El Castellum

Els materials més antics documentats a Sanisera són d’època tardorepublicana i per tant, no es discuteix la seva fundació romana (al contrari que Iamo i Mag on s’han plantejat unes fundacions urbanes anteriors a la conquesta romana). En el seu solar no s’ha trobat cap tipus de construcció talaiòtica, encara que cal remarcar que a poca distància es troba l’important poblat prehistòric del Pujol Antic. En aquest jaciment es va trobar fa uns anys una de les millors figures de bronze de les Balears. Es tracta concretament de la representació del déu Mart, d’estil hel·lenístic, però molt probablement de producció romana.

Segons els actuals excavadors de Sanitja, les construccions situades en el costat sud-est de la badia correspondrien a un centre militar, de planta regular, construït just després de la conquesta romana de l’illa (123 aC). Seria , doncs, un autèntic campament militar o, més probablement, un castellum, és a dir, un petit nucli habitat dotat d’elements defensius. L’orientació de les seves estructures sempre s’adapta a la millor opció del terreny, és a dir, nord-oest-sud-est en la part del promontori, i nord-sud en les altres. Tot apunta que correspondrien a aquest moment els abundants projectils de plom per al tir amb fona(glandes plumbeae) trobats en diversos llocs del jaciment. En alguns d’ells s’han trobat marcades les lletres [S. CAE.] o [S. S. (C?)], les quals s’han volgut relacionar amb el cònsol Cinquè Cecili Metel Pius, militar que es va enfrontar a Sertori. En aquest sentit cal destacar que en una de les habitacions es va trobar un autèntic magatzem de projectils de plom i el que sembla ser la punta d’un pilum (és a dir, una javelina pesada de punta fina). Molt recentment també s’ha proposat que aquest “campament militar” hauria servit per al reclutament i l’ensinistrament per una banda dels famosos foners balears, i que hauria estat en ús entre el 123 aC i un moment proper al 45 aC Serien potser, i sempre seguint les paraules dels directors actuals, foners que haurien lluitat en la guerra de Iugurtha, la guerra Civil o dels Aliats, les guerres Sertorianes i, la guerra entre César i Pompeu.

L’extensió geogràfica cada vegada major que Roma anava obtenint amb les seves victòries feia que s’anassin obrint molts fronts. Per aquest motiu va haver de reestructurar el seu exèrcit, que s’havia quedat obsolet davant la complexitat militar del moment. Aquesta reorganització va comportar el continu reclutament d’homes procedents dels col·lectius vençuts a conseqüència de la seva submissió a Roma i en virtut dels pactes regulats amb ells. Aquesta pràctica va ser una constant que va durar fins al final de l’Imperi Romà d’Occident.

En el cas que ens ocupa, quant a la utilització per part de l’exèrcit romà dels foners beleàrics com forces auxiliars (a excepció de la guerra de les Gàl·lies), no se sap segur si César o Pompeu les van utilitzar o si el campament militar de Sanitja va perdurar fins al 45 aC En les campanyes per la conquesta del territori gal, les fonts citen la participació de foners, però sense indicar la seva procedència. Només en la batalla de Bribax, l’any 57 aC, s’especifica que els foners baleàrics formaven part de l’exèrcit de xoc entre la cavalleria de Numídia i els arquers de Creta. Poc temps després, durant la guerra entre César i Pompeu, les Gimnesias (Balears) tornen a ser un punt estratègic entre els dos contrincants, les quals sempre es van decantar més pel bàndol de Pompeu. Aquest comptava a Hispània amb el suport de set legions, distribuïdes entorn de dos centres principals: Lleida (Ilerda) i Còrdova (Corduba). No obstant això, César va aconseguir la victòria. El fill del derrotat, Cneo Pompeu, va preparar a les Illes Balears una expedició per a desembarcar a la Península per a recuperar el control de Hispània. Però César va tornar a triomfar definitivament en la batalla de Munda l’any 45 aC.

Les restes arqueològiques trobades en el campament militar de Sanitja, denoten una remodelació constructiva que es pot datar entre els anys 75 i 45 aC, constituint la fase final de la seva ocupació. Aquesta etapa podria coincidir precisament amb la preparació a les illes de l’expedició organitzada per Cneo Pompeu, en la qual segurament van participar els foners baleàrics. L’abandonament del Castellum va poder produir-se perfectament el 45 aC. En aquest any les Gimnesias van quedar en un moment de pau.

S’han trobat en el jaciment projectils de plom dels foners, testimoniatge de l’activitat bèl·lica i de la utilització de forces auxiliars oriündes de la zona. Aquests objectes se situaven majoritàriament als afores del poblat, en pendents abruptes i en zones perifèriques, i s’han datat durant les guerres sertorianes.

Tal com es pot observar des del lloc, la localització del campament es beneficiaria del fet de trobar-se sobre un cim pla en un pujol que s’alça discretament a una altura d’entre 15 i 20 metros sobre el nivell del mar. Seria , per tant, un lloc relativament fàcil de defensar i ideal per vigilar i controlar el port, atès que des d’aquí es té una bona visibilitat de la seva ancorada i d’una part àmplia de l’horitzó nord de Menorca.

De Sanisera encara no es coneixen estructures que es puguin datar amb seguretat en temps de l’Alt Imperi. De totes maneres, l’abundància de material recuperat corresponent a aquest període ens mostra que va degué ser un dels moments de màxima ocupació de l’assentament. Sembla que seria d’aquesta època el fragment d’una làpida de marbre jaspiada on apareixen les lletres RIA, que pertanyeria a un epígraf monumental. També ho serien molts dels fragments de la ceràmica típica romana de vaixella de vernís vermell(terra sigillata) que es troba per gran part del jaciment. Els percentatges de material posterior al segle III dC són considerablement menors, cosa que fa entreveure que Sanisera s’hauria convertit en un punt de població residual.