Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil, el recorregut de punt a punt ha de realitzar-se amb cotxe.
Durada:
L’itinerari ha de realitzar-se en dues etapes, ja que una part transcor a a l’illa d’Eivissa i l’altra a Formentera. Equivaldria a dos dies.
Longitud:
57 quilòmetres de recorregut per Eivissa; i 13 quilòmetres des de Sant Francesc Xavier fins a Nostra Senyora del Pilar, a Formentera.
D’interès:
Aquesta ruta es realitza únicament per les esglésies rurals de la Il·lustració. Cal indicar que tots els punts estan perfectament senyalitzats des de la carretera.
Descàrregues:

Introducció

El segle XVIII és un segle d’importants canvis a Eivissa i Formentera provocats per dues qüestions transcendentals: els Decrets de Nova Planta de Felip V i la presència a Eivissa de personatges, tant en l’àmbit polític com en el religiós, influenciats de manera determinant pel pensament il·lustrat.

L’any 1782 el Papa Pius VI va promulgar una butlla segons la qual es creava el bisbat d’Eivissa . Aquest fet va suposar que s’hagués de concedir el títol de ciutat a Eivissa. El document que recollia la citada concessió va ser signat pel rei Carles III el 22 d’octubre de 1782. La creació del nou bisbat va tenir com conseqüència la presència a l’illa del bisbe Manuel Abad i Lasierra, il·lustrat que va deixar una important petjada de la seva estada a Eivissa. Només ocupar el Bisbat, el febrer de 1784, va visitar les dues illes a les quals havia de dur a terme la seva tasca com bisbe amb l’objectiu de comprovar l’estat en què es trobava el territori i la població. Va redactar els estatuts del capítol de la catedral i va publicar el decret del pla parroquial. Amb la presència d’Abad i Lasierra a Eivissa i Formentera va arribar, també, la llengua castellana als documents de l’Església, en lloc de la catalana que s’emprava fins llavors. A la seva tasca com bisbe es van afegir les seves ocupacions de govern de les illes, ja que, en poc temps, la defunció del governador i de l’assessor el van convertir durant un temps en la màxima autoritat a les Pitiüses.

Des de la seva arribada al bisbat, el 1784, la seva gran preocupació va ser la creació de pobles que poguessin posar fi a l’ocupació disseminada de la població pel territori, que per aquell temps era, segons el propi Abat i Lasierra, d’unes quinze mil persones. La creació de noves parròquies va ser la solució prevista per aquest bisbe il·lustrat que pretenia així poder tenir un major accés a la població, fent de les esglésies rurals els nuclis a partir dels quals es desenvolupassin els pobles. El pla dissenyat va comportar la creació de noves esglésies que han donat nom a molts dels pobles que avui podem visitar. A l’itinerari de Formentera les dues esglésies del segle XVIII van ser projectades amb anterioritat a l’arribada d’aquest bisbe.

Sant Rafel de sa Creu

L’itinerari s’inicia abandonant la ciutat d’Eivissa en direcció a Sant Antoni de Portmany, a set quilòmetres, s’arriba al poble de Sant Rafel, on es troba l’església que dóna nom al poble.

Com qüestió general referida a totes les esglésies rurals val a dir que la seva construcció parteix d’una nau de planta rectangular, a partir de la qual es realitzen diferents agregacions com espais porticats, patis d’entrada, cases parroquials i capelles. Les primitives esglésies construïdes després de la conquesta catalana presenten uns trets molt influenciats pel caràcter defensiu que havien d’assumir els temples. Les esglésies del segle XVIII no es troben marcades per aquest imperatiu però, a pesar d’això, s’integren dins el conjunt constituït per les esglésies precedents. No pot parlar-se d’un estil històric clar i rotund en aquestes esglésies, però si que es troben presents reminiscències, més o menys subtils, de les èpoques que van ser erigides.

No queda clar quan es van iniciar les obres de l’església de Sant Rafel de sa Creu. Dugueren a la disputa entre dues famílies per la ubicació del temple, però cap a 1795 ja estava finalitzada perquè el bisbe Climent Llocer, quan va arribar a Eivissa en aquest any, va dir que era l’únic temple nou que s’havia finalitzat. Posseeix dos pòrtics construïts el 1877 (a l’empedrat es troba aquesta data). En una de les bigues del pòrtic apareix la data de l863 any que aquest hagué de construir-se. El porxet que es troba davant de la porta del temple és posterior i no havia d’estar previst, ja que gairebé no permet veure el nínxol amb la imatge del sant. El campanar va sofrir diverses transformacions en el segle XX. L’aspecte actual del temple es deu a la reforma efectuada el 1956.

El seu interior segueix l’esquema d’una nau única, amb la capella fons del Sant Crist adossada en el costat de l’Evangeli (esquerra). Per la senzillesa de les seves formes i la bellesa del seu entorn, aquesta parròquia és una de les més belles de tota Eivissa.

Santa Agnès de Corona

Des de Sant Rafel existeix una carretera que condueix a Santa Agnès de Corona. El recorregut permet travessar l’anomenat Pla de Corona caracteritzat per l’abundància d’un element habitual en el paisatge d’Eivissa : l’ametller, el cultiu del qual, de menera generalitzada, cal atribuir a la iniciativa d’un governador il·lustrat: el comte de Croix. Les seves accions per afavorir el cultiu de l’ametller van ser coercitives, i contravenir l’ordre de plantar-lo va ser penalitzay amb multes.

Les obres de l’església de Sant Agnès es van iniciar el 1786 i es van concloure els primers anys del següent segle. El retard probablement tengui la seva explicació en els desacords sobre la idoneïtat del seu emplaçament. Fins i tot quan ja estava pràcticament acabada, va estar a punt de ser derruïda per canviar-la de lloc. És una de les esglésies més petites de l’illa. L’Arxiduc Lluís Salvador el 1867 la descrivia així: “És petita, blanca i amb un pòrtic amb arcs de mig punt a manera d’entrada, mentre que altres dos fan de suport a l’interior. Sobre aquest pòrtic s’estén una terrassa sobre la qual s’obrin les petites finestres que il·luminen l’església. L’interior és simplement una nau amb volta de canó, a banda i banda s’obrin tres capelles. La segona de la dreta ha estat aprofitada per practicar una entrada lateral al recinte. En aquest mateix costat, i molt a prop de la porta principal, es troba la pila baptismal. La casa rectoral queda adossada al temple i té un petit hort amb codonys, belles llimoneres i ametllers a més de vigoroses vinyes”.

Segueix el model tradicional d’una sola planta i amb un pòrtic lateral. En el costat de l’Epístola (a la dreta) s’obri la capella fonda, amb una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XIX. El temple té dues portes, una frontal i altra lateral. La primera va estar condemnada molts anys a causa d’un crim comès, motiu pel qual es va obrir la que dóna a la plaça. A causa dels desacords citats sobre el seu emplaçament, presenta algunes formes escalonades i afegits, fruit de les rectificacions fetes sobre la marxa.

Aquesta església té una talla de fusta del segle XIX representant a Sant Roc. La devoció a aquest sant arrenca d’una epidèmia de pesta esdevinguda l’any 1652. En agraïment a la suposada intercessió de Sant Roc en l’eradicació de l’epidèmia, la Universitat va declarar festiu el dia 16 d’agost, fet que motivà el seu culte en les esglésies eivissenques, on deu capelles van arribar a tenir imatges d’aquest sant francès que, segons la tradició, cuidava dels empestats i que ell mateix va contreure la pesta.