La Restauració Borbònica (1898-1923)

El sistema polític de la Restauració se sustentava en l’alternança en el poder dels partits polítics (liberal i conservador) utilitzant pràctiques caciquistes. A Mallorca en el marc d’aquest sistema polític va destacar Antoni Maura i Muntaner. A l’illa va gaudir d’un important prestigi social i es va entreveure en les importants victòries electorals que va obtenir. A això va ajudar el fet d’haver participat en diversos governs de la nació (va ocupar la presidència del govern en diverses ocasions) i a la utilització d’una important xarxa de cacics que controlava l’ illa.

La xarxa de cacics es va trencar amb el control que va exercir a partir de 1918 Joan March i Ordines sobre el Partit Liberal. March va aconseguir controlar la xarxa després de l’èxit electoral que va obtenir en les eleccions generals de 1923

L’oposició al sistema polític vengué de sectors republicans, que es van aglutinar entorn a la Unió Republicana, tenint una certa incidència a Palma.

Durant aquest període també cal destacar un cert auge del moviment obrer. Auge que es va materialitzar amb la creació el 1918 de la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble controlada pels socialistes. També cal destacar l’existència d’un moviment obrer vinculat a l’església catòlica entorn del sindicalisme catòlic.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El 13 de desembre de 1923 el general Miguel Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, va encapçalar un cop d’estat i va instaurar la denominada Dictadura de Primo de Rivera.

A Mallorca en general la dictadura va ser ben rebuda per part d’un sector de la població que havia perdut la confiança en els polítics de la Restauració. El nou règim va intentar regenerar el sistema polític que havia imperat fins a aquest moment. Per a això va dissoldre la Diputació Provincial, va encarregar la direcció del Govern Civil als militars i els Ajuntaments van ser dirigits per membres de la Junta de Vocals Associats (majors contribuents de cada municipi).

Les principals actuacions de la Dictadura a l’illa van ser les polítiques de construccions escolars i obres públiques.

L’oposició al règim dictatorial vengué des del Republicanisme Federal, anarcosindicalisme, regionalistes, comunistes i un sector del moviment obrer que no va ser tolerat per la dictadura. Els socialistes van ser tolerats pel règim. Prova d’això és la constitució, el 4 d’octubre de 1925, de la UGT a Balears afavorida per Llorenç Bisbal.

El 30 de Gener de 1930 Primo de Rivera va dimitir i el general Dámaso Berenguer es va fer càrrec del govern, encara que poc després va ser substituït por l’Almirall Aznar. Aquest va preparar la convocatòria electoral del 12 d’abril de 1931 que va donar com resultat una important victòria del republicanisme en les principals capitals de província. Aquesta victòria va provocar la sortida d’Espanya de el Rei Alfons XIII i la instauració de la Segona República Espanyola. A Mallorca la majoria de sufragis en les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser majoritàriament per als partits monàrquics.

La Segona República (1931-1936)

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la Segona República. A Mallorca republicans i socialistes van assumir el control de les principals institucions.

El 28 de juny de 1931 Niceto Alcalá Zamora va convocar eleccions a Corts constituents. El resultat va ser una victòria de la Conjunció Republicà-Socialista que va obtenir cinc dels set diputats. Els dos restants van ser per al Partit Republicà Federal vinculat al financer Joan March.

Durant els primers anys de la República es va iniciar el debat sobre l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia. La iniciativa ser de l’“Associació per la Cultura de Mallorca” i el projecte va tenir el suport dels republicans federals i regionalistes, encara que els menorquins no hi van voler participar. El resultat ser que l’estatut mai va arribar a ser aprovat.

Dues de les principals actuacions dels governs republicans van ser la secularització de la vida pública i un impuls a les obres públiques. Els elements religiosos van ser eliminats dels edificis públics i es va iniciar una reducció del pes educatiu i social de l’església. També van iniciar importants obres públiques destinades a pal·liar l’atur obrer.

En les eleccions del 19 de novembre de 1933 el centre-dreta va obtenir una àmplia majoria a les illes i en el conjunt de l’Estat Espanyol, donant inici a l’anomenat Bienni Negre. Aquestes eleccions també van ser significatives des del punt de vista del gènere, aplicant-se per primera vegada el sufragi femení.

Un dels esdeveniments més importants del període van ser els fets d’octubre de 1934. A Astúries va esclatar una revolució obrera que va ser durament reprimida pel general Francisco Franco. A Mallorca les conseqüències van ser la destitució d’alguns batles i regidors d’esquerra, la detenció de dirigents del Partit Comunista i la clausura dels locals d’algunes organitzacions obreres.

L’última convocatòria electoral de la República va ser el 16 de febrer de 1936. En aquestes eleccions ja apareixen nítidament dos blocs antagònics, la dreta i l’esquerra. La dreta es va presentar sota la Coalició de Dretes i l’esquerra amb el Front Popular. A nivell estatal la victòria va ser per al Front Popular, però a Mallorca va guanyar la Coalició de Dretes.

El Cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va donar per conclòs el règim republicà.

La Guerra Civil (1936-1939)

La Guerra Civil en el conjunt de les Illes Balears es va iniciar el 19 de juliol de 1936. El comandant militar de Balears, Manuel Goded, va assumir tots els poders i va destituir les autoritats republicanes, encara que va partir immediatament cap a Barcelona i allà va ser derrotat i executat.

El cop d’estat a Mallorca va triomfar sense molta resistència. Únicament va haver-hi oposició per part dels carabiners (cos lleial a la República) i petits incidents en alguns municipis. A la illa, militars i falangistes es van fer amb el control del poder i van iniciar la detenció i empresonament de dirigents polítics i organitzacions d’esquerra.

Un dels esdeveniments més importants a les Illes Balears durant la Guerra Civil va ser el desembarcament d’Albert Bayo, que va projectar ocupar Mallorca, Eivissa i Formentera amb el beneplàcit del Govern de la Generalitat de Catalunya.

L’expedició de Bayo, integrada per forces heterogènies i faltes de disciplina, desembarcà el 15 i 16 d’agost a Portocristo. En els inicis del desembarcament van obtenir importants victòries, però l’arribada a l’illa de l’aviació italiana i els conseqüents bombardejos a les tropes de Bayo van suposar el seu replegament el 3 de setembre de 1936. Entre els militars italians cal destacar el paper de Arconovaldo Bonacorsi –Comte Rossi-.

El desembarcament de Bayo va desencadenar una important repressió contra partits d’esquerra, organitzacions obreres, mestres i professionals liberals, entre d’altres. Els dirigents que van poder optar per l’exili van ser una minoria.

Amb l’ocupació de Menorca el febrer de 1939 per part de l’exèrcit franquista es va posar fi a la Guerra Civil a Balears.

El franquisme (1939-1975)

Els anys de postguerra van ser els de la repressió cap als vençuts a la Guerra Civil. L’església va sortir reforçada amb la dictadura i va recobrar el seu pes social i educatiu.
La Dictadura Franquista va mantenir les estructures de poder tradicionals: Governador Civil, Diputació Provincial i Ajuntaments. El Governador Civil era la màxima autoritat de l’estat en la Província; la Diputació Provincial a Balears es va convertir en una institució burocràtica i poc operativa, i els ajuntaments, a partir de la Llei de Règim de Bases Locals de 1945 , van estar integrats per regidors triats pel sistema de terços. Aquests van ser: Familiar, Sindical i integrants d’associacions culturals, professionals i econòmiques.

L’economia de la postguerra va ser la del racionament i les penúries van estar a l’ordre del dia. El sector primari va patir importants dificultats a causa de les dolentes collites, el sector secundari també va patir una falta de matèries primeres i el terciari encara estava en fase de desenvolupament. Aquesta situació adversa de l’economia es va intentar pal·liar per part de les institucions amb una política d’obres públiques.

La dècada dels seixanta i setanta van ser els anys del Boom Turístic. En aquestes dècades es va produir un important increment de turistes que va afavorir el desenvolupament del sector. Al mateix temps, es va desenvolupar un auge de la construcció a causa de la necessitat de crear noves places turístiques per a allotjar als visitants. Aquest fet va comportar un creixement ràpid i desordenat que no sempre va ser respectuós amb el mediambient.

L’oposició al règim va ser bastant minoritària. El 1968 el PCE va impulsar la creació de la Confederació Sindical de Comissions Obreres (CCOO). En la primera meitat dels anys setanta van aparèixer el Partit Socialista dels Illes –PSI-, el PSOE i el Partit Socialista Popular –PSP-, entre uns altres.

Al final de la Dictadura, també cal destacar, la creació d’organismes unitaris de lluita contra la dictadura que aglutinaven les diferents forces opositores al règim. En aquest sentit cal destacar la constitució de la “Mesa Democràtica” (1972), la Junta Democràtica de Mallorca (1976), Assemblea Democràtica de Mallorca (1976) i el “Grup Tramuntana” (1975).

Els anys setanta també van suposar el final del règim. La mort del dictador esdevinguda el 1975 i l’ascens a la Prefectura de l’Estat de Joan Carles I va suposar l’inici de l’establiment d’un sistema democràtic a l’Estat Espanyol.

La Transició Democràtica (1975-1983)

El pròleg de la Transició Democràtica, el podem situar, a nivell estatal, amb l’inici del procés que va conduir a l’aprovació del Referèndum de Reforma Política aprovat el desembre de 1976. Aquest procés va suposar l’autoliquidació de l’Estat Franquista i el principi del nou Estat Democràtic.

A les Illes Balears tot aquest procés va anar acompanyat d’una lluita pel desmantellament del règim i alhora aconseguir una certa autonomia política. Una de les propostes dels moviments autonomistes va ser el denominat Estatut de Cura, proposta elaborada en el monestir de Cura per l’esquerra el març de 1977.

El juny de 1977, poc abans de la celebració de les primeres eleccions democràtiques des de 1936, tots els partits polítics, llevat d’Aliança Popular i tres grups minoritaris, van signar el denominat Pacte Autonòmic en el qual es demanava una autonomia respectuosa amb el fet insular i amb la llengua catalana.

El 3 de juny de 1978 es va aprovar el Reial decret que va regular el Règim Preautonòmic establint la creació del Consell General Interinsular i la creació d’un Consell Insular a cadascuna de les illes llevat de Formentera.

La redacció de l’estatut d’autonomia no es va plasmar fins la dècada dels vuitanta. La seva redacció va córrer a càrrec de la denominada “comissió dels onze” integrada per representants dels partits polítics amb representació parlamentària. L’1 de març de 1983 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears en el Congrés dels Diputats.

El Règim Autonòmic (1983-2001)

L’1 de març de 1983 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Amb ell va desaparèixer el Consell General Interinsular i es va crear una nova organització institucional integrada pel Parlament, Govern i els tres Consells Insulars.

Les primeres eleccions autonòmiques de 1983 van iniciar la Primera Legislatura. El resultat va ser un empat en nombre de vots entre el PSOE i la coalició AP-PDL-UL. Finalment Gabriel Cañellas Fons, d’AP-PDL-UL, va ser investit, amb els vots d’UM, primer president de la Comunitat Autònoma. El govern durant aquesta primera legislatura va intentar fer èmfasi en el tema turístic, matèria que es va destacar en el discurs d’investidura del President.

La segona legislatura va ser la de la consolidació del pacte d’AP-PL i UM. Gabriel Cañellas va ser investit president del Govern gràcies a l’abstenció del CDS. En aquesta legislatura es va aprovar la Llei d’Espais Naturals protegint importants zones de l’illa i també destaca la declaració de Cabrera com Parc Natural a instàncies del Parlament. En matèria turística es va crear la primera llei de Camps de Golf. Des del punt de vista de la consolidació institucional cal destacar l’aprovació el 1989 de la Llei de Consells Insulars on es definien les seves competències i funcions.

A la tercera legislatura Gabriel Cañellas va ser investit president per tercera vegada, gràcies al suport de la coalició PP-UM. Durant aquesta legislatura es va iniciar un important procés de transferència de competències des del Govern als Consells Insulars.
A la quarta legislatura Gabriel Cañellas va ser investit president del Govern novament, però al poc temps va dimitir a causa del “ cas Túnel de Sóller”. El substituí inicialment Cristòfol Soler que alhora va dimitir per desencontres interns i va ser substituït per Jaume Mates Palou el maig de 1996. Malgrat la inestabilitat institucional durant aquesta legislatura es va reformar l’Estatut d’Autonomia el març de 1998 i es van aprovar les Directrius d’Ordenació Territorial de les Illes Balears –DOOT- el 1999

La cinquena legislatura és la de la pèrdua de la majoria absoluta del PP A les principals institucions s’aplicà el denominat “Pacte de Progrés” i es va investir Francesc Antich, del PSOE, president del Govern. La legislatura es va caracteritzar per una important sensibilitat territorial i mediambiental.

En la sisena legislatura (2003-2007) el PP va obtenir una majoria absoluta en el Parlament i Jaume Matas va ser investit novament president de la comunitat. Aquesta legislatura es va caracteritzar per la construcció de grans infrastructures i una important reforma de l’Estatut d’Autonomia fruit del consens entre el PP i el PSOE.

En les eleccions de maig de 2007 el PP va perdre la majoria absoluta i un nou pacte va possibilitar l’accés de Francesc Antich a la presidència del Govern.