Els esclaus i els captius

Si alguna cosa va caracteritzar la societat mallorquina medieval en relació a altres societats cristianes de l’actual Europa occidental, fou, sens dubte, la importància que va revestir l’esclavitud; s’ha estimat que la població esclava va poder constituir entre el 10 i el 30% de la població total de Mallorca durant el segle XIV. És per això que la historiografia europea ha arribat a qualificar Mallorca com “el centre de l’elaboració de l’esclavitud moderna” –en paraules de Henri Bresc- o que s’ha afirmat –així ho va fer Xerris Verlinden- que la situació del regne de Mallorca en la segona meitat del segle XIV evoca “aquella que es produeix sovint en les colònies de plantació d’Amèrica alguns segles més tard”. De tota manera, i en relació amb l’esmentat, ha de tenir-se en compte que l’esclavitud era un fet habitual en el món mediterrani, tant en la Cristiandat com en l’Islam. La importància de l’esclavitud en el Regne de Mallorca probablement ha de relacionar-se amb la facilitat existent per a l’aprovisionament d’esclaus que es derivava de la posició estratègica de l’illa en les rutes dedicades a aquest comerç humà. El terme amb què eren designats normalment els esclaus –“catius”, és a dir, captius- resulta indicatiu de com es van convertir en esclaus la gran majoria: mitjançant la captura Però l’esclavitud podia tenir a més un altre origen: el naixement. O, més concretament, tenir pares esclaus o ser un “bord” (bastard) fill d’un pare lliure i d’una mare esclava. Professar una religió diferent al cristianisme era un dels factors que permetien i, en certs contextos, fins i tot propiciaven l’esclavitud En principi, els cristians no podien esclavitzar ni ser esclaus d’altres cristians, però això no va ser obstacle perquè un gran nombre de grecs i de sards, tots ells cristians, fossin esclavitzats, ni tampoc ho fou perquè els esclaus convertits al cristianisme continuassin privats de llibertat Pel que fa a l’origen dels esclaus, aquest va fluctuar considerablement: en el segle XIV van predominar els grecs, els sards i els musulmans; en el segle XV, segons l’historiador Onofre Vaquer, poden diferenciar-se clarament dos períodes; a saber: la primera meitat de la centúria, caracteritzada pel predomini d’esclaus procedents d’Europa oriental i Àsia; i la segona, pel dels musulmans nord-africans negres i turcs.
A la Part Forana, els esclaus solien treballar en les explotacions agrícoles dels seus propietaris, que normalment eren terratinents adinerats, posseïdors d’alqueries i rahals; a la ciutat, solien treballar en l’artesania, com traginers i, especialment les dones, en el servei domèstic de l’aristocràcia i de persones acomodades. La situació dels esclaus coneixia una àmplia diversitat de condicions, que comprenien des de la semillibertat fins al patiment de tot tipus de maltractaments. Bona part dels esclaus –llevat de aquells que ja eren cristians- es van convertir al cristianisme, o això és el que es desprèn del fet que adoptessin una onomàstica procedent del santoral cristià.

El propietari podia alliberar l’esclau en el seu testament o concedir-li la llibertat quan hagués servit durant un cert temps. Però els alliberaments voluntaris no eren una cosa habitual. Normalment, per a poder alliberar-se, l’esclau havia d’establir amb el seu propietari –que havia de donar el seu consentiment previ- un contracte de talla o de setmana. Aquests contractes coneixien diverses modalitats, però tots coincidien en l’essencial: fixaven un preu per al seu alliberament i ho situaven en una condició de semillibertat, el que li permetia llogar béns immobles, treballar per compte aliè i negociar, normalment fent préstecs, amb els guanys que hagués obtingut mitjançant l’exercici d’aquestes activitats. No és d’estranyar, per tant, que les ànsies de llibertat propiciassin l’autoexplotació de la mà d’obra esclava.

Els esclaus en procés d’alliberament (denominats “setmaners” en la documentació) solien treballar com jornalers en les explotacions agrícoles, tallers i altres activitats que requerien mà d’obra suplementària. Però les diferències entre els salaris masculins i femenins jugaven en contra de les esclaves “setmaneres” i feien més difícil que poguessin aconseguir regularment la quantitat fixada com pagament. Segurament això explica que moltes es vessin forçades a recórrer a la prostitució; de fet, setmanera i prostituta van arribar a convertir-se en termes sinònims. Aquesta pràctica, que va ser prohibida repetidament, devia ser una de les poques possibilitats que disposaven les esclaves per a reunir l’import que havien de pagar com preu de la seva llibertat.

Si l’esclau arribava a pagar l’import fixat en el contracte, obtenia el seu alliberament i passava a ser “franc i alforra” (llibert). Una vegada lliure, tenia dues opcions: tornar al seu lloc d’origen o optar per establir-se definitivament a l’illa, dedicant-se a les activitats característiques dels estrats més baixos de la població. Jurídicament, gens diferenciava a l’antic esclau o esclava de la resta de persones lliures. Però la igualtat jurídica no suposava en realitat la fi de la segregació: haver estat esclau o ser fill d’esclaus constituïa una espècie d’estigma social, com ho demostra que els antics esclaus i els seus descendents fossin privats d’exercir determinats oficis o que, normalment, els lliberts es casaven amb llibertes.