La Revolta Forana

La Revolta Forana va enfrontar la majoria de la població dels pobles amb les classes dirigents de la Ciutat i amb una part dels pagesos acomodats (recatxats). Tal com explica l’historiador Guillem Morro, les seves causes, a excepció de l’antisemitisme, van ser bàsicament les mateixes que havien causat la primera revolta de 1391: posar fre a l’increment de la fiscalitat, aconseguir la redistribució de la càrrega fiscal entre la Ciutat i la Part Forana, i acabar amb la corrupció administrativa del Regne de Mallorca, que s’havia agreujat encara més a causa de la lluita de bàndols que enfrontava l’oligarquia ciutadana.

L’espurna que va encendre definitivament els ànims dels forans va ser l’exigència, l’any 1450, d’un capbreu (declaració de possessions) sobre els béns de reialenc. El capbreu comportava, per als posseïdors dels béns, l’obligació de presentar els instruments notarials que poguessin demostrar els seus drets sobre la terra que posseïen i que molts no tenien o havien perdut. A Manacor i Petra, els encarregats de la confecció del capbreu van ser apedregats i van haver de refugiar-se a Ciutat. Poc temps després, forans armats, procedents de diverses poblacions, van començar a reunir-se i a preparar-se per al combat.

Dia 26 de juliol es van concentrar a Inca homes de diferents pobles. L’endemà es va presentar davant les muralles de Palma un exèrcit d’uns 5.000 pagesos (terme amb el qual eren coneguts també els forans), que van assetjar Ciutat, tallant l’aigua de la sèquia de la font de la Vila, que abastava la població. Els forans, que contaven amb les simpaties de bona part dels artesans de la capital, no es van retirar fins l’1 d’agost gràcies a la mediació del bisbe d’Urgell . Abans de retirar-se, van lliurar al governador un memorial de 31 capítols que contenia les seves reivindicacions. En aquests capítols se sol·licitava la supressió o reforma de diferents càrregues fiscals, es denunciava la corrupció de l’administració del Regne i els excessos que cometien a la Part Forana diferents càrrecs i oficis reials, com també el fet que a la Universitat del Regne s’ignoraven diferents privilegis concedits a la ruralia mallorquina. Però, sobretot, els capítols carregaven contra l’oligarquia ciutadana, a la que acusaven d’haver causat la ruïna del Regne com a conseqüència de les lluites de bàndols i d’haver-se apropiat de més de 112.000 lliures procedents dels cabals públics. Els forans exigirien la restitució a l’erari públic de les quantitats que s’havien apropiat els que havien exercit els càrrecs, demandant a més que es complís la legislació vigent en matèria de pagament del deute públic.

Però les demandes anaven més enllà, ja que els forans van proposar que la Part Forana se separàs administrativament de Ciutat i que, en cas que es perjudicàs de forma notòria els interessos del rei o que es contravenguessin els capítols, els pagesos es poguessin reunir i actuar defensant, segons la seva argumentació, els interessos de la monarquia, “per exaltació de la dita corona reial o morir tots temps en defensió d’aquella”.

Els revoltats, per tant, sempre es van presentar com súbdits fidels del rei i com defensors dels interessos de la Corona. Una imatge, o una actitud, que les classes dirigents de Ciutat van tractar de contrarestar convertint-la en una subversió política. L’oligarquia ciutadana afirmava que els forans pretenien lliurar el Regne de Mallorca a Renato de Anjou, rival del rei d’Aragó, Alfons el Magnànim, ja que l’esmentat Renato era el successor dels drets hereditaris de la filla de Jaume IV sobre el Regne de Mallorca.

El 20 de gener de 1451 el rei es va pronunciar sobre l’esdevingut durant l’aixecament forà, de manera totalment contrària als interessos dels revoltats: en la pràctica, els capítols van restar derogats i s’obligava a la Part Forana a indemnitzar als ciutadans pels danys causats durant el setge. Aquestes decisions del rei degueren ser decisives perquè el governador, Berenguer d’Olms, iniciàs la repressió. El rei li havia concedit poder extraordinari perquè dictaminàs en el seu nom sobre els fets de l’alçament. El governador va imposar duríssimes condicions als pagesos a canvi de la seva absolució: que renunciassin, a favor del monarca, al cobrament dels doblers del que es consideraven deutors, i que els pobles, en concepte de servitud perenne i irredimible, paguassin 2.000 lliures cada any. Tot l’esmentat, la condemna a mort de dos dirigents forans, i que es tengués en compte l’acusació segons la qual els forans volien lliurar el Regne a Renato de Anjou, va propiciar que es tornàs a produir un nou aixecament forà, aquesta vegada dirigit pels elements més radicals de la ruralia.

El 18 d’abril l’exèrcit pagès, aquesta vegada encapçalat per en Simó Tort Ballester, va tornar a assetjar Ciutat. No es va retirar fins a dia 24 d’abril després d’haver aconseguit que el governador els atorguàs el perdó per tots els crims que els eren imputats i la condonació de tots els danys que els pagesos haguessin causat a les hisendes i béns dels ciutadans i dels forans contraris a l’aixecament (recatxats). Des d’aquell moment, el governador va posar en pràctica una altra estratègia: enfrontar els forans contraris a l’aixecament amb els partidaris de la revolta. Tractava, en definitiva, de convertir l’aixecament en una guerra civil. Amb aquest objectiu el 29 d’abril el lloctinent del governador, Jaume Cardell, es va dirigir a diferents pobles, arribant a reunir un exèrcit d’uns 1.500 pagesos. Quan els dos exèrcits es van trobar en les proximitats de Muro els homes de Cardell no van fer cas de les seves arengues i la gran majoria es van unir als revoltats.

Segurament amb la moral alta per aquest fet, el 5 de maig els forans es van tornar a presentar davant les portes de Ciutat, iniciant un nou setge, el més llarg i efectiu. En aquesta ocasió van tallar el proveïment d’aigua i van aconseguir bloquejar el proveïment de queviures de la població. També havien establert tractes amb un grup d’artesans de la ciutat, dirigits pel paraire Pere Mascaró, que el 12 de maig havia d’obrir-los les portes de la muralla. Però aquests artesans van ser traïts i alguns d’ells van ser detinguts i executats. Fracassat aquest intent, els revoltats construiren una mena d’ariet, amb el que volien enderrocar una part de la muralla.
Mentre això succeïa, tant els ciutadans com els forans remetien contínues ambaixades a la Cort de la reina a Barcelona. Una iniciativa que, en principi, va resultar favorable als forans, ja que la monarca va decidir enviar a Mallorca dos comissionats per a negociar la signatura d’un tractat de pau, juntament amb el governador i una comissió negociadora integrada per un membre de cada municipi de la Part Forana. Degut a l’èxit, si més no aparent, dels tractes amb la reina, els forans van començar a aixecar el setge dia 3 de juny. Desgraciadament per a ells, les negociacions no van tenir altre efecte que el governador, Berenguer d’Olms, fos destituït per la reina.
Les negociacions amb la cort del rei a Nàpols no van seguir el mateix camí, ja que el rei va decidir donar suport als ciutadans, enviant a Mallorca un exèrcit de mercenaris, amb 1.000 soldats professionals i 400 cavallers que dia 30 d’agost van destrossar l’host pagesa. La derrota de la revolta era una realitat incontestable, a pesar que la resistència d’un petit grup de revoltats es perllongués fins el 1453, quan van ser capturats. Durant la primavera i l’estiu de 1453 les autoritats van dur a terme una ferotge repressió que va omplir d’homes penjats i ajusticiats els principals encreuaments de camins.

Malgrat aquesta derrota i la repressió de la revolta, el rei encara no havia dictat sentència sobre els fets, que es va demorar fins el 1454. La sentència, en realitat un conjunt de resolucions reials, restituïen, sense cap tipus de modificació, l’estat de coses anterior a l’aixecament. A més, el rei va condemnar a la Part Forana al pagament d’una multa de 150.000 lliures, a satisfer els impostos que havia deixat de pagar durant la revolta que sumaven 100.000 lliures, i a pagar la meitat del cost del mateix exèrcit que havia derrotat als pagesos, i 24.000 lliures més en concepte de danys.

Per tant, el pagament de les multes i les indemnitzacions es va afegir a l’efecte de la repressió de la revolta. La minva de la recaptació del tribut del morabatí -emprat com indicador demogràfic- reflecteix la disminució i l’empobriment de la població durant la segona meitat del segle XV. Per altra banda, els alts nivells d’endeutament ofegaven les economies dels forans acomodats, en la seva majoria posseïdors de les explotacions més importants, les alqueries i rahals. Molts van haver d’hipotecar-les i, finalment, els més d’aquests es van veure obligats a vendre-les a aristòcrates de Ciutat o a forans acomodats. A més, bona part d’aquests darrers van traslladar el seu domicili -l’oficial, almenys- a Palma , amb la finalitat de defugir el pagament de les indemnitzacions i de la fiscalitat municipal, atès que es contribuïa en el lloc de residència oficial i no en el terme en el qual es posseïen els béns. Aquestes transferències de domini i de canvi de residència van accentuar encara més el pes de totes les càrregues fiscals que requeien en les hisendes municipals de les viles foranes i, conseqüentment, sobre les esquenes dels seus veïns.