Introducció

Els cent anys que van des de 1560 a 1660 són coneguts a Mallorca com «segle dels bandejats». Contràriament al que creuen la majoria de persones, un bandoler d’aquell temps no era un lladre de camins, ni anava a cavall. Es tractava d’homes violents que vivien per provocar violència i terror. Moltes quadrilles de bandolers –algunes d’elles podien arribar als cent bandolers- estaven al servei d’un bàndol aristocràtic o d’una vila. Es tractava, per tant, de veritables exèrcits particulars.

No hi havia pràcticament cap municipi lliure de bandolers. Per això, malgrat que les quadrilles preferien la muntanya, podien actuar i residir en qualsevol lloc. No obstant això, les muntanyes permetien una certa seguretat per les dificultats de comunicació, l’abundància de coves i de paratges en els que era fàcil protegir-se, la qual cosa provocava que sovint es convertís en els seus llocs de refugi.

Existia una ruta coneguda com «ruta dels bandejats» que unia l’illa des de Pollença a Andratx. La línia fonamental era un conjunt de camins marginals que corrien, a peu de muntanyes, de manera paral·lela a la carretera Palma-Alcúdia i no passava per l’interior de cap població. Aquesta via permetia fugir ràpidament cap al pla o la muntanya i allà es van desencadenar multitud de batalles, enfrontaments i actes de violència.

L’itinerari que aquí es presenta és el de muntanya. És aquell que, a partir de senderes, unia Pollença amb la Ciutat aprofitant les valls transversals que formen la Serra de Tramuntana. El fet que els bandolers mallorquins no emprassin cavalls, és a dir que es traslladassin a peu, explica en bona mida aquesta ruta considerada com la més segura per aquests homes fora de la llei.