L’Islam

L’Islam és una religió que va néixer a la península aràbiga a principis del segle VII dC. L’any zero de l’era musulmana coincideix amb el 622 de l’era cristiana, moment en el qual Mahoma, profeta de l’Islam, va haver de fugir de la Meca a Medina. L’Islam no s’ha d’entendre com una religió semblant al cristianisme o al judaisme, ja que afecta a tots els aspectes de la vida dels musulmans i té com diferència fonamental anar lligada a la presència d’un Estat encarregat de mantenir l’ordre social musulmà. El primer Estat islàmic es crea en vida de Mahoma, però va quedar plenament consolidat i definit amb el seu successor, el seu sogre Abu Bakr.

Aquest nou Estat emprèn gairebé immediatament la conquesta de nous territoris a tal velocitat que l’any 707 ha conquerit ja tot el nord del continent africà i a partir del 711 la península Ibèrica. L’Estat islàmic únic, el califat, i tots els Estats fragmentaris que d’aquest se’n derivin es mantendran essencialment dels tributs i del control del mercat exterior i del comerç a llarga distància. Això es tradueix, en el cas de Balears, en l’existència d’un Estat més o menys llunyà que sempre té un representant que resideix a la ciutat de Palma, i que rep els tributs de les comunitats camperoles de les illes, controla el corsarisme i el comerç a llarga distància que utilitza els ports de Madina Mayurqa (Palma).

Al llarg dels segles VIII i IX es van produir una sèrie d’atacs de musulmans contra les Illes Balears. La troballa de monedes islàmiques d’aquesta època a Balears indica que els pactes eren en realitat tributaris, els habitants de les illes obstaculitzen, abans de la conquesta formal i, certament, per imposició militar, en el marc de l’Estat tributari islàmic.

La conquesta de Balears es va produir l’any 902. En aquell moment començaven a produir-se els primers símptomes de ruptura de l’Estat islàmic unitari. A Còrdova governaven els Omeyas de Damasc que, encara que ja en plena ruptura amb el califat de Bagdad, no es van atrevir a proclamar-se califes, adoptant el títol d’emir.

Una de les característiques de les societats tributàries és la facilitat amb que l’Estat canvia de grup dominant i canvien, per tant, les dinasties governants. Així, entre l’any 902 i 1229, any que es produeix la conquesta feudal catalana, les illes Balears formaran part del territori dels següents estats: Emirat i Califat de Còrdova, Taifa de Dénia-Balears amb capital a Dénia, Taifa de Balears amb capital a Madina Mayurqa (actual Palma), Estat almoràvit, Taifa independent almoràvit de Balears i, finalment, Estat almohade.

La població, majoritàriament camperola, que manté amb aquests Estats una relació estrictament tributària, pagant els seus impostos alcorànicament reglats en moneda, dóna estabilitat al sistema. El pagament en moneda atorga un alt grau d’autonomia als camperols que, a través de diverses estratègies, permeten a aquests decidir què conrear o produir i on vendre els seus excedents.

Tornant al discurs cronològic, l’any 902, quan es produeix la conquesta efectiva, les fonts escrites indiquen que les illes es trobaven molt poc habitades. De fet, les troballes arqueològiques de l’època mostren una població concentrada en els castells de Mallorca, Santueri (a Felanitx) i Alaró.

Poc després de la conquesta, comencen a produir-se onades migratòries de noves poblacions d’origen àrab i berber. S’entén per poblacions àrabs aquelles procedents d’Orient i teòricament descendents de les tribus àrabs i per poblacions berbers aquelles autòctones del Nord d’Àfrica. Aquestes noves poblacions arriben perfectament estructurades i organitzades en famílies extenses denominades comunament “clans”. El grup de clans units per relacions de parentiu, real o figurat, constitueixen una tribu. Aquests pobladors van utilitzar els seus propis noms de les seves tribus i els seus propis per a donar nom a les poblacions de Balears, gràcies a ells es coneix l’origen islàmic d’aquestes.

En la documentació posterior a les conquestes feudals apareixen dos tipus de topònims que permeten identificar poblacions. D’una banda es troben aquells que són catalanitzacions directes de noms de tribu, serveixen com exemple els topònims actuals Gomera o Vernissa, que prenen el nom dels Gumara o Marniza, tribus originàries del Nord d’Àfrica. Els clans o famílies extenses solen denominar-se descendents d’un avantpassat comú, això es plasma anteposant al nom d’aquest avantpassat la partícula Banu, que significa “fills de”. Aquesta partícula es catalanitza sota les formes “Bini” i “Beni”, donant origen a multitud de topònims, per exemple, Binissalem significaria “fills de Salim”.
Aquests grups de camperols es van establir en tot el territori de les illes en explotacions agràries denominades alqueries. Es tracta d’explotacions comunes a tot el grup camperol, que és qui decideix la fórmula d’explotació del territori.

Sistema hidràulic

Els cultius irrigats són l’opció presa en moltes explotacions. Evidentment aquesta opció fa necessària la possibilitat d’accés a un cabal d’aigua més o menys continu, i això suposa accedir a aigües subterrànies, bé a través de sínies, bé fent sortir l’aigua per gravetat excavant conduccions fins a arribar a la capa freàtica. Una vegada duta l’aigua a la superfície, per gravetat o mitjançant força afegida, els sistemes d’emmagatzematge i distribució d’aigua són similars en els dos casos.

Molts dels sistemes hidràulics dissenyats en aquella època s’han mantengut fins als nostres dies. El seu estudi detallat ha permès establir les característiques d’alguns d’aquells dissenys inicials i a partir d’aquí les càrregues poblacionals que podien suportar. La pervivència de restes d’aquests sistemes i la falta d’excavacions arqueològiques en zones rurals han convertit en l’opció millor coneguda científicament a la del cultiu irrigat.

Ramaderia

A Felanitx és on han pogut detectar-se les primeres opcions camperoles per la ramaderia. Aquesta apareix reiteradament citada en les fonts escrites i que, encara que sense deixar un registre arqueològic tan important, havia de ser especialment important a les Illes Balears.

Són reiterades les referències a la ramaderia equina a Balears, concretament a l’exportació de cavalls i muls cap a la Península. La producció de cuirs era tan important que existeixen referències a la predilecció a l’Al -Andalus per les sabates realitzades amb pell de Mallorca.

Organització

Per altra banda, la divisió administrativa de les Balears, realitzada a efectes fiscals i reflectida en la documentació posterior a la conquesta de 1229, es basa en la divisió del territori en districtes administratius denominats Yuz (pl. Ayza). Molts d’ells duen noms de tribus o clans berbers, dels quals deriven topònims actuals com Artà o Manacor. En altres casos duen noms descriptius també d’origen berber, com Sineu o Inca. Alguns són topònims descriptius derivats de l’àrab, com Banyalbufar, Bunyola o Valldemossa i en uns altres el topònim ha desaparegut a l’haver-se aplicat la seva traducció directa, com muntanya o albufera. Aquest tipus de divisió és molt arcaic en el món islàmic, i s’utilitzava per a aquells territoris extensos, poblats per tribus i la base econòmica de les quals solia ser la ramaderia.

A partir de l’any 1013 es produeix la fragmentació del califat de Còrdova en multitud de petits Estats coneguts normalment sota el nom de “Taifes” (fragment en àrab). En molts casos el manteniment d’aquests nous Estats va suposar un increment de la pressió fiscal sobre les comunitats camperoles.

Les Illes Balears van quedar incloses en el territori d’una “taifa” amb capital a la ciutat de Dénia. Aquest Estat, territorialment molt reduït, va entrar en conflicte amb les comunitats camperoles, ja que exigia, a més dels impostos establerts alcorànicament, un control sobre la producció ramadera. Es tracta d’un dels pocs conflictes que han quedat reflectits en la documentació escrita entre comunitats de camperols i l’Estat islàmic.

El 1087 el territori peninsular de la taifa de Dénia és incorporat a la de Saragossa. Poc després el que era governador de Balears proclama la seva independència i comença a encunyar moneda al seu nom. La ciutat de Palma (Madina Mayurqa), que fins a aquest moment havia albergat als representants d’un Estat més o menys llunyà, es converteix en capital d’un Estat islàmic. En aquesta època es va realitzar l’única i gran ampliació del seu recinte amurallat, fins a llavors limitat al de l’antiga ciutat romana situada en el mateix solar. Això va ser possible a partir dels impostos recaptats a les comunitats camperoles i dels beneficis obtenguts del control del comerç a llarga distància i del cors practicat per l’Estat Taifa.

El sistema hidràulic va condicionar el traçat de les noves muralles i dels carrers que es van conformar en el seu interior. Es tractava d’una muralla de tapial amb torres quadrangulars, fossa i barbacana. Les seves portes estaven envoltades per una estructura arquitectònica de planta rectangular diferenciada del mur. Aquest nou recinte va deixar en el seu interior part de l’hort de Palma, que s’havia dissenyat poc després de la conquesta i que utilitzava l’aigua d’una surgència natural coneguda llavors amb el nom de Ayn al-Amir (Font de l’Emir), actualment la Font de la Vila.
La pràctica del cors era, com hem assenyalat abans, una de les fonts de finançament de l’Estat taifa, i això li duia tant a signar tractats comercials amb determinats estats com a atacar les naus d’uns altres. La situació es va perllongar fins a 1114, quan una flota pisanocatalana va realitzar una ràtzia sobre Balears amb la intenció d’obtenir un botí i arrasar les infrastructures urbanes. Mubassir Nasir al-Dawla va morir durant l’assalt, després d’haver sol·licitat ajuda a l’Estat almoràvit, que en aquell moment controlava gran part de la península Ibèrica, a part d’extensos territoris nord-africans. Quan per fi va arribar la flota almoràvit, els assaltants ja havien marxat i la ciutat es trobava totalment arrasada. El nou Estat es va mantenir fins a 1152, quan es va enfonsar enfront dels almohades. El governador d’aquell moment, un membre de la família Ganiya, va aprofitar aquesta circumstància per a declarar-se independent. Els seus descendents van intentar debades recuperar els territoris africans que havien estat controlats per almoràvits. Aquesta decisió va comportar multitud de lluites internes entre els membres de la família i, hem de suposar, un important increment de la pressió fiscal sobre les comunitats camperoles.

Durant l’època almoràvit es va reconstruir la ciutat, es van urbanitzar nous espais entramurs i va créixer el seu nombre d’habitants, quan arribaren almoràvits que fugien de l’ocupació almohade. El 1202 les Illes Balears són incorporades al territori de l’Estat almohade i, a pesar de nomenar els corresponents governadors, la seva presència va ser cada vegada més difusa, incrementant-se les lluites entre els grups que pretenien controlar el poder. Quan es va iniciar l’atac de les tropes catalanes la resistència va haver de ser organitzada pels denominats “vells” (caps de clans) i pels membres de la jerarquia religiosa.

La conquesta de Jaume I

Generalment sol situar-se l’any 1229 la conquesta de Mallorca per part de les tropes feudals dirigides per Jaume I d’Aragó. En realitat l’últim dia d’aquest any es va produir l’assalt a la ciutat i l’Estat islàmic simplement va desaparèixer.

La conquesta de Madina Mayurqa va ser extremadament violenta i amb ella es va iniciar un procés de saqueig i destrucció sistemàtics que es mantendria als llarg dels segles duent a la pràctica desaparició de tota resta arquitectònica. El mateix Jaume I s’atribueix la mort de vint-i-cinc mil persones al llarg d’aquest assalt al nucli urbà.

Entre 1230 i 1231 es va anar ocupant la resta de l’illa, trobant-se resistència en les muntanyes, tant a la serra de Tramuntana com a la de Llevant, i especialment en els castells d’Alaró, Santueri i Pollença. En aquest, l’últim en rendir-se, la resistència estava organitzada no per membres de l’exèrcit almohade, sinó per part de la jerarquia religiosa que havia pogut fugir de la ciutat.

La conquesta d’Eivissa es va produir poc després, el 1235, i va tenir unes característiques similars a les de Mallorca, però no es va tractar d’una empresa teòricament estatal, dirigida per Jaume I d’Aragó, sinó que va ser una empresa privada realitzada per diversos senyors feudals que es van repartir el territori que acabaven de conquerir.

El cas de Menorca fou totalment diferent i segurament va estar molt condicionat per Sa’aneu ibn Hakam, que es va fer càrrec del govern de la illa poc després de la conquesta de Mallorca.

L’any 1232 es va signar el que es coneix amb el nom de tractat de Capdepera. Aquest document suposa una autèntica infeudació dels habitants de Menorca, representats pel consell d’ancians i la jerarquia religiosa, a la figura de Jaume I. Per a evitar l’ocupació efectiva es comprometen a pagar una renda anual en espècies.

Aquesta situació és absolutament distinta a l’anterior, quan l’Estat islàmic cobra els seus impostos en moneda que els camperols obtenen produint el que els resulta més interessant. A partir de 1232 aquests camperols han d’assegurar-se els excedents de determinats productes per a lliurar-los anualment.

Com ja hem indicat, poc després de la signatura del tractat tot el poder recau sobre la figura de Sa’aneu ibn Hakam, un antic recaptador d’impostos per als almohades. La seva actuació personal es va dividir entre una avantatjosa situació enfront de la Corona d’Aragó i l’aplicació d’un estricte codi alcorànic als habitants de Menorca, exercint, segons els seus contemporanis, una violència innecessària.

Després de la seva mort, el va succeir el seu fill Hakam ibn Sa’aneu però poc temps després es va produir la conquesta definitiva per part de les tropes d’Alfons III (1287). En qualsevol cas, a diferència dels casos de Mallorca i Eivissa, alguns membres vinculats a aquest aparell estatal creat per Sa’aneu ibn Hakam i, entre ells, tots els seus parents, van sortir lliurement i sense pagar cap tipus de rescat cap al Nord d’Àfrica.