La guerra del Francès o de la independència espanyola

Va ser un conflicte sorgit el 1808 per l’oposició armada a la pretensió de l’ emperador francès Napoleó I d’instaurar i consolidar en el tron d’Espanya Joseph Bonaparte, en detriment del rei Borbó Ferran VII, desenvolupant un model d’estat inspirat en els ideals napoleònics, i que, sumada a l’enfrontament precedent francès amb Portugal i el Regne Unit, convulsionà tota Espanya fins al 1814.

1808 és una època convulsa per a l’illa, amb diferents revoltes davant la mala situació econòmica i l’augment de la pressió fiscal. A principis d’abril arriben les notícies de la abdicació de Carles IV (pare de Ferran VII) i la caiguda del seu primer ministre, Manuel Godoy, després dels successos del motí d’Aranjuez. Va haver regirades a Mallorca i personatges com Gaspar Melchor de Jovellanos, empresonat en el castell de Bellver per ordres de Godoy, va ser alliberat i aclamat per la multitud. A finals de maig va arribar a l’illa la notícia de les revoltes de regions mediterrànies espanyoles contra els francesos. El 30 de maig el capità general Vives va constituir la Junta Suprema de Govern com principal sobirana de l’arxipèlag balear, que  va declarar la guerra a França i va negociar la pau amb Anglaterra, mentre procedia a la mobilització i organització de tropes.

L’ocupació de la major part de la Península per l’exèrcit napoleònic, va fer arribar a les Balears milers de refugiats que s’establien majoritàriament a Palma i Maó. Després de la costosa derrota francesa a la batalla de Bailèn el 19 de juliol de 1808, els oficials francesos van ser confinats a Menorca, Mallorca i Eivissa, mentre que la tropa va ser confinada a l’illa de Cabrera, sense cap tipus d’auxili a causa de la gravetat de la situació de les autoritats mallorquines del moment. La fam, la falta d’aigua i les malalties van afectar aquests 9.000 presos, dels quals sols van quedar 3.600 supervivents.