Els Baleàrics

A mitjans del primer mil·lenni abans de la nostra era podem observar en les cultures de Mallorca i Menorca canvis cridaners: deixen de construir-se talaiots, canvia el ritu d’enterrament i, sobretot, comencen a rebre fortes influències dels pobles veïns, especialment de la fenícia Eivissa. A més, és el moment que les illes entren en la Història escrita de mans dels historiadors grecs i, gràcies a la presència de mercenaris foners, en les conteses del Mediterrani.

Quina és la raó d’aquests canvis? Doncs inicialment podem pensar que ha seguit creixent la població, el que demanda un augment de la superfície a dedicar a l’agricultura, el que provoca que el vell model d’assentament, basat en la ramaderia i representat pels talaiots, ja no sigui vàlid i entri en col·lapse. Quan la terra es dedica a l’agricultura sorgeixen altres formes de propietat i de control social, amb caps més poderosos envoltats de personatges amb funcions diferenciades com guerrers, sacerdots, artesans, etc. Aquests canvis s’acceleraran des del segle IV aC, moment que les influències externes es fan decisives, provocant que la societat degui redissenyar-se per  poder relacionar-se amb els comerciants fenicis: de ser una economia autàrquica s’ha de passar a produir un excedent amb el qual es pugui comprar el vi d’Eivissa i els objectes de luxe de procedència grega que no poden faltar en el grup dirigent.

A pesar d’aquests canvis, els baleàrics segueixen vivint en els mateixos poblats, que amplien la seva superfície i es tanquen amb impressionants murs de quatre metres de grossor, per descomptat més resistents que el que les fones podien enderrocar. També apareixen els primers recintes defensius en altura, destinats específicament a la defensa. Els talaiots deixen de construir-se, però segueixen presents en poblats i centres cerimonials, que se segueixen utilitzant, encara que no sabem exactament per què. També és el moment de construcció dels santuaris a Mallorca.

L’habitatge dels baleàrics passa a ser un edifici quadrangular, de menor grandària que la dels talaiòtics, amb sostre d’argila i canyes. En el seu interior, una llar, un lloc per a depositar atuells i, de vegades, una cisterna. També apareixen magatzems o quadres adossades. En aquesta època es tenen els primers testimoniatges de la utilització de cavalls.

Les produccions artesanals baleàriques reflecteixen aquesta evolució social i aquestes creences, destacant sobretot per les figures de bronze, de les quals els caps de toro de Costitx són les seves peces més emblemàtiques, encara que hi ha qui pensa que són peces importades; potser sigui millor pensar en influències exteriors, però reinterpretades pels baleàrics. Al costat d’aquests caps de toro, ens mostren també l’habilitat dels metal·lúrgics les figures de guerrers amenaçadors, possibles divinitats protectores, seguides de peces de menor grandària que representen, sobretot, toros i aus. També van ser bons artesans del plom, destacant-se els magnífics “pectorals” o plaques amb cercles i línies. Moltes d’aquestes produccions anaven destinades als santuaris, altres als enterraments i, les que menys, a l’adorn personal o a funcions pràctiques.
Coneixem alguns petits tallers, dedicats a la metal·lúrgia del ferro, mòlta o teixits, però dins d’una gran simplicitat, amb tècniques molt poc evolucionades.

També ens han arribat els seus recipients ceràmics, que es fan de menor qualitat, potser perquè la demanda havia augmentat. No obstant això, les formes i les decoracions es fan més variades, sempre dins d’una línia d’austeritat. Curiosament, van seguir fins al final sense utilitzar el torn, realitzant els atuells a mà.
Des de l’any 406 aC, els baleàrics apareixen com mercenaris, primer dels cartaginesos i més tard dels romans, en les lluites que van succeir per l’hegemonia del Mediterrani Occidental. En elles van participar-hi com foners dins de les tropes lleugeres, amb la missió de desbaratar les línies enemigues abans que es produís el cos a cos. De vegades els textos ens parlen d’un miler de baleàrics en combat. Posteriorment, com mercenaris dels romans, els baleàrics apareixen en la lluita del César contra els belgues l’any 57 aC. Aquest és el darrer any que tenim referències dels foners.

La fama dels baleàrics com foners era proverbial. Es deia d’ells que les mares no donaven de menjar pa als fills fins que, penjant d’un arbre, encertaven amb la fona. En combat duien 3 fones, una per a cada distància, amatents, una entorn del cap, altra en la mà i altra entorn del cos. Podien així arribar als 150 metres. L’armament del baleàric es completava amb un escut de pell de cabra i un venable de fusta endurida o, en ocasions, amb punta de ferro.

Aquests mercenaris, quan tornaven a la seva illa, eren un important mitjà d’aculturació. Acostumats a altre estil de vida i aficionats al vi, que en aquells dies era importat d’Eivissa, que era una gran ciutat en l’òrbita de Cartago, Itàlia i després de Catalunya, degueren transformar els costums locals. D’això s’encarregava també algun establiment comercial com el que els fenicis van obrir a l’illot de Na Guardis, a la Colònia de Sant Jordi. Fins i tot es van portar algunes monedes, encara que a Mallorca no s’utilitzaven regint-se els intercanvis per les regles de la barata. El naufragi d’un vaixell com el del Sec (Calvià) ens mostra que les Balears eren considerades, en qualsevol cas, un mercat de segona fila, ja que els principals productes que transportava, vi grec de bona qualitat, ceràmiques fines àtiques, calders de bronze, molins de tècnica depurada, no anaven destinats a Balears, ja que tot just se’n troben en els jaciments de les illes.

El món funerari dels baleàrics és variat, encara que dominat pels enterraments en coves artificials o naturals, de vegades formant veritables necròpolis. Als cadàvers en ocasions se’ls cobria de calç, el que permetia depositar-los directament en les coves sense descomposició, de manera que es podia anar donant sortida al major nombre de funerals provocats per l’augment de població. També ara a alguns finats se’ls enterrava amb un ric aixovar de figures de bronze i ferro, campanetes i altres artilugs per fer renou, amulets, a més de collarets, anells i algunes armes.

A més d’aquesta manera comuna d’enterrar, en alguns llocs es van realitzar autèntiques ciutats dels morts, com a Son Real (Santa Margalida), con mausoleus que imitaven talaiots i santuaris. S’ha arribat a dir que era el cementiri dels prínceps de Mallorca, però segurament no era més que el d’un poblat veí, una miqueta heterodox a l’hora d’enterrar als seus morts. En altres llocs, com prop del Port de Pollença, també es van emprar originals ritus, com el  de depositar als cadàvers en un profund avenc ficats en taüts en forma de toro.

Cada vegada més integrats en les relacions mediterrànies, els baleàrics van intentar mantenir la seva independència pactant amb els imperis que els voltaven i oferint-los els seus serveis, però la seva situació a mig camí entre les penínsules italiana i ibèrica i la seva pròpia dedicació a la pirateria com forma parasitària d’obtenir béns valuosos i esclaus, van acabar per atreure sobre ells l’atenció de l’emergent potència romana, que en una ràpida campanya i quan ja feia gairebé un segle que havia desembarcat en la costa catalana, va ocupar les illes i va posar fi a la seva independència política l’any 123 aC. En alguns poblats i jaciments es pot observar el tall que va suposar aquesta conquesta, ja que, en ocasions, van ser abandonats i alguns objectes valuosos, com figures de bronze, amagats. En uns altres la vida va continuar, encara que ja sota ocupació romana.