Els jueus i els conversos

La població jueva mallorquina, que vivia organitzada en una comunitat regulada segons la llei judaica -aljama-, vivia concentrada en el call (jueria) d’Inca i, en la seva gran majoria, en el de Ciutat, encara que es documenta la seva presència en nombrosos pobles. Els jueus, a causa de les seves creences religioses, van ser víctimes d’una segregació que es va incrementar a poc a poc i que va arribar a obligar-los, per exemple, a anar vestits amb una indumentària o símbols distintius. També van ser privats, mitjançant la llei o per la pràctica consuetudinària, per una banda significativa dels drets de què gaudia la majoria cristiana, com l’accés als càrrecs administratius. A més, van ser objecte de freqüents persecucions i de contínues pràctiques per intimidar-los, sobretot durant la Setmana Santa. A l’odi i animadversió de què eren objecte per la seva religió, s’afegia el motivat per una de les seves activitats més característiques, juntament amb el comerç i els treballs de l’artesania: el préstec de doblers. Certament, els jueus s’aprofitaven -com ho feien també molts cristians- de les dificultats econòmiques que asfixiaven els prestataris, però no és menys cert que no eren la causa d’aquesta situació. Les amenaces i les agressions de tipus esporàdic es van convertir en un tumult generalitzat quan, al juliol de 1391, es va propagar a Mallorca l’onada d’antisemitisme que, aquell any, s’havia estès, com una taca d’oli, en gran part de l’Europa catòlica i que solia materialitzar-se en persecucions i assalts en les jueries. Durant el mes d’agost de 1391, un gran nombre d’homes de la Part Forana, als quals es va unir un bon nombre de residents a Ciutat, va destruir el Call d’Inca i van assaltar el de Ciutat i, pel que sembla, també van fer el mateix amb els habitatges dels jueus de la resta de pobles de Mallorca. És cert que aquest aixecament va tenir també un indubtable vessant reivindicatiu -els seus portaveus van sol·licitar, entre altres iniciatives, la supressió dels impostos indirectes i profundes reformes institucionals-, però no és menys cert que aquest episodi no es pot deslligar de l’intens antisemitisme de la majoria cristiana “de natura”.

Els assalts i saquejos van causar el pànic dels jueus mallorquins: molts van fugir, sobretot al nord d’Àfrica i n’hi va haver també que van continuar residint en l’illa, convertint-se al cristianisme. Encara així, una fracció important dels jueus va mantenir la seva residència a Mallorca. La conversió no lliurava als antics jueus de la segregació ja que, tal com afirma l’historiador Pau Cateura, el convers continuava sent un ciutadà sota sospita. Sota la sospita de voler fugir a Àfrica i abraçar de nou el judaisme, o de practicar-lo en privat i de relacionar-se amb els jueus que continuaven habitant en el Call. El 1435, davant el perill de tornar a sofrir un atac semblant al de 1391, la totalitat de jueus mallorquins es van convertir al cristianisme. Una conversió que, molt sovint, només va ser nominal, el que va motivar, a partir del 1488, les persecucions de la nova Inquisició Castellana.