La conquesta d’Eivissa

A partir de la conquesta de Mayuqa pels cristians el 1229, Eivissa primer i, més tard, Menorca, recolliran l’herència islàmica de Mallorca com petites nacions independents en les lluites contra l’afany expansionista de la corona catalanoaragonesa.

L’exèrcit cristià va poder alentir la conquesta d’Eivissa després de la de Mallorca, ja que no suposava cap amenaça real immediata (podia esperar) i l’illa va poder allargar la seva independència fins a 1235. Sabem que la corona no va participar en la conquesta, que va ser duta a terme com una missió particular. L’arquebisbe Guillem de Montgrí va iniciar les negociacions amb el rei i va obtenir, a Alcanyís, la cessió de l’illa d’Eivissa, a canvi de conquerir-la en un termini de deu mesos. La corona, evidentment, aconseguia beneficis de tracte: l’augment dels seus dominis. El 12 d’abril de 1235 va ser signat a Tarragona un conveni, entre l’arquebisbe, Nuno Sanç, Don

Pere i l’infant de Portugal, que regulava la conquesta i el repartiment.

La ciutat d’Eivissa va resistir un setge que va durar cinc mesos. La situació estava agreujada perquè les muralles de la ciutat encara sofrien vestigis de les conseqüències de la croada pisanocatalana i que no havien estat totalment restaurades.

El 1235 van vèncer els cristians i es van repartir l’illa en quatre parts. Els nous amos van quedar com vassalls de Jaume I.