El port

Des de molts punts de la part alta de la ciutat pot contemplar-se la zona del port. Enfront d’aquest se situa el far de Botafoc, enclavat a l’illa que li dóna nom i unida per un mur a s’Illa Grossa, alhora enllaçada amb la major de les tres, s’Illa Plana. Aquestes tres illes fa temps que van deixar de ser-ho i, ara, s’han convertit en la protecció de la bocana del port. Entre les illes i la ciutat es trobava fins fa relativament poc temps una zona dedicada a l’agricultura intensiva irrigada coneguda amb el nom de “Ses Feixes” o “Pla d’Eivissa”. Es tracta d’un sistema de recuperació de terres extraient aigua mitjançant un complex sistema de drenatge. Això dóna lloc a parcel·les llargues i estretes envoltades de canals de drenatge excavats. A cadascuna d’elles s’accedia per un “portal de feixa” i un pont, ja que els canals perimetrals feien també de tancament.

Amb aquest sistema es va produir l’ocupació agrícola de la zona de l’albufera que s’estenia entre el nucli urbà i l’extremo oriental de la platja de Talamanca. En època islàmica es van construir les “feixes” situades més a l’interior, deixant la zona més pròxima al mar dedicada a pastures i travessada solament pels canals de drenatge procedents de la zona sembrada. Amb el pas del temps aquestes primeres “feixes” van anar assecant-se i convertint-se en horts regats a partir de sínies. Van desaparèixer els canals perimetrals de cada parcel·la i només es van mantenir les grans línies de drenatge. Finalment, va assecant-se la zona dedicada originalment a pastures, que va ser ocupada definitivament en el segle XVIII.

Els musulmans van aportar noves concepcions en el disseny de cultiu, l’ocupació del qual estaria basada en una distribució desigual de la terra entre els diversos grups que van crear i van compartir les xarxes agràries.

Algunes descripcions medievals de l’illa d’Eivissa indicarien que s’hi es produïa sal, fusta per a construcció naval, figueres i panses, que es dedicaven també a l’explotació. Pel que sembla, la major part de la producció de panses procediria de vinyes o parres conreades en aquesta peculiar horta situada al costat de la ciutat d’Eivissa.

De l’època califal (s. X) s’han trobat tan sols tres exemplars monetaris, dos encunyats en el Magrib, els quals podrien indicar suposats contactes comercials entre el Nord d’Àfrica i l’illa, de la qual cosa parla l’escriptor Al-Zuhri, referint-se a la comercialització de la sal eivissenca.

Ja d’època de la Taifa de Dénia, gaudint l’illa d’una major independència, s’han trobat fins a vint-i-dues monedes datades en el segle XI. Les seves procedències són de Mayurqa (Mallorca), Dénia, Saragossa, València, Granada, Almeria, Sevilla i Màlaga, el que denota un possible augment de l’activitat comercial, a més d’un increment de la intervenció estatal i fiscal. De l’època posterior, l’almohade, només tenim una moneda, pertanyent a la ceca de Fes, datada entre 1129-1162, trobada al Puig des Molins.