Jaume I

Jaume I, nascut d’un desafortunat matrimoni entre Pere II el Catòlic i de Maria de Montpeller, era l’hereu de dos importants llinatges: la Casa d’Aragó i el dels emperadors de Bizanci, per part de la seva mare. El 1213 van morir els seus pares, Pere el Catòlic a la batalla de Muret, en la qual va participar defensant als seus vassalls occitans contra les aspiracions territorials franceses, i Maria de Montpeller a Roma. Poc abans, el seu pare l’havia deixat al Palau dels Trencavel, en poder de Simó de Montfort, el líder de la croada contra els albigesos i enemic dels líders occitans, com garantia del pacte en el qual el futur monarca devia casar-se amb la seva filla.

Gràcies a la intervenció del papa Inocenci III i seguint les disposicions testamentàries de la reina Maria de Montpeller, el jove hereu va quedar sota la tutela dels templaris en el castell de Montsó (Osca) fins a l’edat de 9 anys. Durant la seva estada en aquest castell va estar acompanyat pel seu cosí de la mateixa edat, el comte de Provença Ramon Berenguer V. Mentre, actuava com regent del regne el comte Sanç d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i besoncle de Jaume.

Orfe de pare i mare, tenia uns sis anys quan va ser jurat en les Corts Lérida de de 1214. Al setembre des 1218 van celebrar per primera vegada a Lleida unes Corts generals d’aragonesos i catalans, en les quals va ser declarat major d’edat.

Al febrer de 1221, amb tot just 14 anys d’edat, es casà amb Leonor de Castella, germana de la Senyora Berenguela i tia de Ferran III de Castella. Aquest matrimoni va ser anul·lat per l’Església per raó de parentiu, i va contreure un segon matrimoni amb la princesa Violant (8 de setembre de 1235), filla d’Andreu II, rei de d’Hongria.

Va heretar el senyoriu de Montpeller a la mort de la seva mare (1213) i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, i el vescomtat de Fenolledes a França (1241) pel testament del seu cosí Nuno Sanç.
Durant els quinze primers anys del seu regnat va mantenir diverses lluites contra la noblesa aragonesa que fins i tot va arribar a fer-lo presoner el 1224. L’any 1227 va afrontar un nou alçament nobiliari aragonès, dirigit per l’infant Ferran, oncle del rei, que acabà gràcies a la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la concòrdia d’Alcalá al març de 1227. Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els rebels nobles, donant-li l’estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Les empreses bèl·liques posteriors van aconseguir temperar les passions de l’aristocràcia gràcies a recompenses en proporció als serveis prestats (terres, rendes i honors)