Introducció

Per als menorquins el segle XVIII és una època singular. Menorca, i en concret el port de Maó, es converteixen en un enclavament estratègic cobejat per les principals potències europees de l’època: Gran Bretanya, França i Espanya. Els britànics necessitaven l’illa per controlar el Mediterrani occidental; Espanya i França, regides ambdues per monarques de la casa de Borbó, pugnaven per impedir-ho.

Els anglesos van desembarcar a Menorca al setembre de 1708 com aliats de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Com compensació, el tractat d’Utrecht (1713) els hi va cedir la sobirania sobre l’illa, juntament amb Gibraltar. El domini britànic es perllonga formalment fins 1783, quan el tractat de Versalles lliura Menorca a Carles III d’Espanya. Entre i entre, es produeix l’ocupació militar francesa durant la guerra dels Set Anys (1756-1763) i la conquesta espanyola de 1781-82. Però encara els anglesos tornarien a ocupar l’illa durant gairebé quatre anys, entre 1798-1802. El tractat d’Amiens (1802) va suposar la sortida definitiva dels britànics, qui tenien ja un nou enclavament estratègic en el Mediterrani: Malta.

Durant gairebé un segle els menorquins van haver de conviure amb britànics, francesos i espanyols. La relació no sempre seria cordial, però va deixar una petjada indeleble en la memòria col·lectiva dels illencs. Però no només en la memòria: Menorca conserva encara molts vestigis d’una època que l’illa va ser un dels més importants enclavaments geoestratègics d’Europa.