Prehistoria: introducció

La primera presència d’éssers humans a Mallorca correspon a les restes trobades a la cova des Moro (Manacor), que indiquen que abans de l’any 2030 aC ja hi havia individus de l’espècie humana a l’illa. També sabem que en el coval Simó (Sóller) a mateixes dates hi havia cabres i, per tant, homes. Sembla que van venir cap al 2300 aC del sud de França i amb ells es dugueren les tradicions ceràmiques i constructives que allà tenien i que corresponen al període cultural denominat Bronze Inicial.

Quan arribaren a l’illa, aquests primers homes es van expandir amb rapidesa, provocant la ràpida extinció d’una espècie d’aspecte similar a la cabra a la qual la falta de depredadors havia desproveït de mitjans per defensar-se: el Myotragus, iintroduint cabres, ovelles, vaques i porcs, a més de cultius. Aquesta varietat de productes els permetia evitar l’impacte de dolentes collites o epidèmies entre els animals, al mateix temps que els assegurava una dieta bastant més completa que la dels pobles que només es dedicaven a l’agricultura. No obstant això, l’esperança de vida no passava dels 45 anys.

Els primers edificis que van aixecar sembla que van ser els coneguts com navetiformes, que van seguir edificant-se, amb pocs canvis, durant uns mil anys. Són habitatges de grans dimensions (fins a 18 metres de llarg), fons corb, murs de grans pedres i forma de nau amb la quilla cap al sol. Encara avui en trobam diversos centenars  disseminats per tota la geografia de les illes, des de la mateixa línia de la costa, tan a prop que en alguns casos l’onatge els bat, fins a les  valls més agrestes de les serres, i alguns d’ells, 3500 anys després de la seva construcció, encara s’usen per guardar animals en el seu interior. Són un testimoniatge dels illencs que van explotar tots els espais i, segurament també, que, cap a l’any 1000 aC, va arribar a haver-hi una certa superpoblació.

Els navetiformes sovint es troben aïllats, però normalment s’agrupen en poblats que solen contenir una desena de construccions. Aquests poblats no estaven amurallats ni sembla que, excepte alguna excepció, els preocupàs buscar llocs amb possibilitats defensives, el que sumat al fet que tot just s’han trobat útils que poguessin ser utilitzats com armes, indica que els conflictes no havien de ser importants.

Altra característica que crida l’atenció és que els navetiformes de cada poblat són molt semblats en grandària i tipus de construcció, sense que denotin    diferències socials. En el seu interior trobam una llar central, una zona de descans, potser en lliteres, mentre que les activitats de preparació del menjar, reparació d’eines, etcètera, es realitzaven prop de la porta o sota un porxo de fusta que antecedia la porta. A l’exterior se solen trobar corrals.

Els ritus funeraris durant aquests primers 1.300 anys de poblament de Mallorca són variats: a la primera meitat del primer mil·lenni aC corresponen els dos dòlmens trobats a la costa nord (Son Bauló, a Ca Picafort i S’Aigua Dolça, a la Colònia de Sant Pere). Són sepulcres col·lectius realitzats amb lloses de    pedra cobertes, originalment, per un túmul de terra. Es tracta de monuments molt estesos a l’Europa Atlàntica que a Mallorca van arribar-hi quan el fenomen s’extingia. A més d’aquesta funció, també havien de servir com delimitadors territorials, per indicar la pertinença d’un territori a un grup humà, ja que es considerava que era l’estatge dels avantpassats i això conferia la legitimitat per ocupar un espai.

Els dòlmens mallorquins s’orienten al sud-oest, entorn a 245º, que és l’orientació de la posta del sol en el solstici d’hivern. És realment notable aquesta orientació perquè coincideix amb la dels dòlmens del sud de França i Catalunya, però no amb els de la resta de la península, que miren al sud-est. Això ens dóna una pista de la possible procedència de la gent que els van aixecar i també de les seves creences, ja que relacionaven la mort no amb la resurrecció solar, sinó amb el seu declivi major.

Els mallorquins del primer mil·lenni aC també enterraven a coves naturals i artificials, excavades en les roques toves. Al principi eren de formes senzilles, però al final van arribar a fer cambres complicades, amb passadissos, nínxols i bancs. Desgraciadament, molt poques de les dotzenes de coves que coneixem han arribat intactes fins a nosaltres, pel que no estam en condicions d’interpretar aquestes diferents formes de les coves. Sí sabem que el ritual que seguien era la inhumació col·lectiva de persones de totes les edats i sexes, excepte els nins més petits, el que ens torna a parlar d’una societat igualitària, encara que amb un paper creixent de l’home (hi ha un lleuger desfasament entre enterrats d’ambdós sexes, a favor dels homes). Els aixovars amb que acompanyaven als difunts eren també senzills: alguns recipients ceràmics que havien de contenir aliments i útils de bronze. Al cadàver també se li posava algun collaret i un sudari agafat amb un botó d’os.

Un dels trets culturals que millor coneixem dels primers habitants de Mallorca és la seva ceràmica. Al principi, juntament amb exemplars no decorats, es va usar un tipus peculiar de ceràmica denominada campaniforme, per la seva característica forma de campana i amb decoració de ratlles i línies trencades incises. Aquest tipus de ceràmica es generalitza a Europa des de mitjans del tercer mil·lenni, coincidint amb la difusió de la metal·lúrgia del coure i avui es pensa que eren  un tipus de recipients “de prestigi” que servirien per a algun tipus de rituals o per  transportar algun preuat producte, potser la cervesa o la hidromel. Cap a 1500 aC aquesta ceràmica va desaparèixer i només va continuar la tradició no decorada.

Juntament amb la ceràmica, van usar puntes, ganivets, braçalets i punxons de coure i bronze i alguns útils d’os com botons o unes plaques denominades  “braçals d’arquer”. També feien ganivets amb sílex. En general, són objectes senzills i amb una decoració pobra.

Els primers habitants de Mallorca, coneguts com pretalaiòtics ens deixen una imatge d’un poble ramader sedentari, que tot just utilitzava el comerç ultramarí, poc jerarquitzat socialment, on a part de l’existència de tribus o fins i tot pobles, sembla que la unitat bàsica era la família extensa, dotada de tots els elements per a la seva subsistència, com el bestiar, eines, etc. i representada per les construccions navetiformes. Una família on els ancians exercirien un paper dirigent i on la divisió de funcions entre homes i dones no implicaria diferències socials tallants. Tampoc s’ha constatat que existeixin especialistes com sacerdots, artesans, etc.

No obstant això, aquesta societat s’acostava al límit de les seves possibilitats per la falta de territori per a seguir expandint-se i la desforestació a gran escala que la sobrepoblació ramadera venia produint. Calia optar per una solució: o limitaven el creixement per mitjà de l’infanticidi o l’emigració o canviaven el seu sistema social i econòmic, i sembla que van optar per aquesta darrera sortida.

En efecte, poc abans del canvi de mil·lenni, tenim algunes evidències que el model de poblat de navetiformes és abandonat per un tipus de poblat molt més agrupat, amb igual nombre de cabanyes però on s’ha perdut ja la independència de cada navetiforme. Un exemple d’aquest tipus de poblats el tenim a Son Real (Santa Margalida). Aquest canvi duu aparellat el de la forma de les cabanyes, que de la regularitat del navetiforme passen a una planta ronyonada i murs fets amb pedres de menor grandària. D’aquesta manera, els poblats semblen cohesionar-se i jerarquitzar-se i aquests grups aviat s’imposaran als que decidissin seguir amb el vell sistema. No passarà molt temps sense que Mallorca s’ompli  de poblats d’aquest tipus. És un període de canvi, mal conegut, que anticipa l’eclosió de la cultura talaiòtica.

La cultura talayótica

Cap a l’any 1000 aC apareix a Mallorca i Menorca una cultura de forta personalitat de la que les realitzacions més espectaculars, els talaiots i les taules, no han deixat    de sorprendre des de l’Antiguitat, i que avui és coneguda com cultura talaiòtica. El seu dramàtic final se sol fixar en el segle VI aC i encara avui és objecte de fortes discussions.

Actualment es pensa que l’origen de la cultura talaiòtica es deu al propi desenvolupament de la cultura anterior més que a una invasió guerreres que portassin el disseny de torres defensives des de terres orientals. El creixement de la població al final del pretalaiòtic anava acumulant tensions que van esclatar en un breu període de temps, donant lloc a una nova cultura i, per altra banda, els talaiots segueixen una tècnica constructiva similar a la dels navetiformes.

Clar que també podem deixar-nos seduir pels mites dels autors grecs i romans per a qui els talaiòtics vendrien dels grecs que tornant a casa seva després de la guerra de Troia, que per cert va succeir quan es formava la cultura talaiòtica, van acabar per assentar-se a les illes.

No sabem amb exactitud quin era el nom que es donaven a si mateixos els talaiòtics, encara que potser era el de baleàrics amb el qual van ser coneguts pels romans. De totes maneres, reservarem aquest nom per a la fase següent, quan si que hi ha constància documental del seu ús. Menys encara sabem de la seva llengua, tret que era indoeuropea, encara que si pronunciam alguns dels noms de persona que han arribat fins a nosaltres, com Aspri, Arguta o Vatro o d’alguns dels seus poblats, com Bochor, Tucis, Guium, podem encara retornar a la vida les veus de més de dos mil·lennis enrere.

Els talaiòtics vivien en poblats sovint dominats per un talaiot i amb les cabanyes amatents concèntricament al voltant del mateix, de manera que la paret més exterior de cada casa formava la muralla de l’assentament. L’emplaçament dels poblats reflecteix una certa preocupació per la defensa, cercant escarpes del terreny o petites elevacions. També hi ha poblats amb diversos talaiots, reflex dels diferents clans que hi vivien .
A Mallorca es coneixen més de tres-cents poblats talaiòtics, separats entre si tot just per 3 Km. el que de nou ens indica que Mallorca estava molt poblada i cada vegada ho estava més. En càlcul del nombre d’habitants, revisat amb les darrers troballes, ens assenyala que cap a l’any 1000 havia, almenys, 20.000 habitants a Mallorca i cap a l’any 500 aC s’havia passat a 40.000.

El talaiot és el monument més característic d’aquesta cultura, però convé precisar que sota aquesta denominació podem trobar-nos amb estructures molt diferents, encara que totes elles de marcat caràcter ritual i només, malgrat la seva aparença, secundàriament defensiu. El talaiot no és, per tant, una torre de defensa, sinó un símbol ritual de la col·lectivitat.

Convé separar els dos tipus principals de talaiots: els la turriformes (talaiots circulares, quadrats, escalonats) i els tumuliformes (túmuls escalonats i plataformes escalonades). Cada tipus va tenir les seves funcions específiques, que avui sols podem intuir: els circulars, dels quals se’n coneixen uns 250, disposaven d’una cambra interior i semblen ser edificis de caràcter social, amb diverses funcions: alguns d’ells estan dins poblats, altres en centres cerimonials i altres més aïllats, orientant les seves portes a altres monuments talaiòtics, teixint d’aquesta manera una xarxa que controlava ritualment el territori. Els talaiots quadrats, que són exclusius de Mallorca, on s’han  contat un centenar, accentuen la seva funció ritual-religiosa per la seva situació sempre fora dels poblats, moltes vegades enmig de dos poblats, les seves mesures constants i la seva orientació astronòmica. Els altres tipus mallorquins, massissos i escalonats, semblen tenir funcions ritual-funeràries, tenint els escalonats una rampa helicoïdal per la qual havia de pujar algun tipus de processó. Un capítol també nombrós ho formen les plataformes escalonades que es troben en les muntanyes i que potser servien per a dipositar els cadàvers esperant la seva descomposició.

Però els talaiots moltes vegades no apareixen aïllats, sinó formant part de centres cerimonials on trobem talaiots de tots els tipus, santuaris i altres estructures. Alguns d’aquests centres cerimonials són més grans i monumentals que els propis poblats.

Els talaiòtics eren bàsicament ramaders, potser perquè així podien explotar millor el territori, en la seva major part difícil de llaurar sense l’ajuda d’eines de ferro. No obstant això, també conreaven cereals, el que unit a la caça, pesca i recol·lecció, seguia proporcionant-los una dieta variada. Fabricaven els seus recipients ceràmics a mà, sense l’ajuda de torn, amb formes simples i sense tot just decoració. També treballaven el bronze, fabricant destrals, puntes, escarpres i adorns com grans pectorals, diademes, espirals per recollir el pèl, etc. En menor mesura utilitzaven el plom o, fins i tot, el ferro.

Amb una esperança de vida que de mitjana, com tots els pobles preindustrials, no passava dels 45 anys, els talaiòtics vivien obsessionats per la mort. Van començar a utilitzar coves artificials, igual que a Mallorca, les quals es tancava amb un mur. I és que, a pesar de l’estabilitat que representen els talaiots, la cultura talaiòtica, com totes, seguia el seu curs canviant i adaptant-se a les noves circumstàncies externes i internes.

Els Baleàrics

A mitjans del primer mil·lenni abans de la nostra era podem observar en les cultures de Mallorca i Menorca canvis cridaners: deixen de construir-se talaiots, canvia el ritu d’enterrament i, sobretot, comencen a rebre fortes influències dels pobles veïns, especialment de la fenícia Eivissa. A més, és el moment que les illes entren en la Història escrita de mans dels historiadors grecs i, gràcies a la presència de mercenaris foners, en les conteses del Mediterrani.

Quina és la raó d’aquests canvis? Doncs inicialment podem pensar que ha seguit creixent la població, el que demanda un augment de la superfície a dedicar a l’agricultura, el que provoca que el vell model d’assentament, basat en la ramaderia i representat pels talaiots, ja no sigui vàlid i entri en col·lapse. Quan la terra es dedica a l’agricultura sorgeixen altres formes de propietat i de control social, amb caps més poderosos envoltats de personatges amb funcions diferenciades com guerrers, sacerdots, artesans, etc. Aquests canvis s’acceleraran des del segle IV aC, moment que les influències externes es fan decisives, provocant que la societat degui redissenyar-se per  poder relacionar-se amb els comerciants fenicis: de ser una economia autàrquica s’ha de passar a produir un excedent amb el qual es pugui comprar el vi d’Eivissa i els objectes de luxe de procedència grega que no poden faltar en el grup dirigent.

A pesar d’aquests canvis, els baleàrics segueixen vivint en els mateixos poblats, que amplien la seva superfície i es tanquen amb impressionants murs de quatre metres de grossor, per descomptat més resistents que el que les fones podien enderrocar. També apareixen els primers recintes defensius en altura, destinats específicament a la defensa. Els talaiots deixen de construir-se, però segueixen presents en poblats i centres cerimonials, que se segueixen utilitzant, encara que no sabem exactament per què. També és el moment de construcció dels santuaris a Mallorca.

L’habitatge dels baleàrics passa a ser un edifici quadrangular, de menor grandària que la dels talaiòtics, amb sostre d’argila i canyes. En el seu interior, una llar, un lloc per a depositar atuells i, de vegades, una cisterna. També apareixen magatzems o quadres adossades. En aquesta època es tenen els primers testimoniatges de la utilització de cavalls.

Les produccions artesanals baleàriques reflecteixen aquesta evolució social i aquestes creences, destacant sobretot per les figures de bronze, de les quals els caps de toro de Costitx són les seves peces més emblemàtiques, encara que hi ha qui pensa que són peces importades; potser sigui millor pensar en influències exteriors, però reinterpretades pels baleàrics. Al costat d’aquests caps de toro, ens mostren també l’habilitat dels metal·lúrgics les figures de guerrers amenaçadors, possibles divinitats protectores, seguides de peces de menor grandària que representen, sobretot, toros i aus. També van ser bons artesans del plom, destacant-se els magnífics “pectorals” o plaques amb cercles i línies. Moltes d’aquestes produccions anaven destinades als santuaris, altres als enterraments i, les que menys, a l’adorn personal o a funcions pràctiques.
Coneixem alguns petits tallers, dedicats a la metal·lúrgia del ferro, mòlta o teixits, però dins d’una gran simplicitat, amb tècniques molt poc evolucionades.

També ens han arribat els seus recipients ceràmics, que es fan de menor qualitat, potser perquè la demanda havia augmentat. No obstant això, les formes i les decoracions es fan més variades, sempre dins d’una línia d’austeritat. Curiosament, van seguir fins al final sense utilitzar el torn, realitzant els atuells a mà.
Des de l’any 406 aC, els baleàrics apareixen com mercenaris, primer dels cartaginesos i més tard dels romans, en les lluites que van succeir per l’hegemonia del Mediterrani Occidental. En elles van participar-hi com foners dins de les tropes lleugeres, amb la missió de desbaratar les línies enemigues abans que es produís el cos a cos. De vegades els textos ens parlen d’un miler de baleàrics en combat. Posteriorment, com mercenaris dels romans, els baleàrics apareixen en la lluita del César contra els belgues l’any 57 aC. Aquest és el darrer any que tenim referències dels foners.

La fama dels baleàrics com foners era proverbial. Es deia d’ells que les mares no donaven de menjar pa als fills fins que, penjant d’un arbre, encertaven amb la fona. En combat duien 3 fones, una per a cada distància, amatents, una entorn del cap, altra en la mà i altra entorn del cos. Podien així arribar als 150 metres. L’armament del baleàric es completava amb un escut de pell de cabra i un venable de fusta endurida o, en ocasions, amb punta de ferro.

Aquests mercenaris, quan tornaven a la seva illa, eren un important mitjà d’aculturació. Acostumats a altre estil de vida i aficionats al vi, que en aquells dies era importat d’Eivissa, que era una gran ciutat en l’òrbita de Cartago, Itàlia i després de Catalunya, degueren transformar els costums locals. D’això s’encarregava també algun establiment comercial com el que els fenicis van obrir a l’illot de Na Guardis, a la Colònia de Sant Jordi. Fins i tot es van portar algunes monedes, encara que a Mallorca no s’utilitzaven regint-se els intercanvis per les regles de la barata. El naufragi d’un vaixell com el del Sec (Calvià) ens mostra que les Balears eren considerades, en qualsevol cas, un mercat de segona fila, ja que els principals productes que transportava, vi grec de bona qualitat, ceràmiques fines àtiques, calders de bronze, molins de tècnica depurada, no anaven destinats a Balears, ja que tot just se’n troben en els jaciments de les illes.

El món funerari dels baleàrics és variat, encara que dominat pels enterraments en coves artificials o naturals, de vegades formant veritables necròpolis. Als cadàvers en ocasions se’ls cobria de calç, el que permetia depositar-los directament en les coves sense descomposició, de manera que es podia anar donant sortida al major nombre de funerals provocats per l’augment de població. També ara a alguns finats se’ls enterrava amb un ric aixovar de figures de bronze i ferro, campanetes i altres artilugs per fer renou, amulets, a més de collarets, anells i algunes armes.

A més d’aquesta manera comuna d’enterrar, en alguns llocs es van realitzar autèntiques ciutats dels morts, com a Son Real (Santa Margalida), con mausoleus que imitaven talaiots i santuaris. S’ha arribat a dir que era el cementiri dels prínceps de Mallorca, però segurament no era més que el d’un poblat veí, una miqueta heterodox a l’hora d’enterrar als seus morts. En altres llocs, com prop del Port de Pollença, també es van emprar originals ritus, com el  de depositar als cadàvers en un profund avenc ficats en taüts en forma de toro.

Cada vegada més integrats en les relacions mediterrànies, els baleàrics van intentar mantenir la seva independència pactant amb els imperis que els voltaven i oferint-los els seus serveis, però la seva situació a mig camí entre les penínsules italiana i ibèrica i la seva pròpia dedicació a la pirateria com forma parasitària d’obtenir béns valuosos i esclaus, van acabar per atreure sobre ells l’atenció de l’emergent potència romana, que en una ràpida campanya i quan ja feia gairebé un segle que havia desembarcat en la costa catalana, va ocupar les illes i va posar fi a la seva independència política l’any 123 aC. En alguns poblats i jaciments es pot observar el tall que va suposar aquesta conquesta, ja que, en ocasions, van ser abandonats i alguns objectes valuosos, com figures de bronze, amagats. En uns altres la vida va continuar, encara que ja sota ocupació romana.