La conquesta catalana

La conquesta catalana marca l’inici d’una nova etapa en la història de l’arxipèlag Balear. L’anterior societat islàmica desapareix pràcticament de cop el 1229 i en el seu lloc s’estableix una nova societat que poc o res té a veure amb l’anterior. Nova gent, una cultura diferent, una altra religió, una llengua distinta… tot això caracteritza l’esdevenir de les illes a partir del tall històric que significà la seva incorporació al món feudal cristià.

L’empresa militar fou el resultat de la convergència de distints interessos per fer-se amb el control de l’arxipèlag. Per una banda, l’antic interès dels comptes de Barcelona per incrementar els seus dominis a costa d’un territori estratègic proper. I, en el cas de Jaume I, de trobar una sortida a les tensions entre la monarquia i la noblesa (i, al mateix temps, en el si d’aquesta darrera) a base d’encaminar la tradicional bel·ligerància feudal cap a una guerra externa. Per una altra banda, l’afany de la gran noblesa catalana per incrementar els seus dominis i, en alguns casos, sanejar la seva economia. I, en tercer lloc, l’interès dels mercaders catalans i occitans (sobretot els de Barcelona, Marsella i Montpeller) per disposar d’un enclavament estratègic i, al mateix temps, eliminar l’amenaça pirata que sempre representava el corsarisme musulmà illenc. Tot això sense oblidar que per a tots aquests la possessió de les Balears significava disposar d’una base de gran importància pel domini del Mediterrani occidental.

El pilar fonamental fou la colonització cristiana (sovint anomenada repoblació) del territori, amb colons arribats de fora que ompliren el buit demogràfic provocat pels efectes de la conquesta. La gran majoria dels pobladors procedien de Catalunya, en uns percentatges que arriben al 80% a la ciutat i a la part forana  en molts casos al 90%, quan no el sobrepassen. A molta distància figuren els grups de procedència aragonesa, inferior al 10% i occitana (9% a la ciutat i gairebé inexistent a l’interior), mentre que altres contingents (italians, castellans, navarresos, etc.) són testimonials. Aquesta arribada de persones de fora fou constant durant més d’un segle, fins que la pesta negra de 1348-49 frenà en sec les migracions, mantenint sempre una clara preponderància els colons d’origen català. És important assenyalar l’existència d’una altra comunitat que no deixà de créixer,  sobretot a la ciutat, durant els segles XIII-XIV: la jueva. El seu màxim apogeu (demogràfic, econòmic i cultural) arribà durant la segona meitat del segle XIV, fins que l’assalt violent a la comunitat, perpetrat el 1301, inicià el seu declivi, consumat amb la conversió massiva i induïda de 1435.