La cultura talayótica

Cap a l’any 1000 aC apareix a Mallorca i Menorca una cultura de forta personalitat de la que les realitzacions més espectaculars, els talaiots i les taules, no han deixat    de sorprendre des de l’Antiguitat, i que avui és coneguda com cultura talaiòtica. El seu dramàtic final se sol fixar en el segle VI aC i encara avui és objecte de fortes discussions.

Actualment es pensa que l’origen de la cultura talaiòtica es deu al propi desenvolupament de la cultura anterior més que a una invasió guerreres que portassin el disseny de torres defensives des de terres orientals. El creixement de la població al final del pretalaiòtic anava acumulant tensions que van esclatar en un breu període de temps, donant lloc a una nova cultura i, per altra banda, els talaiots segueixen una tècnica constructiva similar a la dels navetiformes.

Clar que també podem deixar-nos seduir pels mites dels autors grecs i romans per a qui els talaiòtics vendrien dels grecs que tornant a casa seva després de la guerra de Troia, que per cert va succeir quan es formava la cultura talaiòtica, van acabar per assentar-se a les illes.

No sabem amb exactitud quin era el nom que es donaven a si mateixos els talaiòtics, encara que potser era el de baleàrics amb el qual van ser coneguts pels romans. De totes maneres, reservarem aquest nom per a la fase següent, quan si que hi ha constància documental del seu ús. Menys encara sabem de la seva llengua, tret que era indoeuropea, encara que si pronunciam alguns dels noms de persona que han arribat fins a nosaltres, com Aspri, Arguta o Vatro o d’alguns dels seus poblats, com Bochor, Tucis, Guium, podem encara retornar a la vida les veus de més de dos mil·lennis enrere.

Els talaiòtics vivien en poblats sovint dominats per un talaiot i amb les cabanyes amatents concèntricament al voltant del mateix, de manera que la paret més exterior de cada casa formava la muralla de l’assentament. L’emplaçament dels poblats reflecteix una certa preocupació per la defensa, cercant escarpes del terreny o petites elevacions. També hi ha poblats amb diversos talaiots, reflex dels diferents clans que hi vivien .
A Mallorca es coneixen més de tres-cents poblats talaiòtics, separats entre si tot just per 3 Km. el que de nou ens indica que Mallorca estava molt poblada i cada vegada ho estava més. En càlcul del nombre d’habitants, revisat amb les darrers troballes, ens assenyala que cap a l’any 1000 havia, almenys, 20.000 habitants a Mallorca i cap a l’any 500 aC s’havia passat a 40.000.

El talaiot és el monument més característic d’aquesta cultura, però convé precisar que sota aquesta denominació podem trobar-nos amb estructures molt diferents, encara que totes elles de marcat caràcter ritual i només, malgrat la seva aparença, secundàriament defensiu. El talaiot no és, per tant, una torre de defensa, sinó un símbol ritual de la col·lectivitat.

Convé separar els dos tipus principals de talaiots: els la turriformes (talaiots circulares, quadrats, escalonats) i els tumuliformes (túmuls escalonats i plataformes escalonades). Cada tipus va tenir les seves funcions específiques, que avui sols podem intuir: els circulars, dels quals se’n coneixen uns 250, disposaven d’una cambra interior i semblen ser edificis de caràcter social, amb diverses funcions: alguns d’ells estan dins poblats, altres en centres cerimonials i altres més aïllats, orientant les seves portes a altres monuments talaiòtics, teixint d’aquesta manera una xarxa que controlava ritualment el territori. Els talaiots quadrats, que són exclusius de Mallorca, on s’han  contat un centenar, accentuen la seva funció ritual-religiosa per la seva situació sempre fora dels poblats, moltes vegades enmig de dos poblats, les seves mesures constants i la seva orientació astronòmica. Els altres tipus mallorquins, massissos i escalonats, semblen tenir funcions ritual-funeràries, tenint els escalonats una rampa helicoïdal per la qual havia de pujar algun tipus de processó. Un capítol també nombrós ho formen les plataformes escalonades que es troben en les muntanyes i que potser servien per a dipositar els cadàvers esperant la seva descomposició.

Però els talaiots moltes vegades no apareixen aïllats, sinó formant part de centres cerimonials on trobem talaiots de tots els tipus, santuaris i altres estructures. Alguns d’aquests centres cerimonials són més grans i monumentals que els propis poblats.

Els talaiòtics eren bàsicament ramaders, potser perquè així podien explotar millor el territori, en la seva major part difícil de llaurar sense l’ajuda d’eines de ferro. No obstant això, també conreaven cereals, el que unit a la caça, pesca i recol·lecció, seguia proporcionant-los una dieta variada. Fabricaven els seus recipients ceràmics a mà, sense l’ajuda de torn, amb formes simples i sense tot just decoració. També treballaven el bronze, fabricant destrals, puntes, escarpres i adorns com grans pectorals, diademes, espirals per recollir el pèl, etc. En menor mesura utilitzaven el plom o, fins i tot, el ferro.

Amb una esperança de vida que de mitjana, com tots els pobles preindustrials, no passava dels 45 anys, els talaiòtics vivien obsessionats per la mort. Van començar a utilitzar coves artificials, igual que a Mallorca, les quals es tancava amb un mur. I és que, a pesar de l’estabilitat que representen els talaiots, la cultura talaiòtica, com totes, seguia el seu curs canviant i adaptant-se a les noves circumstàncies externes i internes.