Els cristians vells o “de natura”

La població d’origen català constituïa en la societat mallorquina nascuda amb la conquesta del 1229 el grup predominant, tant culturalment com socialment i demogràficament. Això explica que, durant l’Edat Mitjana, l’apel·latiu català es convertís a Mallorca en sinònim de cristià vell –o de natura, usant la terminologia mallorquina de l’època- i que fos emprat, conjuntament amb el genèric cristià, per a distingir els cristians de natura dels esclaus, dels lliberts (esclaus que havien aconseguit la llibertat), dels jueus, dels conversos i dels descendents de tots ells. Així pot apreciar-se en les ordenances i capítols dels gremis, en les disposicions i ordres d’àmbit general i en documentació de diversa índole. Per exemple, el 1384 es va manar que “alcuna filla de cativa i de català o de altre home franc (…) no gos portar draps de seda” i l’any 1420 es va prohibir que l’ofici de curtidor fora exercit per “negun catiu ne que sia estat catiu, o fill de catiu o cativa, si doncs no era fill de cativa i de català”. En aquest context, aquesta afirmació onomàstica no comportava cap reivindicació de catalanitat política. Simplement, remetia a una condició social, associada a un origen majoritari i a la professió del catolicisme romà, mitjançant el qual la majoria cristiana de natura pretenia remarcar que la seva condició de grup social dominant i majoritari tenia les seves arrels en la conquesta de Mayurqa de Jaume I.