Dades i Descàrregues

Dificultat:
Baixa. L’itinerari pot fer-se amb cotxe, seguint l’antiga carretera Palma-Inca o també es podria optar per anar amb tren.
Durada:
Es pot fer en un dia sencer o per etapes, per conèixer més en profunditat els pobles pels quals passarem.
Longitud:
Aproximadament uns 25 km.
D’interès:
Tenir en compte els horaris dels edificis religiosos per visitar els interiors dels temples.
Descàrregues:

Introducció

Aquest itinerari es realitza seguint una ruta tradicional de Mallorca des d’èpoques remotes: l’antiga carretera que creua l’illa, des de Palma fins Alcúdia. Ens centrarem en un recorregut més reduït, concretament des de Marratxí fins Inca, ja que el tema i el recorregut seria massa llarg per desenvolupar-lo enter en aquestes pàgines. Només en dos moments concrets ens desviarem d’aquesta via de comunicació: per conèixer el primer retaule fet en pedra (Alaró) i per a admirar l’arquitectura civil de Lloseta (Antiga casa dels Posaders d’Aiamans). Durant les visites es poden descobrir magnífics exemples d’arquitectura religiosa i civil d’època barroca, a més d’obres plàstiques del mateix estil.

Els recorreguts s’han descrit seguint la carretera abans esmentada, però hi ha altres formes de visitar aquests pobles: una és amb tren i l’altra seguint els antics camins i les carreteres secundàries que els uneixen uns amb uns altres, la majoria travessant grans extensions de cultius tradicionals, com l’ametller o la vinya.

Cal tenir en compte que els edificis descrits són només una part del gran patrimoni que posseeixen aquests pobles mallorquins. No obstant això, per acotar i poder fer factible una ruta conjunta d’un dia, hem triat aquells que es defineixen dins del Barroc, un moviment artístic que es va desenvolupar a Mallorca des del segle XVII fins a fins i tot principis del XIX.

L’arquitectura barroca a Mallorca

El Barroc és un moviment que sorgeix a Itàlia en el segle XVII i que durarà fins a meitat del segle XVIII. En el cas l’arquitectura de Mallorca, aquest estil, igual que en l’arquitectura renaixentista, es plasma d’una manera epidèrmica, és a dir, només a través de detalls i elements com la decoració.

Les característiques de l’arquitectura barroca mallorquina seran bàsicament dues: la continuïtat de les estructures arquitectòniques d’origen medieval (gòtiques) i la decoració arquitectònica d’influència italiana, realitzada per escultors. Les façanes dels temples del segle XVII són hereves de les gòtiques, consistents en uns murs llisos amb decoració concentrada només en les portades i, en algunes ocasions, amb els cossos exteriors dividits mitjançant motllures per accentuar l’orientació horitzontal.

És en la decoració on es pot observar el nou estil, per aquest motiu ens fixam en les tipologies de portades. Trobam bàsicament dos tipus de portades: la portada manierista (estil originari d’Itàlia de la segona meitat del segle XVI, que es podria considerar, més aviat, la fase final del Renaixement) i la portada-retaule absidal o pastera.

La portada manierista, realitzada durant les primeres dècades del segle XVII, consisteix en l’aplicació de la típica decoració escultòrica manierista a força de màscares, estípits, guirnaldes, cartel·les, encoixinat, frontons corbs, triangulars o partits, etc. Podem trobar alguns exemples a Palma com la casa Pavesi o Can Sales en el carrer Sant Feliu, l’església del convent de la Concepció, l’església del convent de Santa Clara, en l’edifici de l’Ajuntament en Cort, etc.

La portada-retaule absidal o pastera és el model implantat per Antoni Verger en el portal principal de la Catedral de Palma. Consisteix en la divisió de la portada en dos cossos: l’inferior, amb bassament, pilastres, columnes classicistes i salomòniques sobre ell, i el superior constituït per un nínxol en forma de venera. La diferència amb el Renaixement és que el Barroc cerca l’efectisme i la teatralitat de les seves composicions per commoure al fidel, per aquest motiu combina lliurement elements classicistes amb elements pròpiament barrocs, com les columnes salomòniques. Podem trobar altres exemples d’aquest tipus de portades a l’església de Monti-sion, la de Sant Jeroni i la de Sant Francesc, de Palma.

Haurem de esperar aproximadament fins al 1700 perquè s’implantin models arquitectònics plenament barrocs, de la mà de l’arquitecte Francisco d’Herrera, que va projectar la planta de la sala capitular de la catedral. També podem veure altres exponents d’aquest tipus de plantes a l’església de Sant Antoniet o la capella de Sant Nicolau Tolentí a l’església del Socors, ambdues a Palma.

En el camp de les arts plàstiques trobarem escultura i pintura barroques, on aquest estil s’implantarà d’una manera més profunda que en l’arquitectura. També es donarà una transició en el segle XVII del Manierisme al Barroc, amb escultors com l’italià Camilo Silvestre Parrino (retaule major de Monti-sion), Jaume Blanquer (retaule del Corpus Christi de la Catedral o el de Lluc), el taller dels Oms (retaule de la possessió de Sant Martí d’Alanzell, retaule de les Ànimes d’Alaró, retaule major de l’església parroquial de Valldemossa…), etc. En pintura destaquen artistes com Miquel Bestard o Guillem Mesquida.

Església de Sant Marçal de Marratxí

Iniciarem el nostre recorregut a Marratxí, més concretament a l’Església de Sant Marçal. Per a això agafarem l’antiga carretera Palma-Inca (Ma.-13A) . En la sortida senyalitzada com “Sa Cabaneta” ens dirigim cap a l’església parroquial, que es troba entre les edificacions de la urbanització que precedeix al nucli històric de sa Cabaneta.

La parròquia de Marratxí apareix ja citada el 1248 en la butlla que el papa Inocenci IV va expedir a favor de totes les esglésies de Mallorca, sota el nom de Sanctae Mariae de Barraxi. Un document de 1477 revela que en aquella època havia canviat de titular i estava sota la advocació de Sant Marcial. A mitjan segle XV l’església va ser traslladada a un terreny cedit per la família Verí, on s’emplaça l’església actual, la qual es va iniciar el 1698 (sota les ordres de Lluc Mesquida) per recomanació episcopal i va finalitzar, ja en el segle XIX, amb la construcció dels campanars. La façana principal és posterior (va ser reconstruïda a mitjan segle XIX ja que va resultar danyada en el terratrèmol de 1851) i presenta un cos central flanquejat per les dues torres campanar. La planta segueix la tradició del gòtic i consta d’una única nau amb capelles laterals i absis semicircular a l’interior. La coberta és de volta de canó i apareix en ella la inscripció de 1714, data en la qual es van concloure les obres.

A la nau dreta trobam la capella de Sant Josep. Aquesta alberga un retaule barroc, a l’àtic apareix un escut amb la flor de lis i una pintura de Sant Miquel; la talla titular, de Sant Josep, es troba acompanyada per Sant Sebastià i Santa Bàrbara; a la part inferior trobam una inscripció amb la data de construcció: 1754.

La zona inferior del presbiteri està ornamentada amb ceràmiques napolitanes, col·locades en el segle XVI, que representen miracles de Sant Marçal. El retaule major es va daurar amb dos mil pans d’or i va intervenir l’escultor Joan Deyà en la seva traça. La talla del titular de l’església, que va ser el primer bisbe de Limoges (en el segle III), apareix abillada amb el bàcul i la mitra bisbal.

A l’esquerra de l’altar major se situa la capella de la Mare de Déu del Roser, la talla de la qual pertany a la tipologia de verge-rosari, amb un espai intern per a la custòdia de l’Eucaristia. A continuació passam per la capella de Sant Antoni Abad, amb un retaule de 1843. La següent capella, més profunda, presenta l’escut d’armes dels Verí, promotora de la capella.

Per a acabar destacar la talla barroca del Sant Crist, obrada en el segle XVII.

Convent dels Mínims de Santa Maria del Camí

Tornarem a la mateixa carretera anteriorment esmentada (Ma.-13A) i arribarem al poble de Santa Maria del Camí . Ens detendrem a un a petita plaça situada a la carretera (anomenada la Plaça dels Hostals) i allà visitarem el Convent dels Mínims i el seu claustre, una construcció del segle XVII (l’església va ser beneïda a finals de segle) realitzada per Lluc Mesquida.

En el claustre podem veure algunes peces com brocals de pous de pedra, columnes o una creu de terme d’Alaró d’època gòtica. Al costat del claustre es troba el campanar (el segon campanar del poble), obra del segle XVIII, amb un rellotge de sol.

Amb la Desamortització de 1835, el convent va ser abandonat. Posteriorment, va ser comprat per la mateixa família mallorquina que va patrocinar la seva fundació i va ser rehabilitat per a albergar una casa senyorial i un museu en el primer pis. D’ell podem destacar algunes peces barroques, com la Talla de Sant Francesc de Paula, de 1718, obra de Joan Deià. El 1962, el claustre va ser declarat Monument d’Interès Històric-Artístic i el 1990 el conjunt es va declarar Bé d’Interès Cultural –BIC-.

Una vegada visitat aquest conjunt, baixarem el carrer Llarg fins la Plaça de la Vila, on es troba la Casa de la Vila , un edifici del segle XVII realitzat per complir diverses funcions: sala del Consell, sala del jutge, escrivania, presó i “quartera” (lloc de venda del blat). L’edifici té planta rectangular, amb una façana d’estil renaixentista i dividida en dos pisos, l’inferior en forma de pòrtic (és la zona de la Quartera) i el superior amb dues balconades amb balustrada. En el centre de la façana es veu l’escut del poble. En el seu interior es troba una peça de gran valor artístic: es tracta de la taula gòtica de Joan Massana, que procedeix de la primitiva església i que ara està situada en el saló de plens.

Església parroquial de Santa Maria del Camí

Seguint amb la nostra ruta arribarem, pel carrer de l’Església, a l’Església parroquial, una bona mostra del barroc mallorquí.

La parròquia de Santa Maria del Camí, fundada el 1236, apareixia citada en la butlla de Inocenci IV com Santa Maria del Camí d’Olaró. El 1372 es va haver de reconstruir a causa de les seves reduïdes dimensions. Les obres de construcció del temple actual van durar gran part del segle XVII. Se sap que el 1737 la nau i les capelles ja estaven acabades i el 1751 es van iniciar les obres del campanar.

Destaca el seu campanar de rajoles blaves. La seva planta és de nau única amb capelles laterals i volta de creueriaa. En el seu interior podem destacar alguns retaules barrocs, com el de Sant Sebastià, obra del taller dels Pinya, o el retaule major, un retaule del segle XVIII (beneït el 1775) d’un gran il·lusionisme i una gran complexitat estructural, les escultures foren realitzades per Pere Joan Obrador i Joan Batle.

Església parroquial de Nostra Senyora de la Visitació de Consell

Tornarem a la carretera i abandonarem Santa Maria en direcció a Consell. En aquest poble farem una única aturada, a l’Església parroquial, situada a la plaça de l’església (a la dreta de la carretera).

L’edifici actual es va edificar sobre el solar d’un antic oratori, del que ja existeix constància en el segle XVI, consagrat a la Visitació de La nostra Senyora. Després d’alguns intents de desvincular-se de la tutela d’Alaró, el poble de Consell va aconseguir el 1720 la instal·lació de la reserva sacramental. Les obres de construcció es van iniciar a finals del segle XVIII i a finals del segle XIX es va ampliar i reformar. Hi destaca la pila baptismal, de 1719, el retaule de la capella de Sant Josep i la talla policromada de la Mare de Déu, de finals del segle XIX, així com el conjunt de vitralls, realitzats entre 1916 i 1920 per l’empresa Rigalt i Granell de Barcelona, tradicionalment considerada com responsable de les millors mostres de vitralls modernistes.

Església parroquial d’Alaró

De nou en camí, ens dirigirem ara cap a Alaró. Per a això, seguirem la carretera fins la rotonda i, a continuació, prendrem la carretera Ma.-2050 en direcció Alaró. Una vegada allà, seguirem per l’Avinguda de la Constitució i, al final d’aquesta girarem cap a l’esquerra pel carrer de Petit en direcció a la Plaça de la Vila. Allà es troba l’Església parroquial.

D’ella es pot destacar el retaule major, obra de la primera meitat del segle XVIII i que es caracteritza per ser el primer retaule barroc fet en pedra de Mallorca. Veim com la policromia s’aconsegueix amb la combinació de pedres de diferents .

Església parroquial de Binissalem

Una vegada visitada l’església d’Alaró, tornarem per la mateixa carretera cap a la Ma.-13A i seguirem en direcció Binissalem. Ja en el poble, girarem a l’esquerra, cap al carrer Bonaire i seguirem recte fins la Plaça de l’Església. Allà ens trobarem amb l’Església, obra del segle XVIII i construïda sobre una església anterior del segle XVI. L’impuls definitiu per a la seva construcció va ser donat per dos rectors que van arribar a partir de 1703 al poble, Rafel i Nadal Sabater (oncle i nebot), ja que l’antiga església havia quedat petita a causa de l’augment demogràfic de la població. L’església té una nau única, amb capelles entre contraforts i està coberta per una volta de creueria. El cor es troba als peus.

Del seu interior podem destacar que està feta completament de pedra (de les seves pedreres locals) de diferents colors, igual que el retaule major, obra projectada per Fra Albert Borguny i realitzada per Pere Joan Obrador, seguint el model de l’antic retaule barroc de la catedral de Palma. Se sap documentalment que aquesta obra va ser beneïda el 1781.

Una vegada s’ha visitat l’església i els seus retaules (la majoria barrocs) paga la pena fer-se un tomb pel barri històric del poble per contemplar la gran quantitat de casals que encara es conserven. La gran majoria daten de l’època barroca i presenten un dels conjunts més importants de façanes tradicionals de Mallorca. En ells es pot veure una evolució des dels inicis del segle XVII fins a finals del XVIII. Per a destacar-ne algun, podem citar Can Sabater, en el carrer de la Concepció; Ca l’Arcadia i la rectoria, en el passeig des Born, amb la lògia que s’obri davant de la façana principal de l’església; Can Amengual, a la plaça a de la Quartera; Can Morante o Can Torró. També és digna de visitar Can Gelabert de la Portella que, encara que bàsicament es pot designar com neoclàssica, té alguns elements barrocs, com per exemple el pou que es troba en el pati. Totes aquestes construccions, així com unes altres aquí no esmentades, han consolidat el nucli antic del poble com Conjunt Històric-Artístic (1983).