Dades i Descàrregues

Dificultat:
Mitjana.
Durada:
Excursió que dura mínim mig dia.
Longitud:
13 Km la ruta sencera.
D’interès:
La major part del camí al castell pot realitzar-se en automòbil, mentre que l’última part ha de cobrir-se caminant. Té un tram asfaltat, amb un últim tram empedrat.
Descàrregues:

Introducció

El castell d’Alaró és un dels castells roquers de Mallorca junt amb el de Santueri, (Felanitx) i el del Rei (Pollença). Està situat sobre el cim del mateix nom, en el terme municipal d’Alaró. La història de la seva construcció s’inicia amb anterioritat a la invasió musulmana del 902-903, a l’emplaçament actual ja existia un tipus de fortificació on van resistir els habitants de l’illa durant vuit anys i sis mesos fins que van caure en mans dels invasors. Aquest edifici va ser ocupat i transformat pels successius conqueridors de l’illa (conquestes islàmica i cristiana). Va ser en aquest castell on l’any 1285 Cabrit i Bassa, partidaris del rei mallorquí Jaume II, van oposar resistència davant el jove monarca aragonès Alfons el Liberal. El 1343 va arribar a la seva fi el Regne Privatiu de Mallorca, quan va ser incorporat per Pere IV el Cerimoniós d’Aragó a la corona catalanoaragonesa. Durant els segles XIV i XV va ser progressivament abandonat, encara que encara es va mantenir una guarnició militar fins l’any 1741. A partir d’aquí, va ostentar, sobretot, funcions religioses, ja que el 1622 es va edificar un oratori en el seu recinte.

L’ocupació islàmica va suposar un gran avanç en els camps científic, tècnic i intel·lectual. Aquest poble va desenvolupar els sistemes de gestió de l’aigua, els quals es van aplicar a les Balears. Els musulmanes estaven molt acostumats a les altes temperatures del desert i a l’escassesa d’aigua, experiència que els va servir per a desenvolupar una gran varietat de sistemes hidràulics que s’implantaran en els llocs d’ocupació com les illes. Moltes d’aquestes aportacions han sobreviscut en funcionament fins als nostres dies, potser modificats i actualitzats en el temps, però conservant la idea primigènia i funció.

Els assentaments humans de l’època islàmica a la Serra de Tramuntana, en forma de alquerias i rafals de muntanya, es multipliquen; la toponímia, com la resta de Mallorca, ens subministra nombrosos hàbitats a la Serra (Valldemossa, Albarca, Almadrà, Almallutx, Banyalbufar, Biniaraix, Biniforani, Bunyola, Deià, l’Ofre, etc.). Del gran domini que els musulmans van tenir del sistema hidràulic encara en són testimoni molts llocs de la Serra, com els qanatsde Ses Artigues, Canet, Coanegra, Bunyola, i s’Ullet.

No podem oblidar l’aportació musulmana dels molins hidràulics, on l’aigua hi arribava mitjançant un canal vertical, el qual era construït sobre el terreny, o bé parcial o totalment excavat (Búger). El casal de molí constava de dos nivells d’edificació: un nivell superior, on es treballava el gra; i un nivell inferior, on la força de l’aigua es traduïa en energia mecànica que permetia el mòlt. A més, es necessitaven al seu voltant construccions exteriors complementàries, com les sèquies per a conduir l’aigua del torrent al molí. A causa de l’escassesa d’aigua, al final del procés industrial, aquesta es reutilitzava per a regar o es retornava al torrent.

Totes aquestes manifestacions han transformat el paisatge illenc, amb els seus sistemes de cultiu, sèquies, sínies, qanats, molins, aljubs, safarejos, jardins, horts irrigats i alqueries islàmiques. A més, la majoria de lèxic balear relacionat amb el món de l’aigua prové de fonts etimològiques àrabs.

En aquest itinerari podrem visitar el conjunt arquitectònic del castell d’Alaró i el sistema hidràulic del seu al voltant, datat en època islàmica.

El castell d’Alaró

Entrem en el poble d’Alaró i en el carrer Escriptor Joan Alcover giram a la dreta, desembocant en el carrer de Can Manyoles. Seguim recte i prenem la primera carretera a l’esquerra, a l’inici de la qual hi ha un senyal indicatiu del castell. Aquesta carretera desemboca en un encreuament, en el qual prendrem la sortida esquerra. Recorrem uns 150 metres i girarem a la dreta, on se situa el camí (ben indicat) que ens durà al cim del castell. Arribarem a la possessió i restaurant És Verger, on és aconsellable aparcar el cotxe i seguir la ruta caminant.

Abans de realitzar l’ascensió i des de punts de vista relativament allunyats s’observa ja que el castell se situa sobre un baluard natural pràcticament inaccessible. El seu emplaçament permet que només una de les seves cares hagi de ser fortificada amb estructures arquitectòniques. Lògicament, aquesta part fortificada és la que s’utilitza també per donar accés al recinte.

Les notícies històriques més antigues relatives al castell d’Alaró ens indiquen que va servir com darrer nucli de resistència dels indígenes de Mallorca enfront de la conquesta islàmica. Segons les fonts, van resistir-hi tancats allà durant vuit anys i cinc mesos, fins que es van acabar els queviures. És citat en les descripcions de Mallorca d’època islàmica i, torna a tenir un paper com recinte de refugi i de resistència en el moment de la conquesta cristiana de 1229. De fet, la conquesta dels castells d’Alaro, Santueri i Pollença es realitza una vegada obtengut un mínim de control sobre l’illa i ja no s’esperava l’arribada de reforços pels musulmans procedents de Tunis.

Els musulmans van valorar molt l’emplaçament de l’alqueria d’Alaró i van fer de la fortalesa un lloc molt segur. Van construir les torres, els murs emmerlats i diversos aljubs a l’altiplà de gran capacitat, anomenats els aujubs dels moros, per a abastar d’aigua a molta gent en cas de tancament a la fortalesa davant una situació de crisi, com un intent d’invasió. També van conrear les terres del terme construint sínies per regar els horts, arbres fruiters i jardins, i van construir molins hidràulics fariners. Era un dels districtes més valorats de l’illa de Mallorca pels seus olivars, figuerals, vinyars, ramaderia, i per les seves aigües vives, ben aprofitades gràcies al desenvolupament tècnic hidràulic implantat.

El castell d’Alaró, igual que els altres dos castells roquers, era conegut a l’exterior pel seu difícil accés, la qual cosa feia que fossin especialment segurs. S’aixecaven sobre llocs abruptes i llunyans, prenent una posició defensiva adaptada al terreny (fortificació de tipus topogràfic). El que en aquest punt ens ocupa, potser fos el més famós per la inexpugnabilitat del seu emplaçament i per la presència d’un destacament perenne de soldats. En el banquet de 1228 (any previ a la conquesta cristiana), que va oferir a Tarragona Pere Martell al jove rei Jaume I, aquest últim va parlar de Mallorca i dels seus desitjos de conquesta amb aquestes paraules: <>. El Llibre dels Feyts fa referència a la presa dels tres castells. La crònica descriu com el rei Jaume I pactà la rendició per part de Xuaip, el cap de la resistència a les muntanyes i castells, a canvi de que aquest pogués viure “honradament” (que el perdonassin).

El que es conserva del castell és la muralla amb les cinc torres. A l’entrada al recinte trobam un primer portal d’accés, situat a l’avantmuralla. Uns escalons més amunt, s’arriba a una segona porta en el mur de la torre de l’homenatge, anomenada popularment com constipador. A sud-est de la fortificació, es troba una altra torre anomenada la presó dels moros o la torre de la Cova, sota la qual se situa la cova de Sant Antoni, resta de l’ocupació eremítica del segle XVII (quan es va construir l’oratori el 1622). De l’interior destaca l’oratori, l’hostatgeria i cinc aljubs d’origen àrab. És possible que un d’aquests cinc fora utilitzat com casa de neu.

La fisonomia actual que presenten els castells d’Alaró, Santueri i Pollença a l’actualitat (en millors o pitjors condicions de conservació) és fruit de reconstruccions cristianes d’aquestes antigues fortaleses islàmiques. Els cristians els van modificar al llarg del segle XIII i principis del XIV, seguint unes concepcions ja arcaïques a Occident. Es tracta de recintes amb merlets i flanquejats per petites torres rectangulars més elevades.

Malgrat l’antiguitat de la fortalesa d’Alaró, no es van trobar en ella, com en els altres dos castells, restes arquitectòniques anteriors a la conquesta islàmica. En tot cas manca una datació detallada de les restes, que podrien datar en època islàmica un dels aljubs. De fet, aquest aljub va cridar l’atenció de l’Arxiduc Lluís Salvador, que ho descriu amb molta precisió: ”Construït amb pedra i morter formant un autèntic formigó. La volta és del mateix material i en ella poden observar-se les marques de les bastides que van servir de suport a la construcció. Aquesta va ser molt cuidada, tant en la utilització de les lloses de marès, col·locades tan horitzontalment que es van utilitzar com voltes d’arc i com mènsules que aguantaven l’inici i la distribució dels arcs”. Per localitzar aquest aljub ha d’accedir-se al recinte per l’única entrada existent: pujar l’escala, creuar la torre de l’homenatge, passar al costat de l’hostatgeria i l’ermita i allunyar-se cap a l’est fins arribar a la zona on es troben cinc aljubs.

Encara que les narracions històriques més antigues citin la presència d’una font d’aigua a l’interior del recinte, aquesta no es conserva a l’actualitat. Falta, per tant, l’estudi d’aquests aljubs per a saber si l’aigua que els omplia era detenguda per vessament o procedia d’algun punt en concret que pogués identificar-se amb l’esmentada font.

Des del castell d’Alaró pot contemplar-se tota l’extensió de Mallorca, excepte la mateixa Serra de Tramuntana. Domina tota l’extensió del Pla central de Mallorca, des de la badia d’Alcúdia a la de Palma. Cap al sud, la vista abasta tota l’illa i fins i tot en dies clars pot veure’s l’illa de Cabrera. Cap a l’est i l’oest s’albiren les badies de Palma i Alcúdia i, entre aquests punts, gran part dels pobles i explotacions del Raiguer de Mallorca. Si fixam la vista en la vall que des d’Alaró es dirigeix cap a l’interior de la Serra de Tramuntana, pot observar-se el sistema hidràulic que permet el reg de l’horta d’Alaró, dissenyat, com tant d’altres a la zona, en època islàmica.

En aquesta època, els castells mallorquins van tenir com únic ús el de refugi de persones i bestiar en moments de crisis. El moment de la conquesta feudal pot servir d’exemple d’aquest ús com refugi durant una crisi.

Abans o després de l’ascensió al castell pot realitzar-se el recorregut pel sistema hidràulic que rega l’horta d’Alaró. Encara que aquest sistema és similar al que pot efectuar-se per uns altres en les valls de muntanya o en zones irrigades més grans, com l’horta de Banyalbufar o la de Valldemossa. Els principis bàsics no varien, canvien les addicions posteriors i el creixement dels nuclis urbans, que han ocupat part dels territoris irrigats.

Ja en època cristiana, existeix una llegenda a mig camí entre la realitat i la fantasia, que compta amb l’escenari del castell d’Alaró. El 1287 l’infant Alfons d’Aragó va intentar annexionar el Regne Privatiu de Mallorca a la corona catalanoaragonesa en temps de Jaume II i va ocupar l’illa. Conten que l’infant va anar a veure al rei, que en aquells moments es trobava al castell, i es va trobar amb Cabrit i Bassa, els quals van defensar la fortificació del castell, sobre la torre continuava onejant la bandera de Jaume II.

Un fragment del poema El Comte Mal, Guillem Colom i Ferrà, es refereix a aquest passatge de la resistència del Castell d’Alaró:


Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos prendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-
-Anfós d’Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.
-No coneixem al reialme
altre rei que el rei En Jaume
A Mallorca, -i perdonau-me-
anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu…
-Llamp del cel!, que és gran vilesa
sofrir més vostra escomesa!
¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d’Aragó?
-crida Anfós als de la plaça.-
-Dos lleials: Cabrit i Bassa.
-¿Cabrit, dieu? Bona caça!
Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor!

La llegenda afirma que l’amenaça del rei aragonès es va complir: quan el castell es va rendir, l’infant Anfós (tal com es pronunciava) o Alfons, que llavors ja era rei a la mort del seu pare, va ordenar que rostissin als dos defensors com si fossin cabrits. En conseqüència, Cabrit i Bassa van ser venerats com autèntics màrtirs, rebent culte com sants i les seves imatges van aparèixer a diferents retaules i quadres, com el de Miquel Bestard a l’Ajuntament de Palma.

Font de Ses Artigues

Hem de tornar al poble d’Alaró i situar-nos a la plaça de la Vila, on hi hal’ajuntament i la església parroquial. Prendrem el carrer de Can Xalet i, seguidament, girarem a l’esquerra, pel carrer d’Enmig. Al final d’aquest, girarem a mà dreta pel carrer de Can Coxeti, on hi trobarem una bifurcació. Ens ficarem en el carrer d’esquerra i al final trobarem una petita plaça, a l’esquerra de la qual s’inicia el carrer de Son Duran. Aquest ens durà a la font de Ses Artigues.

Per a observar el sistema convé partir de la font de Ses Artigues que es troba al costat de les cases del mateix nom. A ells s’hi accedeix per un camí que, seguint el curs del torrent, surt de la zona dels “Damunts” del mateix poble d’Alaró.

Respecte al profit de l’aigua de la zona, brollava naturalment en una font de l’alqueria (després possessió) de Ses Artigues, anomenada així ja en la documentació de finals del segle XIII. El sistema s’inicia en una font de tipus “qanat” o “font de mina”. Es tracta d’una galeria subterrània que va a cercar la capa freàtica i extreu l’aigua per gravetat. Aquesta galeria es converteix en sèquia oberta i corr adossada a un dels laterals del torrent, mantenint una pendent constant. Pel fons de la vall discorr un torrent. Entre la sèquia i el torrent s’estén la zona que pot regar-se, zones planes al costat del torrent i feixes en les zones de major pendent.

Cases de Sa Font

Retornant pel camí recorregut, iniciat a Ses Artigues, a mà esquerra es troben les cases de la possessió de Sa Font.

A les cases de Sa Font encara es poden contemplar les restes d’un molí mogut per força hidràulica que forma part del conjunt de deu que es trobaven a Alaró.

Sèquia del nucli urbà d’Alaró

Poc després s’entra en el nucli urbà d’Alaró on l’aigua de la sèquia és utilitzada per a ús domèstic. En època islàmica no es trobaven nuclis de residència per sota del nivell de la sèquia, ja que això hauria suposat la pèrdua d’espai irrigat pel cultiu.

Cases de Son Tugores

Quan baixam pel carrer Son Duran arribam a un encreuament de camins. Seguim pel carrer del torrent de s’Estret i prenem el primer carrer a l’esquerra, de ca na Fara. Al final prenem la dreta pel carrer Pujol fins arribar al carrer Passatge de Gerreria. El seguim i passarem per Son Sitges, i girarem a l’esquerra en el carrer Blanc de Són Penyaflor. Quan aquest acaba, a la dreta, trobarem Són Tugores.

Al final de la zona urbana es troben les cases de Son Tugores, actualment propietat de l’Ajuntament d’Alaró, i en elles un hort de feixes i un molí hidràulic. El cabal d’aigua corresponent a aquestes cases es reservava en un gran safareig situat al costat del molí.

Cases de Son Fortesa

Sortim de Son Tugores pel carrer Verge del Refugi i girarem pel segon carrer a l’esquerra, Can Manyoles. El seguim uns 800 metres i, trobarem l’antic escorxador i el torrent, per on segueix la sèquia de Son Tugores i que finalitza a Son Fortesa.

Ramon Safortesa i Cerdà, membre d’una branca secundària de la important família nobiliària dels Zaforteza, va donar el nom de Son Fortesa a l’antiga alqueria d’en Ribes, topònim que ha perdurat fins als nostres dies (Son Fortesa).

Entre Son Tugores i les cases de Son Fortesa, l’espai irrigat s’obri en forma de ventall i de la sèquia parteixen altres secundàries que distribueixen l’aigua en aquest sector, de major amplitud que les zones irrigades encaixonades al costat del torrent.

Al llarg del recorregut podem observar la presència de safarejos que servien per a acumular l’aigua que corresponia a cada sector quan arribava la seva tanda horària assignada per obrir l’entrada d’aigua des de la sèquia principal a cada tram o artefacte hidràulic i així aprofitar-la per moure els molins i regar. Fins fa poc temps també obtenien l’aigua per tanda horària els habitatges de la localitat. Indubtablement aquest sistema de proveïment urbà va ser dissenyat amb posterioritat a la conquesta de 1229.

Aquest sistema hidràulic, com molts altres de Mallorca, té el seu origen en l’època islàmica. Els grups d’immigrants arribats després de la conquesta de l’any 902 es van establir en les diferents explotacions agràries i moltes vegades van compartir territoris i fonts, per a la construcció i condicionament d’aquestes, van compartir el treball i mitjançant pactes preestablerts els van gestionar en comú.

Els sistemes hidràulics van ser construïts a partir de dissenys previs molt rígids, limitats pel cabal d’aigua i l’orografia. Cadascun d’aquests espais irrigats permetia cobrir les necessitats alimentàries d’un nombre concret de persones. És per això que un augment de població produïa la segmentació del grup. Una part havia d’emigrar i iniciar un procés similar al descrit.

Aquests sistemes irrigats van ser cuidats i mantenguts fins a èpoques molt recents, en les que han estat víctimes de l’absència de pagesos o, encara pitjor, del procés d’urbanització. Excepte contades excepcions estam vivint el procés de desaparició dels sistemes hidràulics tradicionals, la millor i una de les poques herències tangibles de la dominació islàmica a Balears.

Altres sistemes hidràulics a Mayurqa

A més del sistema hidràulic del municipi d’Alaró, podem destacar altres manifestacions en altres parts de Mayurqa datats en època islàmica.

A Palma trobam diversos exponents com la Font del Sepulcre (situada en el carrer Concepció), que és una sortida natural d’aigua que podria haver abastat les instal·lacions d’una mesquita que hi havia als voltants. En el seu origen aquesta font estava coberta per una porxada piramidal que protegia els aiguaders, el qual es conserva parcialment, però amb els accessos des de l’exterior encegats. El coll d’aljub està datat en el segle X, en plena ocupació musulmana i el templet va ser construït pels Cavallers del Sant Sepulcre en el segle XIII. En el XVII ho van reformar i van cobrir, dotant-la de l’aspecte que té actualment.

No podem deixar de citar els banys de Can Serra o del palau de l’Almudaina, els quals són explicats en el fascicle u de l’Islam de la present col·lecció.

També podem esmentar: la Font de Canet, a Esporles, a la que es va aplicar la tècnica de drenatge i captació d’aigües subterrànies anomenada qanat, que consistia a realitzar un drenatge de la capa freàtica fins a l’exterior, a força de pous i galeries; els molins d’aigua de Banyalbufar, situats sobre un dels penya-segats de la cala; els molins fariners del Galatzó, que formen d’un sistema hidràulic que utilitzava l’aigua de la font del Ratxo, que arriba a través d’un canal fins a l’estany.