Introducció

L’illa de Cabrera és el primer parc nacional marí i terrestre de l’Estat espanyol. Tant el seu litoral, com el seu interior guarden una riquesa natural, geològica i paisatgística de primer ordre, fet que fou constantment admirat pels nombrosos visitants il·lustres que van passar per l’illa entre els segles XVIII i XX.

L’ocupació humana de l’illa és molt antiga: s’han trobat restes de ceràmica i altres vestigis del període talaiòtic així com restes dels púnics ebusitans i dels romans. Recentment s’ha pogut constatar la presència de comunitats cristianes primitives, gràcies a les restes trobades a sa Platgeta i a la zona de l’Olla. És versemblant l’existència d’una basílica o monestir paleocristià a la zona del Clot des Guix, si s’ha de jutjar per l’abundància  de restes d’aquest període. Coneixem l’existència d’un document, datat cap a l’any 590, que el papa Gregori Magne amonestava als monjos de Cabrera pel seu comportament dissolut.

De l’ocupació àrab no se’n té constància. Després de la conquesta de Mallorca, Cabrera va correspondre al Paborde de Tarragona i posteriorment va passar a les famílies Saragossa, Berard, Malferit, Sureda i Font i Roig. Al llarg de la historia, l’illa va ser un focus de constants lluites entre els seus habitants i els corsaris. Durant aquesta etapa va haver-hi una destacada activitat agrícola i ramadera.

En el segle XIX, amb motiu de la Guerra del Francés, entre els mesos de maig i juny del 1809 van arribar a Cabrera uns 9.000 presoners francesos, procedents bàsicament de la batalla del Bailèn, que va tenir lloc el mes de juliol de 1808. La suprema Junta Central va decidir el trasllat dels presoners a les Illes Balears, a pesar de les reticències de la Junta Superior de Mallorca. Davant les protestes i la por de les illes majors, la Junta Central digué enviar als presoners a Cabrera. Durant cinc anys, la petita illa es va convertir en una presó militar, penosa per les dures condicions del lloc. Sovint els aliments no arribaven a temps i els presoners es van veure forçats a alimentar-se d’herbes, sargantanes o rates. El maig de 1814, una vegada acabada la guerra, vaixells francesos van alliberar als supervivents, que sols eren 3.600. Més de trenta anys després, el 1847, una esquadra francesa va aixecar un monument commemoratiu en homenatge als seus companys captius.
El 1878 Pere Morell i Font i Roig va fer donació de l’illa a Miquel Humbert. El 1890, la propietat de l’illa va passar a les mans de Jacint Feliu i Ferrà de la Mola, qui va morir a l’illa el 1903. Va ser heretada per Sebastià Feliu Fons, darrer senyor de Cabrera. El Governo Espanyol va expropiar l’illa el 1916. El 12 d’abril de 1991 el Congrés dels Diputats declarava l’arxipèlag de Cabrera Parc Nacional Marí-Terrestre.
Segons L’arxiduc Lluís Salvador, cap a 1880 Cabrera comptava amb 31 habitants i hi havia una cabanya ramadera formada per 400 cabres, 95 ovelles, 40 porcs i 4 muls. Es conreaven els camps de cala Ganduf, la Miranda, el comellar des Mal Nom, el comellar de ses Figueres i s’Espalmador.