Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil, el recorregut de punt a punt ha de realitzar-se amb cotxe.
Durada:
L’itinerari ha de realitzar-se en dues etapes, ja que una part transcor a a l’illa d’Eivissa i l’altra a Formentera. Equivaldria a dos dies.
Longitud:
57 quilòmetres de recorregut per Eivissa; i 13 quilòmetres des de Sant Francesc Xavier fins a Nostra Senyora del Pilar, a Formentera.
D’interès:
Aquesta ruta es realitza únicament per les esglésies rurals de la Il·lustració. Cal indicar que tots els punts estan perfectament senyalitzats des de la carretera.
Descàrregues:

Introducció

El segle XVIII és un segle d’importants canvis a Eivissa i Formentera provocats per dues qüestions transcendentals: els Decrets de Nova Planta de Felip V i la presència a Eivissa de personatges, tant en l’àmbit polític com en el religiós, influenciats de manera determinant pel pensament il·lustrat.

L’any 1782 el Papa Pius VI va promulgar una butlla segons la qual es creava el bisbat d’Eivissa . Aquest fet va suposar que s’hagués de concedir el títol de ciutat a Eivissa. El document que recollia la citada concessió va ser signat pel rei Carles III el 22 d’octubre de 1782. La creació del nou bisbat va tenir com conseqüència la presència a l’illa del bisbe Manuel Abad i Lasierra, il·lustrat que va deixar una important petjada de la seva estada a Eivissa. Només ocupar el Bisbat, el febrer de 1784, va visitar les dues illes a les quals havia de dur a terme la seva tasca com bisbe amb l’objectiu de comprovar l’estat en què es trobava el territori i la població. Va redactar els estatuts del capítol de la catedral i va publicar el decret del pla parroquial. Amb la presència d’Abad i Lasierra a Eivissa i Formentera va arribar, també, la llengua castellana als documents de l’Església, en lloc de la catalana que s’emprava fins llavors. A la seva tasca com bisbe es van afegir les seves ocupacions de govern de les illes, ja que, en poc temps, la defunció del governador i de l’assessor el van convertir durant un temps en la màxima autoritat a les Pitiüses.

Des de la seva arribada al bisbat, el 1784, la seva gran preocupació va ser la creació de pobles que poguessin posar fi a l’ocupació disseminada de la població pel territori, que per aquell temps era, segons el propi Abat i Lasierra, d’unes quinze mil persones. La creació de noves parròquies va ser la solució prevista per aquest bisbe il·lustrat que pretenia així poder tenir un major accés a la població, fent de les esglésies rurals els nuclis a partir dels quals es desenvolupassin els pobles. El pla dissenyat va comportar la creació de noves esglésies que han donat nom a molts dels pobles que avui podem visitar. A l’itinerari de Formentera les dues esglésies del segle XVIII van ser projectades amb anterioritat a l’arribada d’aquest bisbe.

Sant Rafel de sa Creu

L’itinerari s’inicia abandonant la ciutat d’Eivissa en direcció a Sant Antoni de Portmany, a set quilòmetres, s’arriba al poble de Sant Rafel, on es troba l’església que dóna nom al poble.

Com qüestió general referida a totes les esglésies rurals val a dir que la seva construcció parteix d’una nau de planta rectangular, a partir de la qual es realitzen diferents agregacions com espais porticats, patis d’entrada, cases parroquials i capelles. Les primitives esglésies construïdes després de la conquesta catalana presenten uns trets molt influenciats pel caràcter defensiu que havien d’assumir els temples. Les esglésies del segle XVIII no es troben marcades per aquest imperatiu però, a pesar d’això, s’integren dins el conjunt constituït per les esglésies precedents. No pot parlar-se d’un estil històric clar i rotund en aquestes esglésies, però si que es troben presents reminiscències, més o menys subtils, de les èpoques que van ser erigides.

No queda clar quan es van iniciar les obres de l’església de Sant Rafel de sa Creu. Dugueren a la disputa entre dues famílies per la ubicació del temple, però cap a 1795 ja estava finalitzada perquè el bisbe Climent Llocer, quan va arribar a Eivissa en aquest any, va dir que era l’únic temple nou que s’havia finalitzat. Posseeix dos pòrtics construïts el 1877 (a l’empedrat es troba aquesta data). En una de les bigues del pòrtic apareix la data de l863 any que aquest hagué de construir-se. El porxet que es troba davant de la porta del temple és posterior i no havia d’estar previst, ja que gairebé no permet veure el nínxol amb la imatge del sant. El campanar va sofrir diverses transformacions en el segle XX. L’aspecte actual del temple es deu a la reforma efectuada el 1956.

El seu interior segueix l’esquema d’una nau única, amb la capella fons del Sant Crist adossada en el costat de l’Evangeli (esquerra). Per la senzillesa de les seves formes i la bellesa del seu entorn, aquesta parròquia és una de les més belles de tota Eivissa.

Santa Agnès de Corona

Des de Sant Rafel existeix una carretera que condueix a Santa Agnès de Corona. El recorregut permet travessar l’anomenat Pla de Corona caracteritzat per l’abundància d’un element habitual en el paisatge d’Eivissa : l’ametller, el cultiu del qual, de menera generalitzada, cal atribuir a la iniciativa d’un governador il·lustrat: el comte de Croix. Les seves accions per afavorir el cultiu de l’ametller van ser coercitives, i contravenir l’ordre de plantar-lo va ser penalitzay amb multes.

Les obres de l’església de Sant Agnès es van iniciar el 1786 i es van concloure els primers anys del següent segle. El retard probablement tengui la seva explicació en els desacords sobre la idoneïtat del seu emplaçament. Fins i tot quan ja estava pràcticament acabada, va estar a punt de ser derruïda per canviar-la de lloc. És una de les esglésies més petites de l’illa. L’Arxiduc Lluís Salvador el 1867 la descrivia així: “És petita, blanca i amb un pòrtic amb arcs de mig punt a manera d’entrada, mentre que altres dos fan de suport a l’interior. Sobre aquest pòrtic s’estén una terrassa sobre la qual s’obrin les petites finestres que il·luminen l’església. L’interior és simplement una nau amb volta de canó, a banda i banda s’obrin tres capelles. La segona de la dreta ha estat aprofitada per practicar una entrada lateral al recinte. En aquest mateix costat, i molt a prop de la porta principal, es troba la pila baptismal. La casa rectoral queda adossada al temple i té un petit hort amb codonys, belles llimoneres i ametllers a més de vigoroses vinyes”.

Segueix el model tradicional d’una sola planta i amb un pòrtic lateral. En el costat de l’Epístola (a la dreta) s’obri la capella fonda, amb una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XIX. El temple té dues portes, una frontal i altra lateral. La primera va estar condemnada molts anys a causa d’un crim comès, motiu pel qual es va obrir la que dóna a la plaça. A causa dels desacords citats sobre el seu emplaçament, presenta algunes formes escalonades i afegits, fruit de les rectificacions fetes sobre la marxa.

Aquesta església té una talla de fusta del segle XIX representant a Sant Roc. La devoció a aquest sant arrenca d’una epidèmia de pesta esdevinguda l’any 1652. En agraïment a la suposada intercessió de Sant Roc en l’eradicació de l’epidèmia, la Universitat va declarar festiu el dia 16 d’agost, fet que motivà el seu culte en les esglésies eivissenques, on deu capelles van arribar a tenir imatges d’aquest sant francès que, segons la tradició, cuidava dels empestats i que ell mateix va contreure la pesta.

Sant Mateu d’Aubarca

Continuant per la mateixa carretera s’arriba A Sant Mateu d’Aubarca.

Les obres de l’església es van iniciar el 1785 i van finalitzar el 1796. El característic pòrtic d’entrada va ser construït amb posterioritat a la visita de l’Arxiduc Lluís Salvador, amb el que es prova la il·lustració d’aquesta església, corresponent a la làmina realitzada a partir dels apunts del propi Arxiduc, qui la va qualificar com una de les esglésies de “millor tall”, encara que la descripció que proporciona del lloc sigui sinistra a causa del mal estat de conservació del cementiri: ”Just devora del temple es troba el cementiri, en un estat d’abandó igual que tots els de les altres parròquies de l’illa (…). A l’interior, enmig d’herbes seques i espigades, apareixen algunes creus de fusta, gairebé totes rompudes a trossos. També es veu l’ossera, on s’ajunten tots els ossos i les calaveres que surten a la superfície quan ha de moure’s la terra, a causa del poc espai disponible. No és fàcil imaginar res més sinistre i abandonat que aquest cementiri.”

Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Llorenç de Balàfia i Sant Carles de Peralta

Des de Sant Mateu una carretera ens condueix a Santa Gertrudis de Fruitera. La construcció d’aquesta església va tenir lloc el 1786 i va ser finalitzada el 1796. El pòrticd’entrada i l’actual espadanya es realitzaren amb posterioritat. La campana de l’església, realitzada a Barcelona, presenta la inscripció “Die ac nocte non cessabo laudare nomen Domini MDCCCXCIX” (“Ni de dia ni de nit deixaré de lloar el nom del Senyor 1899”). Posseeix una configuració atípica dins de la sèrie d’esglésies rurals eivissenques, ja que pareix més una casa pagesa que un temple. A més, resulta singular l’ocupació del color i la grandària proporcionalment gran de l’espadanya. En el seu interior posseeix també una nau única, amb un pòrtic davanter amb les típiques tres creus de les esglésies d’Eivissa . En el costat de l’Evangeli se situen la capella fonda i la capella del Roser.

A pocs minuts de Santa Gertrudis, ens trobam Sant Llorenç de Balàfia, l’església que va ser finalitzada el l797 i que es troba propera al nucli de Balàfia, conjunt arquitectònic exemple d’arquitectura rural tradicional, que ha de ser visitat encara que suposi desviar-se lleugerament de la ruta. Aquí trobarem una agrupació de cinc cases pageses amb dues torres de defensa. És un conjunt de gran valor arquitectònic, tant per l’interès que presenta cadascuna de les cases, com per la manera que s’agrupen, el que les duu a constituir-se com un autèntic poblat, sense perjudici de la independència de cada casa. La presència de les torres troba la seva explicació en el fet que Balàfia era una comarca rica i ben poblada que sovint era objectiu de les incursions que realitzaven els pirates a les costes de a l’illa. Per les seves característiques, el poblat de Balàfia és un cas únic a Eivissa. De nord a sud, les diferents cases són: can Fornàs, can Marès, can Vicent Ferrer, can Pere de na Bet i can Bellmunt. El terme “Balàfia” significa “fonts saludables” i es refereix tal vegada a l’existència d’una font als voltants. El primer habitatge que trobam és can Pere Mosson, amb una alta torre defensiva i una font amb un molí d’època romana utilitzat com pila d’aigua. A continuació es troba el conjunt de cases pageses, amb dues torres de defensa que testifiquen el perill que corrien els seus habitants amb els desembarcaments de pirates turcs i berberiscs, que arribaven fins a l’interior de a l’illa en el curs de les seves presses. Encara poden veure’s a molts llocs de l’illa unes creus pintades en la paret, un costum ancestral que tenia per finalitat allunyar la s influència de bruixots i esperits dolents. Entre els habitatges transcorren uns estrets carrerons i es poden veure uns forns de pa de gran bellesa.

Des de Sant Llorenç és necessari prendre la carretera que va des d’Eivissa a Santa Eulàlia, que continua cap a Sant Joan i que ens durà fins al poble de Sant Carles de Peralta. L’església es va començar a construir l’any 1785, però no se sap amb certesa quan van acabar les obres. El pòrtic, la casa rectoral i l’espadanya van ser construïdes més tard. A finals dels anys noranta va ser objecte d’una rehabilitació.

Sant Agustí des Vedrà

Aquesta edificació está allunyada del circuit, doncs implica haver de tornar a Santa Eulàlia del Riu. D’aquí hem de dirigir-nos a Sant Antoni de Portmany, on la carretera que condueix fins a Sant Josep de sa Talaia ens durà a Sant Agustí des Vedrà i a la darrera església d’aquest recorregut per Eivissa.

De nou problemes per la ubicació de l’església van fer retardar les obres de construcció d’aquest temple del que va haver de determinar la seva localització el bisbe Eustaqui Azara. L’any 1819 ja estaven finalitzades les obres i, igual que en altres casos, mentre es concloïa l’edificació, la casa de can Pere Rafal va servir com temple provisional.

Aquestes esglésies rurals projectades per Abad i Lasierra expressen el convenciment dels il·lustrats per l’existència del progrés entès com una superació d’estadis de desenvolupament i que, en el cas de les illes d’Eivissa i Formentera, havia de concretar-se en l’abandonament de costums ancestrals que tenien assegurada la seva pervivència en una població disgregada de difícil accés per l’Església i que, des de la mirada il·lustrada, suposava un obstacle per a la modernitat i, consegüentment, per al progrés. Però la intencionalitat que pretenien, en el sentit de ser l’inici d’autèntics pobles no va ser efectiva fins transcorregut molt temps, fins a ben entrat el darrer terç del segle XX i per motius històrics ben diferents.

Formentera: Sant Francesc Xavier i Nostra Senyora del Pilar

Formentera ha tengut una història difícil, ja que a causa de les invasions pirates va estar pràcticament deshabitada durant els segles XVI i XVIII. Fins l’any 1738, any que es va inaugurar l’església de Sant Francesc Xavier de Formentera, la Capella de sa Tanca Vella va ser l’única església dels pocs habitants de Formentera. Una vegada a Sant Francesc, mereix la pena la visita fins l’antiga capella de segle XIV perquè pocs edificis arriben a convertir-se en testimonis tan qualificats del passat. Al contemplar-la, es posa de manifest quina era la població de l’illa poc més d’un segle després de la conquesta catalana. Les seves reduïdes dimensions i l’absència absoluta de qualsevol element que no sigui absolutament imprescindible no deixen dubte alguna que eren molt pocs, molt humils i fidels cristians disposats a celebrar el seu ritual per adverses que fossin les circumstàncies.

Dos fets van ser claus en la problemàtica poblacional de l’illa de Formentera, d’una banda la inseguretat motivada per la pirateria nord-africana i, per un altre, les terribles epidèmies de pesta. L’any 1353 el rei Pere el Cerimoniós en una carta es refereix al despoblament de l’illa i expressa el seu desig perquè torni a ser habitada. L’any 1369 informa que l’illa torna a estar poblada i es concedeix permís per edificar una capella prop de la cova de San Valero i sota la advocació d’aquest sant. De totes maneres, el total despoblament es va fer inevitable i va obligar la repoblació de l’illa a finals del segle XVII per part de l’eivissenc Marc Ferrer.

A partir de l’establiment dels nous habitants la Capella de Sa Tanca Vella va ser insuficient, pel que es va haver de construir la de Sant Francesc Xavier. El 1726 comencen les obres d’aquesta nova església que presenta un aspecte absolutament fortificat per poder servir de refugi als habitants de l’illa en cas de perill. L’Església va ser l’únic lloc de refugi fins que l’any 1749 es va edificar la torre de defensa de sa Guardiola a s’Espalmador i va comptar amb canons que van acabar sent destinats a altres dues noves torres de defensa construïdes cap a 1762

La construcció de l’església es va adjudicar a Batista Garcia però el 1727 el mestre d’obres de Dénia instal·lat a Eivissa, Pere Ferro, per encàrrec del vicari general, va realitzar una sèrie de modificacions com allargar la nau, construir tribunes, capelles, el cor i casa per el rector. Curiosament, mentre estava amb aquesta obra va haver d’escometre la reparació del convent dels dominics a Dalt Vila ja que un llamp va caure en el polvorí del baluard de Santa Llúcia l’any 1730 (conegut a Eivissa com s’any des tro) i va causar importants danys.

L’església de Sant Francesc segueix el model de nau única, amb coberta de volta de canó. Presenta exteriorment un doble perfil, ja que la casa parroquial va ser construïda sobre les naus. La campana major, que presenta la llegenda “Ihs Nasareno i San Mig(u)el 1805”, procedeix d’una embarcació.

La pila baptismal és una interessant peça d’origen desconegut que ha donat lloc a diferents hipòtesis entre les quals es troba la possibilitat que procedeixi del monestir que una comunitat de monjos agustins va tenir a La Mola en el segle XIII. Es tracta d’un capitell amb uns rostres i bucranis esculpits, amb una decoració esquemàtica.

Cal reprendre la mateixa carretera que des del port de La Savina condueix a Sant Francesc per a arribar a La Mola, on es troba l’església de Nostra Senyora del Pilar. Els orígens d’aquest temple hi ha que cercar-los en les dificultats que la població instal·lada en aquest lloc tenia per acudir a les misses a l’Església de Sant Francesc pel que van fer saber a l’arquebisbe visitador Joan Lario l’any 1771 la conveniència de construir a la zona un nou temple.

El capità de la milícia de Formentera Marià Tur “Damià” va cedir el solar per la construcció de l’església. A la seva arribada a Eivissa el bisbe Abad i Lasierra ja la va trobar construïda i probablement els orígens aragonesos del bisbe van determinar la advocació a la Verge del Pilar.

Al llarg del segle XX l’església va ser objecte de diverses reformes que van modificar considerablement el seu aspecte original.