La Trapa

La finca té una extensió de 104 quarterades i les cases es troben a una altitud d’uns 270 metres, aproximadament. La cota màxima d’altitud ve donada pel puig de la Trapa, de 472 metres. Actualment la finca és propietat del Grup Ornitològic Balear, que treballa per a la conservació d’aquest espai natural.

L’edifici principal va acollir, entre els anys 1810 i 1820, l’antic convent de monjos trapenses. Els trapenses són una de les famílies de l’ordre Benedictina, i més concretament de la comunitat del Císter, molt característica per la duresa de la seva vida: observaven la norma del silenci, la comunicació era per gestos i només es parlava en cas de total necessitat i davant de l’abat; no menjaven ni carn, ni peix, ni ous i la llet estava prohibida en moltes ocasions; dormien vestits sobre un dur llit, treballaven i resaven molt i no podien relacionar-se amb gent externa a la comunitat.

Amb la Revolució Francesa de 1789 va començar l’èxode dels trapenses, uns cap a Suïssa i altres cap a Espanya. Els trapenses del monestir de Santa Susanna de Maella, davant la guerra del Francès, van arribar a Mallorca l’any 1810 i, gràcies al canonge Pere Roig van ocupar aquestes terres. Un any més tard, per disposició testamentària del Dr. Roig, van passar a ser els propietaris.

Felip Ximénez de Sandoval conta l’èxode trapense a Mallorca quan, a la fi de 1809, els monjos pensaven traslladar-se a Mallorca: “Com en el meravellós sòl mallorquí no havien posat peu els invasors -per tenir Napoleó totes les seves forces navals dedicades al bloqueig de les Illes Britàniques i no voler exposar-se als riscos d’un desembarcament-, els trapenses sense llar somiaven amb l’illa Daurada com amb una nova terra de promisió per als seus esperits indòmits i els seus cossos mamenats. El reverend Pare Fructuós, que havia substituït a Don Ildefons en la màxima autoritat abadal, va encomanar al senyor Pere Roig, canonge doctoral de la catedral palmesana, la compra d’un terreny en lloc solitari i despoblat on refugiar-se. Rebuda la notícia d’haver-ho fet a la vall de Sant Josep de la Palomera i obtinguda la promesa de les autoritats i el veïnat de Maella de protegir quan els fos possible les instal·lacions de Santa Susana, el pare Fructuós va deixar a alguns donats sense hàbit amb l’encàrrec de defensar els drets de la Comunitat si arribava el cas, i al capdavant de vuit sacerdots i trenta-dos conversos, va emprendre el 4 de febrer de 1810 una perillosa marxa a través d’un territori accidentat pel qual pul·lulaven escamots espanyols i destacaments francesos del Cos d’Exèrcit de Suchet, per cercar un port de la costa valenciana on noliejar una barqueta que els conduís a la somiada illa. La seva intenció era lliurar-se amb major rigor que mai a la contemplació i la penitència pels pecats d’una humanitat enverinada de crueltat i odi, i esperar el final de la guerra. El 15 de maig de 1810 arribava al port de Palma de Mallorca la comunitat de trapenses. En el mes de juny es va traslladar la comunitat al lloc triat pel canonge Roig. La vall de Sant Josep de la Palomera era un lloc solitari i molt adient per a un monestir de l’Estreta Observança cistercenca. El paratge era molt pintoresc i abrupte, però difícil per al cultiu i labor. No obstant això, com va dir un cronista, els trapenses proscrits considerarien l’ostracisme a Mallorca com l’última etapa cap al cel, ja que, sense deixar de ser terra, Mallorca té ja molt de paradís”.

La comunitat va ser formada per 8 monjos preveres i 32 laics, i aviat van començar les obres d’adaptació del lloc a les seves necessitats: van construir la capella i els tallers, els bancals i les mines de la font. Mentre duraven les obres, vivien en part de la caritat dels nuclis de població, relativament allunyats. Per a tal activitat es va instituir la figura del captador d’almoines, conegut amb el nom de “ frare des pa”, que era l’únic que entrava en contacte amb l’altra gent, i per aquest motiu havia de viure en una cabanya solitària, lluny del monestir, entre el coll de les Ànimes i Cala Sanutges.

Les visites als trapenses per part de la gent externa eren escasses amb motiu de la seva vida retirada del món. El clergue i historiador Josep Barberí Santceloni (1766-1826), va visitar la Trapa el 26 de juny de 1811; en la ressenya que va deixar escrita afirma que és un “paratge molt solitari enfront de la Dragonera; tot respira pobresa, silenci, penitència i mortificació”.

El prevere i historiador del Pariatge, Josep Ensenyat Pujol, recull la notícia d’un jove sacerdot que volia entrar com novici a la Trapa; el cura es va dirigir al representant dels trapenses a Andratx, Mn. Bernat Terrades, i li va demanar instruccions per sol·licitar l’ingrés en la comunitat, i un guia per a acompanyar-lo al monestir. Malgrat els intents de dissuasió per part del Dr. Terrades en relació als projectes del jove sacerdot, aquest va insistir i va ser acompanyat a la Trapa pel jove Bernat Pujol –Juanillo- d’Andratx, qui visitava la Trapa amb freqüència. El guia va acompanyar al cura fins al coll de les Ànimes des d’on ja s’albira el cenobi trapense. El comiat entre els dos personatges sembla extret d’una novel·la romàntica: “No duent el sacerdot ni doblers ni cosa alguna amb que recompensar el servei que acabava de prestar-li el guia, es va llevar un medalló de plata amb una Vera Creu que duia penjant del coll i l’hi va lliurar dient que era la recompensa i l’única cosa que li quedava per a donar”.

L’abandonament definitiu de la Trapa es va produir en el mes de desembre de 1820, arran d’una llei del govern liberal de Reg que suprimia les ordres monàstiques. Els edificis i les terres van ser cedides a la Casa de la Misericòrdia i amb la desamortització de Mendizábal (1835), van passar a dependre de la Diputació Provincial. El març de 1853, la Diputació va subhastar la finca. Va Ser comprada per Segismund Morey. Algun temps després es va tornar a vendre i la va adquirir Gabriel Ros de la Calatrava.

El monestir abandonat va ser convertit en cases de possessió. Per aquest motiu va sofrir grans canvis i adaptacions que van desvirtuar el caràcter inicial. Amb el temps, ja entrat el segle XX, també es va abandonar la possessió i la ruïna va regnar en aquesta regió.

Actualment el conjunt arquitectònic de la Trapa es troba en procés de reconstrucció i rehabilitació. A les cases es poden veure restes de les cel·les, dels tallers dels monjos (ferreria, fusteria i teler), un forn i altres dependències. L’antiga capella té una sola nau, coberta amb volta de canó, actualment amb les obres de restauració molt avançades. L’església estava presidida per la imatge de la Verge de la Trapa, que actualment es conserva a l’església parroquial de s’Arracó.

L’esplanada de la façana principal està presidida per un magnífic exemplar de bella ombra (Phytolacca dioica). Des del punt de vista de l’enginyeria popular, un dels elements més notables és el sistema de parets de pedra seca i marjades que, a més, configuren la part més visible del paisatge humanitzat de la Trapa. Tota la vall de Sant Josep es troba ple de parets de pedra seca, generalment en forma de “O”, en disposició paral·lela, per a adaptar-se a les condicions geomorfològiques del lloc i aprofitar d’aquesta manera el màxim espai possible per a les labors agrícoles. Es poden diferenciar les parets més elaborades, amb pedres tallades, i unes treballades més rudement, amb tècnica menys elaborada.

El sistema hidràulic constitueix un complex conjunt de filtració i captació d’aigua. Partint de la zona dels bancals de major superfície, que tenen major capacitat d’absorció de les aigües de pluja o de correntia, aquestes es filtraven cap a les mines de captació que s’havien realitzat sota els bancals. L’aigua arribava a la mina inferior com si d’una font viva es tractàs. Enfront de l’edifici principal, a l’altre costat de les parets de pedra seca que voregen el tàlveg o coma, es localitza un molí de sang (molí de tracció animal), mogut per la força d’una mula. Més endavant, continuant pel mateix camí del molí, es troba una enorme era. Al costat de l’era trobam un mirador que ens ofereix un paisatge magnífic. Desafia un alt penya-segat, amb una petita paret de protecció, que dóna directament a la mar. L’illa de sa Dragonera domina la panoràmica. Al fons podem veure cala en Basset. El seu nom es troba ja documentat l’any 1252 i prové de Bernat Basset, propietari de l’alqueria de la Palomera. Sobre la cala, en el cap rocós, denominat punta de sa Galera, es distingeix la torre de defensa, que va ser construïda l’any 1583.