La Germania

En principi, la Germania va ser primordialment un aixecament antifiscal, que pretenia bàsicament la consecució de reformes institucionals. Altra cosa és que derivàs en una subversió de l’ordre establert. Encara que resulta evident que estava inspirada i relacionada amb moviments coetanis -les Comunitats de Castella, i, sobretot, la Germania valenciana- sembla haver-hi un relatiu consens entre la historiografia a l’hora de considerar que la Germania era bàsicament un rebrot de la conflictivitat social que ja havia esclatat en l’assalt de la ciutat de 1391 i en la Revolta Forana de 1450. Vora el 1520, el deute públic absorbia gairebé la totalitat dels ingressos del Regne. El pes de la fiscalitat resultava cada vegada menys suportable per als veïns més humils de la capitali per a la gran majoria dels residents a la Part Forana, que suportaven una major pressió fiscal per càpita. No és d’estranyar, per tant, que els pagesos endeutats continuassin veient-se obligats a vendre les seves hisendes a l’aristocràcia ciutadana. El problema que suscitava la forma de contribució semblava haver-se resolt mitjançant una sentència de Ferran el Catòlic, en la qual ordenava la confecció d’un cadastre, que havia de servir de base perquè tot el món contribuís a les arques públiques en funció de la seva riquesa i perquè ho fes allà on posseís els béns. Però anys després, finalitzat l’any 1520, encara no s’havien iniciat els treballs per a la realització del cadastre. Segons l’historiador Josep Juan Vidal, l’aragonès Miguel de Gurrea, virrei des de 1512, s’enfrontava contínuament amb els seus subordinats, cosa que succeïa, per altra banda, quan es consolidaven oligarquies que controlaven els governs municipals gràcies a les manipulacions del sistema d’insaculació. I, a més, les contínues caresties de queviures bàsics –blat, fonamentalment- i l’exagerada elevació dels preus exasperaven els ànims de la gran majoria de la població.

L’esclat de la Germania valenciana feu decidir els menestrals mallorquins a engegar un moviment similar. Al desembre de 1520 ja es coneixia la celebració de reunions secretes, en les quals els artesans van expressar les seves intencions de posar-se en contacte amb els agermanats valencians i procedir a la supressió del deute públic. Dia 6 de febrer, el governador va ordenar la captura de set dels conspiradors, que l’endemà mateix, el dia del dijous llarder, foren alliberats per un aixecament integrat per artesans armats. Entre els alliberats, es contaven Joanot Colom i Joanot Crespí, els dos principals capdavanters dels agermanats. Aquest últim, triat capità i instador, va intentar mantenir-se dins els límits de la legalitat, pel que va sol·licitar permís a les autoritats per constituir comissions, integrades per representants dels oficis de l’artesania i per les mateixes autoritats, que havien de revisar els llibres de la Consignació, on constaven els deutes del Regne i iniciar la redempció –la quitació o Santa Quitació- dels deutes. El 16 de març del 1521, es va destituir el governador pel fet de ser aragonès, ja que segons un privilegi del segle XIV els d’aquest origen no podien exercir el càrrec. El mateix dia, van començar a arribar, uns després d’altres, representants de tots els pobles, llevat d’Alcúdia, amb la finalitat de manifestar el seu suport a la rebel·lió. El 16 d’abril es va crear la tretzena, una assemblea constituïda per tretze membres, encapçalada per Crespí, que va començar a executar, entre grans mostres d’entusiasme popular, la quitació (supressió) del deute i la confecció del cadastre. Molts dels contraris a la Germania -denominats mascarats, que en la seva majoria eren persones adinerades i membres de l’aristocràcia—, van començar a fugir, uns embarcant-se fora de l’illa i la resta a Alcúdia i Menorca. Mentrestant, una carta de l’emperador Carles, rebuda el 30 de març, declarava il·legal la Germania, amenaçant als agermanats amb un càstig exemplar si no readmetien a Miguel de Gurrea, refugiat a Eivissa, com governador i no l’obeïen com a tal. Com a conseqüència d’aquesta il·legalització, els ànims dels agermanats es van encendre encara més, i van començar a multiplicar-se els actes de violència contra els mascarats. El 29 de juliol, els agermanats van assaltar el castell de Bellver i van assassinar a molts dels seus defensors. El dia 23 de setembre la tretzena va desautoritzar a Joan Crespí, líder de la facció moderada dels agermanats, que va ser substituïda en el control de la Germania per Joanot Colom, cap visible de la facció radical. Poc temps després, Crespí va ser empresonat i posteriorment assassinat, pel que sembla ser per Francesc Colom, germà de Joanot Colom. Aquest darrer, nomenat instador, va emprendre una mesura encara més radical, la supressió dels impostos indirectes. El control agermanat de l’illa era gairebé total. Només restaven sense reduir el castell de Santueri i la vila d’Alcúdia, l’única població important amb muralles de la ruralia de Mallorca, on s’havien refugiat un gran nombre de mascarats. No és d’estranyar que l’objectiu dels agermanats passàs a ser Alcúdia. Dia 11 de novembre, un exèrcit d’entre cinc mil i sis mil homes de la Ciutat i de la Part Forana va fer acte de presència al costat de les portes d’Alcúdia. S’iniciava un setge que, malgrat les diferents temptatives agermanades, contrarestades per incursions dels antiagermanats des d’Alcúdia, va durar fins a finals de setembre de 1522. En aquests dies, i després d’un intent desesperat de prendre la població, els agermanats van decidir aixecar el setge. Tant els assetjadors com els assetjats sabien que en poc temps arribaria a l’illa una armada de l’emperador per reduir tot el regne. Aproximadament el 13 d’octubre va arribar a Ciutat l’armada de l’emperador, que posteriorment es va dirigir a Alcúdia. Un total de tretze naus van arribar a aquesta població i, entre els refugiats i l’armada, es va reunir un exèrcit de prop de 2.500 homes, que el dia 24 d’octubre va iniciar l’ocupació de l’illa. La primera vila a caure va ser Pollença, saquejada per l’exèrcit imperial i on més de dues-centes persones, majoritàriament dones i nins, van morir asfixiades dins l’església Les derrotes –veritables sagnies- dels agermanats a Són Fornari i Rafalgarcés no van fer sinó confirmar la superioritat de l’exèrcit imperial, que les darreries de l’any ja havia ocupat tota l’illa, llevat de Ciutat, que va resistir fins març del 1523. La Germana havia acabat; començava una repressió d’una duresa inaudita fins a l’època.