanisera són d’època tardorepublicana i per tant, no es discuteix la seva fundació romana (al contrari que Iamo i Mag on s’han plantejat unes fundacions urbanes anteriors a la conquesta romana). En el seu solar no s’ha trobat cap tipus de construcció talaiòtica, encara que cal remarcar que a poca distància es troba l’important poblat prehistòric del Pujol Antic. En aquest jaciment es va trobar fa uns anys una de les millors figures de bronze de les Balears. Es tracta concretament de la representació del déu Mart, d’estil hel·lenístic, però molt probablement de producció romana.

Segons els actuals excavadors de Sanitja, les construccions situades en el costat sud-est de la badia correspondrien a un centre militar, de planta regular, construït just després de la conquesta romana de l’illa (123 aC). Seria , doncs, un autèntic campament militar o, més probablement, un castellum, és a dir, un petit nucli habitat dotat d’elements defensius. L’orientació de les seves estructures sempre s’adapta a la millor opció del terreny, és a dir, nord-oest-sud-est en la part del promontori, i nord-sud en les altres. Tot apunta que correspondrien a aquest moment els abundants projectils de plom per al tir amb fona(glandes plumbeae) trobats en diversos llocs del jaciment. En alguns d’ells s’han trobat marcades les lletres [S. CAE.] o [S. S. (C?)], les quals s’han volgut relacionar amb el cònsol Cinquè Cecili Metel Pius, militar que es va enfrontar a Sertori. En aquest sentit cal destacar que en una de les habitacions es va trobar un autèntic magatzem de projectils de plom i el que sembla ser la punta d’un pilum (és a dir, una javelina pesada de punta fina). Molt recentment també s’ha proposat que aquest “campament militar” hauria servit per al reclutament i l’ensinistrament per una banda dels famosos foners balears, i que hauria estat en ús entre el 123 aC i un moment proper al 45 aC Serien potser, i sempre seguint les paraules dels directors actuals, foners que haurien lluitat en la guerra de Iugurtha, la guerra Civil o dels Aliats, les guerres Sertorianes i, la guerra entre César i Pompeu.

L’extensió geogràfica cada vegada major que Roma anava obtenint amb les seves victòries feia que s’anassin obrint molts fronts. Per aquest motiu va haver de reestructurar el seu exèrcit, que s’havia quedat obsolet davant la complexitat militar del moment. Aquesta reorganització va comportar el continu reclutament d’homes procedents dels col·lectius vençuts a conseqüència de la seva submissió a Roma i en virtut dels pactes regulats amb ells. Aquesta pràctica va ser una constant que va durar fins al final de l’Imperi Romà d’Occident.

En el cas que ens ocupa, quant a la utilització per part de l’exèrcit romà dels foners beleàrics com forces auxiliars (a excepció de la guerra de les Gàl·lies), no se sap segur si César o Pompeu les van utilitzar o si el campament militar de Sanitja va perdurar fins al 45 aC En les campanyes per la conquesta del territori gal, les fonts citen la participació de foners, però sense indicar la seva procedència. Només en la batalla de Bribax, l’any 57 aC, s’especifica que els foners baleàrics formaven part de l’exèrcit de xoc entre la cavalleria de Numídia i els arquers de Creta. Poc temps després, durant la guerra entre César i Pompeu, les Gimnesias (Balears) tornen a ser un punt estratègic entre els dos contrincants, les quals sempre es van decantar més pel bàndol de Pompeu. Aquest comptava a Hispània amb el suport de set legions, distribuïdes entorn de dos centres principals: Lleida (Ilerda) i Còrdova (Corduba). No obstant això, César va aconseguir la victòria. El fill del derrotat, Cneo Pompeu, va preparar a les Illes Balears una expedició per a desembarcar a la Península per a recuperar el control de Hispània. Però César va tornar a triomfar definitivament en la batalla de Munda l’any 45 aC.

Les restes arqueològiques trobades en el campament militar de Sanitja, denoten una remodelació constructiva que es pot datar entre els anys 75 i 45 aC, constituint la fase final de la seva ocupació. Aquesta etapa podria coincidir precisament amb la preparació a les illes de l’expedició organitzada per Cneo Pompeu, en la qual segurament van participar els foners baleàrics. L’abandonament del Castellum va poder produir-se perfectament el 45 aC. En aquest any les Gimnesias van quedar en un moment de pau.

S’han trobat en el jaciment projectils de plom dels foners, testimoniatge de l’activitat bèl·lica i de la utilització de forces auxiliars oriündes de la zona. Aquests objectes se situaven majoritàriament als afores del poblat, en pendents abruptes i en zones perifèriques, i s’han datat durant les guerres sertorianes.

Tal com es pot observar des del lloc, la localització del campament es beneficiaria del fet de trobar-se sobre un cim pla en un pujol que s’alça discretament a una altura d’entre 15 i 20 metros sobre el nivell del mar. Seria , per tant, un lloc relativament fàcil de defensar i ideal per vigilar i controlar el port, atès que des d’aquí es té una bona visibilitat de la seva ancorada i d’una part àmplia de l’horitzó nord de Menorca.

De Sanisera encara no es coneixen estructures que es puguin datar amb seguretat en temps de l’Alt Imperi. De totes maneres, l’abundància de material recuperat corresponent a aquest període ens mostra que va degué ser un dels moments de màxima ocupació de l’assentament. Sembla que seria d’aquesta època el fragment d’una làpida de marbre jaspiada on apareixen les lletres RIA, que pertanyeria a un epígraf monumental. També ho serien molts dels fragments de la ceràmica típica romana de vaixella de vernís vermell(terra sigillata) que es troba per gran part del jaciment. Els percentatges de material posterior al segle III dC són considerablement menors, cosa que fa entreveure que Sanisera s’hauria convertit en un punt de població residual.

El Sector Oest. Edifici C

La inexistència de referències literàries a Sanisera posteriors al segle I dC i el fet que Sever, a principis del segle V, no l’esmenti, semblen un clar símptoma que feia anys, o més aviat segles, que la seva població havia passat ja a un segon pla. De tota manera, l’arqueologia ens demostra que continuava habitada, tant pels materials que trobam en el seu solar, com per una sèrie d’estructures que s’han anat desenterrant.

En ús en el segle IV dC, s’ha localitzat un edifici situat en el costat occidental del jaciment. D’aquesta construcció s’han excavat un total de vuit habitacions, totes elles de planta quadrada o rectangular. Gràcies a les dades obtingudes durant els treballs arqueològics s’ha pogut apreciar que dues d’elles estarien destinades a habitatge, altres dues a magatzems, una a corral, dues a treballs industrials i dues a patis. Aquest edifici es va poder relacionar amb una explotació agrícola-ramadera, amb alguns detalls de caràcter productiu. Aquesta producció queda reflectida, entre altres coses, per la presència de dos dipòsits interconnectats. Desgraciadament fins a dia d’avui no s’ha pogut determinar quin tipus de productes es van elaborar en el lloc, encara que no pot desestimar-se una producció vinícola com la que ens testimonia Sever de Menorca quan ens parla d’unes vinyes, una premsa i una cuba localitzades en el camp menorquí. Tornant a les dades que es tenen d’aquest Edifici C, tot apunta que aquesta edificació estaria funcionant fins a com a mínim el segle VI dC.

El Sector Oest. Necròpolis

A partir del segle V dC es redueixen considerablement els materials oposats en els voltants de Sanitja, encara que segueixen apareixent petites quantitats de materials dels segles VI i VII dC, cosa que evidencia una ocupació humana del lloc presumiblement continuada.

També en aquest sector occidental, a uns 20 metres al nord de l’Edifici C, enmig d’una sèrie de murs i estructures de diversa índole, van aparèixer un mínim de 21 enterraments. Aquestes tombes eren del tipus cista i/o coberta d’opus signinum. Malgrat que no es van poder datar amb precisió, tot apunta que han de correspondre a un moment bastant avançat de l’ocupació antiga del jaciment. Per paral·lels, sembla ser que aquestes edificacions deurien datar-se entre els segles V i VII dC, i que serien monuments funeraris iguals als oposats pegats a la basílica de Fornells a Menorca, a la basílica de Son Peretó a Mallorca, i en el centre històric de Ciutadella. La troballa, en aquest sector de la necròpolis, d’un fragment de mensa de marbre, uns suposats plats litúrgics i una sèrie de murs fets amb carreus, van permetre plantejar la possibilitat de la presència d’una basílica en aquest lloc. Altres autors van més enllà i proposen interpretar les restes com relatives a un monestir. Desgraciadament, fins que no es completi l’excavació del lloc, serà impossible decantar-se cap a qualsevol de les dues opcions.

Val a dir que la majoria dels elements ceràmics corresponents als segles V, VI i VII dC, trobats a Sanitja, provenen de les zones properes a Cartago, el que és, a dia d’avui, l’actual Tunis. Altres materials de l’època, però ja en menor nombre, van arribar de la veïna illa d’Eivissa, del sud de la Gàl·lia, i de l’extrem oriental del Mediterrani.

La mesquita

Gens sabem de l’esdevingut a Sanitja en els segles VIII al X dC, però això no significa necessàriament que el lloc fos abandonat per complet. En canvi, la ceràmica que apareix per una àmplia zona, ens informa de la presència d’una comunitat musulmana d’època islàmica (segles X al XIII dC), difícil de precisar cronològicament. Tampoc sabem amb certesa si hauria hagut una explotació agrícola o ramadera del tipus alqueria, una petita zona portuària, o ambdues coses.

Ara com ara, l’única construcció atribuïble a aquesta època seria la localitzada un poc més a septentrió de la necròpolis, en el lloc anomenat la Punta Nord. Allà hi queden els fonaments fets amb carreus molt probablement reutilitzats, d’un petit edifici que s’havia malintinterpretat com possible far. A dia d’avui, gràcies a l’observació de la seva orientació i de les seves característiques constructives (sobretot per la presència d’un mihrab, és a dir, un petit absis localitzat a l’exterior de la seva paret sud-est), no sembla haver-hi dubtes que es tracta d’una mesquita.

Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil. S’ha d’anar a peu al llarg de tot el recorregut.
Durada:
1 hora i 30 minuts.
Distància:
1 km aproximadament des del desembarcament fins el punt 2, el Museu de Cabrera.
D’interès:
El Museu de Cabrera, amb els aspectes més interessants de l’arqueologia, etnografia i naturalesa de Cabrera.
Descàrregues: