Dades i Descàrregues

Dificultat:
Aquest és un itinerari per fer en automòbil, per tant es pot considerar de dificultat mínima.
Durada:
Sortint des de Pollença, es pot realitzar en unes 6 hores, però si es decideix ascendir a El Puig de Maria a Pollença, o visitar diverses coves de Lluc, cadascun d’aquests itineraris requeriria un dia per si mateix.
Longitud:
81 Km aproximadament.
D’interès:
Cal tenir en compte que els bandolers no van deixar cap resta material que es pugui veure o visitar. Tan sols s’accedirà a escenaris i paisatges que els visitants haurien d’omplir amb la seva imaginació.
Descàrregues:

Introducció

Els cent anys que van des de 1560 a 1660 són coneguts a Mallorca com «segle dels bandejats». Contràriament al que creuen la majoria de persones, un bandoler d’aquell temps no era un lladre de camins, ni anava a cavall. Es tractava d’homes violents que vivien per provocar violència i terror. Moltes quadrilles de bandolers –algunes d’elles podien arribar als cent bandolers- estaven al servei d’un bàndol aristocràtic o d’una vila. Es tractava, per tant, de veritables exèrcits particulars.

No hi havia pràcticament cap municipi lliure de bandolers. Per això, malgrat que les quadrilles preferien la muntanya, podien actuar i residir en qualsevol lloc. No obstant això, les muntanyes permetien una certa seguretat per les dificultats de comunicació, l’abundància de coves i de paratges en els que era fàcil protegir-se, la qual cosa provocava que sovint es convertís en els seus llocs de refugi.

Existia una ruta coneguda com «ruta dels bandejats» que unia l’illa des de Pollença a Andratx. La línia fonamental era un conjunt de camins marginals que corrien, a peu de muntanyes, de manera paral·lela a la carretera Palma-Alcúdia i no passava per l’interior de cap població. Aquesta via permetia fugir ràpidament cap al pla o la muntanya i allà es van desencadenar multitud de batalles, enfrontaments i actes de violència.

L’itinerari que aquí es presenta és el de muntanya. És aquell que, a partir de senderes, unia Pollença amb la Ciutat aprofitant les valls transversals que formen la Serra de Tramuntana. El fet que els bandolers mallorquins no emprassin cavalls, és a dir que es traslladassin a peu, explica en bona mida aquesta ruta considerada com la més segura per aquests homes fora de la llei.

El bandolerisme en els segles XVII y XVIII

A més del citat anteriorment, hem de contemplar aquest fenomen una mica comú en tot el Mediterrani, que en el cas mallorquí comença a consolidar-se a partir de la Germania com una de les seves conseqüències socials, com ja hem explicat en el fascicle tercer de l’època anterior.

Hem de tenir clar primerament que bandoler i bandejat no signifiquen el mateix, encara que moltes vegades s’utilitzi indistintament. Bandejat era tota persona que vivia fora de la llei i que es dedicava a robar. Mentre que un bandoler era aquella persona fora de la llei, causant de delictes comuns, que assaltava camins, robava, matava i realitzava tot tipus d’infraccions. Per tant, tots els bandolers són bandejats, ja que robaen, però no viceversa.

En l’àrea mediterrània el bandolerisme era un fenomen endèmic que es donava per l’excessiva densitat de població (insuficient treball per a tota la població) i s’agreujava o minvava depenent de les condicions socieconòmiques de la zona.

Per al manteniment de l’ordre públic, els virreis de Mallorca van promulgar nombroses pragmàtiques o disposicions destinades a reprimir les accions vandàliques, amb càstigs corporals duríssims i amb multes de grans quantitats de doblers, especialment per als que atemptessin contra les persones o propietaris. Les pragmàtiques més importants van ser les del virrei Lluís Vic i Manrique l’any 1584 (regnat de Felip II) i les del virrei Don Rodrigo de Borja i Llansol en 1666 (regnat de Carles II). El manteniment de l’ordre quedava a càrrec dels comissaris reials que, suposadament, eren els únics que podien utilitzar armes, juntament amb la noblesa.

Els virreis, que ostentaven la màxima autoritat militar, van arribar a organitzar sistemàtiques persecucions de bandolers, comandades per ells mateixos. Especialment cruenta va ser la de 1666, quan la situació havia arribat a l’extrem, que va comptar amb la col·laboració de l’Església, els cavallers i el poble. Aquesta va acabar amb la captura d’uns 100 bandejats, com Moyana, que havia assassinat a més 20 persones, els germans Repich de Sineu, n’Amador de Sant Joan i Almassora de Manacor.

Malgrat totes aquestes mesures de fre, el bandolerisme no va ser eliminat i va tornar a ressorgir a finals del mateix segle (el XVII).

Pollença

La vila de Pollença marca el punt més al nord de la «ruta dels bandejats». La seva importància, en bona mida, s’explica pel fet que fins a les Corts de Cadis va ser territori jurisdiccional de l’Ordre de Sant Joan de Malta. La seva església parroquial, que habitualment va servir de refugi de bandolers, estava controlada per l’ordre i va ser considerada com símbol del seu poder.

Un lugar muy visitado de Pollença y al que vale la pena subir, es el Puig del Calvari (1.1.) En este lugar se situaron las horcas en las que se ejecutaban las sentencias. Por ello, también es conocido como el Puig de ses Forques.

Existe además un lugar de gran interés, como es el Puig de Maria (1.2.) El problema es que se ha de llegar a él a pie ya que no existe carretera y supone, por sí mismo, una excursión de un día entero.Además de poder observar un eremitorio medieval femenino prácticamente completo, se han de destacar la torre de defensa y dos cuadros exvotos que representan escenas de bandoleros. Estos dos cuadros son por el momento las únicas representaciones que se tienen de los bandejats del siglo XVII. Hay que remarcar que la población pollensina normalmente en caso de peligro no se refugiaba en el Castell del Rei, sino en el Puig de Maria.

Camí de Lluc

Els bandolers podien optar partir de Pollença per diverses vies: una d’elles aniria en direcció Campanet cap a Sant Miquel; una altra en direcció Lluc per la carretera que travessa la Serra (Ma.-10).

A pocs quilòmetres es troba la Vall den Marc en el qual es troba l’anomenat Salt de Llinàs. En aquest paratge, en el que hi destaquen un conjunt de molins hidràulics en diferents nivells, van tenir lloc algunes batalles entre diferents quadrilles de bandolers o entre bandolers i comissaris. El 1618, en aquest paratge, un grup de bandolers van alliberar un company seu que era traslladat a Palma.

Per altra banda, segurament va ser en aquests paratges on fou capturada una dona bandolera anomenada Joana David el 1612. Va ser executada per haver perpetrat diversos assassinats, anar amb bandolers, armada i amb robes masculines.

Santuari de Lluc

El Santuari de Lluc va ser durant tot el segle XVII lloc de refugi i de concentració de les quadrilles de bandolers. Si s’hi ‘arriba des d’Inca es passa per l’anomenat Coll de Sa Batalla. Aquesta batalla va tenir lloc a finals de 1618 entre els comissaris i els bandolers de la quadrilla de Selva dirigida per la família Boda i adscrita a Canamunt. Van Ser capturats bona part dels dirigents de la quadrilla i executats de manera sumària. Un dels dirigents, Mateu Ferragut, Lo Capellà Boda, va planejar la seva venjança. El resultat va ser l’assassinat el 1619 del jutge de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga. De la investigació d’aquest assassinat va sorgir el refrany Què em som jo de sa mort den Berga?.

Per altra banda, el paisatge de Lluc permet diversos amagatalls per a pastors, viatgers o bandolers. S’ha pogut comprovar com algunes coves –naturals o artificials- que van ser usades en la prehistòria com lloc d’enterrament van ser reutilitzades en els segles XVI i XVII per ells.

Als voltants hi ha multitud de llegendes relatives als bandejats, encara que aquestes en moltes ocasions es disfrassen en forma d’altres personatges, com bruixots o gegants. No obstant això existeix una llegenda amb base real: la captura del bandoler Rotget.

Cap a 1721 aquest últim – un lladre, no un bandoler- era un dels personatges més famosos de l’illa. Es deia que no podia ser capturt ja que en un tub de canya tenia tancat un dimoni familiar que el protegia. Per això es deia En Rotget té follet. Només va poder ser capturat quan, en el curs d’un ball que es va celebrar a la plaça de Lluc, la dona que ballava amb ell li va demanar que es llevàs el diabòlic talismà. En aquest moment, els comissaris van aprofitar per capturar-lo. Poc temps després va ser penjat.

Gorg Blau i Allmallutx

De Lluc partirem cap a Sóller per la mateixa carretera (Ma.-10) passant pel Gorg Blau i l’embassament de Cúber.

Cal recordar que en el Gorg Blau ja existien diverses llegendes abans de construir l’embassament, com les dones d’aigua que vivien i podien fer perillar la vida als homes que s’enamorassin d’elles. Per altra banda, es pot veure la columna del santuari talaiòtic que, treta del seu lloc, denota el caràcter sagrat del lloc. Per altra banda, els intents de rompuda d’aquestes valls que es van fer en el segle XVII, encara demostren com l’augment de població va provocar que s’intentàs conrear en aquestes valls de muntanya a canvi de grans esforços i uns rendiments mínims.

Aquestes valls ja van ser lloc de refugi el 1229 quan Jaume I va iniciar la conquesta de Mallorca. A Allmallutx es va excavar una alqueria d’època musulmana –avui dia submergida- que va demostrar la pervivència de la població després de la conquesta cristiana. Van ser valls on també van acudir-hi diverses quadrilles de bandolers per reposar-se o protegir-se dels seus perseguidors. Cal tenir en compte que diversos camins i passos de muntanya que acabaven allà, permetien un accés discret o una ràpida fugida. De fet, els bandolers que van aconseguir escapar de la campanya militar que el 1666 es va organitzar per capturar-los, es van concentrar aquí per a dirigir-se a Sa Calobra i intentar abandonar l’illa amb qualsevol vaixell que passàs.

Sóller

En la vall de Sóller els bandolers formaven part del paisatge. Així, per exemple, quan va succeir la invasió dels pirates nord-africans el 1561 (donant lloc a Les Valentes Dones), uns bandolers van atacar als corsaris amb els seus cans. La seva feta els va valer que fossin perdonats pel rei Felip II.

Sóller va ser a finals del segle XVI un dels llocs amb major incidència de bandolers. Les quadrilles servien a les famílies Torrelles i Puigdorfiles, antecedents dels Canamunt i els Canavall. A Sóller, el cap dels Torrelles era Mn. Antoni Puigderós, qui s’havia casat amb una dona aristocràtica del llinatge Axeló. El cap dels Puigdorfila era Mn. Joan de Santacília, senyor d’Alfàbia.

Els enfrontaments armats es van iniciar el 1572 quan els bandolers al servei dels Puigdorfila van atacar alguns membres dels Torrella i es van apoderar d’un ca que era propietat de Mn. Puigderós. Des d’aquells moments la vila es va convertir en un camp de batalla, com en el carrer de Sa Lluna, així com les seves possessions més importants i els camins que la comunicaven amb la capital.

Prop de l’Església, formant part d’una fortificació, existia una torre de defensa. En ella se situava la presó de la vila i a ella va ser conduït el nebot de Mn. Puigderós, el cavaller Mn. Francesc Axeló. Una matinada, amb l’excusa que havia d’orinar, va ser conduït a la part superior de la torre. Des d’allà es va llançar al buit i el van rebre una sèrie de sacerdots que el van dur immediatament a l’interior de l’església on no poguessin capturar-lo.

Malgrat tot, Mn. Francesc Axeló va ser capturat de nou i executat. Aquestes quadrilles de bandolers van ser les darreres que van usar com armes –terribles- els anomenats cans d’ajuda. Aquesta raça de cans havia estat creada per capturar persones i grans animals. Van ser emprats com armes terribles pels bandolers fins que a finls del segle XVI que es va ordenar el seu control i extinció.

Alfàbia

Per arribar a aquest punt des de Sóller, hem de dirigir-nos direcció Palma per la Ma.-11. Al sortir de Sóller, a uns 2 quilòmetres, trobarem dues opcions: una seria seguir la antiga carretera pujant pel coll de Sóller i la segona és anar pel túnel de peatge, en ambdós casos arribam a una mateixa rotonda a l’esquerra on, perfectament visible, es troba la possessió de Alfàbia.

Alfàbia és un dels llocs que cal visitar de Mallorca i en el que un s’ha de perdre. Era propietat del notable musulmà Ben Abed, l’únic que es va canviar al bàndol cristià el 1229. D’aquesta època queda una qubba, és a dir una habitació que conserva un cassetonat d’origen islàmic i que avui dia forma l’entrada a les cases. Els descendents de Ben Abed van donar origen al cognom Bennásar. Al casar-se amb una dona del llinatge Santacília, la propietat va passar a aquesta família.

A l’entrada de les cases es poden veure un conjunt de cadenes, formades per diversos tipus. Es tracta de les cadenes que s’usaven per lligar els esclaus de la possessió. Per altra banda, en el Museu de Mallorca es conserva un cep de fusta que prové d’aquí, que tenia la mateixa funció. Encara a finals del segle XVI, els esclaus eren la força de treball fonamental d’aquesta explotació agrària molt important per la seva collita d’oli.

Allà també es conserva una curiosa butaca medieval, segurament d’origen borgonyó, amb alguns baix relleus esculpits que es relacionen amb el mite del Rei Artur, la recerca del Grial i l’amor cortès.

Per altra banda, els seus jardins són dels més bells de l’illa. El seu origen s’ha de cercar probablement amb anterioritat al segle XIV, però així com es veuen avui dia, són obra dels segles XVIII i XIX.

Com ja s’ha esmentat, els Santacília van ser els caps del bàndols dels Puigdorfila. Quan els bandolers d’aquesta facció es van apoderar d’un ca de Mn. Puigderós, els de Torrrella el van assaltar el 1570 cercant el ca i amenaçant les olivareres i personal que es trobava allà. Entre aquest any i 1573, els assalts, assassinats, batalles i persecucions que van tenir com escenari les cases o els seus voltants van ser habituals. Va seguir sent centre de violència i de bandolerisme molts anys després.

A finals del segle XVI, els bàndols aristocràtics van evolucionar. Els Torrella van passar a ser coneguts com Canavall i els Puigdorfila com Canamunt. El cap dels Canamunt era Arnau de Santacília i Pax, senyor d’aquesta possessió. Va organitzar la quadrilla de Selva i va arribar a assaltar personalment la presó reial de Ciutat per a alliberar alguns dels seus bandolers. El 1615 va ser assassinat per desconeguts a les portes d’Alfàbia.

La Colla de Selva, organitzada per Arnau de Santacília, sovint es va refugiar a Alfàbia i va ser aquí on es va planificar la venjança que acabaria amb l’assassinat de don Jaume Joan de Berga.

A la mort d’Arnau, el seu germà, don Pere de Santacília i Pax va decidir venjar-se. Es va sumar als seus bandolers i es diu que, per la seva mà o pe les seves ordres, va arribar a provocar més de mig centenar d’assassinats. Va ser durant més de mig segle el cap dels Canamunt. No obstant això, es trobava poc temps a Mallorca ja que bona part de la seva vida la va passar en diverses guerres en tot el continent. A pesar d’això, estava molt ben informat del que succeïa en el panorama mallorquí a través de cartes i enviats. Va morir als vuitanta anys, en el seu llit, després d’haver ocupat els càrrecs més importants de la corona. La seva vida i les seves aventures van ser conegudes a tota Europa. El seu retrat es pot contemplar en una de les sales de la casa.

Hem de tenir en compte, a més, que enfront d’Alfàbia es troba la vall de Biniforani, per desgràcia de difícil accés. Aquesta vall era propietat dels Cavalleria, família aliada dels Santacília. Jeroni Pau de la Cavalleria, un dels assassins de don Jaume Joan de Berga, era l’hereu d’aquest lloc.