Introducció

El castell d’Alaró és un dels castells roquers de Mallorca junt amb el de Santueri, (Felanitx) i el del Rei (Pollença). Està situat sobre el cim del mateix nom, en el terme municipal d’Alaró. La història de la seva construcció s’inicia amb anterioritat a la invasió musulmana del 902-903, a l’emplaçament actual ja existia un tipus de fortificació on van resistir els habitants de l’illa durant vuit anys i sis mesos fins que van caure en mans dels invasors. Aquest edifici va ser ocupat i transformat pels successius conqueridors de l’illa (conquestes islàmica i cristiana). Va ser en aquest castell on l’any 1285 Cabrit i Bassa, partidaris del rei mallorquí Jaume II, van oposar resistència davant el jove monarca aragonès Alfons el Liberal. El 1343 va arribar a la seva fi el Regne Privatiu de Mallorca, quan va ser incorporat per Pere IV el Cerimoniós d’Aragó a la corona catalanoaragonesa. Durant els segles XIV i XV va ser progressivament abandonat, encara que encara es va mantenir una guarnició militar fins l’any 1741. A partir d’aquí, va ostentar, sobretot, funcions religioses, ja que el 1622 es va edificar un oratori en el seu recinte.

L’ocupació islàmica va suposar un gran avanç en els camps científic, tècnic i intel·lectual. Aquest poble va desenvolupar els sistemes de gestió de l’aigua, els quals es van aplicar a les Balears. Els musulmanes estaven molt acostumats a les altes temperatures del desert i a l’escassesa d’aigua, experiència que els va servir per a desenvolupar una gran varietat de sistemes hidràulics que s’implantaran en els llocs d’ocupació com les illes. Moltes d’aquestes aportacions han sobreviscut en funcionament fins als nostres dies, potser modificats i actualitzats en el temps, però conservant la idea primigènia i funció.

Els assentaments humans de l’època islàmica a la Serra de Tramuntana, en forma de alquerias i rafals de muntanya, es multipliquen; la toponímia, com la resta de Mallorca, ens subministra nombrosos hàbitats a la Serra (Valldemossa, Albarca, Almadrà, Almallutx, Banyalbufar, Biniaraix, Biniforani, Bunyola, Deià, l’Ofre, etc.). Del gran domini que els musulmans van tenir del sistema hidràulic encara en són testimoni molts llocs de la Serra, com els qanatsde Ses Artigues, Canet, Coanegra, Bunyola, i s’Ullet.

No podem oblidar l’aportació musulmana dels molins hidràulics, on l’aigua hi arribava mitjançant un canal vertical, el qual era construït sobre el terreny, o bé parcial o totalment excavat (Búger). El casal de molí constava de dos nivells d’edificació: un nivell superior, on es treballava el gra; i un nivell inferior, on la força de l’aigua es traduïa en energia mecànica que permetia el mòlt. A més, es necessitaven al seu voltant construccions exteriors complementàries, com les sèquies per a conduir l’aigua del torrent al molí. A causa de l’escassesa d’aigua, al final del procés industrial, aquesta es reutilitzava per a regar o es retornava al torrent.

Totes aquestes manifestacions han transformat el paisatge illenc, amb els seus sistemes de cultiu, sèquies, sínies, qanats, molins, aljubs, safarejos, jardins, horts irrigats i alqueries islàmiques. A més, la majoria de lèxic balear relacionat amb el món de l’aigua prové de fonts etimològiques àrabs.

En aquest itinerari podrem visitar el conjunt arquitectònic del castell d’Alaró i el sistema hidràulic del seu al voltant, datat en època islàmica.