Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil.
Durada:
Excursió d’almenys mig dia per a visitar els punts d’interès a Eivissa i la cova de Santa Agnès.
Longitud:
1,5 Km, aproximadament, a peu i 17 Km amb cotxe fins al darrer punt.
D’interès:
Es pot visitar el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, que roman obert de dimarts a dissabte.
Descàrregues:

Introducció

Fins a fa pocs anys, era pràcticament impossible realitzar un itinerari per l’Eivissa islàmica per l’escassesa de dades publicades i contrastades. Actualment, pot tenir-se una visió més completa tant de la ciutat (Dalt Vila) com de la resta de l’illa. No obstant això, les restes visibles musulmans no són molt abundants.

La conquesta islàmica, per part del Califat de Còrdova, de l’illa d’Eivissa es va donar cap el 902 dC Anterior a aquesta ocupació, en el segle VIII, es va detectar una primera presència musulmana que concordaria amb l’etapa de la conquesta de la Península Ibèrica en el 711 dC Aquesta informació ha estat aportada gràcies a les excavacions en les necròpolis des Palmer (encara d’època bizantina), on es van trobar soterraments clarament andalusís.

La ciutat d’Eivissa, que la seva part més antiga rep el nom de Dalt Vila, va ser fundada després de prendre possessió de l’illa els musulmans a principis del segle X. En el segle XI, les Illes Balears van passar a dependre de la Taifa de Dénia i van començar un període d’independència. El període taifa finalitza amb la croada pisanocatalana, que marcarà l’inici de l’època almoràvit i, posteriorment, de l’almohade La dominació islàmica de l’illa d’Eivissa finalitzarà amb la conquesta cristiana el 1235.

La croada pisano-catalana (1114-1115)

La col·laboració de pisans i catalans per a conquerir les Balears va quedar fixada en el Conveni de Sant Feliu de Guíxols , a Girona, en el qual els esforços italians es veuen reforçats pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, i súbdits. Aquest tractat plasma les normes que regiran les futures relacions polítiques entre Catalunya i Pisa.

Després d’una etapa d’observació i preparatius, es va iniciar l’expedició des de Barcelona. L’esquadra estava composta per 500 naus, 300 de les quals havien estat aportades pels pisans. Les altres eren tropes aliades, que segons Alcover i Rosselló Bordoy estaven constituïdes per uns 75.000 combatents i 900 cavalls.

L’itinerari s’inicia en direcció al port de Salou i des d’aquí es van dirigir a Eivissa. Aquest era el primer objectiu, per la seva posició estratègica com entrada a l’arxipèlag. Els reforços almoràvits, els únics que podien acudir en la seva ajuda, necessitaven diverses “jornades” (dies) per a arribar a les Balears. Era una oportunitat única per a derrotar als seus potents enemics catalans i per a ampliar els seus dominis amb la incorporació de les illes orientals.

Eivissa, ciutat fortificada sobre un terreny elevat, envoltada per tres murs i amb els seus forts defensats per fosses i una àmplia muralla, amb dotze torres, va caure en poder dels pisanocatalans després d’un mes de setge. Abu al-Mundir, que dirigiria la defensa, va desaparèixer en la contesa. Després d’haver destruït les muralles i aconseguit aquest primer objectiu, es va continuar el camí cap a Mayurqa.

Poc temps després del saqueig de les illes, va aparèixer l’esquadra almoràvit, dirigida per Wanudin ibn Sir, que es va trobar amb uns territoris en ruïnes. Aquest tornà al seu lloc de procedència després d’annexionar les illes al seu imperi.

L’abandonament de les illes pels cristians després de la invasió demostra que els interessos estaven dirigits més cap a derrotar un enemic comú que entorpia els seus interessos i no a incorporar un territori. Gràcies a això, l’ocupació almoràvit va poder ser relativament pacífica i l’absència d’un poder constituït a les illes va permetre l’establiment dels nous governants. D’aquesta forma s’unificaven altra vegada els territoris de l’Al-Andalus baix un poder únic.

Almudaina o Castell d’Eivissa

A pesar de la insistència històrica a assenyalar que la ciutat d’Eivissa tenia tres recintes urbans concèntrics d’origen medieval, la ciutat islàmica només ocupava la part més alta, coneguda amb el nom de “Castell d’Eivissa” i “Almudaina”. Aquest recinte s’iniciava en el cantó sud-oest del “Castell” cap a l’absis de la Catedral, Museu Arqueològic, Mirador, Cúria, línia de construccions fins a Sa Portella, Can Balanzat, Can Comasema, Capella de Sant Ciriac i cap a l’esmentat cantó del castell.

Hem de tenir en compte el significat del terme “Almudaina”, que significa ciutadella, definint la ciutat administrativa, de residència de funcionaris i càrrecs relacionats amb l’Estat islàmic.

Les fonts àrabs es refereixen a Eivissa com “una ciutat petita, bonica, que gaudeix de l’avantatge dels nuclis urbans”, encara que fins al segle XVII no va tenir aquesta consideració de ciutat, sinó de recinte amurallat, de “castell d’Eivissa” a Real Força d’Eivissa.

El recinte amurallat tancava al voltant de 125 cases, una mesquita situada en el solar de la Catedral i alguns serveis urbans. Fora de la ciutat es trobava un raval d’unes cinquanta cases. El recinte comptava amb un total de dotze torres que actualment es troben en un estat de conservació molt divers. Són molt més visibles des de fora del recinte amurallat, especialment des del barri de la Marina i des del camp ras del Soto.

Quant a l’evolució urbana de la ciutat a l’època islàmica, les excavacions realitzades a Dalt Vila, -a la Catedral, Museu Diocesà, Castell i Almudaina, i Sala de la Universitat- estan donant dades referent a això, com la troballa, per primera vegada, de nivells d’ocupació associats a estructures arquitectòniques de tàpia, d’època califal (s.X), documentades sota la Catedral d’Eivissa. També s’han detectat nivells de destrucció i incendi, coincidents amb la invasió pisanocatalana del segle XII, que van arrasar la ciutat i les muralles. Està documentat per escrit que els almoràvits van reconstruir la ciutat després de tal destrucció, però les poques excavacions realitzades no han detectat aquestes accions, però sí les reformes posteriors de la darrera onada de pobles islàmics, els almohades, que van dur a terme en el primer recinte urbà, sobretot en les defenses urbanes.

Encara queden molts aspectes importants per documentar, com la delimitació, identificació i cronologia de les transformacions estructurals de la fortificació al llarg del temps.

Actualment, es conserva una única porta d’accés a aquest recinte fortificat, la coneguda amb el nom de “Sa Portella”, situada en el carrer del mateix nom i a la qual s’accedeix des del Carrer Major.

En aquesta zona de l’Almudaina i també en altres llocs de Dalt Vila, es va trobar un conjunt de ceràmica andalusí d’època anterior a la conquesta del segle X (902 dC), el que denota una presència islàmica en època de l’Emirat de Còrdova. Es van trobar també en diverses parts de l’illa, diverses monedes d’aquesta primera època, que van aportar dades molt interessants per a l’estudi d’aquests contactes inicials entre l’Al Andalus i l’illa. L’estudi d’aquest material numismàtic inclou dos exemplars de coure oposats en la zona de sa Coma, dels quals només un és llegible i data de la primera quart del segle VIII. La seva aparició s’ha relacionat amb l’expedició militar musulmana dirigida contra Hispània que va acabar amb la seva annexió a la mitja lluna en el 711 dC. També es va trobar una moneda de plata en Es Puig des Molins encunyada en el 811. En qualsevol cas, totes aquestes troballes testimonien aquesta primera presència i, les relacions polítiques i fiscals de l’illa a mitjan segle VIII.

Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Situado en Dalt Vila, en la plaza de la Catedral, en el número 3.

Como hemos indicado, el recinto amurallado se halla en un estado de conservación que presenta múltiples variaciones y, seguramente, el tramo de época islámica mejor conservado y de más fácil acceso es el que se encuentra en el interior del Museu Arqueològic, situado frente a la Catedral. En el Museu Arqueològic puede contemplarse, también, parte de las colecciones de arqueología islámica del Museu d’Eivissa i Formentera. Proceden de la propia ciudad, del Puig des Molins, de la cueva de Santa Agnés de Portmany y de diversos asentamientos rurales.

El contenido de la actual exposición permanente del Museu Arqueològic abarca más de 3000 años de historia de las Pitiüses: desde los primeros pobladores hasta la conquista cristiana de 1235. Se encuentra dividido en seis áreas: prehistoria, colonización fenicia, época púnica, época romana del Alto Imperio, época romana del Bajo Imperio, antigüedad tardía y, finalmente, de la época medieval islámica, situada en las salas quinta y sexta.

Entre las piezas de época islámica que podemos observar, destacan una serie de vajillas del período califal (siglo X), de procedencia desconocida, y nueve recipientes de vidrio de época emiral-califal, que se cedieron al museo como procedentes de Es Puig des Molins.

En la cultura islámica la cerámica es una de las manifestaciones artísticas más importantes, la cual experimentó un desarrollo prodigioso a partir del siglo VIII (época emiral). La cerámica omeya continuó con la tradición de las técnicas bizantina y oriental e ideó pronto nuevas formas de ornamentación mediante el uso de la caligrafía. En el siglo IX se elabora en Bagdad un tipo de loza vidriada (que recibiría más tarde el nombre de mayólica o fayenza) y se revolucionan los procedimientos de la cerámica gracias al uso de pastas porosas y la doble cocción a una temperatura variable. Este es el contexto de aparición de la llamada “cerámica verde y manganeso” que se consigue mediante la aplicación de óxido de cobre para conseguir un verde azulado y óxido de manganeso, que da un color morado. Los motivos iconográficos de estas cerámicas son variados, desde imágenes de un naturalismo mágico, vivas y llenas de movimiento, como el ataifor (plato) de la gacela, el del caballo, o el de la liebre; o en posiciones hieráticas (rígidas), de una gran delicadeza y ternura, como la de la llamada dama de Sabra, en el Museo de Artes Islámicas de Raqqada.

Los principales motivos decorativos en el arte islámico son las inscripciones religiosas (dedicada a Alá y al Corán), la decoración vegetal y la zoomórfica (animales). Se dice que las artes plásticas y decorativas musulmanas no representan a la figura humana. Sin embargo, aunque este motivo no sea algo predominante, sí aparece en varios casos. Hallamos también las llamadas por los especialistas, inscripciones pseudoepigráficas, que consiste en decorar la superficie cerámica con letras árabes pero sin llegar a conformar palabras. No se puede separar el arte islámico de la religión, por lo cual todos estos motivos ornamentales presentan un simbolismo, a veces evidente y otras no. Los motivos zoomórficos más comunes son: la gacela, símbolo de la tímida presencia de Dios en los jardines del alma; el pavo real, símbolo de lo permanente, de lo inmortal e incorruptible, ave del paraíso que representa en la simbología islámica al príncipe; la liebre simboliza la vida y su fertilidad; el caballo, los peces, etc.

La cerámica musulmana, durante la época omeya y el primer siglo abbasí, dispuso tanto de las obras de tradición grecorromana, con decoración en relieve, como las de origen persa. Sin embargo, muy pronto los artesanos iraquíes realizaron las primeras modificaciones técnicas, ya que al imitar manufacturas chinas, aplicaron barnices (vidriado transparente) y esmaltes (vidriado opaco, que también puede colorearse) a los tiestos, de tal manera que, además de hacerlos impermeables, pudieron darles policromía con diversos óxidos metálicos; con estos expedientes, además de la producción de lujo, los musulmanes dispusieron de cerámica vistosa y barata, de producción local, en la que destacaban los colores verdes, negruzcos amoratados y melados, en diversas combinaciones de dibujos o letreros, animados con incisiones, relieves, estampillados, etc., que en Al-Andalus se expandió bajo el tipo llamado verde y manganeso.

En la cerámica de lujo, ya fuese utilitaria o de simple ostentación, fue decisiva la invención el reflejo dorado, gracias al empleo de óxido de plata (que daba reflejos nacarados), pero que se abandonó por su alto costo, o de cobre (de agresivos brillos rojizos) dados sobre la superficie ya vidriada de los tiestos; su intención primitiva consistía en sustituir las vajillas de oro que el Islam había proscrito. Esta técnica, empleada antes en la decoración de los vidrios, requería una segunda y aún una tercera cochura, por lo que el proceso resultaba bastante complejo, y por lo tanto caro. En Al-Andalus se popularizó a partir de Málaga en el siglo XIII, adquiriendo mucha fama en la Granada del XV.

El port

Des de molts punts de la part alta de la ciutat pot contemplar-se la zona del port. Enfront d’aquest se situa el far de Botafoc, enclavat a l’illa que li dóna nom i unida per un mur a s’Illa Grossa, alhora enllaçada amb la major de les tres, s’Illa Plana. Aquestes tres illes fa temps que van deixar de ser-ho i, ara, s’han convertit en la protecció de la bocana del port. Entre les illes i la ciutat es trobava fins fa relativament poc temps una zona dedicada a l’agricultura intensiva irrigada coneguda amb el nom de “Ses Feixes” o “Pla d’Eivissa”. Es tracta d’un sistema de recuperació de terres extraient aigua mitjançant un complex sistema de drenatge. Això dóna lloc a parcel·les llargues i estretes envoltades de canals de drenatge excavats. A cadascuna d’elles s’accedia per un “portal de feixa” i un pont, ja que els canals perimetrals feien també de tancament.

Amb aquest sistema es va produir l’ocupació agrícola de la zona de l’albufera que s’estenia entre el nucli urbà i l’extremo oriental de la platja de Talamanca. En època islàmica es van construir les “feixes” situades més a l’interior, deixant la zona més pròxima al mar dedicada a pastures i travessada solament pels canals de drenatge procedents de la zona sembrada. Amb el pas del temps aquestes primeres “feixes” van anar assecant-se i convertint-se en horts regats a partir de sínies. Van desaparèixer els canals perimetrals de cada parcel·la i només es van mantenir les grans línies de drenatge. Finalment, va assecant-se la zona dedicada originalment a pastures, que va ser ocupada definitivament en el segle XVIII.

Els musulmans van aportar noves concepcions en el disseny de cultiu, l’ocupació del qual estaria basada en una distribució desigual de la terra entre els diversos grups que van crear i van compartir les xarxes agràries.

Algunes descripcions medievals de l’illa d’Eivissa indicarien que s’hi es produïa sal, fusta per a construcció naval, figueres i panses, que es dedicaven també a l’explotació. Pel que sembla, la major part de la producció de panses procediria de vinyes o parres conreades en aquesta peculiar horta situada al costat de la ciutat d’Eivissa.

De l’època califal (s. X) s’han trobat tan sols tres exemplars monetaris, dos encunyats en el Magrib, els quals podrien indicar suposats contactes comercials entre el Nord d’Àfrica i l’illa, de la qual cosa parla l’escriptor Al-Zuhri, referint-se a la comercialització de la sal eivissenca.

Ja d’època de la Taifa de Dénia, gaudint l’illa d’una major independència, s’han trobat fins a vint-i-dues monedes datades en el segle XI. Les seves procedències són de Mayurqa (Mallorca), Dénia, Saragossa, València, Granada, Almeria, Sevilla i Màlaga, el que denota un possible augment de l’activitat comercial, a més d’un increment de la intervenció estatal i fiscal. De l’època posterior, l’almohade, només tenim una moneda, pertanyent a la ceca de Fes, datada entre 1129-1162, trobada al Puig des Molins.

Museu Arqueològic des Puig des Molins

Sortint de la ciutat per l’Avinguda d’Espanya, s’accedeix al Museu Arqueològic des Puig des Molins.

Es tracta d’un museu monogràfic dedicat a la necròpolis púnica situada en aquell lloc. Prop del Museu, i en els terrenys que es troben sota la seva conservació i vigilància, es van trobar restes d’una sínia i del safareig a ella associada, d’un edifici encara per definir i d’una necròpolis, tots ells d’època califal. També els nou recipients de vidre que es troben al Museu Arqueològic, suposadament, procedeixen d’aquest jaciment.

En el Puig des Molins es va trobar l’única inscripció d’època Taifa (s. XI). Es tracta d’un segell o emblema pertanyent a un personatge important, anomenat Al-Hasam ibn Ahmad, i està datat entre 1075 i 1114. A l’illa de Formentera es van trobar altres inscripcions epigràfiques d’aquesta època.

Capella subterrànea de la Cova de Santa Agnès

Per arribar a aquest lloc, prendrem la carretera des de la ciutat d’Eivissa a Sant Antoni de Portmany, la C-731. Arribarem al municipi de Sant Antoni i prendrem la sortida en direcció cap a Cala Salada. A un quilòmetre i mig aproximadament s’arriba a un pujol on es troba la capella subterrània de Santa Agnès.

És una cripta que es va descobrir el 1907 arran d’una exploració de la cova on es troba. És d’origen paleocristià, però va ser ocupada i reutilitzada al llarg de les diferents èpoques. Se sap que va ser utilitzada en època musulmana, gràcies a què en les excavacions es van trobar diverses peces de ceràmica islàmica d’època califal. Cal destacar diverses olles i gerros, que presenten similituds amb les trobades sota els fonaments de la Catedral.

Presenta una estructura d’església catacumbària que conserva l’altar, dos bancs adossats i un bell arc. La primitiva entrada del recinte va quedar encegada (tapada) pels despreniments. L’abat Breuil va visitar la cripta durant la seva excavació i va deduir que es tractava d’una església anterior a la dominació musulmana, arruïnada en aquesta època i reutilitzada com abocador, d’aquí totes les restes ceràmiques trobades.

Conjunt hidràulic de Buscastell (Eïvissa)

Per a acabar el recorregut es pot visitar aquest conjunt que demostra la destresa i el desenvolupament entorn de la gestió de l’aigua per part dels musulmans, acostumats a les temperatures del desert. La font des Broll de Buscastell, a Eivissa, alimenta un sistema hidràulic d’origen andalusí, encara en funcionament avui dia. Prop de la font, dues sèquies, situades a banda i banda del torrent, recullen l’aigua del pou de la Font del Broll. El conjunt constava d’un sistema de canalitzacions i terrasses, i de quatre molins d’aigua: de sa Plana, dels Cocons, de Can Costos i d’en Damià. Posteriorment es van construir el d’en Tià i el de na Peres arribant fins a un total de 6 molins.