Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil. Passeig urbà.
Durada:
1 hora i mitja.
D’interès:
Es pot visitar l’interior de l’Almudaina (entrada gratuïta els dimecres) i els Banys àrabs del carrer de Can Serra, previ pagament d’1,5 €.
Descàrregues:

Introducció

La incorporació de les Illes Balears a l’emirat de Còrdova es produeix en l’any 902-903 de la mà d’un personatge anomenat Isâm al-Khawlânî encara poc conegut. Madina Mayurqa és el nom que va rebre la ciutat de Palma durant l’ocupació musulmana. Es configurarà com un important nucli urbà a partir la dominació almoràvit. Va arribar a albergar més de 25.000 habitants. Era el lloc de residència dels walís (governadors musulmans). Les classes dominants es dedicaven bàsicament a la guerra, a la pirateria i al comerç, mentre que les classes populars vivien de l’agricultura, ramaderia i manufactura. Destaca el complex sistema hidràulic implantat a la ciutat, que l’abastava d’aigua a través de la Font de la Vila, anomenada llavors Ayn al-Amir (Font de l’Emir).

La percepció i el grau de comprensió que pot adquirir-se de la ciutat islàmica que ocupava el solar de l’actual centre històric de Palma són inversament proporcionals a la quantitat de restes arquitectòniques d’aquella època que han arribat als nostres dies. D’aquella ciutat es conserva, a més d’alguns edificis singulars, el traçat dels carrers i l’emplaçament encara deduïble de les seves muralles i el seu sistema de distribució d’aigua.

L’Al-Andalus

L’Al-Andalus és el territori hispànic dominat pels musulmans des de la seva arribada el 711 dC fins 1492 , quan Granada és reconquerida pels Reis Catòlics. La història i l’art hispanomusulmà compren diferents etapes: Emirat (711-929); Califat de Còrdova (s. X); estats Taifes (s. XI); invasions almoràvits i almohades (s. XII); i el Regne Nazarí de Granada (XIII-1492). És a la Península Ibèrica on l’art islàmic troba la seva perfecta evolució, la qual es diu hispanomusulmà.

L’art hispanomusulmà serà la principal manifestació de l’art islàmic i d’aquí s’expandirà a zones llunyanes. El camp artístic més important és l’arquitectura, tant la religiosa (mesquites) com la civil (palaus), així com també la ceràmica i les miniatures de llibres. Les funcions religioses i civils no poden separar-se ja que l’estat islàmic és teocràtic. L’escultura i la pintura es van conrear poc al ser bàsicament un art iconoclasta, que prefereix no representar la figura humana, encara que hi ha excepcions com les arquetes d’ivori. No obstant això, Al·là mai és representable amb figura humana, d’aquí la profusió d’inscripcions reiteratives de l’Alcorà.

Madina Mayurqa tardarà molts anys en convertir-se en un important nucli urbà. A partir de la dominació almoràvit la ciutat va adquirir una gran rellevància. Molts refugiats que fugien dels almohades es van instal·lar a l’illa, arribant a una població d’uns 25.000 habitants (un dels nuclis més poblats de l’occident europeu), en la qual els seus pobladors es dedicaven bàsicament a la pirateria i al comerç.

Entre el camp i la ciutat no solia haver-hi conflictes ja que les classes ciutadanes poderoses no eren les propietàries de les terres de la Part Forana. L’organització social es basava en agrupacions tribals i clàniques en petits poblats (alqueries i rafals), a part de la ciutat de Mallorca.

Quant a les activitats econòmiques, el predomini clar corresponia al cultiu de regadiu que produïa hortalisses i farratges, a més d’arròs o cotó. L’illa tenia una importantíssima xarxa hidràulica que subministrava a la ciutat i a gairebé totes les terres llaurades.

Els intercanvis culturals entre Orient, la Península i l’illa van ser freqüents, convertint-la en un centre d’atracció de filòsofs, gramàtics, historiadors i poetes. Molts mestres mallorquins sortien a l’exterior per a transmetre els seus coneixements en les grans ciutats orientals.

Els walís

Des de la conquesta islàmica, Mayurqa es va convertir en una província depenent de l’emirat Cordovès -i del califat cordovès a partir del 929-. Els governants de Còrdova van adjudicar el govern de Mayurqa als seus representants, els anomenats walís, els quals depenien d’un poder central de la capital andalusa.

Els walís mallorquins van posar la seva flota al servei dels seus senyors peninsulars, participant en les expedicions musulmanes contra Catalunya i les costes mediterrànies franceses, com el lloc i conquesta de Barcelona, en la qual l’esquadra mallorquina va participar.

Quan el califat es va desintegrar en els regnes de Taifes, Mallorca va passar a la taifa de Dénia, així els walís mallorquins van passar a dependre d’aquesta.

Recinte mural

El passeig pel recinte mural comença al principi del carrer de Sant Miquel, a l’altura de l’església de Santa Margalida, cantó carrer dels Oms. Recorrerem el carrer de Sant Miquel en direcció a la mar (Cort, Catedral, palau de l’Almudaina), aturant-nos en els punts que anirem indicant a través del discurs. Arribarem i passarem per la plaça Major, el carrer Colon, places de Cort i Santa Eulàlia.

Una vegada finalitzada la conquesta de Mallorca, el primer walí de Mallorca, Isam al-Jawlani, es va dedicar a la reconstrucció de la ciutat romana edificant posades, banys i mesquites, probablement per afavorir la immigració de musulmans des de la Península, que a l’establir-se a les illes, van influir intensament en el canvi de la societat mallorquina per fer-la cada vegada més semblant a l’Al-Andalus musulmà. Aquesta obra va suposar la substitució del primitiu recinte romà per una ciutat de planta completament distinta, segons models musulmans. Sembla que aquests es basen en un desenvolupament radial dels carrers, que parteixen d’un centre-origen, distant molt de la planificació reticular (hipodàmica) de les ciutats romanes. A Palma es presumeix un plànol reticular allà on s’afegiria l’ampliació musulmana. Posteriorment estan documentades dues ampliacions més: una duta a terme per Mubasir Nasir al-Dawla, que els pisans van destruir el 1115, i la segona i última, duta a terme durant l’època de Banu Ganiya, identificada amb el nucli urbà que van trobar els cristians el 1229.

Resulta convenient iniciar l’itinerari al costat de l’Església de Santa Margalida, actual parròquia castrense. A pocs metres de l’entrada a l’església i sobre la mateixa vorera es va col·locar en el seu moment una làpida que recorda la ubicació de la porta per on Jaume I va entrar a la ciutat el 31 de desembre de 1229, després de tres mesos de setge posant fi a la dominació musulmana de l’illa de Mayurqa.

La muralla de la ciutat va ser construïda a partir d’un projecte de finals del segle XI i presentava unes característiques constructives molt unitàries. Això permet observar les característiques de les portes de la ciutat tant a fotografies del moment de la demolició de les muralles, com contemplant la porta parcialment conservada a la Plaça de la Reina i que forma part d’aquest itinerari. Les torres se situaven a una distància aproximada de 35 metres una d’una altra. Una d’aquestes ha estat localitzada a l’illa limitada pels carrers de Sant Pere, Pólvora i la plaça de la Porta de Santa Catalina. Es tracta d’una torre de planta rectangular de 4,1 metres de costat, bastida amb tàpia amb cantons de pedra de marès, conservant restes de merlets.

La porta de Santa Margalida, Bâb al-Kahl en àrab, se situava en el punt topogràfic més alt de la ciutat. El seu emplaçament va ser triat expressament per fer-lo coincidir amb el de l’entrada de la sèquia de l’aigua de la “Font de la Vila” a la ciutat. No es conserva tal porta però se suposa, per testimoniatges com els dibuixos de Isasi de 1907, que la porta estava formada per un bloc de planta rectangular diferenciat del mur proper, amb túnel d’accés directe que en la seva part mitjana presentaria un arc subsidiari per albergar el rastell.
Continuant l’itinerari pel carrer de Sant Miquel pot observar-se com la línia de trapes de recollida d’aigües pluvials marquen encara avui el camí que seguia la sèquia principal, que per gravetat duia l’aigua fins al Palau de l’Almudaina.

L’església de Sant Miquel del mateix carrer se situa en el mateix solar que una de les mesquites de la ciutat, precisament aquella en la qual es va oficiar la primera missa després de l’ocupació de la ciutat per l’exèrcit feudal dirigit per Jaume I d’Aragó, ja que encara no s’havien construït temples cristians.

Com succeeix en moltes altres mesquites de la ciutat, en els seus voltants es trobaven un cementiri i uns banys.

Desconeixem l’emplaçament exacte de la necròpolis però algunes de les seves pedres sepulcrals amb inscripcions àrabs van ser utilitzades com material de construcció de la porta de Santa Margalida, molt danyada en el moment de la conquesta. Aquestes restes constitueixen la major part de la col·lecció d’epigrafia àrab del Museu de Mallorca.

Tampoc pot precisar-se l’emplaçament exacte dels banys, si bé, segons la documentació escrita, es trobaven al costat de l’església, en unes cases propietat de la família Bennàssar, que va ocupar també, després de la conquesta, les terres d’Alfàbia.

Continuarem pel carrer de Sant Miquel, conegut amb el nom de carrer de la Sèquia en època islàmica. En aquell moment era una via flanquejada per botigues i tallers que unia el centre de la ciutat amb les carreteres de Valldemossa i Bunyola. En els diferents mercats de ciutat es venia carn, hortalisses, plata, carbó, ceràmica (utilitària i de luxe, amb la tècnica de verd i manganès, i reflex metàl·lic, que després van utilitzar els cristians), sabates d’espart, etc.

Avançant cap a la Plaça Major trobam a l’esquerra alguns carrers estrets: Moliners, Can Gater, Can Tamoner… el traçat del qual segueix una corba molt pronunciada. Aquest traçat ens indica com aquests carrers, l’amplària dels quals no ha variat des de l’Edat Mitjana, es van traçar seguint les corbes de nivell que permetrien situar els diferents brancs de la sèquia de la ciutat. La Plaça Major i el carrer Colon obeeixen a reformes urbanes del segle XIX que van alterar totalment l’aspecte original de la zona.

Les places de Cort i Santa Eulàlia són mostra d’un ampli espai lliure públic que separava la zona urbana edificada dels murs de l’antiga ciutat romana de Palma.

Aquesta muralla va continuar en ús fins al moment de la conquesta de 1229 i en època islàmica tancava l’alcassaba o almudaina de la ciutat. Aquest terme, almudaina, que significa ciutadella, definia la ciutat administrativa, de residència de funcionaris i càrrecs relacionats amb l’Estat islàmic. Restes d’aquesta muralla són visibles encara en el carrer Almudaina i en el jardí del Palau Episcopal.

L’espai públic al que anteriorment fèiem referència s’utilitzava com hort i estava parcialment ocupat per una gran necròpolis que s’estenia des del solar dels actuals edificis del darrere de l’Ajuntament de Palma fins a meitat de la carrer Argenteria.

El solar de l’església de Santa Eulàlia no correspon al de cap mesquita, si bé n’hi havia una a la zona, a l’antic carrer de la Ferreria dels Llums, i, per tant , més propera a la plaça de Cort.

Palau de l’Almudaina

Des de Cort continuarem pel carrer del Palau Reial, arribant al Palau de l’Almudaina. Ha d’entendre’s que l’actual palau no constituïa l’Almudaina, tal com hem assenyalat abans, sinó que el seu nom deriva del fet de trobar-se a l’interior de la ciutadella.

El palau de l’Almudaina era la seu dels governadors musulmans, que es va reconstruir seguint l’estil gòtic amb la conquesta cristiana. Ha estat sempre el lloc de residència del cap de l’Estat o del seu representant a les Illes Balears. En època islàmica van residir-hi els walís o, durant el curt període d’independència política de Balears, va ser la residència dels seus dirigents, Al-Murtada i Mubassir Nasir al-Dawla.

Les obres de restauració del segle XX van destapar algunes restes de l’època musulmana com els banys, les torres i el conjunt conegut amb el nom d’arc de la Drassana. També van aparèixer durant les excavacions diverses conduccions residuals de la canalització de la ciutat islàmica: tubs de fang cuit, boques de diferents diàmetres, etc., conjunt que permetia l’existència de fonts en la superfície. Gràcies a aquests treballs s’han elaborat diverses reconstruccions de com havia de ser l’edifici a la seva època originària i també s’han establert hipòtesis sobre la seva cronologia. La planta havia de comptar amb una estructura rectangular amb una torre de planta quadrangular a cadascun dels extrems i altres dues, més estretes (una de les quals se situava en el lloc que avui ocupa la torre de l’Àngel). Es tracta de construccions aixecades amb la tècnica denominada al llarg i través, molt comuna durant els segles X i XI. Quant a la datació, el nucli de l’edifici, el qasr, pot datar-se en el segle X, del que es conserven actualment poques restes (com les bases de les torres situades a la façana enfront de la Catedral), amb una sèrie de modificacions realitzades entre finals d’aquesta centúria i el segle XI: la construcció de la torre de l’Àngel, diverses dependències i l’aixecament d’un mur de tàpia de 18,25 metres d’altura, entre unes altres.

L’Aljama

Enfront de l’Almudaina es troba la Catedral de Palma, ubicació on es localitzava la mesquita.

El seu gran solar cobreix el que va ser mesquita, amb els seus patis i minaret, i part d’una necròpolis recentment descoberta. Se sap que aquesta mesquita també havia estat construïda sobre una basílica romana. Aquesta mesquita era l’aljama i probablement la més antiga de la ciutat. Es denominen mesquites aljames aquelles en les quals teòricament pot reunir-se tota la població per a l’oració dels divendres.

Aquest temple musulmà va ser substituït per la construcció de l’actual catedral cristiana sobre el seu emplaçament. Restes del temple musulmà es van mantenir dins la catedral fins al segle XVI i, actualment, malgrat els esforços arqueològics realitzats, no ha estat possible localitzar les seves restes. La part més antiga que es conserva és el sòcol de la torre-campanar.

Hort del Rei

Des de la catedral el nostre itinerari pot prendre dos camins totalment oposats: a l’esquerra cap als banys àrabs del carrer de Can Serra i a la dreta cap a l’Hort del Rei. Continuarem per aquest darrer.

Descendint cap a la plaça de la reina, pel carrer Conquistador, pot contemplar-se la façana est del Palau de l’Almudaina i els jardins de l’Hort del Rei, antigament utilitzats per a abastar als habitants del Palau. Al costat de l’hort s’estenia un braç de mar que enllaçava amb el torrent de la Riera, que entrava a la ciutat per la Rambla i el Born.

Els actuals jardins de la Glorieta dedicats al poeta Joan Alcover ocupen el solar de l’antic convent de Sant Francesc de Paula i aquest el d’una mesquita i uns banys públics molt citats en la documentació medieval. Els banys eren els de la porció de Nuno Sanç, prop del pont Jusà. Sembla que aquests prenien l’aigua d’una sínia i de la sèquia d’Ayn al-amir, ja que prop es trobaven dos estanys units als banys per la sèquia.

Pel carrer Antoni Maura i donant entrada al carrer del Mar es troben les restes d’una porta de la muralla islàmica recentment restaurada. Sortint per ella podem imaginar una zona lliure d’edificacions que s’entenia entre la muralla i la mar, en la que sols es desenvolupaven activitats relacionades amb la navegació, entorn dels murs de la drassana.

Banys àrabs

Des de la Catedral, i partint en direcció est s’arriba als banys àrabs, situats en el carrer de Can Serra, prop de l’edifici del Col·legi Oficial d’Arquitectes (carrer de la Portella, 14). És segurament la construcció d’època islàmica millor conservada de les Illes Balears.

Aquest edifici, que pot datar-se durant la primera meitat del segle XII, va ser construït reutilitzant materials procedents d’edificis destruïts durant l’atac a Palma de 1114-1115. Al costat dels banys es trobava una mesquita, que no ha d’identificar-se amb l’església de Santa Clara, i una necròpolis que s’estenia fins al carrer Miramar.

Dels cinc banys que se citen en el Llibre del Repartiment, aquests són els únics que s’han conservat fins als nostres dies. D’ells es conserva una sala d’accés, la sala de banys calents i part d’un hort en el qual encara es manté el pou d’una sínia. L’accés es realitza a través d’un estret corredor empedrat que desemboca a una terrassa elevada, enjardinada, que pertany a la casa de Can Espanya-Morell. Les dependències estan conformades per un espai central destinat als banys calents i una estada annexa de planta rectangular i volta de canó. La sala principal és de planta quadrada i està coberta per una cúpula central semiesfèrica, en la qual s’obrin una sèrie de claraboies que proporcionen una suau lluminositat a l’estança. Al seu voltant es distribueixen dotze columnes amb arcs de ferradura, amb capitells de diferents grandàries i morfologies, probablement reaprofitats d’altres edificis que van ser destruïts després de la incursió pisana de principis del segle XII. Els murs es troben ennegrits per l’ús, probablement, de torxes per il·luminar els interiors. Es distingeixen restes de xemeneies. En el paviment encara s’aprecien les marques de les conduccions d’aigua, que devia procedir de la Font de la Vila, i d’una sínia localitzada en el jardí, ara reconvertida en un pou.