Dades i Descàrregues

Dificultat:
Moderada.
Durada:
2 hores.
Longitud:
6 Km amb cotxe des de Manacor.
D’interés:
Basílica paleocristiana de Son Peretó i el Museu d’Història de Manacor.
Descàrregues:

Introducció

El jaciment paleocristià de Son Peretó (Manacor) és una de les troballes més importants de la Mallorca de l’Antiguitat tardana, testimoniatge de la primera arquitectura cristiana mallorquina i símbol de la implantació del cristianisme a l’illa a més d’un conjunt fonamental per entendre els denominats en la nostra historiografia com els “segles foscs” de la història de Mallorca que van transcórrer des del IV fins a la conquesta islàmica del X, amb el baix imperi, l’època vàndala i la bizantina. Son Peretó és a més l’únic conjunt basilical de l’illa de Mallorca que actualment es pot visitar.

Aquest conjunt arqueològic de l’antiguitat tardana ocupa una extensió de vuit mil metres quadrats i consta d’una basílica, un baptisteri i una necròpolis dels segles V i VI d C. Les investigacions arqueològiques havien permès documentar l’existència d’altres estructures d’aquest període, actualment perdudes, a Cas Frares (Santa Maria) o a Sa Carrotja (Portocristo), així com intuir l’existència d’altres dues en els nuclis urbans de Palma i Pollentia, a les quals s’ha afegit recentment la basílica de Son Fadrinet (Campos), amb la que comparteix característiques estructurals i la presència de mosaics.

L’art paleocristià

L’art paleocristipa és el realitzat per les primeres comunitats cristianes que es van expandir per tot l’Imperi Romà, que data des del segle III fins a meitat del VIII, pel que coincideix paral·lelament amb el final de l’art romà, l’apogeu de Bizanci (V-VIII) i el transcurs del preromànic (bàrbars). Passa per dues etapes: la primera entre els segles III i IV, sent un art clandestí i perseguit (es poden destacar els frescos de les catacumbes romanes). La segona, l’etapa triomfal, marcat per l’Edicte de Milà (313), promulgat per Constantí, que va permetre la llibertat de culte convertint-lo, poc més tard , en el primer emperador romà cristià, manant ell mateix construir la primera basílica de Sant Pere del Vaticà (320), i per l’Edicte de Teodosi (392), convertint el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi. A aquest art ja triomfal pertanyen les grans basíliques, mausoleus, baptisteris, sarcòfags escultòrics i mosaics que van establir els primers models de representació de la iconografia cristiana, i que veim manifestat també a les Illes Balears.

En concret, l’arquitectura paleocristiana es manifestarà en les basíliques, els baptisteris i els mausoleus. La basílica demostra la poca reticència utilitzant les formes (ordres clàssics) i tipologies paganes (romanes) per a adaptar-les a les seves necessitats. Es tria la basílica perquè era un espai ampli apropiat per albergar a la comunitat cristiana. L’estructura és pràcticament igual que la basílica romana (destinada a transaccions comercials i a impartir justícia), presentant algunes variacions com la no utilització de voltes per cobrir les naus, sinó que les cobertes seran cassetonades, és a dir, de fusta, planes i decorades amb cassetons, i la introducció en algunes basíliques de nau transversal (cos que creua la nau longitudinal, cap a l’altar) al·ludint al símbol de la creu on va morir Crist. Entre aquestes basíliques destaquen la de Santa Sabina, Sant Pere del Vaticà, San Joan de Laterà, Sant Pau extramurs, de Betlem a Jerusalem (bressol del cristianisme), de Son Peretó (Manacor), de Son Bou (Menorca), etc., la majoria d’elles modificades estilísticament a través del temps, com la de Sant Pere..

La basílica paleocristiana serà el paradigma a seguir per les esglésies cristianes fins a ben entrada l’Edat Mitjana.

Son Peretó

Son Peretó es troba en un entorn rural, a 6 km del centre de Manacor i del Museu d’Història de Manacor. Es troba situat en el marge esquerre de la carretera Ma.-15 que surt de Manacor en direcció a Sant Llorenç des Cardassar. El jaciment es troba senyalitzat amb un indicador i al costat de la carretera. Compte amb un petit aparcament al costat de l’entrada. La visita és gratuïta.

Aquest jaciment descobert pel pare Joan Aguiló Pinya (Palma 1860-Manacor 1924), qui va adquirir els terrenys i en ells va realitzar excavacions l’any 1912. Utilitzant les notes de monsenyor Aguiló, l’any 1920 Josep Puig i Cadafalch va donar a conèixer les troballes en l’anuari del Institut d’Estudis Catalans. La Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Barcelona i el Museu de Mallorca van dur a terme noves excavacions en els anys seixanta i vuitanta del segle XX. En els últims anys, el Museu de Manacor ha realitzat un important esforç de consolidació de les estructures i restauració i ha reprès l’estudi d’aquest important jaciment del temps de l’Antiguitat tardana amb l’esperança de treure a la llum reveladors detalls del culte paleocristià i de la vida a Mallorca durant la tardoantigitat. Des de 1982, per donació de la neboda del pare Aguiló, els terrenys pertanyen a l’Ajuntament de Manacor.

Des dels inicis del cristianisme (s. I dC.) fins a principis del segle IV, els cristians van ser perseguits durant l’Imperi romà i van haver d’amagar-se per poder practicar els seus ritus. Aquesta clandestinitat es va manifestar artísticament a través de la pintura mural de les catacumbes i dels sarcòfags esculpits amb escenes de l’Antic i Nou Testament. La situació va canviar quan l’any 313 dC l’emperador Constantí el Gran va promulgar l’Edicte de Milà, que permetia la llibertat religiosa. A finals la mateixa centúria, el cristianisme es convertia en la religió oficial de l’imperi per decisió de l’emperador Teodosi. A partir d’aquest moment es van construir les grans basíliques a les quals els cristians van poder acudir per a reunir-se lliurement, com és el cas de Son Peretó a Mallorca.

Aquesta basílica presenta una estructura de planta rectangular, amb tres naus separades per dues fileres de columnes que suportarien les respectives arquejades, a més de quatre pilars en els extrems. La nau central era més ampla que les laterals i es trobava rematada per un absis. En aquest absis, al que es devia accedir per dos escalons, es va recuperar en les antigues excavacions un primitiu altar de pedra, que presumiblement devia haver allotjat un reliquiari. Les naus laterals acabaven en dos recintes que flanquejaven l’absis i sembla ser que van ser incorporats amb posterioritat a la primitiva construcció.

Precedint el temple es troba un vestíbul o atri de planta quadrada, on es va localitzar el nàrtex o baptisteri central. Com fet excepcional, aquest disposava de dues piscines baptismals que encara avui no se sap si es van utilitzar simultàniament (la gran per als adults i la petita per als nins), o si la gran és més antiga (per al ritu baptismal per immersió) i la petita més moderna (per al ritu baptismal per aspersió). Aquest espai podria haver-se trobat cobert per una petita cúpula. Adossades en el costat meridional del baptisteri es van localitzar un conjunt d’habitacions de planta quadrangular que, a manera de mausoleu, albergaven diverses tombes en el seu interior. En canvi, adossades al costat occidental de l’edifici baptismal, es van trobar set habitacions, utilitzades com habitatge i lloc de treball. Cal assenyalar que el jaciment arqueològic de Son Peretó és molt major del que avui dia es pot apreciar, ja que la part excavada és molt petita en relació al que queda sense excavar.

El paviment del temple es trobava cobert per un conjunt de mosaics amb motius vegetals i geomètrics, amb representacions d’aus, sanefes, faixes i cercles enllaçats. L’única representació figurativa es trobava en la nau central: es tracta probablement d’una escena paradisíaca encara que únicament es conserven restes de palmeres. Entre els altres mosaics sobresurt la làpida sepulcral d’una dona anomenada Valerià, que incorpora motius de simbologia cristiana com són les aus i les cràteres. Aquesta i altres interessants encara que fragmentàries làpides es conserven, com veurem més endavant, en el Museu Arqueològic de Manacor.

Com indiquen diversos investigadors, l’estructura arquitectònica de la basílica sembla influïda pels cànons sirians-palestins i nord-africans de la segona meitat del segle V, una tendència de les basíliques paleocristianes illenques i signe dels contactes culturals que van establir amb el continent africà. Els mosaics es van incorporar amb posterioritat, entorn al segle VI, segons es desprèn de les afinitats itàliques i nord-africanes i també dels repertoris iconogràfics de les sinagogues orientals. Aquest últim aspecte assenyala també la importància del component jueu en l’art cristià primerenc.

Quant a la importància de Son Peretó en el context de l’illa, coincideixen diversos aspectes: d’una banda, encara que vàries investigacions arqueològiques havien permès documentar l’existència de diverses estructures tardoantigues a Mallorca -com les basíliques actualment desaparegudes de Cas Frares (Santa Maria) o sa Carrotja (Portocristo), a les quals cal sumar-hi la recentment apareguda basílica de Son Fradinet (Campos), i l’existència de determinats nivells arqueològics en els nuclis urbans de Palma i Pollèntia-, el jaciment de Son Peretó constitueix un enclavament fonamental per reconstruir la implantació del cristianisme i la situació de Mallorca durant l’Antiguitat Tardana, per la informació aportada tant en les excavacions antigues com les que recentment s’han iniciat.

L’aparició de diverses habitacions als voltants de la basílica, així com d’una sitja per guardar cereals i un depòsit probablement destinat a vi o oli, és indicativa de l’existència i proximitat d’una comunitat cristiana rural, en línia amb la decadència urbana baix imperial i el poblament del camp, entorn dels latifundis. Al mateix temps, la presència d’un edifici religiós als voltants d’aquest poblament rural indicaria l’existència a l’illa d’un poder eclesiàstic establert i clarament cristianitzador de la població rural del llevant mallorquí.

Un eventual tercer tret d’importància resideix en l’adscripció, per part d’alguns investigadors, d’una tomba del jaciment a una figura molt important del cristianisme dels primers temps, el bisbe Osio de Còrdova, figura cabdal de la història de l’Església entre moltes altres coses per la seva participació en l’Edicte de Milà. De totes maneres avui dia aquesta atribució ja és completament rebutjada. En canvi, sí que seria atribuïble a un càrrec eclesiàstic de Roma, la làpida del prevere Bassus.

En relació als enterraments situats tant en l’interior del temple com als voltants de la basílica, es daten entre els segles V a VII dC. En relació a aquests, cal recordar que les tombes cristianes no acostumen a presentar aixovar, a diferència de les tombes paganes, que es localitzen en altres jaciments de la illa, d’època anterior, en la qual podríem trobar un aixovar abundant i divers segons la categoria del difunt, en el qual freqüentment es localitzen plats ceràmics, objectes de vidre, així com rituals de clar caràcter religiós com una llucana amb la que il·luminar la destinació del difunt o una moneda per pagar al barquer que transporta al mort cap a l’altra vida. Altra interessant diferència entre una tomba pagana o cristiana resideix en la decoració que presenta. Les tombes romanes inclouen motius pagans com animals, motius vegetals i escenes mitològiques, que sovint inclouen al·lusions a raptes o actes de violència. Per contra, les tombes cristianes presenten escenes de la Bíblia, dels Evangelis, retrats del difunt i sovint línies onades, denominades strigilae.

A més de Son Peretó a Mallorca, podem observar altres basíliques paleocristianes a les Balears, com la de Son Bou a Alaior, Menorca, datada en el segle VI d C. Presenta una planta rectangular, 25 x 12 metres, dividida en 3 naus separades per pilars i arcs. Disposa d’una nàrtex als peus de l’edifici, amb tres entrades (una per a accedir a cada nau), una capçalera tripartida: presbiteri central, pròtesi i diaconicon –aquestes dues estades eren una espècie de sagristies-.

Museu d’Història de Manacor

Una vegada visitat el jaciment de Son Peretó i, per a la seva millor comprensió, es recomana completar l’itinerari desplaçant-se fins al Museu de Manacor – situat en un edifici històric conegut com la Torre dels Enagistes-, situat en el marge dret de la carretera Ma-14, a escassos 1,5 km del nucli de Manacor. Per a arribar a aquest des de Son Peretó hem d’anar cap a la ciutat de Manacor. Des de la Ronda de circumval·lació giram cap a Cales de Mallorca per la carretera de Són Fortesa (Dt.-4015). En aquest punt ja està indicat el Museu de Manacor. A uns 700 metres a la dreta podrem veure aquest museu que compta amb un petit aparcament al costat de l’entrada. La visita és gratuïta.

El Museu de Manacor exerceix les funcions de centre d’interpretació del conjunt arqueològic. L’immoble, que ocupa una superfície de mil tres-cents metres quadrats, va ser inicialment una casa gòtica rural fortificada, de la qual encara es percep la seva torre defensiva, i va passar posteriorment a ser propietat de la Companyia de Jesús, d’on sorgeix el seu nom, una clara deformació del terme “ignacista”, en referència a sant Ignaci de Loiola. La façana mostra un arc conopial i finestres geminades. De l’interior de l’edifici destacam el seu paviment, el pati, les finestres interiors, els grafits de la primera planta i les traces del portal del segle XVI que corresponen a l’antiga capella. El 1925 va ser declarat monument històric-artístic. Posteriorment va ser adquirit per l’Ajuntament de Manacor per a rehabilitar-lo i convertir-lo en museu.

La institució allotja una col·lecció arqueològica d’època prehistòrica, romana, tardoantiga i islàmica del Llevant de Mallorca, així com una col·lecció etnogràfica de mobles en miniatura. La col·lecció, declarada BIC des de l’any 2005, es va començar a crear el 1912 quan es van descobrir les restes de la basílica paleocristiana de Son Peretó i monsenyor Aguiló va iniciar les seves excavacions. L’il·lustre prevere i escriptor va reunir, al llarg de la seva vida, una important col·lecció d’objectes arqueològics i etnològics d’àmbit local que segons va estipular en el seu testament no havia de sortir de Manacor. Va ser adquirida per l’Ajuntament de Manacor l’any 1926 i, aquest mateix any, a partir d’aquesta col·lecció es va crear el Museu d’Història de Manacor, que des de l’any 1991 ocupa l’actual seu.

De la sala dedicada a l’època tardoantiga destacam els mosaics recuperats en les antigues excavacions del conjunt de Son Peretó, especialment, així com diverses peces de procedència desconeguda.

Les peces més interessants d’aquesta sala són les procedents de la basílica de Son Peretó, doncs constitueixen algunes de les escasses mostres del món paleocristià de Mallorca. Destaquen especialment l’altar, les columnes, les làpides i sobretot un fragmentat conjunt de mosaics, entre el que destacam aquell dedicat a una dona anomenada Valerià que segons les notes del seu descobridor, se situaven en les diferents naus i en els intercolumnis de la basílica. Aquests mosaics presenten clares similituds amb altres produccions musivàries de l’àrea mediterrània que s’enquadren temporalment a mitjan segle VI dC i mostren evidents connexions culturals, tant per la seva temàtica com per la seva disposició, amb els centres nord-africans. Consten de pannells quadrangulars de diferents mesures envoltats per sanefes i cadascuna de les catifes està dedicada a temes diversos, fruit de la combinació de motius geomètrics i vegetals i, en ocasions, amb representacions zoomòrfiques. Estilísticament destaquen la seva plenitud i frontalitat, l’absència de volums i ombres, l’estilització dels motius vegetals i la circumscripció de les figures d’animals en els elements geomètrics o florals.

Distribució de les peces en el Museu d’Història de Manacor:

Aquest museu ocupa la part de l’esquerra de la planta baixa de l’edifici. En la primera sala, en forma d’ample rectangle, hi ha sis vitrines que contenen bàsicament el fons de ceràmica talaiòtica procedent de l’important poblat de l’Hospitalet. La primera i la segona vitrina exposen restes de ceràmica procedents de les navetes de l’Hospitalet, del pretalaiòtic final (1800-1400 aC). La tercera vitrina mostra materials del talaiot de l’Hospitalet, del talaiòtic final (400-300 aC.). La quarta i la cinquena vitrines contenen ceràmica del talaiòtic final, de diferents jaciments, i la sexta presenta peces d’un aixovar funerari del talaiòtio final, amb polseres, collarets, i peces de bronze.

La segona sala del museu, amb entrada des de la primera per un portal de llinda, és de planta quadrangular i presenta coberta d’un tram de volta d’aresta. Conté cinc vitrines amb material bàsicament romà: en elles podem contemplar des de peces de ceràmica sigillata , monedes i llums d’oli , fins a una destacable escultura romana del bust de Hermes. A més, podem destacar una pàtera de ceràmica sigillata africana (del segle V dC, trobada en aigües de Portocristo) i algunes peces procedents de jaciments submarins, com l’anomenat peci dels motlles.

Del fons museístic, destacam els mosaics procedents de la basílica paleocristiana de Son Peretó, datats en el segle V o VI dC. Aquests ocupen la tercera sala del museu, situada a la dreta de la segona i caracteritzada per una planta rectangular i coberta de volta rebaixada. El mosaic de Valerià mostra en la part superior la figura de dos ocells embolicant un emblema, mentre que en la part inferior veim la representació d’un gerro; en el mitjà, apareix la inscripció dedicada a l’enigmàtic personatge femení que li dóna nom, que diu així: “Baleria fidelis in pace vixit annis x trs de hac vita sd ii kal octo”.