La croada pisano-catalana (1114-1115)

La col·laboració de pisans i catalans per a conquerir les Balears va quedar fixada en el Conveni de Sant Feliu de Guíxols , a Girona, en el qual els esforços italians es veuen reforçats pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, i súbdits. Aquest tractat plasma les normes que regiran les futures relacions polítiques entre Catalunya i Pisa.

Després d’una etapa d’observació i preparatius, es va iniciar l’expedició des de Barcelona. L’esquadra estava composta per 500 naus, 300 de les quals havien estat aportades pels pisans. Les altres eren tropes aliades, que segons Alcover i Rosselló Bordoy estaven constituïdes per uns 75.000 combatents i 900 cavalls.

L’itinerari s’inicia en direcció al port de Salou i des d’aquí es van dirigir a Eivissa. Aquest era el primer objectiu, per la seva posició estratègica com entrada a l’arxipèlag. Els reforços almoràvits, els únics que podien acudir en la seva ajuda, necessitaven diverses “jornades” (dies) per a arribar a les Balears. Era una oportunitat única per a derrotar als seus potents enemics catalans i per a ampliar els seus dominis amb la incorporació de les illes orientals.

Eivissa, ciutat fortificada sobre un terreny elevat, envoltada per tres murs i amb els seus forts defensats per fosses i una àmplia muralla, amb dotze torres, va caure en poder dels pisanocatalans després d’un mes de setge. Abu al-Mundir, que dirigiria la defensa, va desaparèixer en la contesa. Després d’haver destruït les muralles i aconseguit aquest primer objectiu, es va continuar el camí cap a Mayurqa.

Poc temps després del saqueig de les illes, va aparèixer l’esquadra almoràvit, dirigida per Wanudin ibn Sir, que es va trobar amb uns territoris en ruïnes. Aquest tornà al seu lloc de procedència després d’annexionar les illes al seu imperi.

L’abandonament de les illes pels cristians després de la invasió demostra que els interessos estaven dirigits més cap a derrotar un enemic comú que entorpia els seus interessos i no a incorporar un territori. Gràcies a això, l’ocupació almoràvit va poder ser relativament pacífica i l’absència d’un poder constituït a les illes va permetre l’establiment dels nous governants. D’aquesta forma s’unificaven altra vegada els territoris de l’Al-Andalus baix un poder únic.