Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil. Trajecte amb cotxe per a arribar als diferents municipis de l’illa.
Durada:
Excursió d’un dia sencer.
Longitud:
40 quilòmetres de recorregut, aproximadament, del punt 1 al 9.
D’interès:
El Museu Militar de Menorca, situat en el municipi des Castell, està obert de dilluns a divendres de 10 a 13 hores i el primer diumenge de cada mes, de 10 a 13. Per visitar el castell de Sant Carles, convé concertar la visita telefonant al Museu Militar.
Descàrregues:

Introducció

Per als menorquins el segle XVIII és una època singular. Menorca, i en concret el port de Maó, es converteixen en un enclavament estratègic cobejat per les principals potències europees de l’època: Gran Bretanya, França i Espanya. Els britànics necessitaven l’illa per controlar el Mediterrani occidental; Espanya i França, regides ambdues per monarques de la casa de Borbó, pugnaven per impedir-ho.

Els anglesos van desembarcar a Menorca al setembre de 1708 com aliats de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Com compensació, el tractat d’Utrecht (1713) els hi va cedir la sobirania sobre l’illa, juntament amb Gibraltar. El domini britànic es perllonga formalment fins 1783, quan el tractat de Versalles lliura Menorca a Carles III d’Espanya. Entre i entre, es produeix l’ocupació militar francesa durant la guerra dels Set Anys (1756-1763) i la conquesta espanyola de 1781-82. Però encara els anglesos tornarien a ocupar l’illa durant gairebé quatre anys, entre 1798-1802. El tractat d’Amiens (1802) va suposar la sortida definitiva dels britànics, qui tenien ja un nou enclavament estratègic en el Mediterrani: Malta.

Durant gairebé un segle els menorquins van haver de conviure amb britànics, francesos i espanyols. La relació no sempre seria cordial, però va deixar una petjada indeleble en la memòria col·lectiva dels illencs. Però no només en la memòria: Menorca conserva encara molts vestigis d’una època que l’illa va ser un dels més importants enclavaments geoestratègics d’Europa.

Plaça de l’explanada d’Es Castell

Començarem l’itinerari a l’Esplanada del poble des Castell. L’actual població va ser construïda a partir de 1771 sobre els plànols de l’enginyer militar britànic Patrick McKellar. En realitat, el Govern britànic va manar derrocar l’antiga població, situada a l’emplaçament de l’actual cementiri, ja que dificultava la defensa del castell de Sant Felip, tal com s’havia demostrat durant el setge francès de 1756. La nova població, batejada amb el nom de Georgetown pels britànics en honor del rei Jordi III (George III), va ser rebatejada posteriorment pels espanyols com Real Vila de Sant Carles (en honor ara de Carles III d’Espanya). Per això, encara es coneix també com Vila-Carles.

Es Castell és un excel·lent exemple de l’urbanisme de la Il·lustració, caracteritzat pel traçat ortogonal dels seus carrers. El centre de la població és l’Esplanada, que originalment era una plaça d’armes envoltada per casernes a tres dels seus quatre costats; a la cambra hi destaca l’edifici de l’Ajuntament, també de finals del segle XVIII. Es conserven encara els edificis de tres de les casernes, tots ells d’època britànica, que mantenen bona part de la seva fisonomia original. Un d’ells —l’antiga caserna de Cala Corb— es pot visitar, ja que alberga el Museu de Militar. En ell hi ha una interessant col·lecció de maquetes, plànols i mapes antics, així com d’armament de diferents èpoques.

El Museu militar de Menorca conté una exposició històrica de gran interès, al contenir una part important dels avatars dels segles XVIII i XIX.

La primera sala és l’antic despatx del coronel del regiment d’artilleria de costa, amb mobles del segle XIX. A continuació, la sala Almirall Miranda, dedicada al port de Maó i a la marina de guerra espanyola, conté set maquetes o models navals, quatre d’elles regal del Coronel Amengual al Museu. Aquestes són: el Navili Santana, que va combatre contra Nelson a Trafalgar; el Navili Sant Pascual, vaixell almirall de l’escorta de la Marina de Guerra al comboi de transport de tropes espanyoles del desembarcament el 1781; la Fragata blindada Numància, primera embarcació a hèlix que va donar la volta al món; i la Falua que Maó va regalar a la reina Isabel II en ocasió de la seva visita a Menorca l’any 1860. Altre gran model naval és la galera Real de Don Joan d’Àustria, des de la qual va dirigir la batalla de Lepant, que va acabar amb la derrota turca en el segle XVI. Altra maqueta naval és la fragata Diana, construïda al port de Maó en 1796, obra i obsequi del Sr. Catchot. Poden observar-se també antigues imatges de Maó i del Llatzaret, a més d’una peça d’artilleria del segle XVI, anomenada “vers” que va ser rescatada dels navilis de l’Armada Invencible. En el passadís trobam algunes peces de ceràmica.

Segueix la sala Grillon, dedicada al duc Grillon, que és la sala de conferències i projeccions de vídeo sobre el museu, La Mola, Sant Felip, el tir d’alguna bateria i el transport dels canons Munaiz-Arguelles des de Fornells per mitjà d’helicòpters pesats.

A continuació, trobam la sala Felip II, dedicada al raval del castell de Sant Felip, Georgetown, Vila Carles i, ara, Es Castell, on en successives maquetes es veu el poble en les seves diferents etapes i desenvolupament, en la seva època espanyola del segle XVI i XVII, i, després, l’anglesa en les seves dues versions, a principis i finals del XVIII respectivament.

La sala governador Kane, dedicada a les dominacions estrangeres de Menorca durant el segle XVIII, conté testimoniatges de la llarga dominació britànica amb retrats de governadors i personatges de l’època, pintures bèl·liques amb el castell de Sant Felipt al fons. Un petita part està dedicada al breu domini francès.

La sala Maria Lluïsa Serra, eminent arqueòloga menorquina, es dedica a la Menorca antiga des dels primers temps fins a l’època medieval. Hi ha una sèrie de maquetes, entre elles destaca la de les muralles de Son Catlar (Ciutadella); la naveta d’enterraments d’Es Tudons (Ciutadella), el talaiot i recinte de Taula de Trepucó (Maó), el recinte costaner de Caparrot de Forma (Maó) i un gran plànol de Menorca amb la situació dels monuments talaiòtics.

Passam per la biblioteca del museu, que conté més de sis mil llibres de temàtica històrica i militar, que ens durà a la sala Carles III, dedicada a la reconquesta de Menorca. Presideix la sala un gran quadre del Rei Carles III d’Espanya, còpia del Mengs que figura en el Museu del Prado de Madrid. An la paret de la dreta, un quadre amb l’obelisc commemoratiu de la conquesta i una curiosa història sobre la dona soldat.

La següent estança, la sala La Mola o d’Isabel II, es dedica a la fortificació i artillat de La Mola del port de Maó. Les seves parets estan cobertes de plànols aixecats des de 1847 , any que s’inicien les obres de la fortalesa, fins als plànols dels canons Krupp, els primers d’acer, instal·lats el 1889. Hi ha també quadres de Font que recorden la inauguració de la fortalesa i un retrat de la reina Isabel II.

Finalment es troba la sala del General Bayarte, artiller il·lustre, que va ser governador de Menorca en dues ocasions a finals del segle XVII. Aquesta secció consta de sis dependències: passadís central, sala d’òptica i càlcul, sala d’adreça de tir de la bateria de Llucalary, sala de municions, sala de maquetes i materials i capella.
El passadís central recull aspectes generals de l’Artilleria espanyola. La sala d’òptica i càlcul mostra una abundant col·lecció d’aparells de mesura per al càlcul de punteria, precisos per al tir de les bateries. La sala d’adreça de tir de la bateria de Llucalary disposava de la bateria Vickers de 38,1 cm de Llucalary (l’original que va muntar la casa anglesa Vickers el 1932). A la sala de municions s’exposen les municions de tots els materials artillers que va haver-hi a Menorca, tant els de costa i campanya, com els antiaeris. La sala de maquetes i materials exposa des d’una reproducció d’una bombarda del segle XV, l’original del que es va trobar en el castell de Bellver, fins a un radar d’exploració antiaèria de mitjan del segle XX. La capella exhibeix una sèrie d’imatges de Santa Bàrbara de les bateries de Menorca.

Castell de Sant Felip

Sortim des Castell en direcció a la bocana del port de Maó per visitar el castell de Sant Felip. Aquesta fortalesa va començar a construir-se a partir de 1554 per defensar el port de Maó, sobretot dels atacs de turcs i berberiscs. Després de l’atac de Barbaroja a Maó e 1535, Felip II va ordenar la construcció d’aquesta fortalesa que defensàs l’entrada al port. El primer projecte va ser obra de l’enginyer Cessane, encara que seria Joan Baptista Calvi qui realitzaria els plànols definitius, escollint el seu emplaçament. Aquest va estar a Menorca en 1555 dirigint les obres, que serien continuades pels germans Fratín. La construcció va durar més de vint anys, quedant acabada cap al 1580.

La seva planta era quadrada, amb un baluard a cada angle. Al possessionar-se els britànics de Menorca, el castell va ser enormement ampliat amb llunetes i revellins units mitjançant galeries subterrànies que van configurar la seva forma estrellada. Durant l’agitat segle XVIII Sant Felip va ser objecte de tres setges. El primer, molt breu, va succeir al setembre de 1708 quan el general Sir James Stanhope va prendre Menorca en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria. El segon va tenir lloc el 1756, quan després de durs combats i mesos de setge la guarnició britànica va capitular davant l’exèrcit francès comandat pel mariscal duc de Richelieu. Finalment, el tercer setge es va realitzar entre 1781 i 1782, quan les tropes espanyoles a les ordres del duc de Crillon van forçar la capitulació de la guarnició britànica.

Lamentablement, avui el visitant no pot veure el que va ser una de les majors fortaleses del moment, ja que va ser volada per ordre del Govern espanyol el 1782 . Molts dels carreus del castell van ser transportats en barques a l’altre costat de la bocana del port, on van ser utilitzats per a la construcció del gran llatzaret que encara pot contemplar-se a l’illa homònima. No obstant això, poden visitar-se les ruïnes i part de les galeries subterrànies del castell, encara prou impressionants per donar una idea del que va ser Sant Felip en els seus moments d’esplendor.

Cala de Sant Esteve i el fort Marlborough

Sortint del castell de Sant Felip, a escassos metres a l’esquerra, es troba el camí que condueix a la cala de Sant Esteve. Des d’aquesta cala es poden veure algunes restes de la muralla de la fortalesa i visitar una fortificació que cobria Sant Felip d’un possible atac pel sud: el fort Marlborough. Es tracta d’un reducte dotat d’un recinte central de planta heptagonal creat a partir de l’excavació d’una gran fossa amb una galeria a la contraescarpa, també excavada a la roca. S’accedeix al fort a través d’una galeria que s’obri a la cala de Sant Esteve. La galeria desemboca a la contraescarpa, que envolta completament la fossa. En ella s’obrin nombroses espitlleres per les quals els defensors podien batre als atacants que saltaven al mateix. De la contraescarpa parteixen cinc contramines que servien per volar els túnels oberts per l’enemic.

El Fort Marlborough es va construir entre 1724 i 1726, i va ser reconstruït durant l’última ocupació britànica de l’illa (entre 1799 i 1801). Rehabilitat a finals del segle XX, pot visitar-se entre els mesos d’abril i octubre. Durant la visita, que dura uns 45 minuts, es procedeix al visionat d’un vídeo sobre la història de Menorca en el segle XVIII.

Marlborough va ser concebut com un fort per cobrir la zona sud del castell de Sant Felip. La primera construcció es va aixecar entre 1710 i 1716, durant la primera dominació britànica. Rebé el nom de sir Jonh Churchill, duc de Marlborough, un dels militars que van participar en la guerra de Successió espanyola.

Església parroquial de Sant Lluís

Al pujar de la cala Sant Esteve ens dirigim a Es Castell i prenem el desviament de l’esquerra, que ens condueix directament a la població de Sant Lluís. Aquest poble és el vestigi més important de la breu presència francesa a l’illa, entre 1756 i 1763 . Com Es Castell, la trama urbana de Sant Lluís és ortogonal, però en aquest cas el centre de la població no està ocupat per casernes, sinó per la parròquia dedicada a Sant Lluís, en honor de Lluís XV de França, monarca regnant llavors. Una inscripció en la façana principal recorda que el temple va ser dedicat pels francesos a Sant Lluís.

Es tracta d’un edifici neoclàssic dissenyat per l’arquitecte i enginyer Antoine d’Allemand a petició del seu amic Antoine de Caussan, intendent a Menorca durant l’ocupació francesa. L’espai interior del temple és de nau única coberta amb voltes d’aresta i tres capelles en cadascun dels costats, construïdes entre els contraforts. L’església es va començar a construir el 1758 i no es va finalitzar fins el 1783, molts anys després que els francesos abandonassin Menorca.

Un passeig pel Maó del segle XVIII

Després de la visita a Sant Lluís, ens dirigim a Maó. Aquesta ciutat es va convertir en la capital de fet de Menorca durant la dominació britànica (de dret continuava sent-ho Ciutadella) instal·lant-se la residència del governador i la seu dels tribunals reials. L’actiu comerç i la frenètica activitat nàutica (port militar, drassanes, etc.) del port de Maó van propiciar l’expansió demogràfica i urbanística de la ciutat durant el segle XVIII.

Una descripció prolixa de Maó de segle XVIII ens ocuparia massa espai. No obstant això, algunes visites són absolutament imprescindibles. Pot començar-se la visita a la plaça de la Constitució, on es troba la parròquia de Santa Maria; si bé els seus orígens es remunten al segle XIII, l’edifici actual va ser aixecat entre 1748 i 1788. És un edifici de nau única coberta amb voltes ogivals de creueria, el que demostra la pervivència de les tècniques constructives del gòtic en una època que triomfava el neoclàssic. Però el realment interessant de Santa Maria no és l’edifici —més aviat mediocre— sinó el magnífic orgue monumental inaugurat en 1810

A la mateixa plaça de la Constitució poden contemplar-se altres dos edificis construïts a finals del segle XVIII. El Principal de Guàrdia, com el seu nom indica, era un cos de guàrdia per a la tropa; la seva antiga funció militar està simbolitzada per les escultures que representen elms i cuirasses que coronen l’edifici. A l’altre costat de la plaça es troba l’Ajuntament , del que destaca el gran pòrtic amb tres arcs. Ambdós edificis són obra de l’enginyer militar espanyol Francisco Fernández d’Angulo i van ser construïts durant els anys vuitanta del segle XVIII.

Un testimoniatge extraordinari del Maó del segle XVIII és l’església de la Concepció, situada en el Cos de Gràcia. Aquest temple, avui catòlic, va ser construït el 1749 per la colònia grega que es va establir a Maó durant la dominació britànica per a la pràctica del culte ortodox. L’església, dedicada inicialment a Sant Nicolau, té planta de creu grega definida a partir de quatre pilars exempts que sostenen les voltes i la cúpula central.

També són testimoniatges d’aquest període els convents de Sant Francesc (avui Museu de Menorca, amb una interesantísima col·lecció de quadres, mapes i gravats del segle XVIII) i el del Carme (on pot visitar-se la col·lecció de la Fundació Hernández Sanz-Hernández Mora). La visita ha de completar-se pels carrers Anunciavay, Infanta, Nova, Hannover, Arraval i Isabel II, on poden contemplar-se les façanes de les famílies burgeses enriquides pel comerç i les activitats corsàries.

La torre de Sa Mesquida

Al sortir de Maó pel port ha de prendre’s la carretera que condueix a la Mola. Després de caminar un parell de quilòmetres trobarem el desviament que condueix a la platja de Sa Mesquida, caracteritzada pel color gairebé negre de les roques. A Sa Mesquida va desembarcar l’exèrcit espanyol comandat pel duc de Crillon l’agost de 1782.

Posteriorment, durant la seva última estada a l’illa (1799), els britànics van construir-hi una de les diverses torres defensives que van aixecar per a protegir les costes, ja que l’illa estava pràcticament indefensa després de la demolició de Sant Felip. Es tracta d’una torre de planta circular en la qual hi destaca el gran parapet que protegia part de la plataforma superior. Es correspon amb les anomenades torres Martello (o Martello Towers), de les quals els anglesos van construir-ne onze a Menorca i moltes més a Irlanda i a d’altres zones sota el seu domini, com Canadà.

El camí d’en Kane (Kane’s Road)

Prenem la carretera de Maó a Fornells i, després de recórrer un curt tros, ens trobam el monument erigit en memòria de Richard Kane, sens dubte el governador més famós del segle XVIII. Va ser aquest governador, originari de l’Ulster, qui va ordenar la construcció d’una carretera que havia d’unir el castell de Sant Felip amb Ciutadella, per facilitar el trànsit ràpid de tropes, armament i subministraments entre els dos extrems de l’illa.

La carretera es va construir entre 1720 i 1722, i va ser objecte de fortes protestes per part dels municipis menorquins (universitats), qui hagueren de sufragar-lo a les seves expenses. El primer tram del Camí d’en Kane coincideix amb la carretera de Maó a Fornells. Alguns quilòmetres més endavant ambdues vies se separen; qui vulgui continuar pel camí ha de prendre un desviament a mà esquerra, degudament senyalitzat.

El Camí d’en Kane és actualment un preciós camí rural, poc transitat pels automòbils, que permet, sense presses, gaudir del paisatge. Discor més o menys paral·lelament al nord de la carretera general i arriba fins a Es Mercadal . És una ruta excel·lent tant per passejar tant amb cotxe com a peu o amb bicicleta. Ens durà directament fins a Es Mercadal , la nostra següent aturada.