El castell d’Alaró

Entrem en el poble d’Alaró i en el carrer Escriptor Joan Alcover giram a la dreta, desembocant en el carrer de Can Manyoles. Seguim recte i prenem la primera carretera a l’esquerra, a l’inici de la qual hi ha un senyal indicatiu del castell. Aquesta carretera desemboca en un encreuament, en el qual prendrem la sortida esquerra. Recorrem uns 150 metres i girarem a la dreta, on se situa el camí (ben indicat) que ens durà al cim del castell. Arribarem a la possessió i restaurant És Verger, on és aconsellable aparcar el cotxe i seguir la ruta caminant.

Abans de realitzar l’ascensió i des de punts de vista relativament allunyats s’observa ja que el castell se situa sobre un baluard natural pràcticament inaccessible. El seu emplaçament permet que només una de les seves cares hagi de ser fortificada amb estructures arquitectòniques. Lògicament, aquesta part fortificada és la que s’utilitza també per donar accés al recinte.

Les notícies històriques més antigues relatives al castell d’Alaró ens indiquen que va servir com darrer nucli de resistència dels indígenes de Mallorca enfront de la conquesta islàmica. Segons les fonts, van resistir-hi tancats allà durant vuit anys i cinc mesos, fins que es van acabar els queviures. És citat en les descripcions de Mallorca d’època islàmica i, torna a tenir un paper com recinte de refugi i de resistència en el moment de la conquesta cristiana de 1229. De fet, la conquesta dels castells d’Alaro, Santueri i Pollença es realitza una vegada obtengut un mínim de control sobre l’illa i ja no s’esperava l’arribada de reforços pels musulmans procedents de Tunis.

Els musulmans van valorar molt l’emplaçament de l’alqueria d’Alaró i van fer de la fortalesa un lloc molt segur. Van construir les torres, els murs emmerlats i diversos aljubs a l’altiplà de gran capacitat, anomenats els aujubs dels moros, per a abastar d’aigua a molta gent en cas de tancament a la fortalesa davant una situació de crisi, com un intent d’invasió. També van conrear les terres del terme construint sínies per regar els horts, arbres fruiters i jardins, i van construir molins hidràulics fariners. Era un dels districtes més valorats de l’illa de Mallorca pels seus olivars, figuerals, vinyars, ramaderia, i per les seves aigües vives, ben aprofitades gràcies al desenvolupament tècnic hidràulic implantat.

El castell d’Alaró, igual que els altres dos castells roquers, era conegut a l’exterior pel seu difícil accés, la qual cosa feia que fossin especialment segurs. S’aixecaven sobre llocs abruptes i llunyans, prenent una posició defensiva adaptada al terreny (fortificació de tipus topogràfic). El que en aquest punt ens ocupa, potser fos el més famós per la inexpugnabilitat del seu emplaçament i per la presència d’un destacament perenne de soldats. En el banquet de 1228 (any previ a la conquesta cristiana), que va oferir a Tarragona Pere Martell al jove rei Jaume I, aquest últim va parlar de Mallorca i dels seus desitjos de conquesta amb aquestes paraules: <>. El Llibre dels Feyts fa referència a la presa dels tres castells. La crònica descriu com el rei Jaume I pactà la rendició per part de Xuaip, el cap de la resistència a les muntanyes i castells, a canvi de que aquest pogués viure “honradament” (que el perdonassin).

El que es conserva del castell és la muralla amb les cinc torres. A l’entrada al recinte trobam un primer portal d’accés, situat a l’avantmuralla. Uns escalons més amunt, s’arriba a una segona porta en el mur de la torre de l’homenatge, anomenada popularment com constipador. A sud-est de la fortificació, es troba una altra torre anomenada la presó dels moros o la torre de la Cova, sota la qual se situa la cova de Sant Antoni, resta de l’ocupació eremítica del segle XVII (quan es va construir l’oratori el 1622). De l’interior destaca l’oratori, l’hostatgeria i cinc aljubs d’origen àrab. És possible que un d’aquests cinc fora utilitzat com casa de neu.

La fisonomia actual que presenten els castells d’Alaró, Santueri i Pollença a l’actualitat (en millors o pitjors condicions de conservació) és fruit de reconstruccions cristianes d’aquestes antigues fortaleses islàmiques. Els cristians els van modificar al llarg del segle XIII i principis del XIV, seguint unes concepcions ja arcaïques a Occident. Es tracta de recintes amb merlets i flanquejats per petites torres rectangulars més elevades.

Malgrat l’antiguitat de la fortalesa d’Alaró, no es van trobar en ella, com en els altres dos castells, restes arquitectòniques anteriors a la conquesta islàmica. En tot cas manca una datació detallada de les restes, que podrien datar en època islàmica un dels aljubs. De fet, aquest aljub va cridar l’atenció de l’Arxiduc Lluís Salvador, que ho descriu amb molta precisió: ”Construït amb pedra i morter formant un autèntic formigó. La volta és del mateix material i en ella poden observar-se les marques de les bastides que van servir de suport a la construcció. Aquesta va ser molt cuidada, tant en la utilització de les lloses de marès, col·locades tan horitzontalment que es van utilitzar com voltes d’arc i com mènsules que aguantaven l’inici i la distribució dels arcs”. Per localitzar aquest aljub ha d’accedir-se al recinte per l’única entrada existent: pujar l’escala, creuar la torre de l’homenatge, passar al costat de l’hostatgeria i l’ermita i allunyar-se cap a l’est fins arribar a la zona on es troben cinc aljubs.

Encara que les narracions històriques més antigues citin la presència d’una font d’aigua a l’interior del recinte, aquesta no es conserva a l’actualitat. Falta, per tant, l’estudi d’aquests aljubs per a saber si l’aigua que els omplia era detenguda per vessament o procedia d’algun punt en concret que pogués identificar-se amb l’esmentada font.

Des del castell d’Alaró pot contemplar-se tota l’extensió de Mallorca, excepte la mateixa Serra de Tramuntana. Domina tota l’extensió del Pla central de Mallorca, des de la badia d’Alcúdia a la de Palma. Cap al sud, la vista abasta tota l’illa i fins i tot en dies clars pot veure’s l’illa de Cabrera. Cap a l’est i l’oest s’albiren les badies de Palma i Alcúdia i, entre aquests punts, gran part dels pobles i explotacions del Raiguer de Mallorca. Si fixam la vista en la vall que des d’Alaró es dirigeix cap a l’interior de la Serra de Tramuntana, pot observar-se el sistema hidràulic que permet el reg de l’horta d’Alaró, dissenyat, com tant d’altres a la zona, en època islàmica.

En aquesta època, els castells mallorquins van tenir com únic ús el de refugi de persones i bestiar en moments de crisis. El moment de la conquesta feudal pot servir d’exemple d’aquest ús com refugi durant una crisi.

Abans o després de l’ascensió al castell pot realitzar-se el recorregut pel sistema hidràulic que rega l’horta d’Alaró. Encara que aquest sistema és similar al que pot efectuar-se per uns altres en les valls de muntanya o en zones irrigades més grans, com l’horta de Banyalbufar o la de Valldemossa. Els principis bàsics no varien, canvien les addicions posteriors i el creixement dels nuclis urbans, que han ocupat part dels territoris irrigats.

Ja en època cristiana, existeix una llegenda a mig camí entre la realitat i la fantasia, que compta amb l’escenari del castell d’Alaró. El 1287 l’infant Alfons d’Aragó va intentar annexionar el Regne Privatiu de Mallorca a la corona catalanoaragonesa en temps de Jaume II i va ocupar l’illa. Conten que l’infant va anar a veure al rei, que en aquells moments es trobava al castell, i es va trobar amb Cabrit i Bassa, els quals van defensar la fortificació del castell, sobre la torre continuava onejant la bandera de Jaume II.

Un fragment del poema El Comte Mal, Guillem Colom i Ferrà, es refereix a aquest passatge de la resistència del Castell d’Alaró:


Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos prendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-
-Anfós d’Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.
-No coneixem al reialme
altre rei que el rei En Jaume
A Mallorca, -i perdonau-me-
anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu…
-Llamp del cel!, que és gran vilesa
sofrir més vostra escomesa!
¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d’Aragó?
-crida Anfós als de la plaça.-
-Dos lleials: Cabrit i Bassa.
-¿Cabrit, dieu? Bona caça!
Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor!

La llegenda afirma que l’amenaça del rei aragonès es va complir: quan el castell es va rendir, l’infant Anfós (tal com es pronunciava) o Alfons, que llavors ja era rei a la mort del seu pare, va ordenar que rostissin als dos defensors com si fossin cabrits. En conseqüència, Cabrit i Bassa van ser venerats com autèntics màrtirs, rebent culte com sants i les seves imatges van aparèixer a diferents retaules i quadres, com el de Miquel Bestard a l’Ajuntament de Palma.