L’increment de la fiscalitat i el deute públic

En els últims decennis de la dinastia privativa de Mallorca, i sobretot a partir de la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó es va assistir a un augment continuat de la pressió fiscal. Aquest augment de la fiscalitat, comuna als diferents territoris de la Corona d’Aragó estava motivada bàsicament per dues causes. En primer lloc, pel finançament de la política expansionista de la Corona d’Aragó en el Mediterrani. En segon lloc, per la voluntat de la monarquia de mantenir el volum de les seves rendes, molt minvades com conseqüència de la crisi agrària i de diferents epidèmies, entre les quals hi destaca la Pesta Negra de 1348. Aquesta fiscalitat va conèixer dues modalitats bàsiques: la indirecta, que gravava determinades activitats i el tràfic de productes, sobretot dels de primera necessitat, i de les mercaderies; i la directa, implantada sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, que consistia a repartir la quota fiscal assignada a cada població (la talla ) entre els seus veïns, en funció de la riquesa de cadascun d’ells.
La Universitat del Regne de Mallorca, davant la insuficiència dels mecanismes ordinaris per recaptar, va haver de recórrer a l’emissió de deute públic per a poder pal·liar la seva falta de liquiditat. L’adquisició de la gran majoria d’aquest deute per creditors del Principat de Catalunya va provocar un problema afegit, la constant sagnia de moneda cap a altres entitats polítiques. L’endeutament per aquest concepte aviat va adquirir proporcions alarmants. El 1372, el pagament dels interessos consumia el 90% del total dels impostos ordinaris. El disseny i aplicació de diferents plans de reforma de la hisenda del Regne no van poder impedir la seva fallida. L’any 1405 es va acordar el denominat Contracte Sant, mitjançant el qual tots els ingressos procedents dels impostos es van dedicar al pagament i amortització del deute. Aquest Contracte no va aconseguir solucionar la crítica situació de les finances, a causa del desequilibri existent entre els ingressos i les despeses del Regne i, segurament, perquè la liquidació del deute no interessava a bona part de la classe dirigent illenca, ja que anava incrementant a poc a poc la seva importància com creditora del Regne i que va passar a obtenir bona part de les seves rendes per aquest mitjà.

Aquesta situació s’agreujava encara més per una constant en la història del Regne de Mallorca, les freqüents caresties de cereals, que obligaven la Universitat del Regne a dur a terme contínues compres de blat en mercats exteriors per al proveïment de l’illa. El drenatge de moneda que suposaven aquestes compres només era pal·liat pels ingressos reportats per les dues principals fonts d’ingressos del Regne: en primer lloc, i no necessàriament per ordre de magnitud, l’activitat mercantil, que va mantenir la seva importància, a pesar de la contracció del tràfic comercial en el Mediterrani; en segon lloc, l’exportació de teixits mallorquins en diferents mercats mediterranis, sobretot italians. La manufactura tèxtil mallorquina es va beneficiar de l’abundància de la producció de llana de l’illa i del control de determinats mercats per la Corona d’Aragó com el sard i el sicilià, i va experimentar un gran desenvolupament en la segona meitat del segle XIV, que va continuar durant tot el segle XV. Com a conseqüència d’aquest desenvolupament, l’activitat manufacturera va esdevenir un dels puntals de l’economia illenca, tant pel volum dels ingressos que generava, com per la població que estava involucrada, directament o no, en la seva producció.

La segona meitat del segle XIV i el segle XV foren moments difícils per a l’agricultura mallorquina, ja que la producció agrària, sobretot la de cereals, va descendir molt per sota dels nivells arribats durant la primera meitat del segle XIV. Aquesta disminució, que s’emmarca en una tendència recessiva similar a la que s’experimentava en la resta d’economies feudals, no es devia únicament a la minva de població que es va produir a Mallorca durant aquesta època, com es dedueix del fet que les collites disminuïssin tant en magnituds absolutes com també en el que concerneix a la producció per càpita, que també es va reduir significativament durant la segona meitat del segle XIV. Per tant, en aquesta tendència recessiva intervenien alhora diferents factors, que anaven des de la mateixa crisi demogràfica fins a la reconversió d’espais de cultiu en pastures dedicades a la ramaderia, ja que aquesta activitat es veia estimulada per l’increment de la demanda de llana generat per la manufactura tèxtil mallorquina i, en bona part, de l’exterior de l’illa, fonamentalment de les repúbliques italianes.