La Guerra Civil espanyola

Per comprendre els esdeveniments que van dur a l’esclat de la Guerra Civil, s’ha de conèixer el convuls panorama polític espanyol, que s’havia estat gestant ja des del segle XIX (guerres carlistes, I República, etc.) i que va arribar al seu zenit a la següent centúria. El rei Alfons XIII va abandonar Espanya davant la falta de suport popular en les eleccions municipals de 1931. Es proclamà la República i es convocaren eleccions en les que van triomfar les esquerres republicanes i obreres (el PSOE resulta el partit amb més diputats a les Corts): es va iniciar així el Bienni Progressista. No obstant això, el fracàs en l’aplicació d’unes noves lleis d’alt contingut social provocaren una sèrie d’aixecaments anarquistes el 1933, que provocaren la caiguda del Govern i la celebració d’eleccions anticipades el 1933
La CEDA, partit de dretes , guanyà aquestes eleccions, però el President de la República no els permetí formar govern, l’ acabaren formant els radicals d’Alejandro Lerroux (president de la II República), amb l’imprescindible suport de la CEDA, començant així el govern de centre dreta.

La CEDA exigí la seva participació en el govern. Es nomenaren tres ministres de la CEDA, però aquest nomenament (constitucional) no va ser acceptat ni per l’esquerra ni pels nacionalistes. ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) proclamà des de Barcelona l’Estat Català i UGT declarà una vaga general revolucionària, el que provocà la Revolució de 1934 i la proclamació des d’Oviedo de la República Socialista Espanyola. La situació va quedar ràpidament dominada pel govern, que reprimí durament la revolta i s’inicià una forta repressió.

La mala administració feu caure al Govern i es convocaren noves eleccions, que acabaren guanyant el Front Popular. Poc temps després, basant-se estrictament en una norma sobre la dissolució de les Corts, va ser destituït el President de la República, Alcalá-Zamora.

Durant la Segona República, la polarització de la política espanyola que es va iniciar a finals del segle XIX va arribar al seu súmmum i van conviure els extrems en tots els camps.
Tot aquest rerefons polític feu que, durant la Segona República, el clima social fos molt tibant, la inseguretat ciutadana molt alta i els atemptats de caràcter polític o anticlerical una xacra per al país.

Entre febrer i juliol de 1936 es van produir grans disturbis en el carrer. El 14 de abril de 1936 va acabar amb la mort de l’alferes dels Reis en la desfilada de commemoració del Cinquè aniversari de la República, presidit per Manuel Azaña. L’enterrament va constituir una excusa perquè la dreta es tiràs al carrer per a protestar efusivament; la comitiva va acabar per provocar batusses, tirotejos. Després d’una sèrie d’atemptats en els quals van finir membres d’ambdues parts, la matinada del 13 de juliol de 1933, un grup de guàrdies, al no trobar a la seva casa a Gil-Robles (Front Popular), mataren a José Calvo Sotelo, qui era membre de les Corts i líder de l’oposició del Frente Popular.

Aquest crim va convèncer als militars a donar un cop d’estat, entre ells, Franco. Aquest cop d’estat estava preparat per juliol temps enrere, contant amb el suport de la Falange i, dels moviments conservadors i catòlics. L’aixecament acabava de començar.

El conflicte va assolar el país entre el 17 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939, concloent amb la victòria dels rebels i la instauració d’un règim dictatorial de naturalesa feixista, acabdillat pel general Francisco Franco.

Quan es va produir el cop d’estat contra la República, Mallorca va quedar en el ban que va recolzar les forces revoltades. Aquest cop a l’illa fou liderat pel general Goded. El 19 de juliol de 1936 aquest va publicar un ban que declarava l’estat de guerra les Illes, que destituïa totes les autoritats republicanes i que amenaçava als possibles rebels amb la pena de mort. Els soldats i falangistes van anar ocupant les principals institucions: Govern Civil, Ajuntament, Diputació, Casa del Poble, centres de telecomunicacions, estacions de ferrocarril, etc. També en els pobles va succeir el mateix, els revoltats van ocupar els principals càrrecs dirigents i institucions pertinents. En pocs dies el “Moviment” va quedar consolidat amb èxit, sense que, al principi, hagués tants enfrontaments com en altres llocs de la Península. No obstant això, la població no era conscient del que succeiria després. Davant alguns focus d’oposició contra els insurgents i, especialment, després del desembarcament de Bayo, es va emprendre una acció repressiva molt dura que va marcar els esdeveniments fins 1939.