Dades i Descàrregues

Dificultat:
Moderada
Durada:
2 hores, si es visita l’interior del recinte del cementiri.
Longitud:
2 quilòmetres aproximadament.
D’interès:
Poder descobrir una de les joies del Modernisme mallorquí de clara influència gaudiniana. Visitar un autèntic museu d’escultures modernistes, el cementiri de Sóller (Son Sang).
Descàrregues:

Introducció

Sóller, juntament amb Palma, és un dels centres urbans on es concentra major nombre d’edificis modernistes. Hem de relacionar aquest fenomen amb els intercanvis comercials de les taronges de Sóller amb el sud de França, i fins i tot amb les Antilles. Sens dubte, va accelerar el tema el procés migratori creat a partir de 1865 a causa de la plaga que va afectar al cultiu de cítrics. Aquests emigrants, establerts com comerciants de fruita, normalment tornaven a la seva Sóller natal des del sud de França, Bèlgica, Suïssa… introduint noeves idees de progrés, entre elles, l’estil artístic imperant entre finals del segle XIX i principis del XX, l’Art Nouveau.

Es va construir un significatiu nombre d’edificacions de tipus residencial de caràcter modernista, historicista i regionalista, que van transformar considerablement l’aspecte urbà de Sóller, dotant al municipi de l’especificitat que el caracteritza en l’actualitat, testimoniatge d’una època pròspera. Els seus amos i impulsors pretenien mostrar el seu nou estatus social i la seva modernitat a la resta de la població.

El modernisme a Sóller es caracteritza per seguir la tendència floral d’un Art Nouveau francès o d’un estilo Sezession vienès i d’un estil clarament gaudinià. Una línia caracteritzada pel seu ritme orgànic, ondulant i ornamental seguint els capritxos de la naturalesa. Tot això ho veurem reflectit en un art total que afecta tant al conjunt de l’edifici, com a cadascun dels detalls que alberga, com la ceràmica vidrada, rajoles, jardins, reixes, escultura aplicada, etc., dotant a la vila d’un gran colorisme i vivesa.

Situació socioeconòmica de Sóller en els segles XIX i XX

El municipi de Sóller pren el seu nom del topònim d’origen àrab Sûlyâr. Es troba en una profunda vall en la Serra de Tramuntana, molt fèrtil i amb abundància d’aigua per al cultiu d’hortes i arbres fruiters, especialment els cítrics (tarongers). A causa del seu entorn muntanyenc, va estar aïllat durant molt temps, sent la mar la seva única via de comunicació.

Entre 1820 i 1870 Sóller va conèixer un important creixement econòmic gràcies al seu desenvolupament agrícola i comercial, basat en el cultiu de l’olivera i dels arbres fruiters, a més de la indústria del cotó. No obstant això, a finals del segle XIX es va produir un moviment migratori, especialment per la crisi del comerç de taronges en la dècada dels 60 i, més tard, el 1891, la plaga de la fil·loxera va agreujar la situació agrícola, unit tot això a la pèrdua de les últimes colònies americanes el 1898, que van afectar a aquest comerç. El 1899, 1566 persones havien emigrat a França, Suïssa, Bèlgica, Amèrica… d’una població 9972 habitants. Gràcies a això, els sollerics entraren en contacte amb Europa, amb les seves noves mentalitats i corrents, com el Art Nouveau, en el cas que ens ocupa, i, posteriorment, l’Art Decó.

A la tornada dels emigrats s’inicia una nova etapa de prosperitat que va des de 1920 a 1940, caracteritzada pel progrés tècnic i comercial, reflectit en la implantació del primer ferrocarril a l’illa, el 1912, amb un túnel de 3 quilòmetres.

Església parroquial de Sant Bartomeu

Iniciarem el nostre recorregut en el temple parroquial, situat a la plaça de la Constitució, núm. 22.

L’església actual presenta una estructura barroca realitzada entre 1688 i 1733, construïda sobre un primitiu temple de l’època de la constitució parroquial de 1236. La façana actual és d’estil modernista, projectada per l’arquitecte català i deixeble de Gaudí, Joan Rubió i Bellver. L’impulsor de la iniciativa va ser el rector Sebastià Maimó, gran amic del bisbe Campins, promotor de la reforma de la Catedral, on van treballar-hi Gaudí i Rubió. Les obres es van iniciar el 1904, es van paralitzar el 1913, amb els treballs ja molt avançats, i es van reprendre el 1946 amb la construcció de l’atri, acabant-se definitivament el 1947.

La façana mostra un modernisme Art Nouveau barrejat amb l’historicisme goticista. El conjunt ofereix un tractament rústic de la pedra calcària de color grisenc, originària de Sóller, que aconsegueix una gran plasticitat. Estructuralment, presenta un esquema simètric amb tres obertures ogivals en la part inferior, que configuren la façana de l’atri. Més amunt observem dos arcs ogivals i una rosassa, emmarcats per un gran arc apuntat; sobre aquest, hi ha una rematada escalonada amb noves obertures, destinades a contenir escultures, i sengles pinacles laterals. Les obertures del frontis de l’atri apareixen coronades per relleus: el central representa dos àngels amb un calze amb la sagrada forma, i a cada lateral de la rematada de l’atri apareix la imatge d’un àngel, obra de l’escultor Joan Alcover. Les obertures de l’atri es corresponen amb els portals del temple; el central, que és l’ingrés principal, es troba dividit per un trencallums amb la imatge de sant Bartolomé, patró de Sóller, també de l’escultor Alcover. L’interior conserva dues obres de l’escultor modernista català Josep Llimona: una, la imatge de Sant Marçal, a l’àtic de la quarta capella de l’esquerra, i un altra, a la segona capella de la dreta, la imatge del cor de Jesús.

Pel carrer des Born, a l’exterior a la dreta del temple, existeix un recinte de paret coronat amb reixes de ferro que evoquen clarament les obres catalanes de Gaudí.

Banc de Sóller

Just al costat de l’església parroquial, a la seva esquerra, es troba el Banc de Sóller (Plaza de la Constitució, 21).

L’actual seu del Banc Hispano-Americano ocupa en l’actualitat l’edifici del desaparegut Banc de Sóller. Va Ser construït en 1889 amb l’objectiu de custodiar el capital acumulat dels emigrants. Va Ser reformat entre 1910 i 1912. És obra també de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, el mateix arquitecte de la façana de l’església veïna, amb la qual encaixa estilísticament dins el Modernisme al més pur estil gaudinià.

Estructuralment, l’edifici presenta tres plantes i dues façanes de pedra calcària convergents a manera de xamfrà; les façanes mostren la textura rústica de la pedra igual que l’església. De la planta baixa destacam el portal d’arc de mig punt i les finestres de diverses dimensions i tipologies, amb reixes de ferro forjat amb complicades formes ondulants. En el primer pis hi destaca el balcó amb doble peanya o tribuna circular separada per una columna de fust estriat, i amb els murs formant un tram axamfranat.

Sobre el pilar, un motiu epigràfico recorda la funció de seu del Banc de Sóller, amb el sol de l’escut de la població, i un cap de lleó al capdamunt. Repartides per la resta dels pisos superiors apareixen diverses finestres caracteritzades per la irregularitat del seu disseny. Les rematades de les façanes, inicialment més atrevides, en forma de plafons, serien modificades posteriorment, entre 1946 i 1949 , a càrrec de l’arquitecte Guillem Muntaner

Altres casals amb elements modernistes, carrer de sa Lluna

Dos carrers més a l’esquerra del banc, en el carrer de sa Lluna, trobam diversos casals amb aires modernistes.

L’edifici amb el número 52 , Ca la Nena, presenta una façana amb ceràmiques aplicades. Les mènsules de les balconades i les reixes amb decoració geomètrica ens recorden al corrent sezecssionista del Modernisme, més rectilínia.

En el número 69 , Can Moiana, tenim un exemple d’arquitectura d’influència colonial.

En el número 71, Can Massana, trobam una casa aixecada per Antoni Castanyer Anglada a finals de segle XIX, després de tornar de Puerto Rico. Presenta elements decoratius com la balconada amb l’escut de Sant Joan de Puerto Rico, i motius vegetals i zoomòrficos, com els caps de lleó.

Can Prunera

En el mateix carrer de la Lluna, en el número 90, trobam aquest casal.

És un edifici construït entre els anys 1909 i 1911 . Va Ser manat realitzar per Joan Magraner –Prunera-, enriquit amb un negoci de majorista de fruites a Belfort (Alsàcia, França), i la construcció s’atribueix indistintament a Joan Rubió i Bellver i a Antoni Gaudí, però no hi ha cap document que així ho registri.

Presenta una impressionant façana de pedra calcària, de tres plantes d’alçat , amb profusió de relleus vegetals i obertures parabòliques i ondulants. La planta baixa mostra un portal de llinda, amb brancals encoixinats, una cornisa rectilínia com entaulament i un frontó floral; la porta és de fusta ricament tallada; dues finestres balconeres s’obrin en els laterals, amb barana de ferro forjat. En el primer pis hi destaca un balcó corregut amb una traballadíssima reixa de ferro, amb florons i altres motius vegetals; s’obrin tres finestres balconeres coronades amb el corresponent frontó. En el segon pis es troben tres finestres onades, la central geminada, amb un motiu floral en la petxina. La façana està rematada amb un arc triomfal en el qual apareix la data de 1911, centralitzada en una cartel·la . L’interior mostra igualment molts elements decoratius, com l’ornamentació pictòrica de les parets, amb motius vegetals i zoomòrfics, les rajoles policromes i el tractament artístic de la fusta i dels vitralls. Hi destaca una elegant i lleugera escala interior, de traçat helicoïdal. El disseny orgànic dels mobles i altres objectes domèstics demostren la consecució de l’art total, anhelat per l’estil modernista en totes les seves variants.

Zona de la Gran Via

Tornam a la plaça de la Constitució. Des d’aquí, mirant cap a l’Ajuntament, ens ficam en el carrer de la dreta, pel carrer Bauçà. Seguim pel carrer Rectoria i giram a la dreta, donant a la Gran Via.

Constitueix una important avinguda de l’eixample solleric de principis de segle XX, nascuda a causa de la gran activitat comercial i econòmica iniciada a finals del segle XIX. Es localitzen interessants casals, molts dels quals són mostres del Modernisme i del Regionalisme.

Destaquem la Rectoria (Casa parroquial), en el núm.1 , amb reforma datada el 1896, en època del rector Miquel Bennàssar. Té un alçat de tres plantes, portal de llinda amb mènsules laterals, un escut amb un àngel (sobre el portal) i motllura neogòtica. A l’interior es conserva el projecte original de la façana de l’església de Joan Rubió.

Can Magraner, en el núm. 9, és un casal modernista atribuït a Joan Rubió. En ell remarcam el balcó amb el cognom Magraner esculpit.

Destacam també Can Dolç, en el núm. 15 (antic Can Cera), actualment dedicat a la seu de l’Associació Sollerica de Cultura Popular. És d’estil regionalista, amb portal d’arc escarser i una balconada central.

Altre casal a destacar és Can Cremat, en el núm. 10, anomenat també Ca Dona Paula Casesnoves; es va construir el 1922 segons disseny de Francesc Roca Simó, com apareix escrit en la part dreta de la façana. El seu estil ha estat definit com colonial, mentre M. Seguí ho assenyala com  un edifici de solucions eclèctiques amb elements del barroc italià i del classicisme francès. Destacam un pòrtic integrat per deu columnes de capitell de tradició coríntia i fust amb el terç superior estriat, a més d’una balustrada inferior; damunt del pòrtic hi ha una terrassa amb balustrada calada i boles ornamentals.

Can Rebassa, en el núm. 27, presenta una façana amb el tram central i el portal endinsats des del carrer. La façana està realitzada amb maons vermellosos i en les finestres inferiors veim ferros modernistes. La reixa de ferro forjat presenta motius florals i l’accés  a l’habitatge es realitza per una escala amb quatre graons i hídries.

Cas Batlet, en el núm. 29, destaca per les seves reixes amb ornamentació vegetal.

A la confluència de la Gran Via amb la plaça d’Amèrica  es troba Can Cetre, edifici que ha passat per diversos usos i transformacions; mostra una balconada amb sis mènsules i, a l’interior, destaca l’aportació de plafons ceràmics de la Roqueta, de 1904, amb escenes que representen a uns nins al voltant de la cuina o del menjador.

Agafem el primer carrer a la dreta de la plaça d’Amèrica  i arribarem al carrer de sa Mar on, en el núm. 174, ens trobarem Can Querol (o Can Rotger), construït pel mestre d’obres Francesc Bujosa, d’Esporles a principis de segle XX. En aquest palauet d’estil modernista hi destaca la balconada sostinguda per quatre columnes amb capitells de tradició coríntia, reixa de ferro forjat i mènsula vegetal de grans dimensions sota la balconada, a més de les obertures amb decoració vegetal.

A més d’aquests exponents d’arquitectura religiosa i civil modernista, podem trobar, en el poble de Sóller, molts més exponents arquitectònics dels segles XIX-XX, de diverses tendències (modernista, colonial, historicista, eclèctica, regionalista, etc.):

Can Penya, Ca na Isabel i Cas Fideuer, a la plaça Espanya, tres exemples de les típiques reixes que delimiten els jardins de nombroses cases de Sóller, mostra del bon treball de la forja dels artesans del primer terç del segle XX.

Sa Bleda, situada en carrer Joan Marquès Arbona, núm. 1, és una casa construïda el 1914, envoltada per un elegant jardí.

Can Bell Esguard (coneguda popularment com Ses Torretes), situada en el carrer Can Vives, és un edifici excepcional, aixecat sobre un molí fortificat, reformat el 1898, caracteritzat per un estil eclèctic de tendència neomedieval (pel seu aspecte fortificat) i neomudèjar.

Can Baltasar, situada en el carrer Pastor 32, és una casa decorada amb aplicacions de ceràmica vidrada de motius geomètrics a la façana.

Ca s’Americà, en el mateix carrer en el núm. 57, guarnit amb una reixa de forja modernista, de clara influència gaudiniana. El nom recorda als habitants de Sóller que van emigrar a Amèrica, anomenats a la volta “indians”.

Can Cambuix, localitzat en la carrer Bisbe Mateu Colom, 17, construïda segons criteri colonial americà.

Ca na Lluïsa, en la carrer Ozonas, 1, és una casa de maó vermell, amb decoració ceràmica aplicada en portes i finestres.

Can Moratal o Can Nou, en el carrer Cristòfol Colom, 4, forma un conjunt unitari en el qual l’edifici, el jardí i les reixes conformen un subtil i harmoniós exemple del Modernisme (art total).

Gran Hotel, en el carrer Romaguera, 18, de tendència historicista, projectat pel prestigiós arquitecte Joaquín Pavía Birmingham (executor també de la traça de l’edifici del Consell de Mallorca, d’aquí la similitud d’estils entre ambdós edificis).

També, a part del punts d’interès introduïts en el recorregut, podem visitar l’estació de Ferrocarril de Sóller, situat en la plaça Espanya, núm. 6.

En aquesta es destinen diverses sales dedicades a dos artistes de renom: Joan Miró (Sala Miró) i Picasso (Sala Ceràmica Picasso). La Sala Miró està formada per un conjunt de gravats originals de l’artista, entre els quals es troben els que fan referència al contacte de l’artista amb Sóller per influència del seu padrí matern, natural d’aquesta vila. També destacam la sèrie Gaudí i la sèrie Lapidari. La Sala Ceràmica Picasso exposa cinquanta obres originals de l’artista malagueny, realitzades entre 1948 i 1971, en les quals es mostren les diferents etapes i temàtiques que Picasso va reflectir en les seves ceràmiques: faunes, rostres femenins, tauromàquies, naturaleses mortes i animals sobre plats, gerres i gerros.