Els Vàndals

L’any 455 els vàndals que havien format un regne en el nord d’Àfrica van acabar amb la dominació romana de les nostres illes i les van incorporar al nou estat africà. La submissió a les directrius de Roma s’havia mantengut prop de sis segles, però ara havia arribat al seu final. Aquest acostament polític al nord d’Àfrica també va significar un cert allunyament del marc hispànic, ja que hem de recordar que els visigots, poble germànic que arribarà a dominar pràcticament tota la Península, mai van accedir ni a les Balears ni a les Pitiüses. Un temps abans de la conquesta definitiva, concretament l’any 425, els mateixos vàndals, partint de la península Ibèrica, ja havien saquejat les nostres costes. En aquella ocasió no s’hi van quedar. Una vegada establerts a la que havia estat la província romana d’Àfrica proconsular, una de les regions agrícoles més riques de tot l’Imperi, van començar l’ocupació de les diverses illes del Mediterrani occidental per aprofitar els seus recursos, controlar les seves rutes comercials i marítimes, i servir-se d’elles com escut protector contra possibles atacs dels romans o dels gots que s’instal·laven per la conca mediterrània. A pesar de la fama de grans destructors i cruels perseguidors del catolicisme, sembla ser que els vàndals, cristians de la versió ariana, poc van afectar al desenvolupament econòmic, social i cultural de la majoria de les gents de les nostres illes. Cert és que va haver-hi algunes persecucions contra qui no es volien convertir al arianisme, però l’arqueologia fins i tot ens mostra un cert ressorgiment econòmic en la major part del seu regne. Segons les investigacions arqueològiques, una excepció d’aquest funcionament general podria ser el cas d’Eivissa, malgrat que encara es necessiten més excavacions arqueològiques per confirmar-ho.

El domini vàndal de les nostres illes sols va durar prop de vuit dècades, ja que l’any 534 són novament conquerides, en aquesta ocasió per l’Imperi bizantí, estat hereu de l’Imperi romà d’Orient. Un any abans, els bizantins havien conquerit Cartago i exterminat la monarquia vàndala. Sembla que llavors les Balears i les Pitiüses van passar a formar part de la província Mauritània II, amb capital a Septem (actual Ceuta). Tot indica que també van continuar mantenint la seva importància en les rutes comercials, sobretot com pont entre les penínsules Itàlica i Ibèrica, ambdues parcialment dominades per Bizanci. A partir del segle VII dC, una vegada que els bizantins són expulsats de la Península Ibèrica i, sobretot, una vegada que els musulmans irrompen en el Mediterrani, la presència bizantina i el seu domini van quedar bastant diluïts. Des d’aquest moment s’iniciarà una etapa pràcticament d’autarquia i d’aïllament, en la qual les autoritats illenques adquiriran un major protagonisme. A principis del segle següent —recordam que el 707 es produeix la primera expedició musulmana a les Illes—, aquestes van començar a entrar dins l’òrbita del món islàmic, però no serien conquerides fins el 902-903 d C.

Aquesta etapa que va des del segle V fins al X de la nostra era ha estat moltes vegades denominada com «segles foscs», a causa que molt poc sabem sobre el que va succeir a les nostres illes. Les referències literàries d’aquesta època són escasses i la informació sol ser molt minsa. Una extraordinària excepció és la documentació corresponent a l’inici del segle V que ens ha arribat gràcies a la carta encíclica del bisbe Sever de Menorca i a la correspondència de l’escriptor cristià Consenci, resident també en aquesta illa. Durant aquests segles s’introduirà amb força una nova religió: la cristiana. Aquesta començarà a implantar-se a partir dels nuclis urbans portuaris, on aviat apareixeran les jerarquies eclesiàstiques. En el camp, la cristianització va ser certament més tardana. Allà, els monjos, com els del monestir de Cabrera, degueren tenir un paper evangelitzador primordial. Les principals mostres d’aquesta cristianització són les diverses basíliques descobertes a les dues illes balears. A Mallorca es coneixen les de Cas Frares, a Santa Maria del Camí; Son Peretó, a Manacor; Sa Carrotja, a Portocristo, i Son Fadrinet, a Campos. A Menorca estan perfectament identificades les de Son Bou, a Alaior; l’Illa del Rei, i Es Fornàs de Torelló a Maó, i la des Cap des Port a Fornells. Aquests edificis de culte van funcionar sota el domini bizantí, però potser alguns es puguin remuntar a temps del domini vàndal. Les basíliques que degué haver a les ciutats, malgrat les referències d’alguns autors antics i contemporanis, encara romanen sense descobrir. Fins avui dia tampoc s’ha pogut identificar cap de les seus episcopals dels nostres primers bisbes. Els primers textos escrits que fan referència a bisbes de les Illes són del segle V dC. La notícia més primerenca, del 418 dC, ens mostra l’existència del bisbe Sever de Menorca. Més endavant, referint-se als esdeveniments del 484, Víctor de Vita ens dóna els noms dels prelats episcopals de Mallorca, Elies; de Menorca, Macari, i d’Eivissa, Olipi.

A part de la informació que tenim del primitiu cristianisme a les Illes, també tenim notícia d’una religió que, uns anys abans, s’havia començat a espargir pel mediterrani d’una forma molt similar a la cristiana. Ens referim al judaisme. La documentació de Sever-Concenci ens mostra que en el segle V havia una important comunitat jueva a Menorca, concretament a Maó, on el govern municipal estava en mans de Teodor, que al mateix temps era el dirigent de la comunitat jueva. A la carta encíclica del bisbe Sever se’ns narra l’arribada de les relíquies de Sant Esteve a Menorca, dutes a la illa per Orosi des de Jerusalem. Aquest fet va accelerar el procés de pressió antijueva. Una discussió entre cristians i jueus de Maó va acabar amb l’incendi de la sinagoga i amb una lluita campal a pedrades entre ambdós bàndols. Finalment, la presència d’uns monjos i una sèrie de miracles, prodigis i senyals van desencadenar la conversió al cristianisme de la major part d’aquesta comunitat jueva. Pel que fa a Mallorca, altra vegada Sever ens informa que Teodor, anteriorment esmentat, tenia possessions en aquesta illa. També ens diu que allà hi vivia la seva dona i, d’alguna manera, sembla que es podria entendre que també hi residia la seva família. Altres mostres de la presència jueva en la balear major es van trobar a Santa Maria del Camí. Es tracta de diversos ploms funeraris amb inscripció hebraica trobats a Les Fontanelles de Son Torrella. El text gravat en els tres ploms repeteix el nomen Semuel Bar Haggay, és a dir, ‘Samuel fill de R. Haggay’. Sembla que aquestes peces s’han de datar entre el final de segle IV i el principi de V d C. A pesar de l’oficialitat de la religió cristiana i que cada vegada havia una major presència de conversos al cristianisme, si ens fixam en el món mediterrani rural tant del continent europeu com d’Àfrica, es pot observar que van haver de passar molts segles per a acabar totalment amb el paganisme. Alguns autors han arribat a defensar que aquest no va acabar fins a l’arribada de l’Islam. Atès que el paganisme normalment es va mantenir en les àrees rurals i en les classes més humils, poc sabem dels últims anys de la seva existència en les nostres illes.