L’ocupació romana

Entre els segles III i II aC, el Mediterrani occidental es va veure dominat per una de les majors potències militars i econòmiques de tota la història: la República romana. Durant la II Guerra Púnica (218-201 aC), i sobretot una vegada finalitzada, les Illes Balears i les Pitiüses, en altres temps sota el control púnic, van començar a entrar de ple en l’òrbita romana. Aquest procés d’acostament cap al món romà va tenir un moment clau l’any 123 aC, quan Roma, amb l’argument de voler eliminar la pirateria que es refugiava en aquestes illes, va escometre la conquesta militar de les Balears. Malgrat que les fonts ens parlen de certs enfrontaments, les hosts comandades per Quint Cecili Metel no van trigar massa a dominar tot l’arxipèlag. A més, tot apunta que certa part de la població no va oferir resistència. A Mallorca, per exemple, els habitants de Bocchoris van arribar a un pacte de reconeixement de superioritat romana, tal com havien fet els ciutadans de Ebusus uns anys abans.

Amb la campanya militar del 123-122 aC, Roma conqueria les darreres illes del Mediterrani occidental que encara no estaven sota el seu domini. D’aquesta manera, a part d’aconseguir eliminar la pirateria refugiada a les Illes, també passava a controlar completament les importants rutes marítimes que creuaven el Mediterrani occidental. La situació de les Illes Balears i de les Pitiüses les ha determinat des d’antic com un punt clau dins de les rutes que travessaven el Mediterrani. Amb el domini romà, i en un món cada vegada més obert al comerç, la major part dels centres poblacionals més importants devien estar per força íntimament lligats a la mar, i més si tenim en compte que a l’antiguitat el transport marítim era, de molt, el més copiós. A la nostra terra, aquesta afirmació es corrobora observant la localització costanera de totes les ciutats, totes elles amb bons ports naturals.

L’ocupació romana també va desencadenar un procés que canviaria d’arrel les cultures talaiòtica-púniques de les nostres illes. Aquest procés conegut com romanització s’ha d’entendre com la introducció d’una nova cultura, la romana, que faria canviar per sempre tant la forma de ser com la d’actuar de tots els habitants de les Illes per introduir-los en un nou món comú a tot el Mediterrani. Els centres poblats van ser els principals focus des d’on aquesta nova cultura, eminentment urbana, va aconseguir arrelar a tants i tants llocs. Les ciutats van tenir el paper de centres econòmics de primer ordre, van ser el lloc principal per a la promoció política i social, van actuar com base per al control fiscal i, entre moltes altres coses, van servir per a difondre noves religions, pensaments, gustos, etc. Poc temps després de la conquesta romana diversos centres poblats van ocupar dues funcions principals: la de nuclis fortificats amb guarnició que garantien el domini romà de les Illes, permetent la vigilància, la defensa i el control del litoral i de les rutes marítimes que creuaven el Mediterrani occidental, i la d’elements receptors des d’on es difondria la romanització política, social, econòmica i cultural. Aquests nuclis estan a Mallorca: Palma, Pollentia i Bocchoris; a Menorca: Iamo, Mag i Sanisera, i a Eivissa: Ebusus. De tots coneixem el seu emplaçament: Palma es troba sota la ciutat actual que manté el nom; Pollentia just al costat de la vila d’Alcúdia; Bocchoris, en el port de Pollença; Iamo i Mag, sota Ciutadella i Maó respectivament; Sanisera, en el port de Sanitja, i Ebusus, sota la ciutat d’Eivissa. Plini també ens parla, referint-se a Mallorca, de dos centres més, Guium i Tucis, la ubicació dels quals per desgràcia encara no s’ha pogut identificar. D’una manera més o menys ràpida bona part d’aquests centres habitats no van trigar en convertir-se en autèntiques ciutats romanes. En general, aquest procés urbanitzador va tenir el moment de màxima esplendor durant els segles I i II d C. En aquell temps, totes les ciutats van gaudir de les seves construccions més monumentals i es van regir per institucions a imitació de les de Roma, tal com ho feien tantes altres ciutats de l’Imperi.

Les ciutats romanes

Les ciutats romanes estaven integrades per un nucli urbà (urbs) i a més per un cinturó agrícola (ager). Ambdós formaven una única unitat política, administrativa, econòmica, cultural i religiosa. Per desgràcia, desconeixem quin va ser el territori ocupat per les diverses ciutats (urbs més ager), i sabem molt poc, o pràcticament gens, sobre la seva estructuració, explotació i evolució. De la urbs de la que més coses coneixem és Pollentia, tant pel fet que fa dècades que s’hi realitzen excavacions arqueològiques sobretot per l’enorme sort que fos abandonada en l’època altmedieval.

Les zones rurals

El nostre coneixement del que va succeir en les zones rurals de les diverses illes encara és molt precari. Pels materials trobats en prospeccions podem observar que l’ocupació humana de les àrees rurals va ser la major que mai s’havia conegut. Una bona mostra del control que va exercir l’Estat romà sobre el camp són les restes fossilitzades de centuriacions que trobam en la parcel·lació de Mallorca. Els centres d’explotació agrària característics de l’època romana per a tot l’Imperi van ser les viles. Curiosament la nostra terra encara es coneixen molt poques i sols en unes quantes s’han realitzat excavacions arqueològiques remarcables. A Mallorca tenim els casos de Sa Mesquida, a Santa Ponça-Calvià; Can Maiol, a Felanitx, i Son Matet, entre Maria de la Salut i Llubí. A Menorca, resulta estrany que encara no coneguem cap exemple de vila típicament altimperial. A Mallorca i Menorca un fet que s’ha de destacar és el de les evidències de la continuïtat d’ocupació en molts jaciments d’època talaiòtica. En aquests assentaments, com en les viles i en les ciutats, es van incorporar noves tècniques constructives, com l’ús del ciment romà per a estructures o paviments (opus caementicium i opus signinum), les teulades fetes amb la combinació de teules planes i corbes (tegulae i imbrices), etc. A Eivissa també s’aprecia aquesta continuïtat en l’emplaçament de les residències rurals. Allà, però, aquest fet ens ha d’estranyar menys ja que les explotacions agropecuàries púniques eren molt més similars a les romanes del que hagueren de ser les talaiòtiques.

La societat

La societat estava molt jerarquitzada, amb estadis que anaven des de l’esclavitud fins als ciutadans de ple dret. S’ha de fer notar, no obstant això, que una de les particularitats de la societat romana va ser la relativa facilitat amb la que es podia ascendir socialment. Sembla ser que la població resultant després de la conquesta va mantenir un cert component indígena, malgrat que aviat es van sumar 3.000 colons venguts d’Ibèria. El Mediterrani romà estava molt obert al moviment de les seves gents, el que degué afavorir l’arribada d’estrangers a les nostres illes.

L’economia

Les fonts literàries antigues ens informen d’alguns aspectes molt puntuals de l’economia balear i pitiüsa. Ens diuen que allà es feia i s’utilitzava l’oli de llentiscle, que els vins balears eren tan bons com els d’Itàlia, i ens relaten les qualitats de les seves figues, del seu blat i de les seves cebes marines. Ens deixen entreveure que es criaven porcs, que els muls de Menorca destacaven per la seva altura i la seva força, i que a Eivissa es produïa una llana excel·lent. També ens parlen de l’exercici de la caça, concretament de conills i d’aus, i de la recol·lecció de caragols. Malgrat la poca informació, s’ha de suposar que l’economia de les nostres illes es basava en l’agricultura de secà (el cereal, la vinya i l’olivera) i en la ramaderia. Segurament també eren importants els recursos marins. Per exemple, a finals de segle IV dC, la Notitia dignitatum ens esmenta a un Procurator bafii insularum Balearum, és a dir, una autoritat encarregada de controlar la producció de baphium, la púrpura que s’extreia de diversos tipus de caragols marins.

El volum de transaccions comercials i el moviment de mercaderies que es van realitzar entre els darrers anys de la República i els primers segles de l’Imperi van ser els més espectaculars que mai havia conegut el Mediterrani i no es tornarien a donar fins a ben entrada l’Edat Mitjana. L’arqueologia ens ofereix bona mostra d’aquest fet, gràcies sobretot a les troballes ceràmiques, encara que també mitjançant les monedes, les pedres treballades, el vidre o els metalls. Així s’ha pogut observar com en un primer moment arriben abundants mercaderies de la península Itàlica. Poc després van augmentar els productes procedents del sud de la Gàl·lia i de Hispània i, a partir del segle II dC, van arribar sobretot del nord d’Àfrica. Esment especial mereix el cas d’Eivissa, des d’època púnica gran productora i exportadora de diversos tipus ceràmics, entre els quals destaquen les àmfores, segurament carregades de vi, oli o salaons, i les ceràmiques destinades a servei de taula. Durant la dominació romana les exportacions ebusitanes van patir diverses pujades i baixades, però sembla que mai es van detenir totalment. El principal comprador dels eivissencs eren les Balears, malgrat que en diversos moments els seus productes també van arribar a altres zones del Mediterrani. Precisament Eivissa va ser l’única de les nostres illes on es va encunyar moneda durant l’antiguitat.

La religió

Els romans eren molt respectuosos amb les religions dels altres pobles. En ocasions assimilaven les divinitats dels vençuts a les seves pròpies, i en unes altres fins i tot les incorporaven al seu panteó. Poc sabem de la religió dels homes talaiòtics, però tot fa pensar que, tal com van fer els púnics, van adaptar els seus pensaments i rituals religiosos als dels romans. Diverses troballes arqueològiques ens mostren l’acceptació del culte a la tríade capitolina, formada per Júpiter, Juno i Minerva, els tres principals déus del panteó romà. Després que la República romana es convertís en imperi, també tenim constància del culte que es rendia als emperadors i als seus familiars divinitzats. A part d’aquests grans cultes públics, les persones que formaven la variadíssima societat romana politeista també tenien creences i déus menors per a gairebé tots els esdeveniments de la vida quotidiana, com podien ser els númenes tutelars particulars de cada persona o els lares protectors de les cases. Respecte als llocs d’enterrament, els romans localitzaven els seus cementiris fora dels nuclis habitats, normalment en els marges dels camins. Les necròpolis més importants trobades en les nostres illes són les que envolten les ciutats. Quan es produeix la conquesta de les Balears, el ritu funerari més generalitzat a Roma era el de la incineració. Aquest tendrà una gran acceptació entre els pobladors de les diferents illes però, cap al segle II d C., començarà un lent procés de canvi que farà que s’utilitzi cada vegada més el ritual de la inhumació.

A partir del segle II d.C.

Des del segle III dC, bona part de l’Imperi coneixerà un procés de ruralització a conseqüència de la reestructuració del funcionament de la societat romana. Les ciutats que en altres temps havien estat al lloc des d’on es podia ascendir en la jerarquia social, en aquest moment eren abandonades per les seves elits, les quals preferien anar-se’n a viure al camp en grans viles residencials. Darrere d’aquestes elits va anar també una part important de la resta de pobladors dels grans nuclis urbans. No obstant això, a Mallorca, Menorca i Eivissa, la majoria de les ciutats no van quedar abandonades; algunes no van arribar mai a ser abandonades, ja que continuaven ocupant les importants funcions inherents a les ciutats port, funcions clau per a les comunitats insulars.

Els Vàndals

L’any 455 els vàndals que havien format un regne en el nord d’Àfrica van acabar amb la dominació romana de les nostres illes i les van incorporar al nou estat africà. La submissió a les directrius de Roma s’havia mantengut prop de sis segles, però ara havia arribat al seu final. Aquest acostament polític al nord d’Àfrica també va significar un cert allunyament del marc hispànic, ja que hem de recordar que els visigots, poble germànic que arribarà a dominar pràcticament tota la Península, mai van accedir ni a les Balears ni a les Pitiüses. Un temps abans de la conquesta definitiva, concretament l’any 425, els mateixos vàndals, partint de la península Ibèrica, ja havien saquejat les nostres costes. En aquella ocasió no s’hi van quedar. Una vegada establerts a la que havia estat la província romana d’Àfrica proconsular, una de les regions agrícoles més riques de tot l’Imperi, van començar l’ocupació de les diverses illes del Mediterrani occidental per aprofitar els seus recursos, controlar les seves rutes comercials i marítimes, i servir-se d’elles com escut protector contra possibles atacs dels romans o dels gots que s’instal·laven per la conca mediterrània. A pesar de la fama de grans destructors i cruels perseguidors del catolicisme, sembla ser que els vàndals, cristians de la versió ariana, poc van afectar al desenvolupament econòmic, social i cultural de la majoria de les gents de les nostres illes. Cert és que va haver-hi algunes persecucions contra qui no es volien convertir al arianisme, però l’arqueologia fins i tot ens mostra un cert ressorgiment econòmic en la major part del seu regne. Segons les investigacions arqueològiques, una excepció d’aquest funcionament general podria ser el cas d’Eivissa, malgrat que encara es necessiten més excavacions arqueològiques per confirmar-ho.

El domini vàndal de les nostres illes sols va durar prop de vuit dècades, ja que l’any 534 són novament conquerides, en aquesta ocasió per l’Imperi bizantí, estat hereu de l’Imperi romà d’Orient. Un any abans, els bizantins havien conquerit Cartago i exterminat la monarquia vàndala. Sembla que llavors les Balears i les Pitiüses van passar a formar part de la província Mauritània II, amb capital a Septem (actual Ceuta). Tot indica que també van continuar mantenint la seva importància en les rutes comercials, sobretot com pont entre les penínsules Itàlica i Ibèrica, ambdues parcialment dominades per Bizanci. A partir del segle VII dC, una vegada que els bizantins són expulsats de la Península Ibèrica i, sobretot, una vegada que els musulmans irrompen en el Mediterrani, la presència bizantina i el seu domini van quedar bastant diluïts. Des d’aquest moment s’iniciarà una etapa pràcticament d’autarquia i d’aïllament, en la qual les autoritats illenques adquiriran un major protagonisme. A principis del segle següent —recordam que el 707 es produeix la primera expedició musulmana a les Illes—, aquestes van començar a entrar dins l’òrbita del món islàmic, però no serien conquerides fins el 902-903 d C.

Aquesta etapa que va des del segle V fins al X de la nostra era ha estat moltes vegades denominada com «segles foscs», a causa que molt poc sabem sobre el que va succeir a les nostres illes. Les referències literàries d’aquesta època són escasses i la informació sol ser molt minsa. Una extraordinària excepció és la documentació corresponent a l’inici del segle V que ens ha arribat gràcies a la carta encíclica del bisbe Sever de Menorca i a la correspondència de l’escriptor cristià Consenci, resident també en aquesta illa. Durant aquests segles s’introduirà amb força una nova religió: la cristiana. Aquesta començarà a implantar-se a partir dels nuclis urbans portuaris, on aviat apareixeran les jerarquies eclesiàstiques. En el camp, la cristianització va ser certament més tardana. Allà, els monjos, com els del monestir de Cabrera, degueren tenir un paper evangelitzador primordial. Les principals mostres d’aquesta cristianització són les diverses basíliques descobertes a les dues illes balears. A Mallorca es coneixen les de Cas Frares, a Santa Maria del Camí; Son Peretó, a Manacor; Sa Carrotja, a Portocristo, i Son Fadrinet, a Campos. A Menorca estan perfectament identificades les de Son Bou, a Alaior; l’Illa del Rei, i Es Fornàs de Torelló a Maó, i la des Cap des Port a Fornells. Aquests edificis de culte van funcionar sota el domini bizantí, però potser alguns es puguin remuntar a temps del domini vàndal. Les basíliques que degué haver a les ciutats, malgrat les referències d’alguns autors antics i contemporanis, encara romanen sense descobrir. Fins avui dia tampoc s’ha pogut identificar cap de les seus episcopals dels nostres primers bisbes. Els primers textos escrits que fan referència a bisbes de les Illes són del segle V dC. La notícia més primerenca, del 418 dC, ens mostra l’existència del bisbe Sever de Menorca. Més endavant, referint-se als esdeveniments del 484, Víctor de Vita ens dóna els noms dels prelats episcopals de Mallorca, Elies; de Menorca, Macari, i d’Eivissa, Olipi.

A part de la informació que tenim del primitiu cristianisme a les Illes, també tenim notícia d’una religió que, uns anys abans, s’havia començat a espargir pel mediterrani d’una forma molt similar a la cristiana. Ens referim al judaisme. La documentació de Sever-Concenci ens mostra que en el segle V havia una important comunitat jueva a Menorca, concretament a Maó, on el govern municipal estava en mans de Teodor, que al mateix temps era el dirigent de la comunitat jueva. A la carta encíclica del bisbe Sever se’ns narra l’arribada de les relíquies de Sant Esteve a Menorca, dutes a la illa per Orosi des de Jerusalem. Aquest fet va accelerar el procés de pressió antijueva. Una discussió entre cristians i jueus de Maó va acabar amb l’incendi de la sinagoga i amb una lluita campal a pedrades entre ambdós bàndols. Finalment, la presència d’uns monjos i una sèrie de miracles, prodigis i senyals van desencadenar la conversió al cristianisme de la major part d’aquesta comunitat jueva. Pel que fa a Mallorca, altra vegada Sever ens informa que Teodor, anteriorment esmentat, tenia possessions en aquesta illa. També ens diu que allà hi vivia la seva dona i, d’alguna manera, sembla que es podria entendre que també hi residia la seva família. Altres mostres de la presència jueva en la balear major es van trobar a Santa Maria del Camí. Es tracta de diversos ploms funeraris amb inscripció hebraica trobats a Les Fontanelles de Son Torrella. El text gravat en els tres ploms repeteix el nomen Semuel Bar Haggay, és a dir, ‘Samuel fill de R. Haggay’. Sembla que aquestes peces s’han de datar entre el final de segle IV i el principi de V d C. A pesar de l’oficialitat de la religió cristiana i que cada vegada havia una major presència de conversos al cristianisme, si ens fixam en el món mediterrani rural tant del continent europeu com d’Àfrica, es pot observar que van haver de passar molts segles per a acabar totalment amb el paganisme. Alguns autors han arribat a defensar que aquest no va acabar fins a l’arribada de l’Islam. Atès que el paganisme normalment es va mantenir en les àrees rurals i en les classes més humils, poc sabem dels últims anys de la seva existència en les nostres illes.