Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil. S’ha d’anar a peu al llarg de tot el recorregut.
Durada:
1 hora i 30 minuts.
Distància:
1 km aproximadament des del desembarcament fins el punt 2, el Museu de Cabrera.
D’interès:
El Museu de Cabrera, amb els aspectes més interessants de l’arqueologia, etnografia i naturalesa de Cabrera.
Descàrregues:

Introducció

La carta que el Papa Gregori Magne va dirigir al defensor Johannes el 603 dC (Gregori I, Epístola XIII, 47) ens informa sense cap tipus de dubte que va haver-hi un monestir a la Cabrera balear. Al nostre entendre, el fet que la màxima autoritat cristiana d’Occident es preocupàs per aquesta comunitat, ens estaria mostrant que aquesta degué ser de certa rellevància. Cap altra font literària fiable ha arribat als nostres dies d’aquells monjos de l’arxipèlag de Cabrera.

Gràcies a diverses fonts escrites sabem que en la segona meitat del segle IV dC i, sobretot, durant els segles V i VI, va ser freqüent la instal·lació de comunitats eremítiques, cenobítiques, o d’ambdues classes, a moltes de les illetes del Mediterrani occidental i de l’Atlàntic. Paral·lelament, els treballs arqueològics que s’han vengut realitzant en algunes d’aquelles illes ens han servit per poder començar a conèixer com van ser aquells cenobis (lloc on habitaven els monjos en comunitat) i els eremitoris (lloc on habitarien un o uns pocs monjos eremites).

Des de l’any 1999 un equip d’arqueòlegs de lAjuntament de Palma de Mallorca, ve realitzant diversos treballs dins el projecte Recuperació, consolidació i musealització del monestir bizantí de l’illa de Cabrera, l’objectiu principal de la qual és conèixer millor com va ser aquella comunitat de monjos de Cabrera.

L’illa de Cabrera

En aquesta illa, la més gran de l’arxipèlag de Cabrera, són abundants els llocs on es troba material ceràmic corresponent a l’Antiguitat tardana. Aquest fet es deu a dues causes molt diferents i que no tenen gens que veure una amb l’altra. La primera en el temps és la instal·lació de la citada comunitat monàstica en els segles V-VII dC, la qual va generar moltes restes. L’altra és el confinament, entre 1809 i 1814, de més de 9.000 presoners francesos en un espai tan petit com Cabrera. Llegint els testimoniatges dels supervivents d’aquest camp de concentració i la literatura que sobre ells s’ha anat publicant, queda evidenciat que aquells captius van construir les seves cabanyes a partir de restes preexistents a l’illa. De fet, també es van dedicar a realitzar excavacions per recuperar certs elements , com capitells i monedes, per intercanviar-los per aliments amb els seus vigilants. Les manques d’aquests presoners eren tan grans que sembla que també es van aprofitar altres utensilis , com les ceràmiques antigues més ben conservades. Per tot el que s’ha vist fins a ara, no hi ha dubte que aquest enorme contingent de presoners francesos hagué de causar una major dispersió de materials d’època antiga i, per tant, s’ha de ser molt prudent a l’hora d’extreure conclusions dels estudis només basats en treballs de prospecció.

El jaciment del Pla de ses Figueres

Partint dels treballs arqueològics, i de prospecció realitzats per tot l’arxipèlag de Cabrera, es va plantejar la possibilitat d’haver identificat el cenobi de la comunitat monacal en un pla dels voltants del port de Cabrera (Pla de ses Figueres) i un eremitori a l’interior de l’illa (Clot donis Guix).

El Pla de ses Figueres comença en l’actual línia de costa i s’allunya fins a 150 metres, com a mínim. En aquest jaciment, abans d’haver-se iniciat les excavacions arqueològiques, ja destacava l’enorme quantitat de ceràmiques que apareixien en la superfície, ceràmiques tant per a cuinar, com de vaixella o rebost, corresponents als segles V a VII d C. Entre 1999 i 2007 s’han vengut realitzant campanyes d’excavació en aquest jaciment, perseguint poder certificar la presència, conèixer millor la seva organització, les seves dimensions i la cronologia del suposat cenobi. Fins al moment s’han destapat tres petites zones –l’àrea de dispersió de material ceràmic dels segles V a VII dC és d’unes 10 hectàrees-, -, la primera d’època antiga; una altra entre els anys 1809 i 1814; i la darrera del segle XIX o XX, de la qual procedeixen una sèrie de pedreres d’on s’extreien carreus de marès de diverses mesures. La segona fase és la més dramàtica per l’estada de 9.000 presoners francesos de la batalla de Bailen, els quals van utilitzar quatre àmbits: un de nova planta, excavat per ells mateixos, i tres reaprofitant estructures preexistents (tres cubetes d’època antiga). Aquestes tres zones s’han denominat “Factoria de salaons”, “Barraques dels presoners napoleònics” i “Necròpolis bizantina i taller de púrpura”.

La “Factoria de salaons”

Sortint del port de Cabrera ens dirigim, pel camí, cap a la platja situada en el Pla de ses Figueres, a uns 800 metres del port. A uns tres metres de la costa es localitza la zona de la “Factoria de salaons”. Avui dia es coneixen un total de quatre cubetes, tres d’elles perfectament alineades.

Aquests depòsits són tres grans forats excavats en la roca, de planta quadrangular amb els extrems arrodonits. Les mesures d’aquests orificis ronden els 2,30 m de llarg i 1,80 m d’ample, i conserven una altura màxima de 1,12 m. Per les restes de murs que recreixen les parets dels forats es dedueix que les cubetes haurien estat encara més altes. Les tres presenten un revestiment intern d’opus signinum (morter impermeable fet amb calç, arena, aigua i ceràmica triturada) de molt bona qualitat, de fins a 6 cm de grossor, que en els angles de la part inferior conforma un cordó hidràulic de 5 a 10 cm d’alt. Al costat d’aquestes cubetes també es van descobrir restes d’un mur al costat del qual hi havia una esllavissada de teules de tradició romana (tegulae i imbrices). Per tant, tot indica que allà hi hauria hagut una habitació coberta, que podria haver servit com magatzem o lloc de treball. Encara que de moment no s’ha pogut demostrar científicament que tots aquests elements conformaven una factoria per a salar peix, cap assenyalar que validarien aquesta funció les seves característiques constructives i la seva proximitat a la mar.

Altra qüestió encara oberta és la de la datació de la factoria. Els escassos materials trobats en els nivells fundacionals ens permeten saber que la seva construcció és posterior al segle I dC., encara que cal assenyalar que la majoria de les restes ceràmiques trobades en el lloc corresponen als segles V a VII dC. Desgraciadament, tota la zona va ser fortament afectada pels presoners francesos que van estar reclosos a Cabrera entre 1809 i 1814. Aquests van reutilitzar les cubetes com habitatges, rebost o taller, i van construir una nova habitació (Àmbit I). Per tant, ha estat impossible fins ara determinar amb més precisió en quin moment es va construir la factoria i fins quan va funcionar.

Cal tenir en compte que aquest jaciment es troba envoltat per una tanca de fusta, pel que cal respectar els senyals i no entrar en ell per salvaguardar les restes arqueològiques.

Les “Barraques dels presoners napoleònics”

A la segunda zona excavada se le ha dado el nombre de “Barracas del los prisioneros napoleónicos”, puesto que allí las estructuras identificadas corresponden a diez pequeñas habitaciones que formaron parte del campamento que construyeron los propios reclusos a partir de 1810.

Para acceder a ellas desandamos un poco el camino, hasta el inicio de la playa de ses Figueres, e iniciamos la subida hacia el Museo de Cabrera. En el inicio de esta subida vemos, a mano izquierda, un pequeño camino que nos lleva hasta las barracas de los prisioneros napoleónicos. De todas maneras, tanto este yacimiento como el siguiente se encuentran perfectamente señalizados.

De todas estas habitaciones, las que disponen de chimenea estarían destinadas al uso de vivienda (Ámbitos II, III, VII y VIII). En cambio el Ámbito IV parece ser que sería una despensa. Bajo estas edificaciones, en un pequeño sondeo realizado en 2005, se pudieron documentar estratos de sedimentación del tiempo de la Antigüedad Tardía e incluso de época pre-romana. Ciertamente, la instalación de una parte importante del contingente napoleónico justo encima de lo que debió de ser el cenobio, significó una importante destrucción de los restos existentes. Esta destrucción viene detallada en las memorias de los prisioneros supervivientes, quienes cuentan como habiendo encontrado restos <>, reutilizaron columnas, sillares y losas. También narran la realización de excavaciones para recuperar material de construcción para sus cabañas, u otros elementos como monedas, para intercambiarlos por comida. Finalmente también describen el hallazgo de tumbas cubiertas con losas que recuerdan mucho a las que se expondrán a continuación.

La “Necròpolis bizantina i el taller de púrpura”

En la tercera zona excavada destaca una necrópolis que, gracias a la estratigrafía del lugar y a una serie de fragmentos cerámicos hallados en el interior del relleno de las fosas de las tumbas, sabemos que debió funcionar sobre todo durante el siglo VII d. C.

Ésta se encuentra en el mismo caminito que las barracas, a unos 10 o 15 metros hacia la izquierda, aunque hay que desviarse un poco hacia la derecha y abandonar momentáneamente el camino.

De dicha necrópolis tenemos identificadas hasta el momento un total de cinco tumbas, tres de las cuales ya han sido completamente excavadas. Estas tres son de fosa de tipo bañera (planta trapecial con los extremos redondeados), con las paredes verticales, paralelas, y con un retranqueo para encajarlas en la cubierta. Sus cubiertas están compuestas por cuatro o cinco losas de marés (piedra arenisca del lugar) colocadas planas. En cada una de las tumbas se encontró un solo esqueleto en posición de decúbito supino, con las piernas estiradas, y con los brazos al lado del cuerpo, o ligeramente plegados apoyándose sobre la pelvis. Los tres esqueletos correspondían a adultos de sexo masculino. Ninguno de los enterramientos presentó ajuar, ni tampoco se encontraron elementos que permitiesen intuir la presencia de algún tipo de caja funeraria. Finalmente conviene remarcar que no todas las tumbas tenían la misma orientación. Dos de ellas presentaban una orientación sureste (pies) / noroeste (cabeza), mientras que la tercera tenía los pies en el nordeste y la cabeza en el suroeste.

Debido a la datación de los enterramientos, y gracias a las características de las tumbas y de los individuos de su interior, pensamos que la necrópolis se puede poner en relación con la comunidad monástica masculina que habitó el archipiélago de Cabrera en el siglo VII d. C.

Las fosas de todas estas tumbas cortaban los niveles de derrumbe de unas estructuras que podrían haber formado parte de un taller de producción de púrpura. Éstas corresponden a un muro, un pavimento y una cubeta. Dicho muro, de unos 0,50 m de ancho, estaba construido con un zócalo de piedras ligadas con arcilla y con un alzado muy probablemente de tapial. A su lado oriental se le adosaba un pavimento de tierra pisada, y a su extremo nororiental una cubeta. Para la construcción de dicha cubeta se había realizado una fosa de fundación de planta cuadrangular, dentro de la cual se construyeron los cuatro muros del depósito. Su interior se encontraba recubierto por un revoque de mortero de cal, de entre 1 a 2,5 cm de grosor. Inmediatamente al oeste de esta cubeta, y adosado al muro antes descrito, se halló un canalillo creado en la arcilla del terreno por la circulación de algún tipo de líquido. Por la dirección y pendiente que presentaba esta pequeña canalización, parece ser que dicho líquido debía salir de la cubeta. Fue aquí, en el interior del canalillo, donde se encontró lo que parece ser la clave para la interpretación de estas estructuras. Concretamente se trata de 750 fragmentos de caracolas marinas, todas ellas de las especies murex trunculus (95%) y thais haemastoma (5%), y todas partidas con idéntico patrón de fragmentación. A posteriori se han ido documentando caracolas con el mismo patrón de rotura por todo el yacimiento, e incluso se ha localizado un auténtico conchero. El hecho de que las dos especies encontradas sean apropiadas para la producción de púrpura y que, tal y como explica Plinio, éstas debían partirse para poder sacar el animal de dentro de la caracola, son pruebas bastante contundentes para argumentar la presencia en Cabrera de un pequeño taller para la producción del colorante purpurado. Por los resultados de las excavaciones arqueológicas realizadas hasta el momento, parece ser que este taller habría funcionado durante los siglos V y VI d. C, sobre todo durante el tiempo de la pertenencia de las Baleares al Reino Vándalo del norte de África.

Es Clot des Guix

És un jaciment amb restes vàndals i bizantins. Rep aquesta denominació perquè consistia en una explotació per a extreure la matèria primera per fabricar guix. Es troba en el centre de la península nord de l’illa, en un lloc envoltat d’escarpats on avui s’intercalen zones de garriga i pineda. Les restes arqueològiques les va documentar J. Camps el 1962 amb les següents paraules: Es tracta d’un poblat amurallat d’estructura talaiòtica amb base de blocs petits col·locats en sec. En el centre del conjunt apareixen unes habitacions rectangulars d’estructura mural de tècnica diferent, a força de fragments de pedra maresa retocats, de grandària regular i muntats també en sec.
Es van trobar diverses restes de ceràmica de terra sigil·lada, algunes amb decoracions estampades. El més important va ser poder identificar una sèrie de produccions de “cuina tardoromana modelades a mà o a torn lent”, les quals donaven una cronologia dels segles V i VI dC (fins i tot de finals del IV i principis del VII). S’ha demostrat una inexistència total de material talaiòtic, pel que la seva fundació és posterior.

Les estructures del jaciment estan fetes amb pedra petita col·locada aparentment en sec. A pesar del mal estat de les restes, sembla intuir-se algunes habitacions de planta quadrangular i, en el seu extrem més oriental, hi ha un mur aparentment de planta semicircular. Aquestes estructures ocupen una superfície de 1.350 m2, però originalment havien d’ocupar-ne més, ja que a l’edat contemporània es van veure afectats per l’orifici que es va realitzar per treure el guix. Posteriorment, un altre excavador va fer un altre orifici aferrat al del guix, que va deixar al descobert el que sembla una petita cisterna o depòsit amb les parets recobertes amb opus signinum.

El museu de Cabrera

Per a completar la visita arqueològica del Pla de ses Figueres s’ha d’anar al Museu de Cabrera, casal situat en el centre de la badia del port de l’illa, el vell celler de Can Feliu, que des de 1996 acull la seu d’aquest museu. Està situat prop de les cases de possessió de la família Feliu, propietaris de l’illa fins 1916, data que va ser expropiada per l’Estat.

Per accedir-hi tornam al camí i iniciam l’ascens fins a la desviació que, en direcció a la dreta, ens condueix a l’actual museu.

En aquest museu, entre altres coses, podrà contemplar-se un resum de la història de l’illa, amb un apartat dedicat al jaciment del Clot des Guix. En aquest es van trobar materials d’època vàndala i bizantina. Les restes arqueològiques d’aquest jaciment foren dels primers en documentar-se gràcies a J. Camps i els seus descobriments publicats el 1962. Es van identificar diversos objectes trobats: ceràmiques de terra sigil·lada decorades amb empremtes de palmetes, puntillat i creus bizantines; ceràmiques amb incisions fetes amb punxó després de la cuita; i ceràmiques de cuina d’època bizantina que van ser confoses amb ceràmiques d’època talaiòtica.

Però a més, també es pot visitar la sala dedicada als treballs arqueològics del Pla de ses Figueres, on es poden apreciar fotografies, plans i un audiovisual d’aquestes excavacions, així com una recreació a mida natural de dues tombes de la necròpolis i una rèplica d’un dels esquelets dels suposats monjos de cabrera.

El museu està distribuït en tres nivells per a les diferents seccions que conformen el seu contingut: arqueologia, etnografia i mitjà natural.

En la planta principal s’exhibeixen algunes troballes arqueològiques submarines procedents de vaixells naufragats en el subarxipèlag de Cabrera, sobretot dels denominats Cabrera III i VII. A l’esquerra de l’entrada principal podem observar un conjunt d’àmfores del derelicte Cabrera III de diverses tipologies, unes per contenir oli de la Bètica i de la zona de Tunis, altres de vi de la Gàl·lia, i altres de salaons de peix de la Lusitània. Aquest vaixell es va enfonsar a mitjan segle III dC, datat gràcies a la troballa de diverses monedes de l’emperador Valerià (253-260 dC). També trobam una vitrina que mostra un gerro púnic (fenici) amb restes de policromia, procedent del Cabrera II, naufragat cap a finals del segle III aC. Podrem veure uns lingots de plom que gràcies als seus segells podem saber que procedien de Serra Bruna, i que van pertànyer al derelicte del Cabrera V, enfonsat cap al segle I dC.

En les vitrines centrals d’aquesta mateixa sala observarem objectes trobats a l’illa que van des de l’època púnica, passant per la romana, vàndala, bizantina, de l’Edat Mitjana i del temps del confinament dels francesos.

En la planta immediatament inferior es presenten temes etnogràfics com les arts de la pesca amb la seva història, fotografies i utensilis. En primer lloc, es visita l’espai dedicat a la pesca amb utensilis com nanses, un gambí, palangres artesanals, xarxes tenyides amb escorça de pi, un tresmall, etc. També podem contemplar diverses fotografies relacionades amb el passat recent de l’illa (com expedicions) i el facsímil del dibuix de l’Arxiduc Lluís Salvador. Diversos pannells expliquen els diferents usos que s’han practicat a l’illa: forestal, agrícola, turístic i militar.

La planta inferior està especialitzada en el medi natural de l’illa, on es mostra tot el relacionat amb la fauna i la flora autòctones. Cabrera s’ha convertit en una veritable reserva de la vida marina del Mediterrani. Així podem contemplar una petita sala on s’ha recreat el fons marí de l’illa, adornat amb les restes d’un derelicte.