Introducció

Mallorca i Menorca han estat sempre relacionades entre sí (no així amb Eivissa i Formentera) fins al punt que molts autors d’època antiga les denominaven amb un mateix terme: Choirádes (anomenades així a l’obra de caràcter geogràfic de Timeu de Tauromenion en el segle IV aC), Gymnesia (nesonimo molt utilitzat pels antics i amb un origen encara desconegut) o Baliarídes (testificat per primera vegada en fonts d’època hel·lenística, a la finals del segle III aC). Aquest terme va ser acceptat ràpidament pels romans, transformant-se en Balears. En el seu afany per distingir entre les dues illes, les adjectiven, denominant-se així Baliares Maior i Baliares Minor, termes que després passaran a convertir-se en Maiorica i Minorica.

Les primeres notícies que tenim tant de Menorca com de Mallorca fan referència sobretot als foners balears i als diferents reclutaments que es van portar a terme per a les diferents batalles de l’època antiga. Se’ls coneix especialment lluitant en el bàndol cartaginès, en primer lloc, i en el bàndol romà després. Durant la II Guerra Púnica, Tit Livi (Livi XXVIII, 37, 5-10), ens relata que l’any 206 aC l’exèrcit de Magó, l’últim que queda del bàndol cartaginès, es veu obligat a sortir de la península per dirigir-se a Itàlia. Durant el trajecte passa per la Pitiüsa, darrer reducte púnic, on rep queviures, combatents i armes, i després es dirigeix a les Balears, on pretén passar l’hivern. A Mallorca els habitants s’oposen a la seva arribada, usant les fones i l’exèrcit es dirigeix a Menorca. Una vegada allà, col·loquen el campament sobre un port, s’apoderen d’una ciutat i recluten a du mil barons en edat militar que són enviats a Cartago. Se suposa que aquesta ciutat on es van assentar és Mag (Mahón), encara que no s’ha pogut comprovar ja que tant Mag com Iamo (Ciutadella) han estat habitats contínuament i han impossibilitat la seva investigació.

Les principals fonts literàries que fan referència a Menorca es caracteritzen per ser escasses i amb poc contingut, pel que, respecte a l’agricultura i la ramaderia, tenim una visió una mica confusa. La majoria de les vegades parlen de les Balears en general, sense especificar l’illa, el que impossibilita saber si es tracta de les dues o solament d’una d’elles. Aquests autors esmenten la fertilitat de les terres de les Balears i Plini ens parla del seu excel·lent blat i els seus exquisits vins. Pel que fa a la ramaderia, centrant-se ja a Menorca, Diodor, en el segle I aC , elogia els seus muls per la seva força, mentre que Plini ens comenta l’abundant caça que es troba a les Gymnesias (torna a referir-se a les dues illes).

Quant al món rural després de la conquesta romana, tenim molt poca informació, ja que encara no s’ha excavat cap vila romana que s’hagi pogut identificar com a tal. També sabem de la troballa de dues mil·liaris apareguts entre Maó i Alaior, amb el que es reforça la hipòtesi de l’existència d’una o diverses calçades que hagueren de millorar la circulació per l’interior de l’illa.

Se sap que molts dels jaciments prehistòrics menorquins continuen sent utilitzats en moments posteriors a la conquesta romana, pel que aquesta arribada no suposa una ruptura del model tradicional d’hàbitat encara que es veu, en diferents excavacions realitzades en Iamo i Mag, que en el canvi d’era van anar guanyant en entitat i població, arribant al moment de màxima esplendor en el segle II dC. Aquest fet coincideix amb una clara decadència dels principals nuclis d’època preromana, com són Trepucó, Torre d’En Galmés i Son Catlar.

Aquesta situació de decadència de les zones rurals torna a canviar durant el Baix Imperi (segles III i IV dC), apareixent gran quantitat de materials en tots els jaciments prehistòrics de l’illa, a més dels tres centres urbans. D’aquesta època s’han recuperat gran quantitat de monedes i ceràmiques a Iamo, Sanisera i alguns jaciments rurals, el que ha dut a pensar a alguns autors en una certa reactivació de l’economia de l’illa.

Sanisera va serr el tercer nucli habitat més important de Menorca en època antiga. Al contrari que Iamo i Mag, el seu solar va ser abandonat fa segles i, per tant, els treballs d’excavació que s’hi puguin realitzar són molt més fàcils i agraïts, sent, sens dubte, un dels grans tresors arqueològics de l’illa. Les excavacions científiques a Sanitja es van iniciar l’any 1979 i, encara que amb freqüents interrupcions, han anat continuat fins als nostres dies.

L’única referència literària clàssica a Sanisera és del segle I dC concretament de Plini el Vell (Nat. Hist. III, 78), qui l’esmenta junt Iamno i Mag com civitates.

Aquests tres nuclis habitats estaven situats en els tres principals ancoratges de l’illa. Sanisera no tenia un port natural tan bo com les altres dues ciutats, però si que era el millor refugi de tota la costa nord-menorquina. Totes elles es van convertir en focus d’entrada de la nova cultura romana, eminentment urbana, jugant el paper de centres econòmics, llocs per a la promoció política i social, i bases per al control fiscal i la seguretat del territori.