El segle XIX a Balears: introducció

Fins l’any 1868 transcor un període que contempla els epígons del regnat de Carles IV i els complets regnats de Fernando VII i Isabel II, amb regències incloses, anys prolífers en pronunciaments i guerres com la del Francès, també anomenada de la Independència, i de la guerra civil entre carlistes i liberals. Però després de diferents segles, el que en realitat dividia i dessagnava als espanyols era la pugna entre modernitat i l’antic règim. I hem de saber veure darrera el teló unes ideologies polítiques i religioses, defensa d’interessos socials, de formes de subsistència. Perquè darrere dels reialistes de 1812, esdevinguts carlistes en 1833, hi havia la noblesa i l’Església que s’aferraven als privilegis feudals. Però també hi havia els petits pagesos que volien continuar amb el proteccionisme d’institucions com els pòsits, la beneficència conventual, l’abric de les terres comunals o els empetitits delmes, enfront dels nous impostos liberals o de les creixents rendes que havien de pagar als nous propietaris. També el liberalisme emparava la necessitat que la burgesia tenia de llibertat econòmica i d’horaris i salaris no reglamentats per als gremis, que es desamortitzassin les terres dels convents per poder invertir en immobles urbans o adquirir les terres de la noblesa. Però també les classes populars urbanes interpretaven el liberalisme a la seva manera, és a dir, que fossin reconegudes les seves associacions mutualistes, cooperatives i de resistència enfront de les noves condicions laborals. Si el mercat imperava sobre les relacions de treball i el 1836 s’abolien els gremis, els treballadors demanaven al liberalisme més drets per defensar-se. Paral·lelament en la Guerra del Francès i en el rigodon que van ballar absolutistes i liberals al llarg d’aquests tres quarts de segle, es van dirimir els conflictes esmentats. I com si d’un ball es tractàs, els pronunciaments liberals avançaven cap a la destrucció de l’Antic Règim, encara que els restabliments absolutistes el desballaven. Però els curts períodes de govern liberal van ser molt eficients al desamortitzar les terres de l’Església, dels propis i comunals, d’abolir els senyorius, d’acabar amb els gremis, d’aniquilar els estaments, de suprimir la Inquisició, etc.

Mentre explotava la Guerra del Francès i, com les Balears van ser un dels pocs territoris no ocupats per Napoleó, milers de refugiats, principalment catalans, van arribar a Palma i a Maó. Això va comportar greus problemes de carestia i va convertir les illes en un baluard de simpatitzants de l’absolutisme de Ferran VII. A Cadis, les Corts promulgaven la Constitució de 1812, d’un liberalisme molt avançat per l’època i cal dir que amb la brillant col·laboració del nostre bisbe Bernat Nadal. Si aquella constitució va comportar a l’abolició de la monarquia absoluta i del feudalisme, no menys va pecar de centralisme, instituint les uniformadores províncies. Era el preu que es pagava per haver escollit el model del liberalisme centralitzador francès. Però quan el 1814 va tornar el monarca, va abolir totes les reformes i entre altres restauracions, va tornar la Inquisició amb el suport de l’absolutisme illenc i de l’Església, sempre amb excepcions com el liberal bisbe Nadal, el primer a ordenar sacerdots descendents de jueus. El convent de Sant Domingo de Palma va exposar de nou les gramelletes, símbol de la persecució dels criptojudeizants. Fins l’any 1833, any que morí el rei, es va viure una època ominosa per les persecucions als liberals, -un bon grup de mallorquins es van exiliar a França-, i la reimplantació de l’Antic Règim. A partir de 1833, durant la regència de Maria Cristina i de tot el regnat d’Isabel II, el règim liberal va ser extremadament moderat pel que es refereix als alliberats, encara que molt eficient en la supressió dels vestigis feudals. Les noves forces econòmiques necessitaven imperiosament el final de l’Antic Règim. A Mallorca l’agricultura caminava cap a l’especialització i el mercat, la indústria augmentava la productivitat, el transport anava vertebrant el mercat, els bancs finançaven aquest procés i l’expansió del comerç colonial era aprofitada per pagesos, naviliers i comerciants, però també per sectors de la noblesa.

Aquest segle va contemplar una sistemàtica política de castellanització que, entre altres extrems, va passar per la prohibició del català en el recent creat institut palmesà i per la supressió de la Universitat Lul·liana. Això últim va suposar un cop dur al desenvolupament del pensament lul·lià i al progrés del dret foral balear. Encara que, a partir del quart decenni d’aquest segle es va anar formant un moviment de recuperació de la llengua i la història pròpies: la Renaixença catalana, amb una rellevant representació d’escriptors i poetes que van compartir els salons de l’Ateneu Balear amb l’impulsor del moviment renaixentista a l’illa, Pons i Gallarza. Volia recuperar els drets d’identitat nacional però també el patrimoni monumental i antropològic, trobant les simpaties d’un il·lustre viatger, l’Arxiduc, que a finals de segle es va instal·lar a l’illa i va contribuir en la seva preservació.

L’agricultura illenca de la segona meitat del segle XIX ja havia sofert transformacions importants, passant d’un predomini gairebé absolut dels cultius de subsistència als especialitzats. Això va ser estimulat per la seva inserció en els circuits comercials exteriors. A la Mallorca de llavors era predominant la gran propietat en mans de la noblesa, conduïda per grans arrendataris pagesos. Els nombrosos jornalers mallorquins anaven adquirint petites propietats, el producte de les quals de vegades manufacturaven i exportaven. La indústria ocupava un lloc rellevant, predominava la sabatera, la tèxtil i la d’alimentació. La producció s’exportava majoritàriament a les Antilles i era fruit de tallers manufacturers i d’algunes fàbriques ja mecanitzades. Pròspers comerciants i naviliers monopolitzaven tot aquest tràfic marítim, mentre que el 1872 es fundava el primer ferrocarril mallorquí, sense cap ajuda estatal.

Aquest panorama ens explica el protagonisme que la nova classe mercantil va tenir en les institucions i en les reivindicacions que afloraven durant el Sexenni Revolucionari. Van estar sobretot representats pels liberals i pels partits Radical i Republicà Federal. Mentre que al voltant dels conservadors, que defensaven la monarquia i en contra de la separació Església-Estat, es troben els terratinents, molts amb interessos financers, i el clergat. Aquest sector conservador durant el període revolucionari es va identificar sovint amb un carlisme en ascens i fustigà contínuament reformes com el matrimoni civil, l’ensenyament laic, la llibertat de culte, etc. El corrupte i poc representatiu règim d’Isabel II va donar pas a una etapa democràtica. Després de les juntes i els partits que van donar suport a la nova situació es trobava la burgesia comercial i naviliera però també la menestralia i els obrers de les fàbriques. L’estrenada llibertat va comportar una inusitada socialització de la política, l’organització del moviment obrer, la participació a la vida pública de les primeres feministes i l’auge de l’associacionisme.

Durant l’etapa revolucionària es pot dir que en les diferents eleccions legislatives va haver-hi un cert equilibri de forces entre republicans i radicals d’una banda i conservadors i carlistes per un altre. Tanmateix, des de les municipals de 1869 els republicans van obtenir la majoria en l’ajuntament de Palma. Els republicans federals balears feien bandera de la reivindicació de l’autogovern. Això explica que el 18 de maig de 1869 els federals balears, catalans, aragonesos i valencians decidissin començar la reconstrucció federal d’Espanya, refent l’antiga Corona d’Aragó. El 1873, ja instaurada la República, es va intentar posar en pràctica aquest pacte i les diputacions catalanes i la balear, van proclamar a Barcelona unilateralment l’Estat Català. Iniciativa que va ser anul·lada amb la visita a Barcelona del president de la República.

No obstant això aquella república va ser efímera i va tenir el seu epíleg el 3 de gener de 1874, quan el general Pavía, després de prendre el palau de les Corts cedí el poder executiu al general Serrano. S’iniciava l’any següent la Restauració en la persona d’Alfons XII, un règim monàrquic de tall liberal però poc democràtic. Arrossegava els vicis de la monarquia isabelina quant al predomini de l’executiu sobre el legislatiu, la corrupció del procés electoral, exagerat centralisme i monopolitzat per dues úniques forces polítiques. L’oposició era vista com enemiga a destruir pel règim. Gràcies al districte únic i al perfecte control dels cacics, a Mallorca es va complir escrupolosament el torn de partits, entre liberals i conservadors, durant tota la Restauració. Només en les municipals sortien triats regidors republicans i socialistes per a Palma i per a alguns pobles d’una certa industrialització. A més d’aquests enginys legals la classe dirigent illenca utilitzava coaccions i favors per tal de controlar a l’electorat, possibilitats per la legislació de la Restauració, la qual no garantia el secret de vot ni la independència entre l’administració i el govern. En definitiva, faltava la més bàsica divisió de poders.

Fins a finals de segle, dels dos partits alternats, va ser el liberal el que va representar millor l’entramat de classes dominants. Ja que aquell partit, liderat des de l’any 1881 per Antoni Maura, gràcies al proteccionisme agrarista va tenir bones relacions amb els terratinents. Mentre el seu nul laïcisme li concedia la benevolència de la integrista església mallorquina. D’altra banda, va intentar amb èxit acostar-se al republicanisme més moderat que representaria els interessos comercials, financers i industrials. La labor de Maura va consistir a neutralitzar lentament des d’un centralisme polític, els dos pols que s’oposaven al nou règim i que encara tenien forta implantació, els carlistes i els republicans. La burgesia va comprendre que amb el districte únic, la xarxa de cacis rural i el domini de l’administració era impossible per als republicans asseure’s en les institucions de la illa, enviar representació a Madrid i fins i tot no ser discriminats com contribuents, al sol·licitar llicències, etc. Aquesta constatació els va fer escollir la via dels cacis de la Restauració.

Els republicans federals, apartats del poder, van dedicar les seves forces a iniciatives culturals, socials i econòmiques, com la reorganització de l’Ateneu Balear, la creació de l’Escola Mercantil, de la fundació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Illes Balears, del Banc Mallorquí, de la Cia. Adobadora i Industrial, dels Docs, de les Fires i Festes de Palma, del nonat Congrés Feminista, relacionat amb la nombrosa Unió Obrera Balear, posant-se al capdavant de l’associacionisme popular. O també seguint la tradició desenvolupada durant el Sexenni defensant als industrials de les amenaçadores contribucions de l’estat centralista, amb la creació el 1882 de la Lliga de Contribuents i de la combativa vaga antitarifes. Cap a 1892 un grup d’obrers organitzats entorn de l’Ateneu Obrer de Mallorca es va adherir al Partit Socialista Obrer Espanyol i va anar organitzant tots els gremis, en detriment de la influència republicana. Més de la meitat de la mà d’obra de la indústria sabatera i tèxtil era femenina. Però aquesta laboriositat de les dones no es corresponia amb el seu grau d’instrucció, ja que al voltant del canvi de segle l’analfabetisme femení arribava a prop del 80% enfront del 70% masculí.

El darrer decenni del segle va dur una forta crisi en diferents sectors de l’economia mallorquina: crisi agrària finisecular, crisi vitivinícola, crisi dels mercats colonials. L’any 1898 començam a trobar les primeres iniciatives de caire regeneracionista a l’illa, a relacionar amb la Lliga de la Producció Regional, bàsicament integrada per comerciants i alguns industrials. Aquesta es proposava aconseguir la concessió del port franc per al de la ciutat; era un intent de reviure la indústria mallorquina però també de dotar a l’illa d’una especialització comercial.