Dades i Descàrregues

Dificultat:
El grau de dificultat és mitjà. Requereix un equip mínim d’excursionisme (botes, motxilla, roba adequada per a l’època de l’any, aigua i menjar).
Durada:
3 h. (temps aproximat de marxa, sense les aturades)
Longitud:
8.5 Km. des del punt 1 al punt 3.
D’interès:
Per a conèixer la Trapa, hem d’efectuar una excursió a peu, una ruta clàssica del senderisme a Mallorca. És recomanable partir amb un mínim d’experiència i entrenament en senderisme.
Descàrregues:

Introducció

La Trapa, situada a l’extrem de ponent de la Serra de Tramuntana, en el municipi d’Andratx, constitueix un punt paisatgístic de primera magnitud. Aquest valor es completa amb un referent històric, arquitectònic i etnogràfic de gran interès. És, per tant, un lloc ideal per a combinar història i paisatge, un espai per gaudir d’una interpretació integradora del medi.

Els referents històrics són certament molt concrets: una comunitat monàstica trapense, integrada dins de la religiositat cistercenc, que a principis del segle XIX pateix els canvis d’aquella època: el pas de l’antic règim al món burgès i liberal i la inseguretat produïda per la guerra del Francès. La desamortització iniciada en el Trienni Liberal, concretament l’any 1820, va acabar amb l’experiència gairebé ermitana d’aquesta comunitat, establerta a Mallorca només 10 anys abans. Ens ha arribat, de tot això, una herència patrimonial, amb una arquitectura austera i molt degradada pel pas del temps, un gran espai agrícola caracteritzat per les marjades i un potent sistema hidràulic. La conversió d’aquest monestir de muntanya en possessió o finca d’aprofitament rural, és també un tema interessant.

Els monjos trapenses

L’ordre de la Trapa és una ordre monàstica catòlica, caracteritzada per la seva austeritat, els membres de la qual són popularment coneguts com trapenses. El seu origen es troba en el segle XII, a Normandia, en el monestir de la Trapa. Va ser fundada en el segle XII per Rotron, comte de Perche, i reformada el 1664 per Armando Juan Boutiller de Rance.

Una vegada que va ser nomenat un abat regular, va consolidar en aquell monestir la primitiva observança i regla del patriarca Sant Benet de Claravall, més els usos i costums dels pares del Císter.

Aquesta reforma feta per Armando es va mantenir fins a 1791 a França. En aquesta data, als trapenses se’ls va imposar abandonar la seva vida monàstica a causa dels esdeveniments revolucionaris francesos. Alguns d’ells van marxar a Suïssa i uns altres es quedaren, pels territoris francesos, per si els esdeveniments es calmaven. No obstant això, aquests últims van ser expulsats del lloc.

Aquests monjos expulsats es van dirigir a Friburg (Suïssa) i el rector del monestir trapense suís els hi va obrir les portes. Però veient impossible acollir-los per molt temps per falta d’espai i de recursos, es van enviar dos monjos comissionats a Espanya, el pare Gerásimo i el pare Joan, per a suplicar al rei Carles IV (1788-1808), la cessió d’un tros de terra per a instal·lar-hi el seu monestir.

A Madrid es van col·locar sota la protecció del duc de Hijar, mitjançant el qual van presentar al rei un memorial amb la citada sol·licitud. El rei va accedir a donar-los la granja de Santa Inés a Múrcia. L’abat suís va enviar llavors cap a Espanya deu religiosos per a la Fundació Espanyola el 2 de Febrer de 1794

Però com la granja havia pertangut als jesuïtes i era de gran valor, els monjos negociadors van deixar en suspens la concessió i els monjos arribats A Suïsa, que s’havien instal·lat a Reus amb els pares franciscans, van fixar la seva residència en una ermita anomenada la Misericòrdia , a poca distància de Reus, al assabentar-se del suspens de la concessió.

Les negociacions perquè aquests seixanta-quatre monjos trapenses tenguessin terres pròpies per a instal·lar-se van prosseguir i el vicari general d’Aragó va proposar al monestir d’Escarpe la cessió d’un priorat que tenia en els voltants de les viles de Maella i Fabara. El monestir convingué, i encara que l’edifici estava en males condicions, es va enviar a gent per a arreglar-lo. La posada en funcionament va tenir lloc el dia 4 de gener de 1796

A més de fundar-se el monestir de Vall Santa a Friburg (Suïssa), es van establir en altres llocs, com a Espanya, a Westfalia, prop de Torí, a Valais i en el ducat de Norfolk (Anglaterra).

Més tard es van anar fundant altres monestirs en el territori espanyol com: San Isidro d’Ames (Palencia), Osera (Orense), Viaceli (Cantàbria), San Pedro de Cardeña (Burgos) i la Trapa (Mallorca).

De Sant Elm a la Trapa

Partim de Sant Elm, vora el petit moll de Sa Dragonera i la plaça de na Caragola. Pel carrer denominat de Cala en Basset, passam un pont sobre el torrent d’en Marco i arribam a la plaça de Mn. Sebastià Grau. Continuam pel vial de la dreta, anomenat Avinguda de la Trapa, un carrer asfaltat de la urbanització que constitueix una prolongació de l’àrea urbana de Sant Elm, cap a Can Tomeví. Cinc o sis minuts més endavant, s’acaba l’asfalt i continua un camí de carro, que és ampli i pla.

Deu minuts després, ja amb vista sobre Can Tomeví, arribam a una intersecció que seguim cap a la dreta, en direcció a aquestes cases properes, que es troben actualment molt descuidades. Poc després, ens trobam amb un important encreuament de camins. Recte, discor el camí anomenat de la Punta de sa Galera, que enllaça amb el camí del Puig d’en Farineta i amb el camí de s’Arracó; a la dreta, observam una casa. Giram cap a l’esquerra, en direcció a Cala en Basset, per camí pla i entre pins. Quatre minuts després, deixam el camí pla, amb uns petits pilons al costat, i començam a pujar per la dreta, pel camí que ascendeix a la Trapa.

La pujada és molt directa, en pendent molt inclinat, amb pins i exemplars de margalló. L’ascens salva un important desnivell i a cada metre ens ofereix una panoràmica més àmplia. Al quart d’hora de pujada, contant algun minut per a recuperar l’alè, travessam un petit coll que ens permet veure la cala en Basset, mentre que a la nostra dreta s’alça un muradal rocós. El camí serpenteja fins a un coll proper, que compta amb argelagues. Continuam per un tram pla, amb paret de pedra seca a l’esquerra. A sis o set minuts de l’anterior coll, arribam a un punt en el qual el camí travessa un pas entre roques i penya-segats. En aquest lloc queden encara les actuacions de Foment del Turisme, que ja fa dècades va arreglar aquest camí, en forma d’escalons que permeten superar les roques.

Aquesta pujada, entre escalons i penya-segats, que realitzam amb la màxima atenció, ens situa sobre un mirador natural que ens mostra, cap al sud, el nucli urbà de Sant Elm i, més a prop, cala en Basset amb la seva vall. La torre d’en Basset es pot veure ara amb més detalls, amb la Dragonera com teló de fons. A més, a l’altre costat del coll, continuant pel camí, se’ns obri ja la vista sobre la Trapa. Des d’aquí, és com una vall de Josafat, com una Hespèria mítica, en mans d’un voluntariós i lluitador grup ecologista.

Queda l’última part del recorregut abans d’arribar a l’antic monestir, tram que presenta un descens curt, amb bona visió sobre la Trapa. Sis minuts més baix, la nostra sendera enllaça amb la pista que prové del coll de les Ànimes. Ara per camí ample, cap a l’esquerra, immediatament arribam a la Trapa.

La Trapa

La finca té una extensió de 104 quarterades i les cases es troben a una altitud d’uns 270 metres, aproximadament. La cota màxima d’altitud ve donada pel puig de la Trapa, de 472 metres. Actualment la finca és propietat del Grup Ornitològic Balear, que treballa per a la conservació d’aquest espai natural.

L’edifici principal va acollir, entre els anys 1810 i 1820, l’antic convent de monjos trapenses. Els trapenses són una de les famílies de l’ordre Benedictina, i més concretament de la comunitat del Císter, molt característica per la duresa de la seva vida: observaven la norma del silenci, la comunicació era per gestos i només es parlava en cas de total necessitat i davant de l’abat; no menjaven ni carn, ni peix, ni ous i la llet estava prohibida en moltes ocasions; dormien vestits sobre un dur llit, treballaven i resaven molt i no podien relacionar-se amb gent externa a la comunitat.

Amb la Revolució Francesa de 1789 va començar l’èxode dels trapenses, uns cap a Suïssa i altres cap a Espanya. Els trapenses del monestir de Santa Susanna de Maella, davant la guerra del Francès, van arribar a Mallorca l’any 1810 i, gràcies al canonge Pere Roig van ocupar aquestes terres. Un any més tard, per disposició testamentària del Dr. Roig, van passar a ser els propietaris.

Felip Ximénez de Sandoval conta l’èxode trapense a Mallorca quan, a la fi de 1809, els monjos pensaven traslladar-se a Mallorca: “Com en el meravellós sòl mallorquí no havien posat peu els invasors -per tenir Napoleó totes les seves forces navals dedicades al bloqueig de les Illes Britàniques i no voler exposar-se als riscos d’un desembarcament-, els trapenses sense llar somiaven amb l’illa Daurada com amb una nova terra de promisió per als seus esperits indòmits i els seus cossos mamenats. El reverend Pare Fructuós, que havia substituït a Don Ildefons en la màxima autoritat abadal, va encomanar al senyor Pere Roig, canonge doctoral de la catedral palmesana, la compra d’un terreny en lloc solitari i despoblat on refugiar-se. Rebuda la notícia d’haver-ho fet a la vall de Sant Josep de la Palomera i obtinguda la promesa de les autoritats i el veïnat de Maella de protegir quan els fos possible les instal·lacions de Santa Susana, el pare Fructuós va deixar a alguns donats sense hàbit amb l’encàrrec de defensar els drets de la Comunitat si arribava el cas, i al capdavant de vuit sacerdots i trenta-dos conversos, va emprendre el 4 de febrer de 1810 una perillosa marxa a través d’un territori accidentat pel qual pul·lulaven escamots espanyols i destacaments francesos del Cos d’Exèrcit de Suchet, per cercar un port de la costa valenciana on noliejar una barqueta que els conduís a la somiada illa. La seva intenció era lliurar-se amb major rigor que mai a la contemplació i la penitència pels pecats d’una humanitat enverinada de crueltat i odi, i esperar el final de la guerra. El 15 de maig de 1810 arribava al port de Palma de Mallorca la comunitat de trapenses. En el mes de juny es va traslladar la comunitat al lloc triat pel canonge Roig. La vall de Sant Josep de la Palomera era un lloc solitari i molt adient per a un monestir de l’Estreta Observança cistercenca. El paratge era molt pintoresc i abrupte, però difícil per al cultiu i labor. No obstant això, com va dir un cronista, els trapenses proscrits considerarien l’ostracisme a Mallorca com l’última etapa cap al cel, ja que, sense deixar de ser terra, Mallorca té ja molt de paradís”.

La comunitat va ser formada per 8 monjos preveres i 32 laics, i aviat van començar les obres d’adaptació del lloc a les seves necessitats: van construir la capella i els tallers, els bancals i les mines de la font. Mentre duraven les obres, vivien en part de la caritat dels nuclis de població, relativament allunyats. Per a tal activitat es va instituir la figura del captador d’almoines, conegut amb el nom de “ frare des pa”, que era l’únic que entrava en contacte amb l’altra gent, i per aquest motiu havia de viure en una cabanya solitària, lluny del monestir, entre el coll de les Ànimes i Cala Sanutges.

Les visites als trapenses per part de la gent externa eren escasses amb motiu de la seva vida retirada del món. El clergue i historiador Josep Barberí Santceloni (1766-1826), va visitar la Trapa el 26 de juny de 1811; en la ressenya que va deixar escrita afirma que és un “paratge molt solitari enfront de la Dragonera; tot respira pobresa, silenci, penitència i mortificació”.

El prevere i historiador del Pariatge, Josep Ensenyat Pujol, recull la notícia d’un jove sacerdot que volia entrar com novici a la Trapa; el cura es va dirigir al representant dels trapenses a Andratx, Mn. Bernat Terrades, i li va demanar instruccions per sol·licitar l’ingrés en la comunitat, i un guia per a acompanyar-lo al monestir. Malgrat els intents de dissuasió per part del Dr. Terrades en relació als projectes del jove sacerdot, aquest va insistir i va ser acompanyat a la Trapa pel jove Bernat Pujol –Juanillo- d’Andratx, qui visitava la Trapa amb freqüència. El guia va acompanyar al cura fins al coll de les Ànimes des d’on ja s’albira el cenobi trapense. El comiat entre els dos personatges sembla extret d’una novel·la romàntica: “No duent el sacerdot ni doblers ni cosa alguna amb que recompensar el servei que acabava de prestar-li el guia, es va llevar un medalló de plata amb una Vera Creu que duia penjant del coll i l’hi va lliurar dient que era la recompensa i l’única cosa que li quedava per a donar”.

L’abandonament definitiu de la Trapa es va produir en el mes de desembre de 1820, arran d’una llei del govern liberal de Reg que suprimia les ordres monàstiques. Els edificis i les terres van ser cedides a la Casa de la Misericòrdia i amb la desamortització de Mendizábal (1835), van passar a dependre de la Diputació Provincial. El març de 1853, la Diputació va subhastar la finca. Va Ser comprada per Segismund Morey. Algun temps després es va tornar a vendre i la va adquirir Gabriel Ros de la Calatrava.

El monestir abandonat va ser convertit en cases de possessió. Per aquest motiu va sofrir grans canvis i adaptacions que van desvirtuar el caràcter inicial. Amb el temps, ja entrat el segle XX, també es va abandonar la possessió i la ruïna va regnar en aquesta regió.

Actualment el conjunt arquitectònic de la Trapa es troba en procés de reconstrucció i rehabilitació. A les cases es poden veure restes de les cel·les, dels tallers dels monjos (ferreria, fusteria i teler), un forn i altres dependències. L’antiga capella té una sola nau, coberta amb volta de canó, actualment amb les obres de restauració molt avançades. L’església estava presidida per la imatge de la Verge de la Trapa, que actualment es conserva a l’església parroquial de s’Arracó.

L’esplanada de la façana principal està presidida per un magnífic exemplar de bella ombra (Phytolacca dioica). Des del punt de vista de l’enginyeria popular, un dels elements més notables és el sistema de parets de pedra seca i marjades que, a més, configuren la part més visible del paisatge humanitzat de la Trapa. Tota la vall de Sant Josep es troba ple de parets de pedra seca, generalment en forma de “O”, en disposició paral·lela, per a adaptar-se a les condicions geomorfològiques del lloc i aprofitar d’aquesta manera el màxim espai possible per a les labors agrícoles. Es poden diferenciar les parets més elaborades, amb pedres tallades, i unes treballades més rudement, amb tècnica menys elaborada.

El sistema hidràulic constitueix un complex conjunt de filtració i captació d’aigua. Partint de la zona dels bancals de major superfície, que tenen major capacitat d’absorció de les aigües de pluja o de correntia, aquestes es filtraven cap a les mines de captació que s’havien realitzat sota els bancals. L’aigua arribava a la mina inferior com si d’una font viva es tractàs. Enfront de l’edifici principal, a l’altre costat de les parets de pedra seca que voregen el tàlveg o coma, es localitza un molí de sang (molí de tracció animal), mogut per la força d’una mula. Més endavant, continuant pel mateix camí del molí, es troba una enorme era. Al costat de l’era trobam un mirador que ens ofereix un paisatge magnífic. Desafia un alt penya-segat, amb una petita paret de protecció, que dóna directament a la mar. L’illa de sa Dragonera domina la panoràmica. Al fons podem veure cala en Basset. El seu nom es troba ja documentat l’any 1252 i prové de Bernat Basset, propietari de l’alqueria de la Palomera. Sobre la cala, en el cap rocós, denominat punta de sa Galera, es distingeix la torre de defensa, que va ser construïda l’any 1583.

De la Trapa a s’Arracó

Des de la Trapa, sortim cap a s’Arracó, per la vall de la Palomera i el coll de les Ànimes. És un camí de carro o pista forestal que puja amb un fort desnivell. Un poc més amunt, a uns onze o dotze minuts de la Trapa, deixam a l’esquerra el camí de ses Basses i de la carretera d’Estellencs (Ma.-10) i continuam pujant per la pista. En cinc o sis minuts més d’ascens, arribam al coll de les Ànimes, també anomenat coll de la Trapa, amb part del camí cobert de ciment i entre penyes alteroses. La vista sobre la Trapa i sa Dragonera és espectacular. Començam a baixar cap a la zona anomenada Cala Sanutges i la vall de la Palomera, per la mateixa tipologia de pista forestal, incòmoda per a anar a peu.

Uns deu minuts més a baix del coll, arribam a un punt interessant, la denominada caseta del Frare des Pa, l’únic trapense que podia tenir contacte amb la gent, perquè captava menjar; té coberta d’una crugia i portal de llinda de fusta. A l’esquerra, hi ha una presa per a retenir l’aigua del torrent. Més a baix, a l’esquerra segons gira el camí dins del torrent, observam altra presa. La zona anomenada Cala Sanutges ens mostra difícils vessants repletes de bancals amb alguna barraca. Camí a baix, a uns dotze minuts de la caseta, apareixen els pins i franquegem una cadena que tanca l’accés a la Trapa amb cotxe. Anam baixant, ara més pausadament, mentre els pins van dominant l’escenari. A uns divuit minuts de la cadena, el camí es dota de doble paret de pedra seca per a franquejar la torrentera, mentre apareix una casa a l’esquerra. Tres minuts després, ja amb la baixada finalitzada, arribam al denominat coll dels Cairats, que acull una bifurcació important; observam el rètol que ens indica que per on hem descendit discor el camí del Coll des Cairats. Deixam a la dreta el camí de la Punta de sa Galera que condueix a Can Tomeví i giram a l’esquerra, pel camí de la Font des Morers.

Dos minuts després de la intersecció, observam a l’esquerra una caseta, seguida del camí del coll dels Coloms. A l’esquerra s’alcen també les penyes altíssimes del Puig d’en Farineta, amb interessants aspectes geològics. Pel camí pla, avançam amb pins a l’esquerra i ametllers a la dreta. Alguns minuts més endavant, travessam un torrent, en una zona ombrívola amb canyes i murtes. En el pròxim encreuament, deixam a la dreta el camí de Ca Bolei i anam per l’esquerra. Després d’una petita pujada, arribam a l’accés de les cases de la Font des Morers, que queden a l’esquerra. Dos minuts després, deixam a l’esquerra un caminet que permet pujar al Puig d’en Farineta i continuam pel camí ample i pla i, a deu minuts de la Font des Morers, després de deixar una casa a l’esquerra, arribam a la carretera principal (d’Andratx a Sant Elm), amb un cartell indicador de les rutes a la Trapa. Altre cartell anuncia: “S’Arracó 1,6 km. Sant Elm 2,4 km”. Per l’esquerra, arribam al Coll de la Palomera i, en dos minuts de descens, compareix el cementiri de s’Arracó, a poc més d’un quilòmetre de la població.